La llei d’amnistia no és cap victòria estratègica de l’independentisme: és una victòria tàctica i conjuntural. Ara cal treballar per tal que no sigui un punt i final, perquè serveixi per aguditzar la crisi de l’Estat i debilitar-lo encara més, per deslegitimar-ne l’estratègia repressiva. En definitiva, cal lluitar perquè l’amnistia esdevingui un pas més cap a la ruptura que anhelem, i no pas una nova “transició”.
Precisament perquè la lògica ulsteritzadora de l’espanyolisme és òbvia i aclaparadora, resulta xocant l’aparició, en els últims temps, d’un cert independentisme català que abraça plantejaments semblantment ulsteritzadors.
Un dels grans problemes que ens trobem en l’independentisme combatiu al País Valencià és el fet de treballar amb marcs mentals d’autoconsum, emparats en un grup d’idees basades en una situació concreta en el temps, que res tenen a veure amb la realitat del 2023.
La nostra lluita és complexa i cal fer un esforç important de pensament i d’acció. Res no ens serà regalat. Res no serà màgic ni gratuït. Però tots els canvis profunds, com els que necessitem per a arribar a ser lliures, no són altra cosa que el resultat de la unió de pensaments i voluntats.
La idea que les institucions ens coopten és important tenir-la sempre present: és una amenaça que la història ens demostra que és real. Però si l’exagerem esdevé una perspectiva que sobrevalora els nostres enemics i el seu poder i ens infravalora a nosaltres i el nostre.
Ara que, encara que sigui per necessitat, fins i tot el PSOE ja accepta per escrit que el conflicte entre Catalunya i Espanya comença fa quasi 310 anys, potser també podem parlar dels problemes que es plantegen a l’hora de gestionar una Generalitat autonòmica, en la que tant ERC com Junts sembla que volen continuar per molt (massa) temps.
El FNA dirigia les operacions però primer de tot polititzava el seu poble.Que la força política fos la base de la militar mai queda retratat a les pantalles que fetitxitzen la maquinària de guerra i les armes.
Avui, més que mai, el moviment per la Pau reprèn tot el seu sentit. Pau que tan sols serà possible si es fonamenta en la justícia i la igualtat entre pobles.
Cal construir i enrobustir un sentiment i un discurs al voltant de la catalanitat al segle XXI, és a dir, del que vol dir ser català actualment, amb els reptes i les dificultats del món contemporani, que en el nostre cas són l’espanyolisme i la globalització.
La teòrica esquerra institucional és als llimbs o, directament, a l’altre cantó de la barricada, i l’esquerra social mirant de lluitar al carrer prou afeblida, tant per la repressió com per l’abandonament o la inoperància de l’esquerra institucional.
La lluita pel català és un element central del nostre futur com a poble i és per això que els Estats ocupants l’han assetjat tan intensament. Ens cal moure’ns i sacsejar les cadenes del poder dominant!
La lluita cultural ha de ser un instrument poderós per a construir la nació, una fita imprescindible en la conquesta de la República catalana, laica i igualitària.