Cultura i nació en el camí de la República catalana independent

La lluita cultural ha de ser un instrument poderós per a construir la nació, una fita imprescindible en la conquesta de la República catalana, laica i igualitària.

Preàmbul. L’abast de la Cultura

Primer de tot ens cal poder determinar l’estat actual de la nostra cultura si volem configurar les característiques culturals que necessitem; i per a això ens convé prèviament delimitar l’abast del que anomenem cultura; heus aquí una qüestió cabdal: determinar amb prou claredat el nostre camp d’anàlisi.

En termes generals, tractar de la cultura de l’espècie humana és tractar del conjunt que entenem per ‘vida social de la humanitat’: és a dir, de tot allò que hem anat construint (i sovint destruint) en tant que persones humanes. En aquest article centrarem, però, la nostra anàlisi només en alguns aspectes d’aquest esforç de creació/destrucció: abordarem la creació de base lingüística (sense entrar-hi a fons pel fet que el tractament de la llengua requereix un desenvolupament específic que ja hem fet en altres treballs [1]), conjuntament amb diferents aspectes de la creativitat en el camp de l’art i del patrimoni (material i immaterial) que l’organització de la societat ha anat prenent en consideració. Haurem d’entrar així en aspectes importants de la vida col·lectiva que conformen una societat. No cal dir, que analitzarem amb un interès especial aquelles activitats que s’han centrat en la denominació de ‘Cultura’ d’una manera explícita com són les diferents experiències de Congrés de Cultura Catalana que s’han portat a terme de la meitat del segle XX ençà.

La primera constatació que convé remarcar és que el tractament d’aquesta qüestió de la Cultura, entesa en un sentit ampli, ens obliga a assumir els reptes de caire nacional que ens interroguen en el moment present. Per aquesta raó ens convé abordar, en un primer moment, la qüestió clau referent a la realitat corresponent al nostre àmbit nacional, justament abans de fer un breu balanç històric que ens permeti saber en quin moment ens trobem ara.

Els dos darrers capítols d’aquest escrit fan referència al marc polític i social del moment present i, paral·lelament a diferents consideracions entorn de l’actualitat per tal d’abordar les perspectives de renovació en el camp de l’acció cultural.

La nostra Nació

Aquest article fa referència als territoris de llengua catalana que des de fa segles s’han estat configurant com una comunitat de tipus nacional. La consciència nacional col·lectiva no és fruit d’un sol dia i és realment el resultat de tot un procés històric que ha anat afaiçonant la consciència popular.

Fent referència a la consciència nacional i a la seva maduració política, podem partir de la hipòtesi que al llarg de l’Edat Mitjana es va anar desenvolupant una consciència genèrica entorn de la llengua i de l’existència d’un llinatge comú que la realitat prolongada de lligams familiars arreu del territori anaven recordant. Però la divisió d’aquestes terres, resultant de la coneguda herència de Jaume primer, repartida en diferents regnes i amb furs propis, no traduïa la consciència d’aquesta ‘comunitat d’origen’ en un factor polític immediat i generalitzat. Es pot considerar que la consciència de caràcter polític es comença a desenvolupar, al nostre territori nacional sobretot amb la caiguda a nivell europeu, de l’Antic Règim, iniciada amb la revolució francesa, una ruptura política que es va anar expandint entre les poblacions d’arreu d’Europa al llarg del segle XIX. Internament l’increment important de les comunicacions de tota mena mostra cada dia més clarament la diversitat coherent en la llengua i en les formes de vida, fins a estendre la idea de l’existència d’una realitat nacional equiparable a les altres (i, especialment, a les que anaven assolint la independència, a Europa i arreu del món). Al llarg almenys de dos segles sencers el fet nacional no ha parat de ser un element actiu i preponderant de ruptura amb els poders imperialistes i despòtics en l’àmbit europeu i internacional. En el cas de la nació catalana, arribem finalment a l’inici del segle XX amb l’eclosió d’aquesta mena de ‘retrobament’ del conjunt de la població de les terres de llengua catalana.

Una ‘obra magna’ englobadora d’aquest coneixement, La Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1983) certifica, codifica i difon, sobretot a partir dels anys 70, la idea i el coneixement sòlid dels Països Catalans i reforça la consciència de la Nació i de la seva potencialitat. La compartimentació del territori en ‘Autonomies’ estrictament separades per la Constitució espanyola del 1978, i l’emergència de la qualificació de ‘nacional’ per a referir-se a l’àmbit autonòmic del Principat de Catalunya, de què es van anar servint els dirigents autonomistes, amb un cert oportunisme propagandístic, ha contribuït a desvirtuar la veritable significació i l’abast del terme.

***

Tot seguit exposem amb més detall l’evolució de la consciència política nacional i els obstacles que hi ha contraposat la pressió imperialista.

L’interès envers els Països Catalans era una actitud creixent en els entorns catalanistes dels anys seixanta i setanta del segle passat. Cal entendre que no era un fet casual que un partit com el PSAN ja inclogués explícitament el nom de la nació catalana en la seva pròpia denominació com a partit l’any 1969 (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans) i que constés dins el nom mateix d’un altre partit creat el 1979, Independentistes dels Països Catalans (IPC). Recordem també com aquest interès ja s’havia començat a manifestar amb el tombant de segle del XIX al XX, amb els coneguts contactes de Verdaguer a Catalunya Nord, els viatges d’Eduard Toda a l’Alguer etc. Es tractava, doncs, d’un “llarg descobriment” que es va anar desplegant amb el desenvolupament del catalanisme i que es va generalitzar a partir dels anys 60 del segle XX. Havia estat el resultat de tres processos poderosos que eren -i són encara, a parer meu- irreversibles:

  • L’expansió de la consciència política (nacional i popular) que es va produir, en un grau variable però ben visible, en tots i cadascun dels Països Catalans com a resultat de la maduració cultural i política de sectors importants de la població, com ho revela l’efervescència que va tenir lloc aquells anys en diversos camps de la cultura i la vida social (literatura, cançó, recerca historiogràfica i social, vida associativa etc.) una situació col·lectiva que, pel que fa als anys 50, 60 i 70 del segle XX, ha estat descrita com una mena de ‘nova renaixença’.
  • La crisi del règim franquista que començava a veure’s desbordat en la seva capacitat de control de la vida cultural i política catalana, una vitalitat que anava creixent en recursos propis i iniciatives organitzatives.
  • L’avanç important en les facilitats tècniques de comunicació entre les diferents parts dels Països Catalans, com la que va representar l’existència d’autopistes de circulació ràpida i altres avanços que s’han anat produint en els transports i les comunicacions, malgrat els obstacles que hi han anat posant els estats espanyol i francès.

Aquests tres processos confluents han tingut força per ells mateixos i expliquen la persistència d’aquest interès per la pròpia nació completa, un interès que ni la política autonomista ni la propaganda de la ideologia postmoderna, ni les maniobres espanyolistes han pogut destruir. La prohibició de federar-se dictada contra les autonomies per la Constitució espanyola o els entrebancs posats pel poder espanyolista i anticatalà per a la recepció recíproca dels canals de televisió, o el fre a les comunicacions ferroviàries exercit pels Estats espanyol i francès, no han impedit que aquest marc nacional s’anés consolidant com a realitat d’intercanvi econòmic, lingüístic i cultural. A grans trets es pot dir que tan sols han aconseguit una obstrucció temporal, una acció negativa que ha tingut com a resultat anar deixant cada dia més en evidència el caràcter hostil d’uns estats que actuen com a veritables enemics obsessius.

L’obstrucció d’aquesta tendència a la consolidació nacional, una consolidació que podem qualificar de “natural” va ser l’obra, més concretament, de tota una actuació contrària organitzada de manera premeditada i conscient. S’ha tractat d’una política dissenyada pel cor mateix de l’estat espanyol i seguida amb devoció per l’espanyolisme i l’autonomisme espanyols; i amb la col·laboració entusiasta de l’estat francès. Ens vam trobar, doncs, amb una actuació planificada i multiforme, una veritable acció criminal perpetrada contra la nació catalana, que podem resumir en aquestes quatre línies d’acció:

  1. Per mitjà d’unes disposicions en la Constitució espanyola i del marc legal de l’estat francès [2], que subordinen i supediten les autonomies espanyoles i els departaments francesos als referents estatals, obstaculitzen la cooperació i el desenvolupament natural d’una consciència comuna i prohibeixen explícitament dins l’estat espanyol la federació entre les autonomies, una clàusula que va adreçada directament contra els Països Catalans.
  2. Per mitjà de la promoció explícita del secessionisme lingüístic en diferents àrees del territori contra la unitat de la llengua per grups organitzats sota la cobertura del poder estatal.
  3. Amb el foment, des del poder de l’estat mateix de partits espanyolistes i bandes feixistes arreu dels Països Catalans, un fet que ha facilitat períodes de dominació especialment repressiva del PP (i altres espanyolistes fanàtics) al País Valencià i a les Illes fins a èpoques recents. No s’ha tractat tan sols d’una lluita política de tipus parlamentari sinó d’atacs sovint físics i fins d’atemptats continuats, protegits per la impunitat, des de l’any 1970 fins al dia d’avui.
  4. Amb el suport de la tasca desintegradora de la ideologia postmoderna desenvolupada en àmbits intel·lectuals (dins i fora de les universitats) empeltats d’espanyolisme i de patrioterisme cínic, dins l’estat francès. La ideologia postmoderna és una ideologia afavorida per l’estatalisme que indueix a pensar que cap realitat nacional o lingüística no té fonament, fora de les que han estat avalades pels Estats, perquè les llengües com a tals no existeixen o es mouen en graus molt elevats d’ambigüitat, de manera que el País Valencià, per exemple, podria ser considerat, amb el suport d’aquesta forma de degeneració ideològica, com a part d’un projecte pan-Occità, deslligat de Catalunya i condemnat a un tractament folklorista sense perspectives per a la llengua i la cultura populars etc. [3]

Totes aquestes línies d’acció estatalistes no han aconseguit, però, el seu objectiu que era, i és, tallar de soca-rel els contactes entre dels Països Catalans, estroncar la solidaritat mútua i la perspectiva d’un projecte polític compartit de futur en forma d’estat independent i organitzat internament de manera confederal. No cal dir que l’estat espanyol i l’estat francès treballen activament per la destrucció de la nació catalana que posa en qüestió les seves formes de dominació de caràcter uninacional i centralitzat rígidament a imitació de les monarquies absolutes que els han precedit en la història i de les quals n’han heretat estructures i ideologies de dominació.

L’eix de la identitat nacional renovada

Descriure la dinàmica de la història cultural al llarg dels tres segles escolats d’ençà de l’ocupació borbònica espanyola i francesa de mitjan segle XVII a inicis del segle XVIII és, de fet, exposar les vicissituds que ha travessat la identitat nacional, entenent-la com el conjunt de trets culturals de la nació. En aquest sentit, la llengua parlada per una àmplia majoria arreu del territori sempre ha estat fins al moment actual, l’eix identitari fonamental i l’element bàsic en la renovació continuada de la identitat cultural.

L’arribada de població d’altres orígens als territoris de llengua catalana ha estat un complement important del simple creixement vegetatiu, sobretot d’ençà del segle passat. I la incorporació plena d’aquesta nova població a la nació catalana s’ha anat fent sempre per mitjà simplement de l’adquisició de la llengua: qualsevol persona esdevenia catalana pel simple fet de parlar la llengua de la comunitat. Qui parla català ja és català: i això ha estat així, sota domini espanyol, fins a èpoques ben recents en què la política estatal espanyola ha treballat intensament per a obstruir aquest procés de renovació continuada de la Nació. Com hem apuntat més amunt, la situació al llarg del segle XX ha estat d’expansió ininterrompuda de la consciència nacional, un fet que es va veure plasmat en l’organització del Congrés de Cultura Catalana que descriurem al capítol següent. Avançarem ara, tan sols que aquell Congrés va permetre un debat seriós i compartit ben àmpliament sobre qüestions fonamentals per a la supervivència de la nació catalana i la seva actualització.

Amb el tombant de segle aquest mecanisme ampli de renovació nacional per mitjà de la llengua entra en una certa crisi a causa de les dificultats creades per l’acció obstinada del poder contrari a la nació i a la llengua catalanes. En les noves condicions resultants de l’acció contrària i permanent de l’estat espanyol, l’abast actual de la presència de població nova està portant un cert nombre de persones a pensar en un perill de perdre la identitat nacional per ‘dissolució’ pel fet que la dificultat creixent per a mantenir una presència important de la llengua en les comunicacions socials ha anat dificultant, en un nombre important d’àrees dels Països Catalans, la possibilitat d’aprendre i practicar la llengua per simple contacte.

En aquest context apareix ben clara la tàctica principal de l’enemic espanyolista que és la creació de bosses de població el màxim de desconeixedores de la llengua del país (és a dir, la defensa d’un analfabetisme integral en català), aconseguir la implantació poblacions desconeixedores i/o que arribin a odiar la llengua (per una mena de catalanofòbia integral). Aquest analfabetisme integral i aquesta catalanofòbia integral només són possibles fomentant la ignorància i l’odi racial: d’aquí l’activació continuada per part de l’estat espanyol de les posicions feixistes i feixistoides al voltant d’una adhesió fanàtica al concepte mític de la hispanitat com a idea per damunt de la realitat i la justícia lingüística i social. Així generen un fanatisme tòxic que és el brou de cultiu d’un supremacisme que viu de la minimització i l’esclafament dels drets de les poblacions colonitzades.

Per tal de pal·liar aquestes mancances, i restablir la capacitat de renovació del cos nacional caldrà activar diverses mesures en la direcció de la plenitud social de la llengua, com poden ser:

  • La pràctica de la llengua pròpia arreu, per part dels qui saben parlar la llengua nacional.
  • Esperonar formes de convivència col·lectiva obertes a la participació, és a dir, activar la vida social i associativa, com sempre s’ha fet al si del nostre poble als nostres barris i poblacions.
  • Evitar el tancament en guetos (com, per exemple, els que promouen les comunitats religioses fanatitzades).
  • I, de manera general, continuar l’enfocament i l’objectiu de ‘ser i fer un sol poble’. Per això cal, com a mesura més apropiada, que des de les institucions i des de la societat es faciliti l’adquisició i l’ús de la llengua catalana de manera que ningú no pugui al·legar desconeixement per manca d’incentius i possibilitats.

En la nostra tasca de promoció de la llengua, cal partir d’una concepció coherent i madura d’aquest instrument d’expressió segons la qual aquesta eina d’interrelació social no és un simple mecanisme de transmissió de missatges innocus sinó que és el mitjà social que té la funció d’acumular i transmetre el conjunt dels elements culturals, històrics i actuals, de la nostra societat.

Contra aquesta concepció de la identitat nacional, valoritzadora i clarificadora alhora, tenim avui dia un oponent perillós en la ideologia autonomista (és a dir, contemporitzadora amb l’espanyolisme) que de manera subreptícia (conscient o inconscient) treballa per a erosionar la identitat nacional, començant per entrebancar l’ús social de la llengua i, per tant, la dinàmica fonamental de la renovació de la identitat nacional atacada pels Estats opressors. Els dos mitjans principals de l’autonomisme i l’espanyolisme adreçats a erosionar la renovació de la identitat nacional són promoguts per la ideologia bilingüista i la funció desnacioalitzadora d’un fals concepte de la multiculturalitat.

La ideologia bilingüista porta a considerar indiferent l’ús d’una llengua o una altra, mentre es canten les excel·lències d’un bilingüisme ‘enriquidor’. Aquesta posició és nefasta per al manteniment de l’ús social de la nostra llengua perquè frivolitza el fet de servir-se en la vida social de la llengua imposada, una actitud que ve a justificar l’abandó de la llengua pròpia sense recança (és a dir, l’abandó de la llengua que és justament la que es troba sotmesa a diferents estímuls negatius de pressió social i diferents mesures constrenyidores com és el cas de la proposta de trilingüisme escolar [4]).

La ideologia del multiculturalisme desnacionalitzador que tant estimen els autonomistes i espanyolistes és un instrument complementari que opera damunt la identitat nacional i l’ús social de la llengua catalana. La banalització de la multiculturalitat en situacions d’opressió colonial imperialista, com la que patim, és utilitzada per a anorrear les pràctiques socials tradicionals del país posant-les al costat de les tradicions importades per les noves poblacions tot qualificant les tradicions pròpies de retrògrades mentre se les encamina cap a l’extinció. Aquesta concepció babaua de la diversitat és contrària a l’ecologia cultural segons la qual el manteniment de la diversitat només és possible a partir la defensa i promoció específica de les tradicions culturals i lingüístiques en el lloc on han nascut i s’han desenvolupat. El multiculturalisme de la desnacionalització va en la mateixa direcció que el bilingüisme de substitució pel fet que presenta com a ‘enriquidor’ l’ofec de la pròpia identitat dins un marasme d’una alienació envernissada de cosmopolitisme. Tot plegat són enganys que l’única cosa que fan és aplanar el camí al poder ocupant i a la globalització capitalista facilitant la tasca de substitució lingüística i cultural [5].

Les institucions autonòmiques amaguen la seva feblesa política i la manca de voluntat de combatre l’ofensiva de l’estat espanyol per mitjà de cortines de fum. És per això que cal que siguin observades amb una important prevenció. Acostumen a caure en la inoperància, una inutilitat que contrasta amb la imatge grandiloqüent que acostumen a exhibir. Cal analitzar especialment d’una manera crítica els anomenats Pactes Nacionals. Si examinem els Pactes Nacionals per la Immigració i per la Llengua podem observar que els seus continguts són principalment de caire propagandístic pel fet de reduir-se a la pràctica a exposar aproximacions a realitats socials conegudes però sense determinar-ne les causes i, menys encara, establir propostes per a modificar a fons la realitat social i política. La prova de la innocuïtat d’aquesta mena de pactes és que, en general, no permeten combatre ni tan sols els efectes de la ideologia bilingüista ni tampoc les confusions del multiculturalisme desnacionalitzador, dues tendències ideològiques que hem analitzat que són nefastes i que cal combatre sense pal·liatius si volem evitar l’avanç del procés destructiu de les polítiques imperialistes.

Els precedents més recents en la lluita cultural

Pel que fa a les experiències de dinamització cultural és imprescindible tenir en compte les iniciatives de Congressos de Cultura Catalana que s’han desplegat fins avui.

Un primer resultat col·lectiu acabat i que mereix una valoració especial des de la perspectiva dels Països Catalans va ser, com ja ho hem apuntat, el Congrés de Cultura Catalana que es va prolongar durant més de dos anys (1975-1977) el qual va comptar amb una important participació i va ser capaç d’elaborar anàlisis i propostes per a 25 àmbits (Llengua; Estructura educativa; Recerca; Història; Estructura Social; Dret; Institucions; Ordenació del Territori; Economia; Sanitat; Indústria; Agricultura; Navegació i Pesca; Turisme; Música; Cinema; Producció Literària; Arts Plàstiques; Teatre; Arquitectura i Disseny;  Antropologia i Folklore; Àmbit d’Esport i Lleure; Mitjans de Comunicació; Fet Religiós; Projecció exterior).

Tot plegat és una mostra d’una gran vitalitat i, en el fons, d’una voluntat política en el sentit més autèntic de voler intervenir en la creació i el desplegament d’iniciatives en els més diversos àmbits de la vida social.

És interessant de recordar que aquest Congrés de Cultura Catalana més pròpiament dit va tenir un precedent: el Congrés de Cultura Catalana del 1964, un fet que confirma altre cop l’asseveració segons la qual moltes de les consecucions dels anys 70 s’havien anat gestant en períodes anteriors. Pel que fa a la qüestió que ara toquem cal recordar doncs que, entre l’any 1961 i el 1964, en plena dictadura franquista, van tenir lloc les activitats d’organització d’un primer intent de Congrés de Cultura Catalana, dinamitzat per Joan Triadú, entre d’altres persones destacades.

La reunió plenària d’aquella experiència es va fer el mes de desembre del 1964 i aplegà uns 300 congressistes, personalitats destacades entre la intel·lectualitat del moment. Aquesta experiència s’ha d’entendre com una mena d’assaig que va permetre més tard un enfocament més efectiu de les participacions i de les tasques.

***

El Congrés de Cultura Catalana més significatiu fins ara fou, com hem vist, el que es va desenvolupar entre el 1975 i el 1977, el qual va tenir una repercussió molt remarcable. I, tot i que es va activar l’any 1975, va ser el resultat de tasques de preparació que s’havien gestat en llargs mesos precedents. Cal ser conscients del fet que l’empenta organitzadora del Congrés de Cultura Catalana neix del mateix esperit que va inspirar l’Assemblea de Catalunya i de la seva voluntat d’obrir l’activitat a la participació de col·laboradors dels diversos àmbits, viles i comarques del país. I en aquest cas el país era “el país sencer”, els Països Catalans.

El Congrés de Cultura Catalana del 1975 al 1977 va tenir una gran importància amb unes xifres de participació que convé recordar. Per primer cop, es va reunir el gruix de la comunitat científica dels Països Catalans en una gran xarxa de treball que va permetre un debat interessant sobre qüestions fonamentals per a la supervivència de la nació catalana i la seva actualització. Al llarg dels quasi tres anys de funcionament el congrés va rebre l’adhesió de 15.000 persones i de més de 1.500 entitats [6].

Per tal de valorar-ne convenientment el mèrit cal recordar que, en aquell moment, no hi havia institucions polítiques pròpies de cap dels territoris dels Països Catalans de manera que les tasques de convocatòria i d’organització es van haver de portar a terme per iniciativa popular del conjunt de la societat civil.

L’objectiu del congrés era esbossar les grans línies de l’anomenada aleshores política cultural que es considerava convenient de seguir al conjunt dels Països Catalans, davant l’expectativa d’un nou canvi de règim que possibilités la creació d’unes institucions públiques autòctones, és a dir, de formes d’autogovern; en aquest sentit cal ser conscients que es tractava d’objectius clarament polítics per al conjunt de la nació. És per això que, en aquest cas que ens ocupa, cal entendre el terme ‘cultura’ en el seu sentit sociopolític més ampli, és a dir, que cal pensar que es tractava, a la pràctica, també d’una mena de subterfugi per a intentar desdibuixar uns objectius que eren, de fet, polítics sota una denominació més ambigua que dificultés la repressió de la censura franquista [7].

L’àmbit territorial del congrés va ser molt clar des d’un primer moment: la totalitat dels territoris de parla catalana, el conjunt de la nació, els Països Catalans. Es féu així un reconeixement explícit de l’existència d’una realitat cultural i lingüística compartida. Al Manifest de la cultura catalana, que fou un dels primers documents del congrés que es va difondre, es podia llegir com a primer punt: “Afirmem la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans, fruit d’una història comuna i d’una realitat compartida que cal fer progressar”.

L’organització del congrés fou fonamental per a la popularització de la noció mateixa de “Països Catalans”, un terme que havia estat sistematitzat i formulat, amb gran èxit, per Joan Fuster d’ençà dels anys seixanta i divulgat per diverses iniciatives populars com la campanya de difusió del Diccionari (l’anomenat Diccionari català-valencià-balear, que abraçant el conjunt de les terres de llengua catalana s’havia acabat d’elaborar i publicar l’any 1962). El Congrés va establir, doncs, d’una manera ben explícita aquest marc referencial. I la comunitat científica catalana d’aquell moment el va escollir com a marc propi d’una cultura nacional que es volia plena, sobirana.

Com a conclusió general cal recordar dos aspectes que ens semblen transcendentals d’aquest Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta: D’una banda el funcionament democràtic i en molts punts assembleari, de baix a dalt. Justament seguint una manera de fer que, a partir d’aleshores s’ha anat abandonant, tant en l’àmbit de la cultura com en el de la política en general.

La política dirigida des de dalt, pròpia de la transició sense ruptura endegada pels partits espanyolitzants, amb les eleccions de 1977, va fer que els esforços del Congrés, semblantment al que havia passat amb l’Assemblea de Catalunya, resultessin després encaminats cap a accions polítiques partidistes, adreçades a afavorir les propostes de curta volada dels partits parlamentaris que havien pactat amb els franquistes que estaven cercant una sortida que els permetés no haver de patir les conseqüències dels abusos del seu règim que es trobava en una crisi terminal [8]. Sobre aquest Congrés, més enllà dels continguts concrets propis dels equips mobilitzats en cada camp (cosa que ja és un fet extraordinari), cal remarcar l’avanç en la consciència nacional de Països Catalans que representava el sol fet d’emprendre col·lectivament una empresa de reflexió conjunta d’àmbit nacional amb una energia considerable. En resum podem afirmar que va ser un dels exponents més significatius de l’efervescència de la societat catalana, un fenomen sociocultural que va abastar, com és sabut, àmbits sencers del món cultural, editorials, cançó, educació etc. al llarg dels anys 60 i 70.

Convé recordar que aquest Congrés de Cultura Catalana dels anys 70, el més representatiu fins ara, va anar més enllà de l’establiment de disposicions diagnòstiques en més d’una vintena d’àmbits. El recull de síntesi publicat l’any 1978 conté, com ja ho hem avançat a la nota 7, reflexions molt precises i incisives entorn dels conceptes generals dels continguts culturals (sentit de la cultura, sentit de catalanitat, sentit de poble etc.) que reflecteixen unes idees molt definides entorn dels objectius a assolir. En els mots introductoris es mostra amb una gran claredat que “el Congrés preconitza una transformació de la societat que elimini qualsevol forma d’opressió nacional i social”. I pel que fa a la repercussió internacional exposa que

el Congrés ha d’irrompre enfora dels Països Catalans … i que “s’ha d’escampar la nostra realitat —lingüística, cultural, popular, social i política— en una projecció exterior de la cultura catalana que faci una aportació positiva per a la pau i la llibertat del món.

Anant més als continguts, cal recordar que el Congrés de Cultura Catalana dels anys 70 va permetre un debat seriós i compartit sobre qüestions fonamentals per a la supervivència de la nació catalana i la seva actualització. Aquestes experiències de caire congressual no es van acabar als anys 70. Conegudes aquestes experiències, la realització de l’anomenat Tercer Congrés de Cultura Catalana en el tombant de segle (1999-2001) i les propostes del moment actual prenen el seu valor ple com a iniciatives de renovació de la societat nacional. El Congrés dels anys 70 va deixar també llegats pràctics en el camp associatiu com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va influir en àrees molt diverses com donant un nou impuls a la Institució de les Lletres Catalanes, per exemple; i també en el camp de la meteorologia, del periodisme, etc. i en el conjunt de l’àmbit universitari i de l’ensenyament, en general.

***

La darrera experiència que s’ha portat a terme té lloc en el tombant de segle (anys 2000-2001) és una iniciativa que amb el nom de Tercer Congrés de Cultura Catalana havia d’avançar diferents elements de valoració i d’anàlisi. Seguirem la descripció que en fa Enric Pujol en l’escrit “La memòria de la nació, la nació com a memòria” (2015) on comenta diferents iniciatives en el mateix sentit.

Aquest autor parteix de l’evolució institucional de la política autonomista després d’haver tingut lloc el segon Congrés de Cultura Catalana dels anys 1975-1977. Un cop perpetrada la divisió de la nació en territoris autonòmics no hi hagué cap institució política comuna que abastés el conjunt dels territoris de llengua catalana. Només fou possible en dates força recents, l’acció de l’Institut Ramon Llull (2002) i, posteriorment encara, de la Fundació Ramon Llull (2008), entitats de promoció d’activitats genèriques o de simple coordinació que no han estat concebudes com a organismes de revitalització del conjunt de la nació entesa com un objectiu unitari.

El resultat documental d’aquest Congrés més recent, desenvolupat en el tombant de segle, és un conjunt de publicacions que resumim tot seguit. El primer volum publicat, La nació secreta. Vers un nou congrés de Cultura Catalana, aparegué l’any 1999 editat per Llibres del Segle, una editorial dirigida per Manuel Costa-Pau, personalitat que fou l’ànima de la iniciativa. Aquest llibre aplegà un seguit d’articles que havien de servir de material de discussió i de preparació del congrés a organitzar. Els noms dels autors ens donen una mostra de la tipologia dels intel·lectuals implicats: Vicent Partal, Josep Gifreu, Jacint Ros Hombravella, Francesc Roca, Jaume Renyer, Jordi Carbonell, Enric Casasses, entre d’altres … El manifest de convocatòria anava signat per Manuel Costa-Pau mateix, i en el paràgraf inicial es determinava amb claredat l’objectiu de la iniciativa:

Els canvis transcendentals que coneixen els Països Catalans i el món en el present fi de segle exigeixen que ens preguntem, ara més que mai, si la llengua i la cultura catalanes poden afrontar en condicions mínimes el nou ordre mundial que ara es configura. Si volem ocupar un lloc en la realitat internacional com a cultura efectiva i reconeguda ens cal avaluar, ara mateix, a quina distància hi som i què necessitem per arribar-hi. Ens cal saber de debò si comptem amb les eines per avarar una proposta cultural capaç de respondre a la nova realitat, si podem consolidar un mercat interior i competent, genuí i obert; i ens cal saber, en definitiva, si comptem amb les eines per situar la nostra causa històrica en el segle de les grans aspiracions de progrés i solidaritat que fan presència tenaç en les realitats actuals i imminents.

Els altres dos volums publicats tenen ja com a subtítol comú ‘Resolucions i propostes del III Congrés de Cultura Catalana’, cosa que evidencia que hi va haver una tasca de debat amb una participació remarcable. L’un té com a títol principal Països Catalans segle XXI. Identitat, societat i cultura (El Jonc, 2000); i l’altre, Països Catalans i normalització cultural (editorial Mediterrània, 2001).

D’entre un munt de resolucions acordades, es destacava com un dels principals camps d’actuació, “promoure la coordinació de les associacions a nivell de Països Catalans”, com a via de solució d’una situació analitzada que calia superar: “En uns moments en què hi ha un estancament polític de la reivindicació dels Països Catalans com a societat nacional, la coordinació associativa pot ser un bon camí per avançar en la nostra cohesió social i cultural”. Una activitat promoguda amb tenacitat i persistència per l’Associació Congrés de Cultura Catalana, com a organització sorgida del Congrés.

Aquest Congrés va promoure com a resultat en el camp associatiu diferents iniciatives en el sentit de la dinamització de la llengua, la cultura i la consciència nacional, com la Xarxa d’Entitats, el FOCDA (Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació), la FOLC (Federació d’Associacions per la Llengua Catalana), entre d’altres. És important de recordar que una part important de les estructures organitzatives de la PDD (Plataforma pel Dret de Decidir) que es fundarà l’any 2005 sorgirà de l’equip dinamitzador d’aquesta activitat congressual. Aquest Tercer Congrés de Cultura Catalana haurà estat, doncs, finalment un revulsiu important que va contribuir a l’esforç de sensibilització i mobilització que s’anirà desplegant des del 2005 al 2012, moment de constitució de l’Assemblea Nacional Catalana i de les grans mobilitzacions que precediran el referèndum d’Independència de l’any 2017.

* * *

El Nou Congrés de Cultura Catalana que s’està preparant d’ençà de l’any 2023 amb la perspectiva de portar-lo a la pràctica l’any 2025 és desenvolupat al darrer capítol (Foc Nou) d’aquest escrit.

Una societat actual entre el col·lapse i la ruptura

Un element important a tenir en compte per a poder situar-nos en el present és la consideració suficient de l’entorn polític i social (i, per tant, també cultural i ideològic). L’entorn polític dels anys 70 del segle passat i del nou règim polític espanyol que en va sortir es pot resumir com una transformació del franquisme que, en forma de monarquia parlamentària, ha tingut com a objectiu principal el manteniment del poder i els privilegis de les oligarquies que es van desenvolupar durant aquell règim dictatorial i criminal, combatent el moviment obrer i popular i atacant sistemàticament la llengua catalana i els avanços en la consciència i la mobilització de la nostra nació.

Des del primer moment el règim monàrquic transfranquista ha anat fent passes en aquesta direcció: des dels Pactes de la Moncloa (25 d’octubre del 1978) i la Constitució monàrquica (6 de desembre del 1978), a les ofensives ‘correctores’, seguint els principis espanyolistes i despòtics de l’oligarquia (com el manifest contra el català de Federico Jiménez Losantos, anomenat dels 2.300, l’auto-cop-d’estat del 23 de febrer del 1981 i de la llei que en va resultar: LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, aprovada l’any 1982), atacs i atemptats espanyolistes al País Valencià (especialment entre l’any 1976 i el 1981, encara que les accions agressives de l’espanyolisme feixista han existit amb força d’ençà de l’any 1970 i han continuat fins als nostres dies [9].

D’altra banda, al llarg del tombant de segle, el conjunt del sistema capitalista entra en un procés d’involució amb la intensificació de les guerres de caire colonial (com la guerra del Golf i la Guerra de l’Iraq, entre el 1990 i el 2011; el conflicte de l’Afganistan del 2001 al 2021; les ingerències i enderrocaments de governs antiimperialistes sota la cobertura enganyosa de l’anomenada Primavera àrab (Líbia 2011-2020, Síria 2011-2022 etc.)…

El poder capitalista dominant ha respost a la resistència popular per mitjà d’una mena de nova Aliança Reaccionària a imatge de la coneguda Santa Aliança que va establir l’Antic Règim per a mirar d’impedir la seva caiguda, com ho exposarem tot seguit. Una aliança que és una expressió esclatant de les contradiccions del sistema capitalista internacional.

Arribem al temps present després que els sistemes de dominació han mostrat totes les seves contradiccions en forma d’explotació de classe i pillatge imperialista. El canvi de segle i de mil·lenni obre pas a l’època de la globalització que ha estat la porta d’entrada a la nova forma de dominació en un nivell més accentuat de la contradicció. A tall de resum convé assenyalar que el fet més remarcable de l’època d’expansió i implantació del capitalisme al llarg de més de dos segles, és que, malgrat la propaganda entorn de la defensa de la ‘democràcia’ i de la ‘pau mundial’ que es proclama vanament, els resultats es poden resumir finalment en tres grans experiències que defineixen el sistema actual de dominació instaurat per Occident:

  • La proliferació de les guerres com a mètode prioritari de determinació de les àrees d’influència dels Estats i les seves minories capitalistes dominants (dues guerres mundials com a exemples destacats) acompanyades pel recurs intermitent a règims dictatorials tant a Europa com a Amèrica (sobretot entre 1918 i 1988); i tot un seguit de conflictes bèl·lics que s’han prolongat arreu del món sense interrupció.
  • El desplegament continuat de justificacions ideològiques per a tota mena d’agressions imperialistes arreu del món entre les quals podem remarcar les guerres d’Indo-xina i el Vietnam (1946-1975), la ingerència dels EUA en el règim feixista de Xile (1973-1990) i en la guerra de l’Iraq (2003-2011), i les intervencions a Líbia i a Síria (2011) etc.
  • El paper creixent de la ideologia reaccionària al voltant del fonamentalisme d’Estat per mitjà de la sacralització de les diferents estructures de poder [10], fonamentalisme ideològic del qual els estats francès i espanyol en són exemples remarcables.

El capitalisme, des de la seva implantació dins diferents estats, ha anat tenint dificultats per a fer-se compatible amb la gestió democràtica de la societat i si, en un primer moment, s’esforçava per a mostrar aspectes del republicanisme (com la promoció de les idees abstractes de democràcia, llibertat etc.) ben aviat ha anat generant ideologies restrictives a través de les seves estructures de repressió, cooptació, corrupció i propaganda, endegant un seguit d’accions que convergeixen en un mateix pla opressiu, com:

  1. El reforçament de les estructures repressives i de control de l’Estat.
  2. El reforçament particularment intens dels instruments informatius, mediàtics i ideològics.
  3. La domesticació de l’espai de les esquerres dins el centre capitalista.
  4. Una política internacional de pactes (explícits o implícits) amb estats reaccionaris del món i de connivència amb les seves ideologies mítico-religioses de la desigualtat, portant a terme una mena de nova Santa Aliança com ho hem apuntat en un paràgraf precedent.

El sistema de dominació es clou, doncs, internacionalment per mitjà d’una política de pacte i connivència amb els poders i les ideologies reaccionàries. La negació a combatre els abusos del fanatisme d’origen religiós (emparant-se cínicament en un suposat antiracisme hipòcrita) n’és un dels resultats més escandalosos. El silenci còmplice davant la persecució de les dones de l’Iran que lluiten contra l’obligació de cobrir-se el cap amb el vel islamista és una prova recent d’aquesta posició reaccionària.

* * *

El sistema de dominació entra, doncs, com ja hem apuntat més amunt, en una mutació al llarg de la segona part del segle XX en què el sistema ideològic i parlamentari cada dia més burocràtic ha transformat el panorama i ha introduït el germen de la corrupció i la innocuïtat política també dins els rengles de l’autoanomenada esquerra.

Les reaccions populars principals que s’han produït d’ençà del tombant de segle i de mil·lenni han tingut lloc en fenòmens dispersos (zapatisme, antiglobalització, alliberament nacional a Europa – i, concretament, als Països Catalans -, dinamització i politització de moviments populars pròxims, com l’amazic-, ascens important del moviment feminista, revoltes antiracistes, extensió de la consciència ecologista etc.). Tot i així el sistema de dominació treballa per a absorbir o anul·lar les mobilitzacions i les protestes per mitjà de l’efecte corruptor dels aparells d’estat capitalistes i les ideologies desmobilitzadores de la pseudoesquerra. En el moment actual, però, els esforços per a la contenció de la revolta, tendeixen a enfortir la solidaritat republicana popular de base. Només la solidaritat republicana pot destruir l’equilibri cínic de poder entre el capitalisme despòtic i les dictadures obscurantistes i pot anar obrint pas a un nou paradigma, basat en línies d’acció ja antigues, però renovades, com les següents:

  • La defensa radical de la igualtat i de la solidaritat i la cooperació social (desbordant així l’individualisme fomentat des del poder).
  • La promoció creixent de la fraternitat internacional (trencant l’opressió i la compartimentació que fomenten els estats). Paradoxalment, la globalització capitalista està contribuint indirectament a facilitar l’articulació d’un front anticapitalista i antiimperialista d’abast internacional.

La deriva de les formes de dominació i la configuració de les lluites populars mostren aspectes que es poden analitzar com la preparació (i el presagi) dels canvis que han de venir com a resultat d’una superació del marc polític i social del tardocapitalisme.

En aquest context general la societat existent dins el nostre espai nacional es troba entrebancada entre el col·lapse d’un règim espanyol monàrquic en decadència (i dins un espai francès i europeu en una crisi que anuncia un col·lapse d’una civilització sense perspectives); i un estat de descontentament popular de la nació que es va decantant cap a una ruptura necessària envers les formes de dominació que és percebuda com l’única sortida per a la defensa de les idees republicanes de llibertat, igualtat i fraternitat, i per a la pervivència de la identitat nacional. Aquest és el nostre gran repte de futur que caldrà abordar d’una manera immediata per mitjà d’una mobilització d’un gran abast.

Foc Nou: Construir la Nació i la República

De tot el que hem escrit fins ara es desprèn que no hi podrà haver una República catalana independent sense un reforçament suficient de la nació; és a dir, que és imprescindible aconseguir una societat cohesionada al voltant d’un projecte col·lectiu i unes pràctiques socials compartits.

Això no serà pas una tasca fàcil perquè sabem que el poder despòtic de l’estat (dels estats) mourà la seva maquinària i, concretament, la seva propaganda enganyosa i disgregadora per a fer-ho difícil. Però és el repte que tenim. De fet, el que és fonamental és construir una xarxa cívica de base, organitzada i conscient. Cal revitalitzar la cultura col·lectiva tot dinamitzant una massa popular en una consciència reforçada entorn del coneixement de la nostra història i uns fonaments culturals ben arrelats que són la base també per a una reorientació de l’economia, lluny de la turistificació i l’especulació financera en què ens volen enfonsar.

En altres moments crítics es van organitzar, com hem vist, iniciatives dinamitzadores en la forma d’un Congrés de Cultura Catalana que, en el moment oportú, han promogut acords socials de reorganització i revitalització. En aquests moments, des de diferents àmbits del moviment independentista i el seu entorn nacional-popular s’ha estat treballant per l’organització d’un nou Congrés de Cultura Catalana per a l’any 2025, com un mitjà per a dinamitzar la societat partint de l’àmbit de les transformacions culturals. Es tracta d’una iniciativa interessant tenint en compte la importància i la repercussió que han tingut les experiències precedents al si de la societat i l’orientació de la proposta actual. En el nostre cas caldrà sens dubte treballar per tal de mirar de focalitzar els temes a tractar d’acord amb les necessitats més imperioses del moment.

Les grans àrees de reflexió dins aquest nou Congrés són quatre: com ens mantenim, com ens comuniquem, com ens cuidem i com ens cohesionem. Per mitjà de l’aprofundiment en aquests temes generals la tasca d’indagació pròpia de la iniciativa està portant a donar resposta a les anàlisis i interrogacions que van portar a organitzar aquest Congrés. Ja l’any 2023 s’argumentava “la necessitat d’una cultura que serveixi per a dinamitzar i cohesionar la nació catalana perquè el panorama d’avui és desolador”. Exposaven que:

La situació actual ve definida, en l’àmbit global, per una crisi planetària, en la qual conflueixen les tensions derivades per la crisi de les relacions de poder establertes en un sistema d’estats construït sota l’hegemonia occidental, un esgotament progressiu del model energètic fòssil, l’obertura de dinàmiques geològiques disruptives amb l’entrada en l’Antropocè (com ara el canvi climàtic) i una polarització social que erosiona els grans consensos que han sostingut l’Estat del Benestar a partir del final de la Segona Guerra Mundial, al mateix temps que posa en dubte els principis sobre els quals reposen les democràcies liberals occidentals. En aquest context, el nostre país es troba immers en una situació de fragilitat… Aquesta situació ha donat lloc a un bloqueig polític i social notori, agreujat per les dinàmiques partidistes de captura institucional i per la retòrica vàcua de les forces polítiques en general, cosa que ha erosionat notablement l’autoestima col·lectiva i ha dificultat el desenvolupament d’un projecte nacional creïble.

En aquest sentit cal recollir l’esperit d’aquesta proposta, de nou Congrés de Cultura Catalana segons el qual

el paper de la cultura com a ciment social és crucial per dotar una comunitat nacional de narratives, pràctiques i idees per afrontar una situació crítica com la present… Atesa la feblesa de les institucions, la necessitat de reconstruir la cultura pròpia com a element relligador i inspirador per garantir la continuïtat de la comunitat és encara més peremptòria.

Al llarg de les tasques de preparació d’aquest Congrés, entre la quarantena de Reptes que s’han anat identificant en el decurs de l’any 2024, s’han formulat objectius com: Fer front a l’emergència climàtica; potenciar les oportunitats per al jovent; detectar àmbits d’excel·lència per a l’economia amb potencial d’innovació, de singularització i de creació de valor; generar una nova cultura de consum desenvolupant estratègies que permetin la sostenibilitat de la pagesia; potenciar l’ús social de la llengua en tots els sectors; millorar la capacitat lingüística de la població; generar estratègies per a la integració i reciprocitat dels mitjans de comunicació dins tota l’àrea lingüística (Països Catalans); dissenyar estratègies de reforçament per a la llengua in cultura pròpies; garantir per a tothom l’accés al coneixement; enfortir i repensar la idea de Països Catalans com a comunitat plural i diversa que generi una identitat compartida sòlida tot superant la fragmentació i els desequilibris; potenciar l’acció col·lectiva de base tot reforçant la identitat comuna i generant inclusivitat; reforçar el lligam entre la producció cultural i les problemàtiques socials i ambientals (emergència climàtica, pressió turística, desigualtats …); recuperar el sentit de la història tot valorant la importància dels vincles col·lectius i patrimonials (materials i immaterials) etc.

És per aquestes raons que considerem que l’objectiu concret que vol resoldre la pregunta “com ens cohesionem” apunta a una qüestió molt immediata. Des de les nostres experiències i reflexions de l’independentisme de combat, pensem que aquest nou Congrés de Cultura Catalana pot ser útil per a confluir en l’objectiu que es proposa, també des de fa temps el conjunt de l’independentisme rupturista en aquests moments com a fita: fer el Foc Nou que necessita el nostre moviment per mitjà del desplegament arreu del territori de col·lectius independentistes i republicans que generin una nova dinàmica col·lectiva, fonamentada en un afany de vida social i de reforçament cultural que serveixi per a afermar la consciència política col·lectiva.

La lluita cultural ha de ser un instrument poderós per a construir la nació, una fita imprescindible en la conquesta de la República catalana, laica i igualitària.

Notes

  1. Ens referim principalment als textos meus recents que he escrit: Llengua Viva, el Diccionari de Recursos Lexicals (Direlex); i també les tesis defensades a Llengua, dialectes i estandardització etc. on he abordat diferents aspectes referents a la forma lingüística i el seu ús social. Podeu trobar també diverses referències exposades al llarg del llibre de memòries intitulat Reviure els Fets (Edicions del 1979, 2020)
  2. Pel que fa a l’estat italià la pressió uniformitzadora, reforçada per un període dur de feixisme, és molt semblant.
  3. També es poden considerar dins aquesta desviació ideològica diferents pseudoanàlisis de la consciència política catalana que, en lloc d’estudiar el procés de consciència com un factor evolutiu i resultant de les contradiccions històriques, magnifiquen, per exemple, l’espanyolisme de la burgesia catalana de la primera meitat del segle XIX com un fenomen determinant (quan ja era un fet conegut i prou visible en l’aspecte lingüístic, per exemple, i com a reflex d’una època concreta i ben delimitada en el temps).
  4. El trilingüisme, en l’ús de la llengua als centres d’ensenyament, ha estat proposat pel PP a les Illes (durant la presidència de José Ramón Bauzá) i ara, l’any 2024, pel PSOE (sucursal local) per mitjà de Salvador Illa, el seu cap de llista a Catalunya; es tracta, ben mirat, una versió grotesca del bilingüisme que no pot amagar la intenció clara de fer perdre més i més presència social al català perquè s’aplica especialment allà on hi ha la nostra llengua present per tal d’arraconar-ne l’ús a una tercera part.
  5. És convenient remarcar que els avenços que fa anys que s’han estat produint en el camp dels instruments tècnics de traducció permeten, avui dia, una relació còmoda entre el manteniment de la diversitat lingüística internacional i una intercomunicació fluida.
  6. Els documents de síntesi enumeren la xifra de més de 10.000 congressistes, 3.400 persones que havien treballat en els diferents àmbits i, només al Principat de Catalunya, 300 secretaris que connectaven les diferents comarques i 50 secretariats de barris; i també, globalment la implicació, de 63 ajuntaments, 29 col·legis professionals, 130 escoles etc.
  7. Al punt 1.3. del Document Constitucional del Congrés (pàg. 11 del llibre Manifest i Documents, 1978) s’exposa explícitament “que caldrà donar a l’expressió cultura la seva més àmplia definició i incloure-hi totes aquelles manifestacions de llengua, pensament, conducta i formes de vida que caracteritzen la nostra condició individual i col·lectiva com a membres dels Països Catalans”.
  8. De la mateixa manera que el moviment popular de l’Assemblea de Catalunya va ser avortat pel PSUC i companys de viatge per a substituir-la per una assemblea de parlamentaris, el Congrés de Cultura Catalana va ser clos d’una manera abrupta per la figura desmobilitzadora de Josep Tarradellas, un polític que també s’havia de trobar tot seguit força identificat amb l’anomenat “cop de timó” que els poders espanyols van aplicar entorn de la maniobra de cop d’estat del 23 de febrer del 1981 i la conseqüent llei restrictiva coneguda com a LOAPA.
  9. La pressió d’aquests grups feixistes ha estat molt intensa amb incendis, atemptats amb bombes en estadis, llibreries, centres socials etc. domicilis particulars d’escriptors en llengua catalana; i atacs dins les universitats, rebentant actes d’associacions culturals etc. Entre l’any 1970 i l’actualitat han tingut lloc més d’un centenar d’atacs de l’espanyolisme feixista comesos, en general, amb una impunitat total.
  10. Els ‘càstigs’ exemplars contra l’exercici del periodisme amb l’objectiu de ‘protegir’ els crims d’estat, com en el cas de la persecució de Julian Assange, són ben significatius.

Articles relacionats

Número 6

Demà 2017 (Brams)

Brams torna amb tota la força i energia que els caracteritza. Melodies amb un so actualitzat, i lletres compromeses, crítiques, combatives, esperançadores i pocavergonyes que mantenen l’essència del grup del Berguedà.

Segueix llegint »
Editorial

Editorial 8

La manca de reflexió, formació i visió estratègica del conjunt del moviment ha accelerat el que pot semblar una picada de cap contra una paret, fet que ens allunya del camí a la construcció de la nostra tant anhelada República Catalana Independent.

Segueix llegint »