Contra el programa ulsteritzador

Precisament perquè la lògica ulsteritzadora de l’espanyolisme és òbvia i aclaparadora, resulta xocant l’aparició, en els últims temps, d’un cert independentisme català que abraça plantejaments semblantment ulsteritzadors.

Espanyolisme i “ulsterització”

“Os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”. Aquesta frase es va atribuir, cap allà l’any 2014, a l’ínclit ex-diputat de Ciudadanos Jordi Cañas. Ell sempre va negar ser-ne l’autor, però d’altres han defensat que, efectivament, aquesta era l’amenaça que Cañas brandava en privat a polítics independentistes. Sigui com sigui, la frase i l’atribució són ben plausibles perquè, al capdavall i des de la seva fundació, el programa de Ciudadanos no era altre que aquest: atiar la divisió de la societat catalana (principatina) en dues comunitats, segons la seva llengua i el seu origen. En aquests termes cal entendre, per exemple, la proposta estrella dels primers temps de Ciudadanos: l’eliminació de la immersió lingüística de l’escola catalana. En lloc de la immersió (sorgida, com s’ha explicat a bastament, dels barris castellanoparlants i obrers de Santa Coloma de Gramanet), Ciudadanos proposava un model semblant al del País Basc, on les famílies podrien “triar lliurement” si volien que els seus fills fossin escolaritzats en català o castellà. Proposava, ras i curt, un model segregador contraposat al model integrador de la immersió lingüística. L’ex-president espanyol José María Aznar es vantava del mateix programa “ulsteritzador” quan afirmava que “antes se fracturaría Catalunya que se rompería España”.

La referència a l’Ulster en aquest context no és gratuïta. A Irlanda del Nord, l’estratègia britànica ha estat històricament la d’accentuar la divisió entre la comunitat catòlica i la protestant, atiant fins i tot la violència entre elles. Quan la comunitat catòlica ha trobat aliances en sectors protestants per denunciar la discriminació i defensar els drets civils, l’estratègia britànica ha estat la radicalització religiosa. Tal i com raona l’Albert Botran en el seu llibre “Independència és revolució”, no és en va que la figura principal de l’unionisme durant molts anys fos el reverend protestant Ian Paisley.

Des d’una perspectiva materialista, la lògica espanyolista del programa ulsteritzador a Catalunya és senzilla. L’Estat espanyol és garant dels privilegis d’una minoria: com tot estat, serveix els interessos de la classe dominant. Si bé això és cert en diferent mesura per a qualsevol estat, a l’Estat espanyol la situació és encara més fefaent, perquè el règim monàrquic actual es construeix amb una lògica de continuïtat amb el franquisme, i no pas de ruptura. Allà on altres estats han viscut revolucions i episodis de conquestes socials, a l’Estat espanyol hi trobem allò que Joan Tafalla ha identificat com a “revolocions passives”, on “els grups socials [suposadament revolucionaris però] que no tenen un projecte propi d’estat i d’ordre social alternatiu acaben essent subsumits i integrats en el procés de canvi controlat del règim”; i en què les “elits sorgides des de baix acaben o bé cooptades o bé marginades.” El resultat és que l’Estat espanyol és més desigual, amb més privilegis i amb tics més explícitament antidemocràtics que la majoria d’altres estats europeus.

En aquest context, l’ocupació i la subordinació de les nacions perifèriques de l’Estat tenen una doble funció. Per una banda, la metròpoli espolia la nació perifèrica, talment com si es tractés, en aquest sentit, d’una colònia. Als Països Catalans, el dèficit fiscal de Catalunya i, encara més flagrant, del País Valencià i les Illes, o els dèficits en infraestructures i en els serveis públics, són manifestacions (i conseqüències) clares d’aquesta funció. Per altra banda, però, l’ocupació i subordinació de les nacions perifèriques serveixen també per crear un enemic intern. La catalanofòbia és, des d’aquesta perspectiva, una forma de falsa consciència, és a dir, un conjunt de concepcions i idees contràries als interessos materials del gruix dels qui la practiquen: en lloc d’orientar la seva crítica i la seva acció cap a aquells a qui l’Estat realment privilegia (als seus enemics objectius de classe), amplis sectors de la societat espanyola (i, en menor mesura però també, de la societat catalana) orienten la seva ira cap a la nació ocupada i contra cadascuna de les seves manifestacions: llengua, cultura, etc. La catalanofòbia juga un paper semblant, doncs, al paper que el racisme, la islamofòbia o l’antisemitisme han jugat i juguen en altres contextos; i el supremacisme cultural i lingüístic de la nació dominant és indispensable per a aquesta segona funció de l’ocupació.

Dèiem per tant que, des d’aquesta anàlisi materialista de l’ocupació, el programa de l’espanyolisme ulsteritzador té una lògica senzilla: mantenir separats, i a ser possible enfrontats, els col·lectius que tenen un interès material objectiu en enfrontar-se plegats a l’Estat espanyol, en tant que garant d’uns certs interessos i privilegis nacionals i de classe.

Independentisme ulsteritzador?

Precisament perquè la lògica de l’espanyolisme ulsteritzador és tan òbvia i tan aclaparadora, resulta xocant l’aparició, en els últims temps, d’un cert independentisme/nacionalisme català que abraça plantejaments semblantment ulsteritzadors.

L’independentisme/nacionalisme ulsteritzador atribueix el derrotisme de l’independentisme d’ençà de l’octubre del 2017, i la reculada a nivell de consciència nacional, a una mena de manca d’amor propi; a un cert infantilisme que refusa obstinadament veure que això és, simplement, una lluita entre catalans i espanyols. Segons aquests plantejaments, el que hi plantejat és una batalla entre dues concepcions, dos nacionalismes i, en última instància, dos pobles. El problema del moviment independentista seria principalment, doncs, sempre segons aquesta concepció, de caràcter psicològic: l’acomplexament dels independentistes, el seu “bonisme”; la seva manca de capacitat per identificar l’enemic real, és a dir, l’“altre poble”; la no renúncia al projecte integrador d’“un sol poble” contra l’Estat espanyol, a les “lluites compartides”; la manca de valentia per acceptar que caldrà derrotar l’“altre poble”.

D’aquesta anàlisi se’n deriva un programa polític igualment ulsteritzador. No en va, la immersió lingüística al Principat és, com per a Ciudadanos, l’ase dels cops de l’independentisme/nacionalisme català ulsteritzador. A partir de la constatació (difílment discutible, per altra banda) que la immersió no funciona a molts llocs del Principat, la proposta de l’independentisme/nacionalisme ulsteritzador és indistingible de la del partit de Jordi Cañas: una doble línia on, per fi, es puguin “garantir” els drets dels catalanoparlants… aïllant-los de tots aquells que no ho són. Les conseqüències d’aquest model són rarament discutides: l’eliminació de l’únic àmbit on, legalment, ni que sigui, el català és la llengua franca; o el fet que una part important de la població perdria el poc contacte que té avui amb el català. Com tampoc es discuteix amb rigor, més enllà de dubtoses analogies amb el País Basc, com fer retrocedir legalment el català de certs espais on avui és obligatori ens ha de dur a una situació d’ús més generatlitzat de la llengua: tot es redueix as problema psicològic de la manca d’autoestima, per una banda, i de la influència perniciosa de l’enemic, l’“altre poble”.

Ulsteritzadors i independentistes anacionals, dues cares de la mateixa moneda

Cal aclarir, arribats a aquest punt, que l’independentisme ulsteritzador a què ens hem estat referint en aquest article no inclou només l’independentisme explícitament xenòfob que representen Aliança Catalana, el manllevat FNC o altres expressions que fins ara, si més no, amb prou feina han maculat l’independentisme català modern. No. L’extrema dreta explícita fa seu i recull els fruits del discurs ulsteritzador, però no n’és ni l’únic actor ni el més preocupant. Una part important de l’independentisme ulsteritzador neix i creix des de dins de l’independentisme d’esquerres, i troba ressò en persones que es declaren obertament d’esquerres i que formen part de partits i organitzacions autodefinits fins i tot com a socialistes.

Donada aquesta paradoxa, entendre on i per què apareix l’independentisme ulsteritzador demanaria una anàlisi detallada i està, per tant, fora de l’abast d’un article com aquest. Ara bé, semblaria que, si més no en part, l’independentisme/nacionalisme ulsteritzador neix com a reacció a la tendència contrària dins l’independentisme d’esquerres: l’independentisme anacional i la seva versió extrema, un esquerranisme que acaba per abandonar completament l’alliberament nacional com a objectiu estratègic. En la seva versió més extrema, l’esquerranisme nacionalment acomplexat compra la teoria lerrouxista/soleturista de les dues catalunyes (una Catalunya burgesa i nacionalment catalana enfrontada a una Catalunya treballadora i nacionalment castellana) i acaba defensant postulats obertament catalanòfobs i espanyolistes… i, per tant, també reaccionaris en la mesura que, com dèiem al principi, són instrumentals als interessos de les classes dirigents de l’Estat espanyol. Aquesta deriva esquerranista ha donat lloc a escissions  al sí de l’esquerra independentista, com ara les que van donar lloc a Horitzó Socialista aquí i a Gazte Koordinadora Sozialista a Euskal Herria. Fa uns mesos, la presumpta intel·lectual i poeta Juana Dolores ens deixava, a TV3, una demostració esperpèntica de la indigència intel·lectual i la superficialitat analítica d’aquesta patuleia. 

Davant aquestes actituds acomplexades i, en última instància, com diem, reaccionàries, una part de l’independentisme d’esquerres nacionalment conscient respon, semblaria, com el pèndol que va d’una banda a una altra sense saber trobar el punt d’equilibri. Aquí, i a la desorientació general de l’independentisme després del 2017 i el 2019, pensem, és on cal buscar l’origen dels discursos ulsteritzadors.

Ara bé, la paradoxa que volem assenyalar és que ulsteritzadors i esquerranistes acaben coincidint, en última instància, en molts dels seus plantejaments. Primer, tots dos compren i abonen el discurs dels “dos pobles”. Si bé l’accent està en llocs diferents (per uns el poble “català” és l’oprimit i el “castellà a casa nostra” l’opressor; pels altres és a l’inrevés), els discursos segregadors d’uns i altres es retroalimenten perquè parteixen d’una mateixa concepció (parcial i, per tant, deformada) de la realitat: la dels “dos pobles” delimitats per l’origen i la llengua. Segon, i en definitiva, tots dos insisteixen en la separació dels eixos social i nacional de la lluita per l’alliberament nacional als Països Catalans, que és el pilar fundacional de l’independentisme modern.

Error d’anàlisi i error estratègic

L’independentisme ulsteritzador erra en l’anàlisi quan posa el focus en els “dos pobles” enfrontats, en les persones, i no en les estructures de poder de l’Estat i en els interessos de classe que representen. En la interpretació ulsteritzadora, hi ha una batalla entre dos nacionalismes i, en última instància, dos pobles. Per tant, l’enemic del poble català, el responsable de la situació de reculada que viu la llengua, de la “desnacionalització” del país, és “l’altre” poble, un conjunt d’individus. El paper de l’Estat espanyol, doncs, queda diluït. 

L’argument és fàcil de refutar amb un contraexemple. Galícia és una nació ocupada per l’Estat espanyol com ho són els Països Catalans. Durant el segle XX i principis del XXI, Galícia ha patit una desnacionalització comparable a la del Principat i, de fet, ha estat governada per l’espanyolisme i el trans-franquisme explícits durant dècades. Ara bé, sent un país d’emigrants més que no pas d’immigrants, quin és “l’altre poble” en el cas de Galícia? A quin col·lectiu cal atribuir la desnacionalització? On cal posar el focus, segons l’anàlisi ulsteritzadora dels dos pobles enfrontats? Analitzant el descens de l’ús del gallec en els últims anys, per contra, els experts assenyalen una sèrie de factors: el decret de pluringüisme del PP, l’any 2010; la diglòssia, especialment entre els joves; la concentració de la població en entorns urbans; l’efecte castellanitzador de l’escola i els mitjans… és a dir, tot de qüestions relacionades amb el poder.

Però més enllà d’un error d’anàlisi, el programa ulsteritzador arrossega problemes greus des del punt de vista estratègic. Per començar, és clar, si l’ulsterització és el programa històric de l’espanyolisme, de cap de les maneres pot ser un programa adient per a la lluita per la independència. O bé la ulsterització afavoreix l’espanyolisme o bé afavoreix l’independentisme; les dues coses no poden ser i, com hem argumentat, la lògica espanyolista de l’ulsterització sembla difícil de refutar.

En segon lloc, els ulsteritzadors tampoc no fan cap contribució des del punt de vista tàctic o pràctic. Els ulsteritzadors han fet pal de paller del seu discurs la defensa de certes actituds de no claudicació en qüestions com el manteniment de la llengua o la reivindicació desacomplexada de la nació; i atribueixen a la resta de l’independentisme actituds tèbies en aquests sentits. Però, esquerranisme i independentisme anacional a banda, la defensa d’aquestes actituds conscients envers la llengua, la cultura o el propi concepte de nació han format part de l’independentisme modern des dels seus orígens (vegeu, per exemple, el text ja clàssic El fenomen nacional, de Carles Castellanos i Roger Castellanos). Per tant, difícilment podem veure cap contribució original en aquest sentit.

En tercer lloc, la simplificació ulsteritzadora, que tot ho redueix a la qüestió nacional, ens arrossega a anàlisis i preses de posició que són contràries a la línia històrica de l’independentisme. En política internacional, per exemple, pot arribar a plantejar el conflicte Israel-Palestina com a un enfrontament entre dos pobles amb la mateixa legitimitat, obviant així tot el context rellevant: el caràcter colonial de l’estat d’Israel, el seu paper com a garant dels interessos de l’imperi (del qual l’Estat espanyol forma part) a l’Orient Mitjà, etc. I pot fins i tot emmirallar-se en Israel i lloar-ne la violència que practica des de fa dècades contra els palestins com a contraexemple del pretès “llirisme” català. Un cop més, en aquest camp, l’independentisme/nacionalisme ulsteritzador arriba a posicions perfectament alineades amb els interessos de l’Estat espanyol i de l’espanyolisme.

Però en última instància, l’error estratègic més greu del projecte ulsteritzador, que comparteix amb extrema dreta presumptament independentista, és la renúncia a construir una majoria prou àmplia com per aspirar a fer la ruptura una realitat. Si la nostra lluita és entre dos pobles als Països Catalans, en lloc de ser entre el nostre Poble (un de sol) contra l’Estat espanyol, amb quina força comptem per a la victòria? Si hem sobreviscut com a nació després de segles d’intents per part d’Espanya i França d’anorrear-nos, no ha estat precisament gràcies a la capacitat d’integrar a partir d’una concepció no essencialista de la nació? No ha estat gràcies a la nostra capacitat d’afegir, a cada nova generació, nous catalans a la causa de l’alliberament social i nacional?

El projecte independentista integrador i guanyador: per una actualització del programa “Som Un Sol Poble”

El 24 de març de 1968, a Badalona, en un acte d’homenatge al centenari de Pompeu Fabra, i davant de bona part de la intel·lectualitat antifranquista catalana, l’advocat, historiador i activista polític Josep Benet digué:

En aquest treball –en aquest combat diria– ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest país nostre que volem viure en democràcia i llibertat (…). Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble.

Les bases del catalanisme popular estaven posades, i la lluita per “nacionalitzar” la immigració espanyola des d’una concepció de classe es posava en marxa, sota la direcció del PSUC d’aleshores i amb l’aprofundiment independentista que el naixent PSAN començava a desenvolupar; i, en tot cas, amb un objectiu de mínims compartit contra el genocidi cultural de la nació catalana liderat per l’Estat franquista espanyol: només fent créixer l’adhesió a la nació sotmesa podíem sobreviure. Calia ser un sol poble; Un Sol Poble esdevenia programa.

El concepte, però, ha estat utilitzat sovint per cert progressisme espanyol, amb una retòrica i simbolisme que només tenen per objectiu de malmetre el catalanisme popular i buidar-lo de teoria i contingut nacional i, al capdavall, amb una praxis espanyolitzadora. Aquest fet ens obliga a l’independentisme d’esquerres a fer-ne una reformulació en profunditat, tot mantenint la idea original d’integració a la catalanitat de nova ciutadania que concebi la nació com a útil i necessària. Cal que torni a ser un bon punt d’inici, sobretot davant dels nous contextos polítics de repressió i de noves onades migratòries.

Des del cicle del 2017, l’Estat espanyol va decidir aprofundir en una nova política repressiva encarada al conjunt de la nació, fossin o no independentistes, per tal de dinamitar aquells consensos, de llengua i cultura, que van facilitar l’augment de la conciència nacional al si del nostre poble i que va desembocar amb el cicle de l’Octubre del 2017. L’escola i els atacs a la immersió, l’intent de divisió i segregació constant de la nostra comunitat, i el seu sotmetiment a l’acció racista i classista de l’estat, el menysteniment d’allò públic com a font d’igualació social i l’infrafinançament dels Països Catalans i el manteniment de l’espoli fiscal… son exemples clars de la nova ofensiva per a fer-nos desaparèixer.

I davant d’això, què? És evident que cal actualizar el concepte Un Sol Poble però sempre per ampliar-lo, i partint de la seva validesa com a plantejament i programa: l’adhesió cívica a la nació, la concepció de tota política de construcció nacional com una política d’igualació social i, a la inversa, la concepció de tota política social com a consrucció d’una cultura nacional de gran abast, capaç de modernitzar i enllaçar la tradició popular pròpia i de canviar amb les noves expressions existents fruit de les diverses i noves onades migratòries.

L’Octubre del 17 n’és un exemple. Vam actuar com un sol poble sense preguntar-nos quin origen o quina llengua pròpia teníem. La nació, per un moment històric, va esdevenir cívica i republicana, un nou subjecte polític sostingut per unes majories independentistes a les institucions i un teixit social i associatiu viu que mantenia la base popular a partir dels consensos d’un catalanisme esdevingut de ruptura i amb un horitzó propi: la República.

De l’experiència de ruptura de fa sis anys aquí no en parlarem però si en destaquem un nou fet històric: l’aparició d’una ciutadania identificada amb la nació i reconeixent-se a si mateixa, davant la demofòbia espanyola, com un sol poble. Les vagues posteriors, la defensa actual de la llengua i l’escola o la recosida latent amb la resta dels Països Catalans així ho demostren, si més no de manera incipient però amb una base que, ben treballada, podria esdevenir sòlida. D’això es tracta, precisament: de treballar una nova base popular que esdevingui sòlida.

El creixement demogràfic de les darreres dècades, la repressió persistent de l’Estat espanyol, la pèrdua associativa dels darrers temps, les noves relacions socials basades en una comunicació digitalitzada i efímera i la pèrdua latent de nous parlants del català, son exemptes de quina és la situació que estem patint: de supervivència del que entenem per catalanitat i, per tant, del nostre fet nacional.

Davant d’això, esbossem diversos eixos per iniciar una recuperació nacional del país. El país ha canviat: comunitats diverses i d’orígens diferents conviuen en les fronteres que ens marquem amb la nostra llengua, els Països Catalans. En molts casos, la misèria i la manca de condicions materials per sobreviure comporten la guetització d’aquestes comunitats en uns barris cada cop més depauperats, i amb situacions econòmiques i socials que porten a competir per sobreviure amb la resta de persones presents en el mateix espai. Aquí és on trobem un dels principals problemes a l’hora d’adquirir nova ciutadania, i que impedeixen sentir el país com a propi. El que cal, doncs, és treballar en diversos punts per tal de revertir-ho:

  • Aposta decidida per la laïcitat. La catalanitat ha d’integrar en un marc de convivència basat en els principis de la il·lustració i la raó, independentment de com s’identifiqui cadascun dels nostres veïns en una determinada adscripció religiosa i cultural. La catalanitat no pregunta a qui resa un ciutadà; la catalanitat treballa per crear espais compartits on ser ciutadà sigui ser lliure i on la nostra cultura nacional, de llengua pròpia, ho assumeix i ho treballi.
  • Nacionalitzar republicanament i amb adscripció de classe. Cal dirigir el sindicalisme nacional i de classe cap a eines de combat i defensa dels més vulnerables, la classe treballadora, que pateix una de les fases de precarització més importants de les darreres dècades. Les caixes de resistència, la vaga com a eina col·lectiva de negocaició i el sindicat com a espai d’identificació col·lectiva. La catalanitat ha perviscut gràcies a les lluites constants de les classes populars catalanes, i cal pensar en aquesta identificació com un nou pas cap a l’enfortiment de la nació.
  • Potenciar la vitalitat associativa i adaptació als nosu temps. Cal prioritzar el reviscolament associatiu, el rejoveniment de les entitats existents i la creació de noves associacions. Esplais, caus i ateneus, han estat eines clau de catalanització de les classes populars; però ens calen noves associacions de joves, en defensa de la natura, la cultura i la llengua. Cal vetllar per la catalanització de totes les seves activitats i la integració com a pròpies d’aquelles que son liderades per nouvinguts.

Aquestes són només unes primeres línies de treball, però cal entendre que la nació no sobreviurà sense aquesta feina i d’altres en la mateixa direcció. Menys encara sobreviurà amb essencialimes identitatirs que confronten a la ciutadania per l’origen, que ataquen abans de comprendre i que expulsen abans d’acompanyar i explicar. Pedagogia amb el nostre veïnat divers, i combat sense treva a qui ho impedeixi, vingui d’on vingui.

Articles relacionats

Número 16

La construcció d’un feminisme nacional i de classe

Si des del moviment català d’alliberament nacional som capaces de crear aquest vincle entre independentisme i feminisme, la lluita per la independència serà un espai molt més atractiu per al conjunt de les dones dels Països Catalans.

Segueix llegint »