Editorial 17 | Punt i seguit

La llei d’amnistia no és cap victòria estratègica de l’independentisme: és una victòria tàctica i conjuntural. Ara cal treballar per tal que no sigui un punt i final, perquè serveixi per aguditzar la crisi de l’Estat i debilitar-lo encara més, per deslegitimar-ne l'estratègia repressiva. En definitiva, cal lluitar perquè l’amnistia esdevingui un pas més cap a la ruptura que anhelem, i no pas una nova “transició”.

Hi haurà investidura i Pedro Sánchez serà de nou president del govern espanyol, aquest cop amb els suport d’ERC i Junts. Hi ha qui ens vol fer creure que el pacte és una victòria històrica i estratègica de l’independentisme. Entre aquests, hi ha els qui fa quatre dies deien que mai, en cap circumstància, investirien Pedro Sánchez. Cal més rigor: a aquestes alçades ja sabem que l’independentisme màgic només du a la frustració i, en última instància, a la desmobilització.

Certament, l’aritmètica parlamentària ha regalat una bona oportunitat negociadora a l’independentisme amb representació al Congrés espanyol. I el principal resultat d’aquesta oportunitat, la llei d’amnistia, no es pot ni menystenir ni frivolitzar. Per solidaritat antirepressiva, hem de celebrar que centenars de represaliats veurien resolta la seva situació processal. I també cal valorar les contradiccions i l’escletxa que l’aprovació de la llei obre (o aguditza) al si de l’espanyolisme. Només cal observar les manifestacions explícitament feixistes dels últims dies, o la reacció del poder judicial avançant allò que molt probablement seria, arribat el cas, un boicot en tota regla a l’amnistia. L’Estat, ho sabem de fa temps, va molt més enllà de l’executiu de torn.

No hi ha dubte que sense la carambola electoral de les eleccions espanyoles, el PSOE mai s’hauria avingut a fer aquesta mena de concessions i a prendre aquesta mena de riscos; i, per tant, és absurd plantejar els pactes exclusivament com una maniobra seva. Però el PSOE farà de la necessitat virtut i intentarà per tots els mitjans que l’acord suposi la pacificació definitiva de Catalunya, la derrota definitiva del rupturisme i la tornada definitiva a l’autonomisme. Sembla que a determinats sectors de l’independentisme que parlen de “posar el comptador a zero” o de “victòria històrica” ja els està bé.

A nosaltres, no. Tot i que forçar noves eleccions hagués tingut les seves pròpies potencialitats, caldrà interpretar l’eventual llei d’amnistia com una victòria tàctica i conjuntural. Però, molt més important encara, cal treballar a partir d’ara mateix per tal que la llei d’amnistia no sigui un punt i final; perquè serveixi per aguditzar la crisi de l’estat i debilitar-lo encara més, i no per pacificar-lo; per deslegitimar (de portes endins i de portes enfora) l’estratègia repressiva de l’Estat, i no pas per demostrar-ne la clemència; perquè sigui un pas més cap a la ruptura que anhelem, i no pas una nova “transició”.

Davant d’aquest nou escenari, urgeix posar fil a l’agulla a un nou marc estratègic que pensi i reflexioni sobre la necessària actualització de les eines de confrontació i sobre la creació de noves institucionalitats republicanes, de poder independentista propi. El nou escenari pot obrir possibilitats de confrontació amb l’Estat però, a diferència del cicle que deixem enrere, ens caldrà pensar al conjunt de l’independentisme, l’actuació adequada en cada context.

Cal, doncs, continuar fent feina de reflexió. Analitzant amb cura i rigor el context al nostre país, i un context internacional cada cop més convuls i inestable. Mirant endavant i endarrere. Pensant les eines que ens calen. Sobre totes aquestes coses parla aquesta nova edició de La Veu.d

Articles relacionats

Número 9

Xina 2013

Necessitem eines sòlides d’anàlisi política, econòmica i estratègica que superin la propaganda, els prejudicis i les intoxicacions a què ens han anat acostumant amb bombardejos constants de sinofòbia més o menys dissimulada. Per això us animem a llegir la traducció al català de “Xina 2013”, de Samir Amin.

Segueix llegint »
Número 8

Contra el neoindependentisme anacional

El procés d’independència del Principat presenta tot de paradoxes insòlites, però una de central és aquesta: s’ha lluitat per la independència de la nació renegant de tots aquells atributs que identifiquen el país com a nació.

Segueix llegint »