La llengua i les cadenes

La lluita pel català és un element central del nostre futur com a poble i és per això que els Estats ocupants l’han assetjat tan intensament. Ens cal moure’ns i sacsejar les cadenes del poder dominant!

Qui no es mou, no sent les cadenes. Aquesta cèlebre frase de la revolucionària alemanya Rosa Luxemburg exemplifica com funcionen els mecanismes de reproducció del poder i dominació i llur legitimació a través de diversos instruments socials, politicojurídics i culturals. És per això que en el debat de com encarar la millora de la situació de la llengua catalana i, sobretot, el seu ús social, una anàlisi que posi el focus només en les actituds i voluntats dels parlants és incompleta i ignora bona part de les conseqüències de l’acció dels Estats espanyol i francès sobre la llengua i el conjunt del poble català al llarg dels segles.

En aquest article intentarem exposar alguns dels elements que fan que aquestes cadenes de la frase que encapçala el text condicionin, de manera més o menys explícita, les relacions interlingüístiques en un marc d’opressió nacional.

La llengua del carnet d’identitat: l’abús de l’oficialitat

Tant la Constitució espanyola de 1978 (article 3) com la francesa de 1958 (article 2) fan referència a la qüestió de les llengües.

En primer lloc, aquesta posició tan primordial dels articles relacionats amb les llengües demostra la importància que tenen pels Estats en la construcció d’un imaginari nacional col·lectiu compartit.

En segon lloc, estableixen la jerarquització absoluta entre elles i, per tant, el grau de protecció, projecció i suport que mereixen. En el cas de la Constitució espanyola, es distingeix entre la llengua oficial única de l’Estat i la resta de llengües (sense menció específica, sota el genèric i significatiu “les altres llengües espanyoles”, article 2). En el cas de la francesa, el 2008 es va aprovar —no sense esforç— la modificació de la constitució per incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França” (article 75-1).

En ambdós casos, hi ha una priorització explícita entre la llengua de l’Estat i les altres. D’una banda, això determina que les llengües i llurs parlants no són subjectes de dret per si mateixes sinó que és l’Estat qui decideix quin estatus té cada una. De l’altra, la llengua oficial (espanyol o francès) esdevé un element central de construcció nacional i requereix tot el suport de l’Estat (també en les formes més o menys visibles de violència i coacció que practica) per al seu manteniment i promoció.

Aquest ús abusiu del poder de l’Estat és un dels pilars principals del fenomen que anomenem “supremacisme lingüístic”, és a dir, el conjunt d’actituds lingüístiques adreçades a imposar l’espanyol o el francès en qualsevol àmbit. Seria impensable que aquest fenomen es desenvolupés amb tanta impunitat i reiteració si no tingués l’aixopluc de l’estructura de l’Estat. És allò tan conegut de “si eres español, habla español”. De fet, un dels motius de denegació de la nacionalitat espanyola o francesa és la manca de domini de la llengua oficial, no pas de les altres.

El bilingüisme unidireccional espanyol(ista)

La utilització oportunista que es fa del terme “bilingüisme”, de manera més o menys agressiva per part de l’espanyolisme, és un dels arguments que cal despullar activament perquè amaga aquesta dimensió política en què es fonamenta la desigualtat entre les llengües i llurs parlants en el cas català.

D’entrada, es redueix la diversitat lingüística del nostre país a una batalla entre dues llengües, ignorant conscientment que el panorama lingüístic català és immensament més variat —més de 300 llengües, segons el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA)—. Així doncs, en reduir la qüestió al bilingüisme espanyol/català no ens estem referint a qüestions merament lingüístiques sinó essencialment polítiques (les llengües reconegudes i regulades per l’Estat).

Seguidament, la proclama del bilingüisme unidireccional sempre es dirigeix a l’àmbit catalanoparlant, en una expressió més de la desigualtat entre llengües, consagrada als textos constitucionals esmentats abans. Es pot fer visible d’una manera més o menys amable i/o grotesca, però l’exigència del bilingüisme només en els àmbits on el català gaudeix d’una certa normalització mostra que l’objectiu no és pas la igualtat (tal i com proclamen els seus apòstols) sinó la imposició.

La reducció de les llengües al simple transvasament d’informació

Un altre dels arguments que agafen volada —especialment des de l’acceleració de la globalització— és el de la indiferència en l’ús de les llengües, que es pretenen reduir a simples instruments d’intercanvi d’informació entre les persones. Aquest argument enganyós (especialment promocionat per les estructures polítiques i socials i, de retruc, pels parlants de llengües no minoritzades) esdevé una mostra subtil de supremacisme. Si es dona per bo, la conclusió a què es pot arribar fàcilment és que hi ha llengües que parla més gent i que, per tant, compleixen millor aquesta funció, són més vàlides i s’imposen per una simple qüestió d’economia lingüística.

Com que aquest argument amaga, de manera conscient, el seguit de condicionants històrics, polítics i socials que caracteritzen la història de les llengües i llurs parlants, una justificació d’aquesta mena esdevé una justificació tramposa de la injustícia i la dominació.

La història dels Països Catalans i de la llengua catalana és plena d’exemples de com els Estats ocupants s’han agafat molt seriosament la dimensió política i simbòlica de les llengües oficials i la minorització de les altres, molt més enllà del que serien “instruments de transvasament d’informació” i prou.

Ser catalanoparlant no és fàcil

I, enmig d’aquesta tríada de pressions, el conjunt de catalanoparlants vivim l’expressió en la nostra llengua amb una actitud contínuament incòmoda i acomplexada, actitud que també transmetem als nous parlants.

Així, es pot anar estenent el sentiment col·lectiu de minorització, que té com a resultat assumir que el català no té el dret d’utilitzar-se socialment de manera general. D’aquesta conclusió imposada se’n desprèn la reclusió del catalanoparlant en postures defensives, que limiten tan el seu propi ús
com la difusió i transmissió de la llengua. Com en qualsevol procés de substitució lingüística, cal abocar sobre la llengua minoritzada una sèrie d’atributs que en restringeixi els usos i aporti inseguretat als parlants. Pot ser la llengua dels pagesos, dels burgesos, o tot alhora. La llengua dels de la ceba, dels de tota la vida, incapaç de sortir del seu propi tancat. Només a partir d’aquesta
pressió ambiental es pot entendre la dificultat per mantenir la llengua davant de persones que, pel seu aspecte físic, no semblen catalanoparlants.

Un nou impuls, una nova consciència lingüística: moure’s i sacsejar les cadenes

Davant la possibilitat que s’estenguin aquestes confusions, que no afavoreixen l’extensió de l’ús social de la llengua, creiem que és necessari un rearmament ideològic que aporti arguments cap a la generalització dels usos lingüístics. És per això que intentarem enumerar alguns elements que creiem imprescindibles:

  1. Consciència col·lectiva del problema: hi ha una presa de consciència general de la delicada situació del català i de llurs possibilitats de mantenir-se, i aquest estat d’ànim s’ha d’aprofitar per estendre arguments i iniciatives que portin a una extensió dels usos.
  2. Confiança en la possibilitat de sortir-se’n: difícilment podem incorporar nous usos i parlants si la imatge que es transmet és la d’una llengua en retirada fins a la desaparició total. Ens calen dades, estadístiques i informes sobre l’estat precari de la llengua, sí, però no poden ser les úniques informacions que ens arribin sobre el català. Ens calen notícies positives, difusió d’iniciatives que funcionin, ens cal abandonar el fatalisme que porta a la paràlisi.
  3. Unes organitzacions de defensa de la llengua coordinades, que treballin de manera coherent i que assumeixin la necessitat de mobilitzacions puntuals i/o massives.
  4. Unes institucions que generin seguretat i referencialitat als parlants, s’enfrontin al poder assimilador i generin espais i actituds coherents de promoció de la llengua: cal, en primer lloc, que els catalanoparlants tinguin clars els seus drets i que sàpiguen que poden recórrer a les institucions per a veure’ls reconeguts; en segon lloc, que es legisli pensant únicament en les necessitats que té la llengua i no pas en les possibilitats que li atorga l’Estat (a qui s’haurà d’enfrontar); finalment, que s’agafin seriosament les responsabilitats que els pertoquen pel que fa a la sensibilització lingüística del personal de l’administració pública (especialment pel que fa a l’educació, la sanitat, els mitjans de comunicació i l’atenció a la ciutadania).
  5. Una acció conscient de promoció de la fidelitat lingüística i de la primera conversa: cal remarcar la importància d’aquesta actitud pel seu efecte multiplicador sobre l’ús social immediat i en la relació de les persones a llarg termini (en quina llengua ens coneixem determina en quina llengua ens anirem comunicant al llarg de la nostra relació).
  6. La dinamització de la dimensió solidària respecte el català en una realitat plurilingüe: cal insistir en la idea que les persones nouvingudes no són el problema del català, sinó que formen part de la solució. Renunciar a aquestes persones reforça l’argument de la minorització i la limitació d’usos. Cal un reconeixement explícit del valor de les llengües de les persones vingudes d’altres països per combatre el discurs excloent i segregador del bilingüisme i un treball de base intens i continuat per a implicar qui no té el català com a llengua d’ús habitual en la construcció del seu futur com a llengua de cohesió social.
  7. Situar la lluita pel català en el marc de les lluites per la justícia, la igualtat i la diversitat: la substitució lingüística és una conseqüència de l’expansió del poder dominant, la diversitat esdevé
    un escull en la tendència del capitalisme a la concentració i uniformització. L’acció dels contraris a la generalització d’usos del català no és pas gaire diferent dels contraris al moviment feminista, antiracista o ecologista: són l’expressió del poder contra la justícia, la igualtat i la diversitat.

En aquest nou impuls polític que necessitem, la lluita pel català és un element central del nostre futur com a poble i és per això que els Estats ocupants l’han assetjat tan intensament. Ens cal moure’ns i sacsejar les cadenes del poder dominant!

Articles relacionats

Número 14

La Unitat Popular com a espai tàctico-estratègic

La Unitat Popular que necessitem, amb el màxim arrelament a les lluites i la màxima capacitat d’enquadrament de la militància independentista combativa, s’aconseguirà si, des de tots els àmbits i a partir de l’esforç de tota la militància, s’impulsen un seguit de mesures necessàries.

Segueix llegint »
Número 16

Els estímuls morals segons el Che Guevara

Nascuts i crescuts en un capitalisme en crisi se’ns fa molt difícil imaginar col·lectivament un món laboral que d’una font per a sostenir-nos i reproduir-nos materialment —el regne de la necessitat— passi a esdevenir una necessitat moral i un deure social —el regne de la llibertat—.

Segueix llegint »