El genocidi palestí i les vergonyes de l’imperi

De què estem parlant? Contextualització

Les comunitats jueves presents pràcticament a tota Europa han estat objecte d’estigmatitzacions i persecucions des dels progroms de l’edat mitjana fins l’holocaust nazi. El fet de ser comunitats poc permeables i amb un nombre significatiu dels membres de les elits d’aquestes comunitats dedicats a oficis considerats de cert status social, va facilitar la identificació demagògica del jueu com “l’enemic extern”, com l’usurer, l’anticrist, i com el responsable de la misèria i les desigualtats socials generades per les societats tant feudals com capitalistes.

Aquestes persecucions van afavorir, alhora, que un nombre molt significatiu de membres de la comunitat jueva, i entre ells bona part de la seva intel·lectualitat, abracessin a finals del S XIX i principis del XX ideologies i posicions esquerranes, contràries a les discriminacions i opressions, i fins i tot marxistes i revolucionàries, posant l’èmfasi en un concepte clau: la defensa de la igualtat i la justícia. Figures com Trotski, Marcuse, Hannah Arendt o Primo Levi, entre molts altres, il·lustren perfectament una esquerra jueva que s’inscriu de manera destacada en la lluita del conjunt de la humanitat per un futur de justícia i igualtat.

Però paral·lelament, utilitzant un reservori de nostàlgia cultural, religiosa i messiànica, es comença a desenvolupar uns ideologia diferent, profundament nacionalista i excloent: el sionisme modern. Si bé la mirada a Jerusalem ha estat sempre present en la tradició jueva, i hi havia hagut alguns intents tant pintorescos com minoritaris i fracassats de retorn a Palestina, “a la terra promesa”, esent el més conegut l’assajat per Sabbatai Zevi el S. XVII, en la immensa majoria de la comunitat jueva aquesta mirada a Jerusalem mai s’havia interpretat com un retorn físic, sinó com una defensa de les arrels culturals.

El neixement del sionisme modern com a ideologia cal emmarcar-lo en un context d’auge dels nacionalismes, identificant el conjunt de les comunitats jueves (malgrat les enormes diferències entre elles de caire cultural, material i lingüístic) com una sola nació i reivindicant-ne la necessitat d’un estat… Ara bé… on caldria situar-lo? En la Palestina ocupada per l’Imperi Otomà on els jueus representaven tan sols el 5% de la població? O potser en diferents microestats autogestionats dins altres estructures, com per exemple es va arribar a fer amb el Birobiyan o els doykait en alguns llocs de la Unió Soviètica? En algun lloc remot i poc poblat com van fer els gal·lesos a Trelew? O fins i tot, com va proposar inicialment la corona britànica, a Uganda; o l’emperador japonès: a la Manxúria ocupada?

El rebuig al sionisme, entès com la recolonització de Palestina, cosa que implicava segons els seus propis càlculs exposats el 1935 l’expulsió forçosa de 250.000 persones (que van quedar més que quintuplicats) era general tant entre l’opinió pública, com, molt especialment, entre l’esquerra jueva. Des del Bund (sindicat jueu de l’est d’europa, d’esquerres i nacionalista que entenia que Europa Oriental era la seva terra i el yiddish la seva llengua) que propugnava la lluita per la llibertat des del cor de la bèstia, fins als comunistes jueus que consideraven el sionisme com “un moviment militarista i totalitari que té per pretensió subjugar els interessos de la classe obrera jueva als de la burgesia jueva”.

Però en la primera meitat del S.XX van ocórrer dos fets cabdals, sense els quals no s’explica l’ocupació de Palestina i la creació de l’estat d’Israel:

• El primer la ser l’aliança entre el sionisme i el colonialisme britànic, segellat i fet públic en la Declaració de Balfour de 1917. Derrotat l’Imperi Otomà, l’Imperi guanyador intenta crear un país satèl.lit a partir de la seva nova colònia arrabassada als turcs: Palestina; i encarrega la construcció d’aquest estat a uns socis preferents, el 5% de la població de la zona, que els faran d’avantguarda en la repressió i la lluita contra els moviments àrabs d’alliberament. Evidentment, això implica l’afavoriment de la primera immigració de jueus cap a Palestina.
• El segon i definitiu fou l’holocaust, l’extermini programat de milions de persones i, de retruc, l’aniquilació física de la pràctica totalitat de les estructures polítiques de l’esquerra jueva a Europa. Sense aquesta monstruositat, l’opció de migrar cap a Palestina mai hagués estat ni tan sols considerada per la immensa majoria de famílies jueves; però en l’escenari dantesc de 1945, molts supervivents veuen en el projecte sionista una mena d’assegurança de vida, sense valorar, evidentment, que això implica la destrucció d’altres vides: les dels palestins.

Tot i això, la intel·lectualitat jueva d’esquerres supervivent a l’holocaust seguia, majoritàriament, essent anti-sionista, com podem comprovar repassant els escrits d’Hannah Arendt o la famosa declaració de Primo Levi quan se li oferí migrar a Israel amb tots els honors: “una persona d’esquerres no va a colonitzar una terra que ja està habitada”. Fins i tot, l’escriptor jueu-polonès Isaac Deutscher popularitza el concepte de “jueu no jueu”, reivindicant-se alhora com a jueu en contraposició a l’antisemitisme, i com a no-jueu en contraposició al judaisme religiós, tradicional i reaccionari i al sionisme.

Però per acabar-ho d’adobar, tot i que els comunistes jueus havien estat protagonistes en la revolució bolxevic que havia acabat amb el règim més històricament antisemita -el tsarisme- , tot i que havien jugat un paper fonamental el la derrota dels nazis i els seus aliats també antisemites (com Stepan Bandera i el nacional-feixisme ucraïnès), Stalin sorprèn a tothom (menys als coneixedors de la seva mentalitat retorçada i paranoica) defensant la partició de Palestina i reconeixent l’estat d’Israel, i promovent-ne la migració de jueus russos. El sionisme té, aleshores, el vist-i-plau de tota la comunitat internacional per implantar el seu projecte, basat, no ho oblidem, en la neteja ètnica de la població palestina.

Neteja ètnica que comença amb les massacres de 1948 i 1949 contra desenes de poblats palestins que són exterminats per les forces jueves, provocant la Naqba, la catàstrofe, és a dir, l’exili forçat de centenars de milers de refugiats. Des d’aleshores i en diferents fases i formes fins al dia d’avui, poc a poc els palestins han anat essent arraconats i expulsats de les seves terres pels colons jueus a través d’assassinats, destruccions de cases, tales d’oliveres i destrucció de conreus, talls de subministres, etc.

No fou fins a l’arribada de Khrushev, als anys 60, que la Unió Soviètica va entendre el paper històric de l’estat d’Israel com a punta de llança de l’imperialisme (com havia quedat palès en la declaració de Balfour) en la seva lluita per evitar la modernització i l’empoderament del món àrab, font principal dels recursos energètics del planeta.

Però aquesta no és una història maniquea: la realitat és que dins les files àrabs, el poble palestí ha estat sistemàticament traït, tant per les seves elits que en un inici van vendre terres als milionaris jueus que expulsarien els pagesos palestins que les treballaven (al més pur estil fons voltor), com pels diferents règims polítics que han utilitzat Palestina com a excusa i pantalla per ocultar el seu totalitarisme i la seva corrrupció.

És per això que el moviment d’alliberament de Palestina fou, des dels seus orígens, un moviment de classe, revolucionari, que de la mateixa manera que s’oposava a l’ocupació jueva, posava en evidència les contradicccions de classe dins el món àrab i s’alineava amb les lluites anti-imperialistes i descolonitzadores d’arreu del planeta.

Alhora, Israel, malgrat la propaganda supremacista que el presenta com una mena de “guardià de la democràcia i la civilització” a l’Orient Mitjà, no ha amagat mai ni el seu caràcter d’estat colonial i racista -és a dir, exactament el contrari d’un estat modern i democràtic- , ni el seu suport als règims colonialistes més vergonyants com l’Apertheid sudafricà (dirigint en primera persona la repressió contra el CNA), ni tan sols la seva aliança de facto amb l’islamo-feixisme, amb el qual es retroalimenta, com hem estat veient en els darrers anys en l’agressió contra Síria. (Al-Qaeda i l’ISIS tenien hospitals de campanya als Alts del Golà protegits pel Tsahal, qui, a més, protegia amb bombardejos els convois amb armes enviades als terroristes wahabites des de Turquia).

I aquesta aliança de l’Estat d’Israel amb l’islamo-feixisme (promoguda arreu de l’imperi pels EUA des de la seva aliança amb les tiranies del Golf i posada en pràctica des del 1979 a l’Afganistan) es concreta, des dels anys 80, en el suport, tant material com dels serveis secrets israelians, a Hamàs, la branca palestina dels Germans Musulmans, amb el doble objectiu d’afeblir l’OAP, organització laica i d’esquerres i, de retruc, fer inviable la creació d’un estat palestí en que hipotèticament, els islamistes fossin hegemònics.

Significativament, quan Arafat (líder de l’OAP) i Isaac Rabin (Primer Ministre i, no ho oblidem, un heroi de guerra israelià) signen els acords de Pau d’Oslo de 1994, i s’estableixen les bases mínimes per al compliment de les resolucions de l’ONU basades en la creació de dos estats (tot i la manca d’acord en temes com el paper de Jerusalem i el retorn dels refugiats palestins), la reacció del Deep State Israelià i la ultradreta sionista és fulminant: Isaac Rabin és assassinat i l’autor intel·lectual del crim (Netanyahu) i un dels seus lacais (Sharon) guanyen les següents eleccions i esdevenen primers ministres, capgirant completament les polítiques conciliadores proposades pel mateix Rabin i Shlomo Ben Ami.

A partir d’aleshores s’intensifiquen les ocupacions per part de colons jueus i l’expulsió de palestins a Cisjordània i es redueix Gaza a la condició de Ghetto gegantí (paradoxes de la història) on malviuen dos milions de persones. Alhora, a partir de la mort encara no aclarida de Iàssir Arafat, Israel consagra de sotamà la seva aliança amb Hamàs, a qui lliura el control de Gaza i amb qui s’aprofita de l’explotació en condicions de quasi-esclavatge de treballadors palestins en maquiles israelianes. La corrupció dels líders d’Al-Fatah, lamentables hereus d’Arafat que en ple retrocés dels drets del seu poble abracen l’autonomisme i la pagueta, no fa sinó facilitar les coses.

La situació encara empitjora per al poble palestí quan els EUA promouen una sèrie d’aliances formals i oficials d’Israel amb els règims àrabs sota l’òrbita de l’imperi, la més escandalosa de les quals és “Palestina a canvi de la RASD”, que dóna via lliure al Marroc i a l’estat sionista per completar els seus projectes colonials a Palestina i el Sàhara. Tot i que a efectes pràctics, com ja hem dit, la immensa majoria dels règims àrabs s’ha desentès dels drets dels palestins, la formalització d’aquest abandonament significa l’entrada, amb total impunitat, en la fase definitiva del projecte sionista: la desaparició de Palestina del mapa.

I és en aquest context de deseperació que Hamàs i la resistència palestina llencen els atacs del 7 d’octubre, i que Israel recull el fruit d’allò que ha sembrat i alimentat durant dècades: la barbàrie.

L’acció de Hamàs, amb tota la seva brutalitat que inclou crims de guerra injustificables (però que comparats amb els perpetrats per Israel no arriben ni a anècdota), i sabent que la reacció israeliana seria, com sempre, contrària als principis més bàsics d’humanitat, tenia també per objectiu posar de manifest que aquesta actitud oportunista, hipòcrita i mesquina de molts governs àrabs respecte els palestins xoca frontalment amb el sentiment de germanor que el poble palestí desperta encara entre la ciutadania, no tan sols en el món àrab, sinó també entre molts musulmans arreu del món. D’aquesta manera Hamàs assumeix que el cost de no desaparèixer del mapa polític i ésser anorreats foc lent, és la mort en poques setmanes de milers d’innocents.

Alhora, com va ocórrer l’11 de setembre de 2001, aquest suposat “error dels sistemes de defensa” (precisament de l’estat que ha elevat l’espionatge, la infiltració, i la contra-intel.ligència als nivells més alts mai coneguts) ha estat l’excusa perfecta per tapar les vergonyes de l’evident feixistització i corrupció de l’estat d’Israel i passar a l’atac: de l’apartheid al genocidi.

Apunts sobre un genocidi i un imperi putrefacte

De la impunitat a la justificació del genocidi

L’Estat d’Israel ha gaudit d’una total impunitat al llarg de la seva història per ignorar no només totes i cadascuna de les resolucions de l’ONU respecte a una solució del conflicte basada en la creació de dos estats, sinó també per aplicar una política colonial i racista contrària als principis democràtics i els drets humans més elementals universalment reconeguts (si més no, de manera oficial).

Al llarg de la seva història, el sionisme ha anat desplegant un discurs supremacista basat en la estigmatització dels àrabs com a salvatges i en el paper d’Israel com a guardià de les essències del parlamentarisme capitalista a l’Orient Mitjà, en una mena de versió a la inversa de la “reserva espiritual de occidente” proclamada pel franquisme. I per fer-ho, com ja hem explicat, no s’ha estat de promoure l’islamo-feixisme en contraposició a l’arabisme laic.

Com hem exposat anteriorment, aquesta propaganda constant repetida fins a la sacietat pels més importants imperis comunicatius, junt amb la passivitat i el dret de veto dels EUA a l’ONU, han permès al sionisme practicar, en primer lloc, una neteja ètnica sobre la que fundar el seu estat, i, a continuació, establir un règim colonial i d’appertheid basat en l’escanyament econòmic i la usurpació progessiva de territori a la població palestina, i la discriminació sistemàtica de les persones víctimes de la ocupació. (Recordem, per exemple, la marginació dels palestins en les campanyes de vacunació contra la covid-19, o la desigualtat pel que fa als drets de propietat entre àrabs i jueus).

Aquesta impunitat sembla haver arribat al seu súmmum amb les constants declaracions tant dels dirigents israelians, com dels colons més fanàtics, com de tota la dreta europea i tota la classe política nord-americana en la línia de deshumanitzar completament els palestins, titllant-los obertament d’animals i exigint una mena d’aplicació exponencial de la llei del Talió consistent en aplicar “la solució final”, o com s’ha posat de moda a Israel i en els cercles de la dreta mundial en les darreres setmanes “Smash them all”: apologia del genocidi. Tant és així, que fins i tot s’ha arribat a normalitzar que els palestins només tenen dues opcions: morir a Gaza o fugir a Egipte.

Una vegada més, el paper dels mitjans de comunicació (i especialment dels catalans) ha estat senzillament repugnant i indigne d’una societat civilitzada, actuant a l’uníson com a propagadors de les simplificacions i els discursos d’odi del sionisme. Aquells qui han gosat sortir-se del guió i fer de periodistes, com per exemple la BBC, ho han pagat ben car, i això ens duu al següent apunt:

La feixistització d’Europa va en paral·lel a la seva irrellevància global i la seva subordinació als EUA

 Qui ens havia de dir que algun dia els “liberals” com Macron, prohibint les manifestacions públiques contra el genocidi, els ultres com Rishi Sunak, encoratjant Israel a “a solució final per via militar (per tal d’incrementar el lucratiu negoci armamentístic que ja fa a Ucraïna), i fins i tot el govern “verd” alemany (els qui ja van dir que les nuclears eren verdes i el militarisme i la cursa armamentística una necessitat) clamant, abans que els EUA, per aprofitar la conjuntura per atacar Iran, acabarien fent bona (o, si més no, menys dolenta) Angela Merkel!

Comparat amb els energúmens que actualment ostenten el poder polític a Europa, Merkel (qui va imposar les polítiques de la malanomenada “austeritat” i va arruinar les classes populars de mig continent), era una defensora dels drets humans, ja que, com a mínim, renunciava al militarisme i mostrava una mínima empatia amb les persones migrants i refugiades.

Europa, directament, no pinta res en l’escenari internacional. Com va dir en una entrevista recent el periodista Tomàs Alcoberro en ser preguntat per quin paper jugava o podia jugar Europa en aquesta crisi… “Vols dir a part de pagar la factura? Absolutament res!” . I així és. Europa tan sols mira de netejar la seva mala consciència per la complicitat (en alguns casos per acció i en altres per omissió) amb els crims del sionisme, subvencionant projectes a Gaza que, abans o després, són sistemàticament destruits per les bombes israelianes en les seves operacions de venjança i extermini.

El conflicte a Orient Mitjà ha posat de relleu (com també ho ha fet el d’Ucraïna) que Europa ha assumit un rol absolutament subordinat a les polítiques de l’imperialisme nord-americà i els interessos de les grans corporacions energètiques i armamentístiques. La manera de fer empassar aquest gripau a la ciutadania europea intentant perpetuar el fals mite de “l’espai de drets i llibertats” ¹ va ser, en un principi la propaganda i la desinformació massiva, i quan la realitat s’ha fet massa evident, com en el cas de l’extermini dels ciutadans de Gaza, directament la censura, la repressió i la negació de drets fonamentals com la llibertat d’experssió i de manifestació.

De nou, la doble moral de l’imperi

Com va destacar la nostra companya Zahia Guidoum en un recent article a La Veu del País Valencià 

La vida de les persones àrabs (musulmanes o no) i descendents no importen. Aquesta és una realitat que totes les persones d’origen àrab hem assumit en el nostre subconscient. Els assassinats sistemàtics als quals ens veiem subjugats, els saquejos als nostres pobles, les tortures als nostres compatriotes, es venen una vegada i una altra com la normalitat dintre dels grans mitjans de comunicació occidental, i com a molt, com a una conseqüència no desitjada, però necessària per a evitar un mal major (com ara les armes de destrucció massiva a l’Iraq inexistents, però que varen servir d’excusa per a assassinar més d’un milió de persones, o evitar suposades matances a civils en Líbia que mai varen succeir, però va servir per a bombardejar el país, assassinar almenys 30.000 persones i convertir el país més pròsper d’Àfrica en un estat fallit amb mercats d’esclaus a l’aire lliure).

(…)
I eixa és la realitat, tota persona que siga o parega àrab o musulmana és considerada conscientment o inconscientment a Occident com a subhumana, inferior, bàrbara, i per tant, les nostres morts no importen. A Algèria, França durant els anys seixanta va assassinar més d’un milió i mig de persones. És a dir, a menys de 400 km del nostre País, als anys seixanta, França feia absolutes atrocitats contra la població algeriana, una vegada ja s’havien signat totes les convencions contra el genocidi, i, no obstant això, ni tan sols es recorda.

Les coses són així de crues, i el cinisme encara va a més quan comparem la posició dels estats imperialistes respecte els refugiats palestins, kurds, iraquians, sirians, libis o afganesos (que els bombin!) amb els ucraïnesos, o el tractament informatiu dels crims de guerra perpetrats per Rússia contra la població d’Ucraïna (i l’ocultació sistemàtica dels crims del règim ucraïnès contra la població del Donbass des de 2014), amb el tracte rebut per Israel en la seva “comprensible” venjança contra els palestins. Per sort, Zelenski, desmentint alguns gurús de “l’esquerra” postmoderna europea, i mirant d’erigir-se de nou en el paladí de l’imperialisme i la ultradreta supremacista mundial, ens ho ha deixat a tots molt clar: ell està del costat d’Israel, que ha d’acabar amb els bàrbars que amenacen l’imperi. Tal qual, i qui paga, (Biden), mana!

La decadència de l’imperi i el despertar del Sud Global

En un programa radiofònic d’entreteniment matinal d’una emissora catalana, un dels locutors, escandalitzat pel paper dels EUA i de Biden en aquest conflicte deia “És que és molt fort, però a que no dirieu qui ha estat l’únic president americà que en els darrers 50 anys no s’ha ficat en cap guerra? Donald Trump!”

I sí, aquesta és la trista realitat! Com ja hem comentat en diversos articles², “El Partit de la Guerra sempre guanya”. La tríada que fa un quart de segle formaven els Bush, Rumsfeld i Chenney és la mateixa que des del 2011 formen Biden, Hillary Clinton i Victoria Nuland (amb la incorporació recent de Blinken). La política internacional dels països de l’OTAN segueix el patró dissenyat pels EUA, i aquest patró el marca, cada vegada més, qui ostenta el poder econòmic en un imperi corrupte i en decadència: la indústria armamentística i les grans energètiques.

A mesura que els drets i les condicions de vida dels treballadors i les classes populars es van erosionant i que l’economia occidental tasta les conseqüències de la doctrina neo-liberal i globalitzadora essent progressivament encalçada per l’asiàtica, (liderada per la Xina), la reacció de l’Imperi tira de les velles receptes: repressió interna i guerra a l’enemic extern, demostrant així el caràcter intrínsecament antidemocràtic i anticivilitzatori del capitalisme.

Tan sols la mediocritat, el cinisme i la mesquinesa de bona part de les seves suposades elits intel·lectuals, unides a la desinformació, la propaganda i els processos de desculturització massiva (en l’ensenyament, en l’oci, etc) permeten crear un inestable clima de calma en el qual la ciutadania encara compra tòpics obsolets basats en el supremacisme, i tolera (o s’adhereix entusiastament) a les atrocitats militars necessàries per mantenir la supremacia d’Occident.

A l’altra banda de la moneda, l’anomenat “Sud Global” sembla haver pres consciència del seu pes demogràfic (més tres quartes parts de la humanitat), de les seves potencialitats econòmiques, i de la necessitat de desempallegar-se de segles de dominació i subjugació tant política, com econòmica, com cultural, als dictat d’Occident. Les recentment represes cimeres del BRICS i la cua per entrar-hi en són una bona prova.

Cada dia són menys els estats-titella que compren a cegues el relat de l’imperialisme, i són més els governs (de diferents orientacions ideològiques) que no estan disposats a empassar-se els gripaus imposats del del centre de l’Imperi, especialment quan aquests són atrocitats contra els pobles oprimits (els palestins) per part dels poderosos aliats dels opressors (els israelians), o quan es tracta de guerres que s’eternitzen per mirar de fer negoci mentre es frena el desenvolupament polític i econòmic dels països emergents, com en el cas d’Ucraïna.

L’escenari és molt perillós, ja que l’Imperi ha deixat ben clares les seves intencions de, si cal, “morir matant” i arrossegar la humanitat a una conflagració generalitzada. I tot i que el reforçament dels països emergents ha evitat,f ins ara, la catàstrofe global (per exemple, els EUA s’han negat de moment a atacar Iran), cal tenir ben present després de més de mig segle alimentant monstres arreu del planeta (wahabisme al món àrabo-musulmà, sionisme, feixisme a l’Europa de l’Est), que aquests, tard o d’hora esdevenen incòmodes, i, o t’arrosseguen en el seu sense sentit, o se’t giren en contra.

Avui, més que mai, el moviment per la Pau reprèn tot el seu sentit. Pau que tan sols serà possible si es fonamenta en la justícia i la igualtat entre pobles.

Notes