Editorial 19 | On és l’esquerra?

La teòrica esquerra institucional és als llimbs o, directament, a l’altre cantó de la barricada, i l’esquerra social mirant de lluitar al carrer prou afeblida, tant per la repressió com per l’abandonament o la inoperància de l’esquerra institucional.

Lluny de ser una pregunta tan sols circumstancial o provocada per la immediatesa electoral, aquesta és una qüestió global i punyent, que ens hauríem de fer en la pràctica totalitat dels escenaris. L’esquerra política, o, si més no, la seva vessant institucional, oscil·la arreu del món occidental (amb comptadíssimes excepcions) entre la inexistència, la insignificància i la inoperància. Mentrestant, la dreta imposa no tan sols les seves polítiques, sinó també la seva ideologia, ara disfressada de populisme xenòfob o masclista, ara de liberalisme i individualisme a ultrança, provocant en tots dos casos l’augment de les desigualtats, la intensificació de les opressions i l’alienació material i espiritual de les classes populars.

Així, els consensos posteriors a la segona guerra mundial —que havien dibuixat un Occident regit per una combinació de democràcia liberal formal i un (més teòric que real) espai de drets i llibertats, amb polítiques econòmiques basades en l’explotació, extractives i espoliadores matisades amb paliatius en forma de polítiques de protecció social— han saltat pels aires. I en aquest context, sorgeixen els monstres.

A nivell internacional veiem com la dreta europea, amb Macron i Sunak al capdavant, junt amb el tristíssim govern tricolor alemany (que ha acabat fent bona Àngela Merkel, si més no en termes de drets humans i llibertats) tracta d’imposar la seva agenda bel·licista, mirant de fer una còpia matussera del que ha estat la política internacional nord-americana del darrer segle, fonamentada en la preeminència del complex militar-energètic, i atiant, de retruc, el foc per a una conflagració global.

Davant les ínfules militaristes del petit napoleó que veu com, una rere l’altre, les seves antigues colònies africanes es van alliberant de manera definitiva del seu jou imperial imposat a través de governs titelles; del racista i xenòfob Sunak que atia l’odi sectari i expulsa persones migrades a Ruanda; i dels ministres verds i socialistes alemanys que aposten per la nuclearització i la cursa armamentística… on és l’esquerra?

Davant el genocidi del poble palestí a mans d’un estat colonial i racista amb la complicitat necessària dels governs europeus i nord-americans, que no tan sols alimenten d’armes i diners el monstre sinó que, a més, reprimeixen les mostres de suport a les víctimes i les demandes de cessament dels crims perpetrats pel sionisme… on és l’esquerra?

Preguntes similars ens podríem fer a casa nostra:

Davant el col·lapse del sistema públic de salut que empeny cap a les mútues privades aquells que se les poden permetre, mentre l’atenció pública i universal es degrada cada dia (com les condicions laborals del personal d’infermeria)… on és l’esquerra?

Davant els abusos criminals dels especuladors immobiliaris que vulneren de manera flagrant el dret a l’habitatge… on és l’esquerra?

Davant la deconstrucció del sistema educatiu que tendeix a privar de l’accés al coneixement i la cultura les filles i els fills de les classes populars, tot degradant professionalment el personal docent… on és l’esquerra?

Davant un model econòmic depredador del territori, de l’aigua i dels recursos energètics, que crea llocs de treball en condicions indignes i que vol consagrar el monocultiu del turisme… on és l’esquerra?

I en totes aquestes preguntes, la resposta és semblant: la teòrica esquerra institucional és als llimbs (o, directament, a l’altre cantó de la barricada), i l’esquerra social mirant de lluitar al carrer prou afeblida, tant per la repressió —física, judicial, policial, ideològica i psicològica— com, i especialment, per l’abandonament o la inoperància de l’esquerra institucional.

En aquest sentit, i pel que fa a les conteses electorals i al nostre espai polític més proper, és especialment preocupant no haver estat capaços d’articular (o ni tan sols plantejar-se l’articulació) d’una alternativa inequívocament d’esquerres i desacomplexadament independentista que recollís el desencís d’amplis sectors del nostre poble amb les polítiques autonomistes i sotmeses a l’agenda liberal perpetrades pels Govern d’ERC i de Junts-ERC.

Quan les fal·làcies del Junquerisme han anat caient una a una (encongiment de la base, gestió nefasta del mentrestant que tan sols ha desprestigiat l’administració catalana, retrocés en tots i cadascún dels indicadors socials i lingüístics, desmobilització i espanyolització…), ens hem trobat sense una eina d’intervenció institucional creïble a ulls de la majoria, que fos capaç d’aplegar el gran corrent social identificat amb els valors de l’esquerra i amb l’independentisme.

Fruit de tot plegat ens hem trobat amb situacions paradoxals, com que persones de llarga trajectòria tant en l’àmbit de l’esquerra independentista, com fins i tot de l’esquerra transformadora nacionalment autocentrada, persones que haurien de formar part activa d’un veritable espai d’Unitat Popular, han acabat donant suport públic tant a la llista de Junts (que, lluny de ser una llista republicana de país, és una llista de Convergència, amb un programa de Convergència, legitimada pel President Puigdemont) com, fins i tot, al que no és sinó una escissió per la dreta de Junts, caracteritzada pels seus plantejaments ultra-liberals i, recentment, per l’assumpció de polítiques lingüístiques i educatives sectàries i excloents.

Per acabar-ho d’adobar, tenim la presentació en societat d’una extrema dreta aborígen, publicitada i sobredimensionada pels mitjans afins a ERC i a l’espanyolisme, amb l’esperança que afebleixi electoralment Junts.

Més enllà dels resultats, i de la necessitat de votar (malgrat totes les mancances i malgrat que en els propers anys la prioritat serà reconstruir el país i el moviment), tant per evitar que l’extrema dreta d’Orriols entri al Parlament (el pitjor que li podria passar a l’independentisme és haver de combatre aquesta infecció) com per impedir que les minces institucions autonòmiques acabin en mans de l’espanyolisme i apliqui el seu programa de deconstrucció nacional, creiem que cal reflexionar i actuar en conseqüència i amb mirada llarga… per això publiquem La Veu.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 12

En aquests moments, la lluita ideològica és fonamental tant per desemmascarar la nova “traïció dels líders” autonomistes, com per combatre la regressió en termes democràtics i els discursos imperialistes i bel·licistes que se’ns imposen a mode de pensament únic.

Segueix llegint »