Les misèries ideològiques i la nostra lluita

La nostra lluita és complexa i cal fer un esforç important de pensament i d’acció. Res no ens serà regalat. Res no serà màgic ni gratuït. Però tots els canvis profunds, com els que necessitem per a arribar a ser lliures, no són altra cosa que el resultat de la unió de pensaments i voluntats.

Introducció

Aquest article gira entorn de la ideologia com a instrument al servei del poder i, de retruc, entorn de les formes de lluita contra les oligarquies que se’n serveixen. Parteix de la convicció de la importància fonamental que té l’aspecte ideològic en les formes d’opressió d’avui i de com el coneixement d’aquesta realitat és important per a assolir i mantenir la ruptura independentista que necessitem com a poble, amb totes les seves conseqüències polítiques i socials.

Per això ens esforçarem a descriure diverses cares de la ideologia que es manifesta en les relacions socials tot procurant de posar en evidència la manera concreta que té la ideologia per a incidir en el manteniment de les formes de dominació.

La ideologia és el reflex de les formes d’opressió econòmica i política: n´és, com és sabut, una superestructura però és important remarcar que l’evolució de la societat humana arreu del món està presidida avui per formes d’explotació que porten a una profunda involució de les relacions socials. El resultat és l’augment creixent de la importància dels factors ideològics en l’exercici del poder.

El capitalisme antifeudal ascendia socialment esgrimint el nou principi de la democràcia com a objectiu aglutinador del poble; i aquesta condició política va acompanyar les primeres passes del nou sistema emergent. Però aquest festeig amb la democràcia i la llibertat va durar poc: ben aviat la nova classe capitalista es va aliar, d’una manera directa o més subtil, amb les restes de l’Antic Règim i va anar assumint concepcions pròpies de l’Estat Absolut, una evolució que va enfosquir aquells objectius primigenis.

L’evolució de les formes de dominació no s’ha de considerar al marge de les tensions dels sistemes polítics capitalistes amb les bases populars que havien anat abraçant els objectius de llum i llibertat proclamats ja al llarg del segle XVIII. Aquesta qüestió de fons ens ajudarà a comprendre més bé aspectes importants de la ideologia dominant com a eina per al manteniment del poder. I, per a tenir-ne una idea plena, és imprescindible també incloure en l’anàlisi del sistema vigent, la dimensió internacional perquè sabem que el capitalisme com a sistema no es pot mantenir sense la pràctica permanent de l’imperialisme.

I en aquest aspecte podem observar una qüestió fonamental de la història dels darrers segles que aporta molts elements per a entendre on som avui: s’ha dit que el segle XX és, a partir de les guerres mundials, el moment de la desaparició dels Grans Imperis (Autro-hongarès, Rus, Otomà) però el fet és que representa, en contrapartida, el moment creixement espectacular de nous imperialismes amb el domini internacional dels Estats occidentals més agressius, com els Estats Units, el Regne Unit i França.

Els Estats Units d’Amèrica (EUA) han anat estenent la seva influència internacional sota el pretext de la defensa de la democràcia però el coneixement de la realitat internacional (tant pel que fa a les formes de dominació resultants com pel que fa al seu sistema d’aliances) ens fa evident que aquesta declaració d’intencions oficial no té cap fonament raonable. La línia d’acció dels Estats Occidentals avui hegemònics no és altra cosa que l’imperialisme, una pràctica que, a més, pren un sentit ascendent: la gran majoria de les guerres, després de la Segona Guerra Mundial, tenen les seves arrels en les agressions imperialistes dels Estats Occidentals.

Des d’aquesta perspectiva crítica convé assenyalar que els Estats del món avancen, a més, cap a formes de despotisme com a sistema de tractament de les relacions socials internes. Sovint es tracten aquestes contradiccions exhibint els “perills de l’avanç de la dreta” però aquest fenomen que els Estats capitalistes mostren amb l’objectiu de reforçar les posicions contemporitzadores amb l’statu quo, no és altra cosa que el resultat de l’evolució de les formes dominació de l’Estat mateix amb l’objectiu de desviar la revolta popular. La ignorància de les masses i la hipocresia de les elits al poder n’és el resultat vistent. I és aquí on l’ús intensiu de la ideologia dominant pren tota la seva força.

La pressió de la Ideologia d’Estat s’està avui dia conformant, d’una manera semblant, arreu del planeta. En els països autodefinits com a ‘democràtics’ aquesta orientació es pot resumir en un triple nivell d’actuació: En primer lloc, l’establiment d’un sistema de votació dins l’àmbit parlamentari que aporta la cobertura ideològica ‘democràtica’ al conjunt. En segon lloc, l’acotació del terreny de joc per mitjà d’un marc constitucional que, sense comptar amb un suport democràtic permanent, a més, sovint és sacralitzat pels detentors del poder. I, en tercer lloc, per mitjà de la pressió a fons de tots els instruments a l’abast dels sectors dominants (principalment mitjans d’informació, sistema educatiu, paper distorsionador de les religions, sectes etc.). I com a fons de tot plegat la difusió d’una ideologia banal que és el fonament ideològic de base que reforça el manteniment del sistema portant a la més gran innocuïtat la possibilitat de canvi social i polític.

Aquesta base ideològica, difosa àmpliament, reforça el manteniment d’aquest marc ideològic banalitzat i circumscrit (complementat per la força repressiva policíaca, judicial etc. com a contrapunt i amenaça sempre present) que és el centre de les formes de dominació del sistema capitalista actual, reforçat encara per dos factors afegits que ajuden a mantenir l’immobilisme: la dispersió de les formes de treball i la despersonalització del poder en els conflictes socials. Les àrees de poder en la conflictivitat social esdevenen cada dia menys accessibles i més impersonals pel fet que es van transformant en gestions ‘a la Xarxa’ i de caràcter indirecte per mitjà del recurs a mesures prudencials i burocràtiques en la concertació dels contactes. La massa laboral es va convertint així en una miríada de treballadors anònims dispersos i dispersats de manera que la seva capacitat d’influència o de pressió en resulta fortament minimitzada.

Vet aquí, descrit a grans trets, el sistema tal com s’està construint, dins el qual, com ho hem escrit més amunt, la ideologia juga un paper fonamental. La irracionalitat creixent que s’estén dins la societat és el brou on sura la ideologia del poder. Ho anirem descrivint al llarg de les pàgines que segueixen.

Les misèries ideològiques: La ideologia de la dominació

La base militarista-imperialista de la desraó espanyola

Per a una persona de nació catalana ens costa molt entendre les raons d’un comportament catalanofòbic tan insistent com el que s’està posant cada dia més en evidència; però hem de saber que té una explicació lògica que ens pot ajudar per a combatre’l amb més eficàcia. Més amunt hem apuntat que la ideologia dominant del poder es basa en l’imperialisme dels aparells de l’estat que, en el cas espanyol, s’ha anat consolidant al voltant del militarisme que ha acompanyat els llargs períodes històrics de conquestes colonials continuades.

És aquesta ideologia de fons –transmesa sota la forma de mentalitat i d’actituds agressives constants, com els moviments orquestrats contra els catalanoparlants, pel que fa al nostre cas– el que ha creat, dins sectors importants de la societat espanyola (tal com passa en tots els casos de comportament imperialista), una tendència a justificar i activar l’opressió nacional dels pobles sotmesos i ocupats per mitjà d’explicacions absurdes i cíniques, amagades darrera una exaltació enganyosa d’un fals patriotisme espanyol. Tot això que ells anomenen patriotisme espanyol és important que sigui considerat i analitzat com una excusa barroera per a practicar l’abús més descarat damunt els pobles oprimits. No ens trobem, doncs, davant un amor a la pàtria sublim sinó davant un vici abjecte i una mena d’adoració cínica i interessada a la pràctica de l’abús. La desraó cínica d’aquesta ideologia no és altra cosa que la justificació d’una existència basada en el parasitisme damunt els pobles sotmesos.

Nosaltres no som d’aquest món i la nostra lluita es fonamenta en la defensa persistent dels drets i les llibertats basades en la construcció d’una República Catalana independent, democràtica, igualitària i laica. Les nostres tasques, que descabdellarem més endavant, en aquest escrit, s’orienten cap a aquest objectiu.

Els enganys històrics del poder espanyol: transformisme i bipartidisme

Tal com hem explicat amb més detall al llibre recent Fem la Independència [1*] la manipulació de les consciències es porta a terme per mitjà del bipartidisme espanyol. I és una operació permanent de transformisme arrelada en aquest Estat, una pràctica que s’ha fet més intensa en el moment actual de degeneració accelerada del règim monàrquic.

Les oligarquies espanyoles en la seva evolució històrica han anat practicant d’una manera persistent formes ben diverses de l’art del transformisme. No podríem entendre la política espanyola sense conèixer la pràctica sistemàtica de la manipulació de les idees per mitjà de la transformació de les aparences evitant així qualsevol mena de canvi real. I és per aquesta raó que ha tingut lloc, dins l’estat espanyol, el fracàs continuat dels intents de ruptures democràtiques al llarg dels dos segles darrers, començant per l’efímera i combatuda pel poder mateix, Constitució espanyola de l’any 1812; i acabant pel règim monàrquic del present, una evolució frustrada repetida, pel que respecta a les ‘classes subalternes’, tal com explica en detall el professor Joan Tafalla quan fa un esment sistemàtic d’aquests fracassos [2*] que anomena, segons la terminologia de Gramsci, ‘revolucions passives’.

Una anàlisi feta des de l’òptica nacional catalana demanaria una valoració específica de la repressió que hauria d’integrar el genocidi franquista (segons l’anomena encertadament Tafalla) dins una persistència històrica de l’activitat opressiva per part de l’aparell espanyol que és bàsicament imperialista. Un enfocament des de la perspectiva d’anàlisi de la contradicció nacional ens mostra el manteniment del poder espanyol per mitjà de la cooperació de l’alta burgesia catalana, un enfocament que permet valorar el paper d’aquest sector espanyolista sorgit de Catalunya en la construcció de les formes de poder de caràcter continuista de l’estat espanyol.

Pel que fa al bipartidisme cal dir que és antic en la història del poder espanyol perquè ha permès una alternança fictícia i la cooptació de sectors polítics per mitjà d’instruments de corrupció institucional. I és per això que ha estat una pràctica que ha continuat dins el règim monàrquic avui vigent. Es tracta, de fet, d’un procés d’involució que bloqueja qualsevol tendència a la democratització i, per aquesta raó, avança cap a l’autodestrucció d’aquella Espanya prepotent, suposadament democràtica que han anat concebent les elits dominants. Tant si són explícitament de dreta, com si pertanyen a una suposada esquerra [3*] l’oligarquia i els seus representants actuen amb criteris propis del despotisme més descarnat.

L’engany a través de l’evolució frustrada dels canvis polítics i socials, i el manteniment continuat dels elements essencials de la ideologia imperialista és el que fa que el poder espanyol, tal com està configurat actualment, sigui irreformable.

Dins aquesta perspectiva històrica podem veure que la versió més recent d’aquesta trampa vulgar ha estat la teatralització davant un ‘perill d’extrema dreta’. De fet és una tàctica força suada del poder capitalista internacional que té com a resultat el reforçament de les posicions de centre, és a dir, conformistes amb l’statu quo, de tal manera que les formes d’opressió injustes essencials es mantenen.

L’extrema dreta actual sorgeix directament de les elits que controlen el poder econòmic, les mateixes, doncs, que controlen els “polítics de paper”. Es tracta d’una forma de populisme –amb moltes cares– que, en el nostre cas, ha pres la concreció de la pulsió catalanofòbica com a reclam de masses. Hem de tenir clar com tenen lloc els processos d’aparició/desaparició de partits i partidets complementaris, l’existència dels quals seria inexplicable sense el suport de les oligarquies. El cas dels Ciudadanos, erigits en agents político-electorals pels capitostos de la Banca, n’és un exemple paradigmàtic.

El recurs a la desinformació: ocultisme i manipulació

A part de la trampa històrica del bipartidisme, aquest sistema de dominació corrupte té com a principi rector mantenir el poble dins la ignorància i la desinformació. Així veureu com amaga responsabilitats greus: els crims del franquisme i les tortures s’allargassen en la mal anomenada ‘democràcia’ dins una impunitat escandalosa; i els casos més recents com els assassinats que han tingut lloc en els atemptats, protegits i impunes en les veritables responsabilitats polítiques, de l’agost del 2017 -en què els serveis d’intel·ligència espanyols s’hi trobaven implicats-, no es volen investigar perquè el PSOE i el PP han bloquejat qualsevol iniciativa. Manipulació i guerra bruta també en casos com els crims comesos repetidament a Melilla que es pot comprovar que són exclosos dels sistemes d’informació dominants etc. O les manipulacions repetides de les diferents màfies de l’espanyolisme per a impedir victòries independentistes a l’Ajuntament de Barcelona, per exemple (en el cicle 2015-2023), etc.

Els casos més compromesos són sempre tapats i la informació (i la desinformació) és repetidament manipulada. El funcionament mediàtic que ha acompanyat l’onada repressiva d’aquests darrers sis anys és una mostra descarada de manipulació, de falsos arguments i de mentides sobreposades, les unes damunt les altres. Es tracta d’un comportament que pot ser anomenat pròpiament com a “desraó cínica”. En aquest sentit puc afegir que jo ja vaig denunciar l’existència d’un ‘cinisme grotesc’ l’any 2017 [4*].

L’espanyolisme, autoanomenat d’esquerra, i la ideologia banal

L’instrument més efectiu que té l’estat espanyol (com també l’estat francès i d’altres de l’Occident imperialista) per a la difusió de la ideologia banal,que contribueix poderosament a fer acceptable el marc polític vigent, és l’autoanomenada esquerra que viu a l’entorn del poder, avui representada pel PSOE i les seves sucursals [5*].

Aquesta situació és hereva de la història del bipartidisme que hem descrit més amunt. El paper del socialisme anticomunista és antic en l’àmbit internacional. Sovint sota l’empara del nom enganyós de ‘socialdemocràcia’ ha estat la crossa que ha aguantat les crisis capitalistes quan ha calgut, encobrint políticament ofensives repressives en més d’una ocasió.

Els pseudosocialistes (és més precís anomenar-los així) han anat esdevenint uns defensors dogmàtics de l’estat capitalista parlamentari que és l’entorn on han crescut al qual li atribueixen la característica il·lusòria de poder-se transformar en socialista per la sola evolució natural de l’aparell monàrquic o elitista mitjançant la simple exhibició d’uns vots. Aquesta manca de fonaments seriosos i una política d’aliances erràtica ha portat bona part d’aquests socialistes parlamentaristes d’arreu d’Europa cap a la marginalitat.

A l’Estat espanyol el paper del PSOE (i aliats) és molt més important que arreu, perquè, com ho hem dit repetidament, seguint les experiències arrelades en el bipartidisme espanyol, són un puntal fonamental del poder monàrquic continuador del franquisme en tants aspectes; i, per tant, un dels elements més actius en la creació d’ideologia favorable al manteniment de l’Estat i del règim resultant d’una transició sense ruptura amb la dictadura criminal franquista.

És el PSOE verament qui marca els límits del sistema polític espanyol tot enviant als súbdits del règim missatges continuats d’elogi (com el que fa que “la monarquia espanyola és una democràcia plena”, entre d’altres). I ho fa també encobrint els crims d’Estat com hem anat remarcant en aquest escrit.

El missatge que envia aquest partit i el seu entorn, contínuament, és nítid: si no t’oposes al marc polític i social podràs viure (menjar i tenir les necessitats mínimes cobertes: mam, piu, caca, non – com es diu). Per contra, si et queixes insistentment (en l’àmbit que sigui) et caurà el pes de la repressió espanyola al damunt. I si molestes més, pots posar en perill fins i tot, la teva integritat física i moral. El règim espanyol és implacable per al manteniment del seu poder i el seu ‘ordre’. I el PSOE és l’executor més fidel d’aquesta voluntat que sovint passa més amagada a causa de les seves maniobres de transformisme i engany. La seva versió de la concepció espanyolista de l’ordre ha estat exposada clarament, com hem recordat a la nota 3, que aportem més amunt.

Aquest missatge regulador de la conducta del poble va sempre acompanyat, en el cas del PSOE i entorn, de l’advertiment insistent entorn del perill que es corre si no es contribueix a fer fort aquest partit perquè vindrà gent pitjor (i aquí el fantasma del franquisme reapareix com a element convincent). La impunitat dels crims del franquisme i no haver fet cau i net amb el règim pre-monàrquic tenia ja des de l‘inici, i continua tenint, aquest efecte complementari (i segurament prou calculat pels factòtums de la transició al règim monàrquic, entre els quals el PSOE). No debades aquest partit va estar involucrat en les operacions de ‘correcció’ de la política que van portar al cop d’estat autoavortat del 23 de febrer del 1981.

Aquesta funció de puntal bàsic d’aquest règim, al costat del fet de presentar-se com ‘un mal menor’, aporta a aquest partit carretades de vots de la massa desinformada que lubrifiquen el sistema polític espanyol. La seva ideologia és clarament favorable al manteniment del règim monàrquic i a l’encobriment dels crims d’estat. I el seu discurs és altament cínic: poden dir que ells ‘són republicans’ però ‘que no hi ha condicions per a posar fi a la monarquia’ i incoherències semblants. Afirmacions com aquesta fetes per gent que ha estat capaç de matar i d’encobrir crims, demostra un tarannà moral propi de l’autoritarisme d’Estat.

La ideologia banal de la pseudoesquerra espanyola se sosté, a més, per mitjà d’operacions mediàtiques com quan es presenten de manera oportunista com a defensors dels drets de les dones i de la diversitat d’opció sexual, on saben que poden trobar bosses de vots, però sense abordar qüestions de fons que poguessin portar a l’erradicació de les formes d’opressió reals i quotidianes. La defensa acrítica de les pràctiques de l’Islam és un altre camp oportunista de recerca del vot. Aquesta altra manipulació els porta a defensar actituds reaccionàries tot contribuint a arraconar les posicions més avançades i democràtiques dels sectors laics dins els països de tradició musulmana. Podeu trobar aquest aspecte més desenvolupat al text La República Laica i a l’article més breu i conjuntural Elogi de la laïcitat [6*].

La ideologia de la pseudoesquerra espanyolista és important perquè estableix les bases de les regles del joc dins el règim i, tot creant un marc ideològic banalitzat, contamina tota la societat i, fins i tot, influeix fortament en l’entorn més moderat d’algunes organitzacions polítiques i socials que no es volen enfrontar al sistema polític de dominació, com veurem tot seguit.

Les misèries ideològiques: Les ideologies de la subordinació

En aquesta part de l’article descrivim diferents aspectes de les ideologies que intervenen al si de les classes subalternes, principalment al nostre país. Per raons de síntesi dividim aquestes ideologies en quatre categories complementàries: l’acceptació del terreny de joc; la ideologia subalterna; les diferents formes d’irracionalitat que actuen dins la societat; i com a complement descriurem una pràctica negativa important que anomenem ‘el vici del mimetisme’.

L’acceptació del terreny de joc

En una estreta relació amb la ideologia banal que hem exposat més amunt, es desenvolupa, al nostre país, amb una base social important, un marc ideològic de referència que es fonamenta en l’acceptació del marc polític i de les regles que el regeixen.

Es tracta d’un perfil polític molt poc crític que considera que les estructures de votació són suficients per a qualsevol proposta que es pugui defensar. En el cas que es tracti de partits polítics, la posició d’aquesta tendència ideològica és limitar-se a la recerca del vot i a la gestió no-conflictiva de les estructures establertes per l’Estat monàrquic espanyol. Per a resumir aquesta posició política i ideològica podem assenyalar que és pròpia, per exemple, del PSOE (i sucursals) i també d’ERC i bona part de la direcció de Junts. Semblantment els sindicats dits majoritaris (UGT, Comissions Obreres) es mouen dins aquesta ideologia que és la d’una part important de la població desmobilitzada. I força gent que es considera d’esquerra es mou dins aquesta actitud immobilista.

Els partits que formalment diuen que no accepten el marc polític vigent s’equivoquen quan orienten la seva política en funció d’aquests sectors mesells i submisos perquè aquesta adaptació al pensament de la gent menys crítica els deixa a mercè dels interessos del poder dominant del qual esdevenen veritables còmplices.

La ideologia subalterna

S’ha anomenat d’aquesta manera la ideologia que ha estat identificada molt sovint com a sociovergent (és a dir, vinculada al PSOE -i sucursals-, i a l’àrea ‘convergent’ amb lligams amb l’experiència de CDC i formes anàlogues). De fet és una concreció de l’immobilisme que hem descrit suara. Tenint en compte, però, que aquesta ideologia es troba avui sota diferents formes que van més enllà de les dues tradicions polítiques que hem esmentat, és pertinent d’assignar-li una definició més precisa. En altres treballs (com en el llibre Reviure els Fets) he descrit les característiques del que he anomenat en “conservadorisme sociopolític”; aquelles consideracions poden servir d’introducció a la definició de la ideologia subalterna, que cal entendre més com una ideologia capaç d’influir en un ampli espectre social, més enllà de les posicions concretes d’un o altre partit.

En una primera aproximació podem dir que la ideologia subalterna és una ideologia d’arrel burgesa, vinculada a sectors subordinats de la burgesia (és a dir, petita burgesia i sectors de la mitjana burgesia), la qual cosa no vol pas dir que no sigui assumida amb una certa facilitat per amplis sectors de les classes populars. El seu fonament es troba principalment en el rebuig de qualsevol forma de ruptura. Tendeix aleshores a posar les seves esperances d’alliberament en pactes il·lusoris amb el poder opressor o en operacions de caràcter fortuït i fins i tot màgic. Podem dir que aquesta ideologia ha estat dominant, fins l’any 2017, dins el moviment independentista català del segle XXI. Les conseqüències d’aquesta mancança són evidents i es tracta d’una limitació que pot explicar les indeterminacions de diferents sectors polítics durant el referèndum del primer d’octubre i després d’aquesta data.

Derivades d’aquest posicionament bàsic podem analitzar també diferents posicions concretes com, per exemple, la confiança cega en la Unió Europea (actualment, com és sabut, un bloc polític d’Estats); l’ànima subalterna necessita pensar que sempre hi haurà “algú superior” (dins els Estats o a Europa) que podrà resoldre els problemes seriosos.

És la ideologia pròpia dels líders dels partits més vinculats als interessos del poder, des de l’autonomisme catalanista, fins a sectors i persones més vinculats a l’espanyolisme, des de les tradicions pròpies del PSOE (i sucursals) o ICV-Comuns etc. De fet el caràcter subaltern en els afers polítics és el fons ideològic de l’autonomisme que influeix també en un bon nombre de dirigents que s’autoanomenen independentistes.

Formes d’irracionalitat

En un article escrit recentment, Elogi de la Raó [7*], ja vaig exposar uns quants exemples de poca exigència envers el raonament, i de submissió a la irracionalitat que apareixen en forma de tendències que estan prenent força. Exemplificàvem casos de pensament insuficient, de lògica circumscrita, de pràctica de l’autoengany etc. insuficiències remarcables que es troben encara acompanyades de degeneracions més greus com les creences mitològiques i religioses, les fòbies irracionals i diferents formes de simplisme que van des de la reducció de la complexitat a la promoció de fantasies sense fonament, a propostes de replegament i d’involució com a manifestació evident de la manca de voluntat (o de capacitat) per a mirar d’entendre la realitat. Aquest panorama és desolador com és fàcil de comprendre. I ha de ser només donant la primacia al raonament sistemàtic i dialèctic, com podrem aconseguir que aquestes boires denses, creades per una societat en decadència, es puguin dissipar. Per a més concrecions, remetem a l’article esmentat.

El vici del mimetisme

Clourem aquesta part entorn de les ideologies de la subordinació fent una referència ràpida a un altre aspecte important que és la facilitat amb què, un bon nombre de persones destacades dins el moviment popular i independentista que són crítiques amb el poder actual, imiten el discurs i els conceptes de la ideologia banal promoguda des de les posicions de l’espanyolisme autoanomenat d’esquerra. Aquests que cauen en aquesta trampa no són conscients que mentre adopten els conceptes i la terminologia de l’enemic el que fan és tirar-se terra a sobre, impedint que s’estableixi una conceptualització més seriosa i efectiva.

Els paranys poden ser de diversa mena començant per l’ús acrític de categories de la ideologia banal conservadora que hem comentat (divisió fonamental dreta-esquerra, categoritzar l’extrema dreta com a fenomen social simplement nefast – com a ‘papu’ o amenaça – sense voler entendre, ni explicar, la seva relació amb el poder dominant, el suport oportunista i acrític a l’Islam pel simple interès dels vots, etc.).

Un dels grans èxits de la ideologia conservadora banal sorgida de les autoanomenades esquerres de l’Occident imperialista és haver estès la creença que la política no és res més que la intervenció electoral; i que qualsevol millora possible només pot tenir lloc per mitjà de la captació del vot. En una societat en què el vot depèn en una part fonamental del control dels mitjans de comunicació principals (sempre en mans del poder dominant) aquest reduccionisme farisaic és una falsedat que cal denunciar i que cal contrarestar a l’hora de fer servir conceptes i termes.

Hi insistirem a la segona part d’aquest escrit. Deixarem dit ara que cal situar els diferents actors polítics i ideològics establint-ne alhora les connexions amb l’estructura de poder real més enllà del joc de les aparences. Resumim finalment unes breus consideracions més concretes:

Si l’extrema dreta creix no s’ha d’exposar com una mena de fatalitat casual sinó que s’ha d’entendre i explicar que és perquè la funció de la pseudoesquerra (socialdemòcrates etc.) ja no és útil per a frenar la revolta popular; i el sistema sociopolític dominant tendeix ara a facilitar el creixement de la radicalització reaccionària i el joc de les aparences pseudo-esquerra/extrema dreta com a recurs de contenció. Mantenir l’engany és afavorir l’estabilitat del sistema.

Nosaltres no hem de mirar només les paraules o les ‘etiquetes’ mediàtiques: hem de denunciar els qui diuen defensar el feminisme o les persones LGBTI etc. i estar contra la desigualtat, mentre que se situen aferrissadament al costat del sistema monàrquic transfranquista i el seu despotisme en la pràctica política, unes posicions radicalment oposades a la funció alliberadora que cal defensar per a modificar la realitat opressiva i que la República catalana independent que hem de construir té com a objectiu. Semblantment, no hem de defensar l’Islam acríticament i hem de combatre alhora els prejudicis racistes contra la població de tradició musulmana que contribueixen a la marginació dels sectors crítics i defensors de la laïcitat al si de les societats d’aquesta procedència [8*].

Evitar el mimetisme vol dir també que hem de defugir conceptes superficials com l’ús de termes com ‘centralitat’, ‘repartiment de la riquesa’ etc. que deixen espai a l’ambigüitat. El nostre llenguatge ha de prioritzar l’ús de termes més clars com ‘implantació social’, ‘defensa de la igualtat’ etc. més d’acord amb el nostre objectiu d’aconseguir una República catalana laica i igualitària.

Objectius i reptes de la nostra lluita

El rellançament del moviment independentista que ens ha de fer avançar vers l’objectiu de la República Catalana Independent s’hauria de fonamentar, d’acord amb la reflexió col·lectiva i meva pròpia, en unes línies d’acció com les que es dibuixen a continuació.

Conèixer a fons la realitat

Crec que el moviment independentista i el conjunt del moviment popular parteixen, avui encara, d’anàlisis insuficients o distorsionades de la realitat, molt deformades pel marc general de l’ocupació política, policíaca, judicial etc. dels estats enemics, i per la pressió dels mitjans de manipulació informativa. Conèixer bé els diferents aspectes que comporta aquesta ocupació és el primer pas per a poder-nos-hi oposar amb eficàcia.

Dins aquest marc general d’ocupació cal conèixer les columnes principals del poder espanyol: els grans agents econòmics, els principals agents polítics i els diferents elements de la xarxa administrativa i de control. Aquest marc d’ocupació és un dels factors fonamentals que contribueixen a la pauperització econòmica general del país i la ruïna cultural que l’acompanya: exacció econòmica col·lectiva i individual, degradació de les infraestructures i serveis socials de tot ordre, segrest o emigració de nombrosos quadres econòmics i polítics, compartimentació i marginació social, degradació de la llengua, ignorància generalitzada etc. un quadre global que fa que la necessitat de posar fi a la aquesta situació s’hagi de moure dins unes urgències inajornables.

Pel que fa a la situació del nostre moviment, és important tenir-ne també un coneixement suficient i no caure en simplificacions ni en idees falses manllevades de l’enemic. També en aquest àmbit cal fer l’esforç de partir d’unes bases prou clares: el criteri per a determinar què ens pot ser vàlid per al futur s’ha de basar en fets polítics i de compromís personal alhora: qualsevol projecte de futur ha d’agrupar totes les persones i col·lectius que permetin construir l’agrupació de voluntats capaç d’avançar cap a la independència partint de la coincidència en la pràctica de la confrontació i la mobilització. Per això sempre he considerat que rebutjar les persones en funció de prejudicis o atribucions no raonades, com fan alguns, és un error. Perquè una hipotètica quarta llista electoral no resoldrà la qüestió pel fet que, com hem explicat prou, aquesta iniciativa tampoc no pot ser homogènia en la situació complexa actual; és a dir, que no pot oferir les garanties per a assegurar que els seus membres actuaran d’una manera eficaç i inclusiva com es diu (com ja s’ha demostrat, a hores d’ara, en què una certa diversitat de capelletes amb un objectiu electoral semblant han anat apareixent com bolets). És important construir les eines del nostre moviment de manera rigorosa, sabent destriar bé el gra de la palla, com ho he escrit més amunt. La fragmentació partidista (i les seves conseqüències) només es pot superar per mitjà d’una ferma unitat de base i no pas amb una capelleta més.

Treballar, doncs, d’una manera continuada per a conèixer la realitat sempre contribuirà eficaçment a fer avançar la lluita.

Reptes principals

Caldrà partir, com he escrit, de l’acord amb un compromís i uns principis clars. Per la nostra banda, en aquest document, avancem unes propostes amb la intenció de contribuir a fer passes endavant en aquest camí.

Atacar el cor del poder enemic, les bases del seu poder

El primer acord del nou independentisme ha de ser en els objectius a atacar. En aquest sentit ja fa anys que Poble Lliure ha fixat com un objectiu clar, que ens faria avançar en l’afebliment del règim i el reforçament del moviment independentista, una tasca permanent de denúncia i de resistència contra les empreses abusives de l’Ibex-35 perquè són els fonaments econòmics que aporten la seva força de base al poder ocupant. Sense la força aquestes empreses, basades generalment en l’abús sobre clients captius, el règim monàrquic espanyol tindrà moltes dificultats per a mantenir-se perquè se li esberlaran moltes de les cadenes de corrupció i de cooptació que el mantenen ara. Burxar en aquesta mena de taló d’Aquil·les d’aquest Règim de l’abús sempre ajudarà a avançar cap al nostre alliberament col·lectiu.

D’una manera semblant hem de combatre, en altres àmbits també importants, especialment contra aquells que ajuden a multiplicar la influència del poder com diferents mitjans de comunicació, estructures de l’ensenyament, símbols personals d’autoritat i agents actius en l’administració. L’objectiu és contrarestar les mentides i manipulacions de la propaganda del poder espanyol, com ho exposem en detall més endavant. Però en aquest punt, volem centrar l’atenció en la necessitat de contrarestar, dia rere dia, la capacitat de convenciment, submissió i subordinació que tenen els instruments i símbols del poder estatal. La lluita per la ruptura independentista es fonamenta en un torcebraç permanent de legitimitats entre l’atracció-intimidació-corrupció de l’estat opressor i la capacitat de convenciment i de convicció del nostre moviment. Combatent la submissió ideològica, l’acceptació del marc ideològic de l’espanyolisme, és com avançarem en l’hegemonia independentista.

L’opressió, els escàndols més greus de les diferents instàncies de poder, les actuacions més flagrants (tortures, abusos de l’estructura policíaca i jurídica, crims o encobriments de crims etc.) han de ser denunciats repetidament perquè ajuden a estendre la consciència social de quina és l’essència del poder opressor. L’avanç en el camí d’aquest torcebraç reclama que la representació del contrapoder republicà català prengui, al més ràpidament possible, la forma d’un govern provisional perquè és aquest posicionament el que permet situar la República catalana com un poder real en pugna permanent amb la monarquia espanyola. El paper dels sots-règims autonòmics en resultaria així, de retop, també clarificat.

Es diu sovint que el marc europeu (i internacional, en general) no ens és favorable perquè a l’Europa capitalista l’interessa el paper que l’estat espanyol i el Marroc poden jugar en els aspectes repressius, com a ‘estats gendarmes’ en la seva frontera sud. Però, paradoxalment, la crisi energètica i climàtica galopant no trigarà a desbaratar els grans estats capitalistes basats en la cursa depredadora i portats cap a una deriva autoritària per a mantenir les formes de dominació. I aquesta crisi pot desenvolupar un futur favorable per als sistemes econòmics i de govern dels estats petits i mitjans, entre els quals la República catalana. Caldrà, doncs, estar preparats per a aquesta conjuntura que pot ajudar a consolidar la nostra independència. La constància i el treball sistemàtic són fonamentals en aquesta activitat d’atac als punts més febles que haurem d’anar afrontant en el nostre avanç.

Defensar incansablement els interessos de les classes populars catalanes i, molt especialment, la llengua

La lluita independentista és, des del seu naixement, una lluita per a aconseguir per al conjunt de les classes populars catalanes (independentment de quin sigui l’origen de cadascú) un marc polític que permeti la conquesta dels drets socials, és a dir, avanços segurs en la igualtat en tots els camps, una aspiració expressada repetidament arreu dels Països Catalans a través dels segles en forma de revoltes populars i, més recentment, del moviment obrer conjuntament amb la defensa dels principis igualitaris i humanistes del feminisme, l’ecologisme etc.

La conjuntura de crisi de l’acumulació capitalista que s’acosta i s’agreujarà endurirà les condicions de vida de la població i situarà la ruptura independentista i la instauració de la República catalana, laica i igualitària com una aspiració generalitzada.

La defensa de la llengua catalana ha d’ocupar un lloc central en les lluites perquè és l’eix més clarament compartit i indiscutible en les nostres reivindicacions. Aquesta lluita lingüística ha de ser promoguda pel conjunt del nostre poble, independentment de quin sigui l’origen geogràfic o nacional de cada persona. En aquest sentit és molt important situar aquesta lluita adequadament, partint del coneixement dels objectius del poder ocupant espanyol entestat en el propòsit d’ofegar-ne l’ús social. En un primer moment ho va fer per mitjà de la propaganda constant de desprestigi i marginació. Però, en una segona fase més recent, veient que la llengua cobrava prestigi social d’ençà dels inicis del segle XX i el ressorgiment republicà català dels anys 30, l’objectiu ha estat directament la prohibició de l’ús i la supressió de les associacions i fins arribar a la destitució i l’assassinat del professorat i la intel·lectualitat aprofitant el marc de les dictadures, molt especialment la franquista.

Paral·lelament, des de fa més d’un segle, un instrument bàsic d’aquesta operació catalanofòbica ha estat la utilització política de la pressió demogràfica; però els principis de la immersió lingüística han treballat en el sentit de la generalització del coneixement del català i, encara que aquest objectiu no es va aconseguir mai, la creença que el coneixement del català era força estès socialment permetia uns usos lingüístics desinhibits de la llengua en diversos àmbits (excloent els sectors administratius més refractaris com el policíac, el judicial etc.). És important tenir clar que l’objectiu del poder espanyol, en la seva obsessió contra la nostra llengua, és introduir al si de la societat dels Països Catalans una bossa important d’individus desconeixedors del català de tal manera que la freqüència d’ús de la llengua catalana es pogués anar ofegant.

La pugna social es presenta, doncs, en aquests termes; i la nostra lluita s’ha de centrar en aquesta necessitat imprescindible de fer possible des d’ara mateix el coneixement universal de la llengua pròpia arreu del territori. Aquest objectiu ha de ser assegurat per aquelles administracions que hagin aconseguit una hegemonia democràtica: ajuntaments, autonomies etc. I el conjunt del poble ha de reforçar aquesta tasca.

Podem posar un exemple clar de com es pot aplicar aquest objectiu en un entorn multilingüe com l’actual. Així podem partir d’experiències importants de solidaritat: en el nostre objectiu de fer possible l’ús universal del català, la població d’origen amazic, per exemple, ha de poder aprendre la seva llengua (encara minoritzada al Nord d’Àfrica) i alhora ha de conèixer bé la llengua catalana de manera que pugui esdevenir la llengua de relació social arreu dels Països Catalans. Les diferents accions i mobilitzacions en diferents àmbits, seccions i àrees geogràfiques han de confluir en aquest objectiu general i fonamental. La llengua catalana ha d’esdevenir, doncs, arreu del territori que li és propi, llengua general de relació social en harmonia amb la diversitat avui també amenaçada internacionalment per la pressió de les llengües relacionades amb àmbits polítics imperialistes.

Per a avançar, de manera general, en el camp de la defensa dels interessos populars, cal que l’independentisme s’identifiqui amb l’objectiu que ha de ser sempre present de la República catalana, laica i igualitària.

Contra les manipulacions de la propaganda i la guerra psicològica del règim

Com hem escrit més amunt, cal avançar en la capacitat discursiva i en la força i l’abast dels mitjans utilitzats. Això vol dir portar a terme un combat decidit en àmbits molt diversos i en un doble sentit: d’atac a les accions de l’enemic i alhora de reforçament de les nostres concepcions i propostes. I, paral·lelament també, en l’enfortiment dels mitjans per a la seva difusió.

Una primera línia d’acció és combatre arreu la guerra psicològica que porta a terme l’ocupant i que és un element principal de la concepció militarista espanyola de la confrontació. Això vol dir contrarestar amb paraules i fets els propòsits d’aquest règim espanyol transfranquista que no són altres que mirar d’estendre, al si del nostre poble, una mena de sentiment de derrota i d’impossibilitat de canvi, és a dir, de presentar com a inamovible el marc polític de la monarquia espanyola i la gàbia de la seva Constitució. Volen crear les condicions socials i aparents de ser nosaltres una minoria indefensa dins el nostre país i portar així a fer-nos pensar que no tenim dret a viure lliures. El foment de l’existència d’una bossa d’analfabets en català és, com hem escrit més amunt, una eina de pressió fonamental de la seva política etnicida. Aquesta pretensió espanyolista de ‘protecció de l’analfabetisme’ ha de ser combatuda sense pietat perquè, com a propòsit polític, cau pel propi pes de la seva absurditat.

De manera complementària, a través dels mitjans de comunicació sota control ideològicament espanyolista (incloent-hi els continguts autonomistes espanyols de TV3 i de les ràdios principals), volen mostrar l’àmbit cultural dels límits de l’Estat espanyol com a propis i familiars (s’informa, per exemple, molt més del que passa anecdòticament en qualsevol territori espanyol o espanyolitzat, situat a milers de quilòmetres lluny, que no pas a Perpinyà o a Narbona, Torí o Nàpols; es magnifiquen fets de segon ordre de l’univers mental espanyol com la nefasta vuelta ciclista o els episodis anodins i desgraciats que exhibeixen mundialment les seleccions esportives espanyoles etc.).

Nosaltres no som d’aquest món però ens el volen fer empassar. El nostre univers lingüístic i polític són els Països Catalans. I el nostre àmbit cultural natural sempre han estat els territoris mediterranis d’Occitània i l’arc (econòmic i cultural) de la península italiana. Els contactes vers Ponent del nostre territori no són negligibles però no tenen la importància obsessiva que els confereix la ideologia espanyolista.

D’una manera general cal combatre obertament les manipulacions polítiques que són constants més enllà de la guerra psicològica que hem constatat. Com l’ocultació practicada sistemàticament (amagant els aspectes d’abús de poder, de repressió i de tortura; i especialment els crims polítics a què hem fet referència més amunt). Per tal de dinamitzar la nostra lluita ideològica, tan necessària, és important que ens desempalleguem del marc mental i conceptual del nostre enemic. Cal evitar fer servir conceptes i termes confusos o emprats d’una manera confusa com hem comentat a l’hora de descriure ‘el vici del mimetisme’, la qual cosa vol dir, mantenir un esperit de crítica constant de la ideologia banal de la pseudo-esquerra com hem comentat més amunt.

Ens cal, a més, molt especialment i com a estratègia generalitzada, reforçar la consciència del conjunt de la nació catalana perquè no s’empassi les manipulacions com les que hem esmentat fent referència a la teatralització espanyola bàsica quan magnifica una suposada contradicció dreta/esquerra per tal de mantenir les formes essencials de dominació, explotació i ocupació.

Des del punt de vista informatiu i cultural caldrà difondre altre cop (com s’havia fet en períodes precedents), mapes i manuals que acostin la població dels Països Catalans al coneixement de la nostra nació en termes lingüístics, culturals, socials i històrics.

Com a pensament i acció permanents cal que, en tot moment, denunciem els abusos del poder en diferents aspectes, social, econòmic, ideològic, polític etc. Hem de ser incansables en la denúncia constant del règim polític i la seva manipulació. Hem de portar a terme d’una manera constant i creixent una crítica frontal sense concessions. Només així podrem guanyar.

I, com hem esbossat també, hem de reforçar paral·lelament les nostres idees, propostes i solucions d’acord amb els interessos i necessitats del nostre poble, tot enfortint la dinàmica general de la nació catalana i l’impuls del conjunt de les classes populars. Cal, per sobre de tot, que l’independentisme (conscient de trobar-nos en una situació terrible d’ocupació i davant la voluntat espanyola de fer-nos desaparèixer fins a convertir-nos en esclaus, sense drets democràtics i sense llengua) porti a terme una batalla incansable contra aquest règim despòtic, amb la denúncia permanent i el rebuig a les seves pretensions militaristes i abusives. Es tracta, com hem anat comentant, d’una ocupació que és també objecte de l’ocultisme i que amb la nostra actuació persistent hem de posar a la llum de dia, davant de tot el poble i internacionalment, en tot moment.

Enfortir la capacitat de mobilització i d’organització

La conquesta de la República Catalana Independent no ens vindrà regalada per un esdeveniment màgic ni per la simple idea de la desobediència com a panacea que ho pot resoldre tot, sinó que serà el resultat i la conseqüència lògica de l’enfortiment del nostre moviment; i més concretament de la seva capacitat de mobilització i d’organització, com a reflex de la voluntat assumida col·lectivament de lluitar per l’avanç del nostre moviment arreu de la nostra nació.

Tampoc no ho resoldrà un simple pacte de circumstàncies amb el poder espanyol com el que pot resultar de la conjuntura actual al si del Congrés de diputats espanyol. Tot i que pot produir algun canvi parcial significatiu, sobretot simbòlicament, no cal esperar que representi un avanç substancial en el sentit del reforçament alliberador que estem tractant.

Cada acció particular, local, sectorial, és important. Però és imprescindible, alhora, saber on anem i què ens cal reforçar per a arribar-hi. La clau és l’augment constant de la mobilització i l’enfortiment d’una organització unitària massiva pròpia com el nostre moviment va saber portar a terme en el seu desplegament al llarg de més de deu anys i que va portar al primer d’Octubre del 2017 i a les grans mobilitzacions contra la repressió. Ara sabem, per l’experiència de tots aquests anys, que el control sistemàtic de les posicions guanyades és fonamental en una lluita com la nostra, que és de gran abast. I això no és possible sense una implantació organitzativa unitària ferma sorgida de la unitat des de la base.

És evident que el nostre enemic també ho sap això i, per aquesta raó, mirarà d’evitar-ho. Cal tenir clar, doncs, que en un primer moment serà molt difícil aconseguir unes mobilitzacions de milions de persones com les que es van anar fent creixents entre l’any 2006 i el 2017. Però són fets que hem de retenir com a prova de les nostres possibilitats de manera que reforcen el nostre convenciment. I quan caldrà ho repetirem. També és evident que, si hem de portar a terme una tasca de ruptura amb el règim polític actual, les formes d’organització hauran de ser millorades cada dia i, de manera concreta, s’han de moure amb unes normes de seguretat suficients i fins i tot han de tenir àrees del tot inaccessibles als serveis d’espionatge dels estats opressors.

El resultat de la dinamització de la lluita és la creació d’una xarxa densa i potent, estesa arreu del territori i també en els sectors més dinàmics i sensibles del moviment (sindicalisme, igualtat, llengua). Soc del parer que el nostre moviment trobarà un nivell d’organització sòlid i amb capacitat creixent amb la implantació arreu del territori de col·lectius (centres, casals, ateneus etc.) orientats a la conquesta de la República Catalana Independent (RCI). Parteixo del convenciment que les entitats territorials existents avui (Consells Locals de la República, bases territorials de l’ANC, CDR , col·lectius antirepressius i de defensa de la llengua i els drets socials etc.) poden treballar activament per aquest mateix objectiu principal de reconstrucció i reforçament independentista.

Cloenda

Amb aquestes concrecions volem mostrar, per damunt de tot, que la nostra lluita és complexa i que cal fer un esforç important de pensament i d’acció. Res no ens serà regalat. Res no serà màgic ni gratuït. Però tots els canvis profunds, com els que necessitem per a arribar a ser lliures, no són altra cosa que el resultat de la unió de pensaments i voluntats. La Independència i la República Catalans arribaran per aquest camí.

 

NOTES

[1*] Fem la Independència (La República catalana independent i l’Espanya irreformable). Edicions del 1979. Barcelona, 2023

[2*] Tafalla, Joan. «Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci». A: Catarsi Magazin (3 novembre 2021). Barcelona. (En format digital: <https://catarsimagazin.cat/una-mirada-a- la-catalunya-davui-amb-les-ulleres-de-gramsci/>).

[3*] La ideologia de tipus colonialista de les elits espanyoles és ben coneguda perquè la seva intenció ha estat sovint explicitada: no es tracta tan sols dels militars franquistes com Queipo de Llano que va declarar: “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao, en una gran fábrica, y Barcelona, en un inmenso solar“. El destacat líder del PSOE Gregorio Peces-Barba, un dels protagonistes i ideòlegs de la Transició espanyola del 1978, va declarar repetidament que “Si el Comte-Duc d’Olivares hagués triat Portugal en comptes de Catalunya hi hauríem guanyat”, i en referència a l’augment de l’independentisme català ha recordat, més d’un cop, la frase d’Espartero sobre la necessitat de bombardejar Barcelona cada 50 anys (‘Por el bien de España’, havia dit el general). En qüestions referents a la necessitat de la duresa repressiva de l’Estat espanyol les elits en el poder (també les que es fan dir d’esquerra), han mantingut i mantenen una gran unanimitat.

[4*] El cinisme grotesc, 20.11.17: https://www.llibertat.cat/2017/11/el-cinisme-grotesc-40546

[5*] A l’estat francès tenen aquesta funció les forces anomenades ‘de centre’ (com el macronisme) després de l’ensulsiada dels partits socialistes a causa de la seva inoperància.

[6*] La República Laica: https://www.llibertat.cat/2023/04/la-republica-laica-54647

Article publicat a La Veu de Poble Lliure, abril de 2023

I Elogi de la laïcitat publicat a Llibertat.cat el 17 de novembre de 2022.

https://www.llibertat.cat/2022/11/elogi-de-la-laicitat-53795

[7*] Elogi de la raó, 11.8.23: https://www.llibertat.cat/2023/08/elogi-de-la-rao-55269

[8*] Com a exemple del paper nefast dels fanatismes religiosos, només cal tenir present la terrible guerra actual de l’Estat d’Israel contra Palestina que mostra un nivell de brutalitat només explicable pel rerefons fanàtic dels mites religiosos, tant de la part de l’islamisme com de la part de l’Estat israelià a mercè de la ideologia teocràtica que s’ha anat ensenyorint d’Israel.

Articles relacionats

Número 8

Avortament, un dret per a la dona treballadora?

Avortar ha estat sempre una pràctica estigmatitzada, castigada i amagada sota el pes d’una moral que l’ha convertit en tabú, i per això cap organisme públic posa realment a l’abast de les interessades una informació de forma clara i accessible que permeti prendre consciència dels nostres drets.

Segueix llegint »