Enmig de debats oberts per l’escissió del Moviment socialista i pels signes d’esgotament estratègic de la CUP, en Martí Abril publicava el 18 de setembre aquest incisiu article titulat Desfer-nos de la llosa institucional. L’article revisava l’estratègia institucional de l’Esquerra independentista, reflexionava sobre la relació entre ser revolucionari i participar en les institucions i proposava una sortida d’aquestes que prioritzi construir un poder autònom.
S’agraeix l’obertura del debat i la claredat de la postura, i convé aprofitar la “calma” que ens brinda l’actual moment de reflux per plantejar qüestions que en altres moments eren més difícils d’abordar. Aturar-nos a parlar de cap on va el moviment sense inèrcies, tabús ni pressupòsits. Compartint algunes idees de l’article d’en Martí, discrepo en el fons, així que l’aprofito per explorar la forma com entenem les eleccions i governs i per defensar el “peu a les institucions”.
El primer problema que es planteja quan es parla de la participació en el sistema electoral i de governs ha estat l’absorció de militants que, d’altra forma, participaven en els anomenats moviments socials “del carrer”. Aquest problema ja es va detectar quan a principis dels 2010’ s’inicia una gran entrada de militants socialistes i de l’esquerra independentista en candidatures electorals que ocupen un espai destacable de poder institucional. No només amb la CUP, també a Podems, Comuns, Compromís…
Va ser un error aquella aposta, amb la informació i perspectiva d’avui en dia? Discrepo de tal afirmació, i defenso que l’entrada a les institucions no només tocava aleshores, sinó que segueix sent imprescindible. Això òbviament no tanca el debat, sinó que n’obre molts d’altres en relació a com ha de ser aquesta participació, quins riscos i costos conté, quines potencialitats, quins esculls, com vincular institucions i carrer, etc. Tots ells, val a dir, no són debats nous sinó que l’experiència de lluita els ha anat posant sobre la taula repetidament.
Entenc que no va ser un error participar en les institucions perquè si parlem de l’esgotament de l’actual cicle de lluita hem de parlar també de l’esgotament del cicle anterior. De quants activistes i militants vam afartar-nos de protestar, de criticar, de contestar, de manifestar-nos, d’okupar, … ens vam cansar de demanar als que manen que facin X, i vam decidir provar de fer-ho nosaltres amb les nostres pròpies mans.
Perquè si plantegem que la “via institucional” ha fracassat i no ha donat resultats satisfactoris, raonament discutible, podem parlar de com ha fracassat la via autònoma, per posar-li un nom a l’alternativa. Des de l’autonomia obrera italiana al moviment okupa i llibertari actual, tenim també nombroses experiències derrotades per analitzar. En conseqüència, potser el problema no és la participació institucional.
Quina és la “dissidència controlada” pel règim? La que aprofita els mecanismes de participació democràtica existent i les batalles dins el sentit comú general? O bé la que aposta per escindir-se de la societat i anar-se’n a viure als marges? Existeix un fenomen anticapitalista recurrent, que és la periòdica secessió respecte la societat de joves revolucionaris farts de conviure amb el règim. Si ens posem a la pell de la classe dominant, quina dissidència creieu que preferiu i que us sembla més controlable?
La idea que les institucions ens coopten és important tenir-la sempre present. És una amenaça que la història ens demostra que és real. Però si l’exagerem esdevé una perspectiva que sobrevalora els nostres enemics i el seu poder i ens infravalora a nosaltres i el nostre. Una perspectiva que no entén la història dialècticament com el producte de la constant lluita política sinó des de plantejaments potser més propers a la simplificació conspiranoica.
Si parlem del per què s’ha produït un esgotament de l’estratègia CUP i l’Esquerra independentista, hi ha moltes idees que podem posar sobre la taula. Per mi, cap d’elles implica negar la “via institucional”. Potser precisament part del problema del moviment és mai haver cregut en aquest “àmbit de lluita”, fet que castrava el potencial per fer-hi créixer fruits.
La CUP mai ha aspirat, i crec que tots ho tenim clar, a ser una força política hegemònica que pugui fer-se, per exemple, amb el govern de Catalunya, que no és ni un govern estatal. No ha aspirat a superar el 5-10% de vots. Uns vots que reflecteixen la capacitat d’un projecte polític per mobilitzar i esdevenir referent d’una part de la població. La CUP sovint s’ha acontentat amb ser “altaveu” de determinats moviments socials. La “mosca collonera”, el vot protesta, el matís moral del règim, la seva vàlvula d’escapament… uns joves amb samarretes reivindicatives al marge de l’hemicicle que doten al règim de més representativitat i estabilitat.
La idea que participar a les institucions serveix sobretot d’altaveu ja denota un rebuig a la institució i a l’aspiració d’usar el poder que conté. Però si parlem de la “funció d’altaveu” que tenen les institucions, hem suspès també. Aquí hem de parlar de la voluntat i la tècnica de comunicació que el moviment i la CUP han practicat, i que era bastant millorable. Miri’s qualsevol espot electoral de la CUP i pensis en qui és el públic objectiu a qui anava dirigit. Són espots que ens agraden als militants, perquè semblen dirigits a nosaltres.
No sabem si la via institucional ha fallat perquè mai hem apostat per ella. Ens vam presentar a les eleccions autonòmiques, generals i europees sense voler-ho, amb mig moviment resistint-se o directament oposant-se, i hem decidit posar només la punteta. No fos cas que ofenguéssim i perdéssim la simpatia dels guardians de les essències anticapitalistes que sempre han mirat amb desconfiança els passos de la CUP. No fos cas que ens convertíssim en aquella esquerra venuda i reformista que odiàvem abans de presentar-nos en candidatures.
Hem entrat a les institucions, però només un pas. I aquest pas que hem pogut fer amb relativa comoditat ideològica se’n diu municipalisme. És la forma que hem considerat més llibertària i anticapitalista de participar en les institucions, la més “coherent”. I, com es podia preveure, ha implicat autocapar-nos. Voler fer la revolució des del nivell de govern que té només el 10% del pressupost públic, les competències més limitades i el funcionament més regulat per normativa de Madrid. No ens sorprengui si els resultats són escassos i la militància es frustra. D’això se’n diu profecia autocomplerta.
Hem de ser radicals en ideals i negociar a partir d’aquí, com diu l’article? Molt d’acord. Hem de ser capaços de comunicar-nos sense renunciar al que creiem, com també apunta en Martí? Molt d’acord. Hem de deixar de participar en mitjans de comunicació de masses o en eleccions? Per què? Bo i acceptant que juguem en un joc aliè, per què renunciar a qualsevol de les eines disponibles?
Amb ànim d’etiquetar, aquest article sembla situar-se en unes coordenades ideològiques semblants a les que ha expressat l’espai d’Horitzó Socialista. Igual que aquest espai, presenta una crítica contundent sense proposar una alternativa clara i discutible. Tal posició no ofereix punts dèbils, però això no la fa més forta. Benvingut sigui tot debat i tota crítica, però em sembla un debat una mica desequilibrat a causa d’això.
L’article ataca i desacredita les anomenades “victòries parcials/reformisme/etapisme”. Aquest debat no és nou, sinó que l’han patit tots els moviments revolucionaris al llarg de la història, siguin independentistes, socialistes o altres. Per mi, si no creiem en aquestes victòries parcials, no tinc clar en què creiem. ¿Proposem una revolució insurreccional armada forjada als marges de la societat que un dia té prou poder per capgirar-la completament? Em sembla una bona recepta si vius en una dictadura absolutista a la Rússia de principis del segle XX, però no és el nostre cas.
Podem definir lliurement la nostra ponència ideològica, però no l’anàlisi de conjuntura. Una conjuntura que és el que és, per a bé i per a mal. Un escenari polític amb importants marges conquerits de participació política i econòmica gràcies al sacrifici de les que ens ha precedit. I és que el règim social actual no se sosté només pel terrorisme de la classe dominant. L’Estat i el capitalisme no només són porres.
Entenc que en el context d’una democràcia liberal com la que tenim, un partit revolucionari que aspiri a transformar la societat en profunditat ha d’anar ocupant totes les parcel·les de poder possibles. Això inclou eleccions i govern, però molt més: també inclou judicatura i funcionariat, mitjans de comunicació, poder sindical i empresarial i, fins i tot, forces de seguretat o militars. La única incoherència ideològica que ens ha de preocupar és que acabi una dècada i que seguim al mateix lloc que l’anterior, sense haver assolit resultats importants.
L’article planteja un dilema per la CUP i el moviment: O esdevenir un partit socialdemòcrata, electoral, reformista i de classe mitjana, o esdevenir un partit comunista revolucionari que no atorgui excessiva importància a les institucions. És un dilema interessant, però em sembla fals. No participar en les institucions és no participar en una part fonamental de la política, i cedir-la a altres, als nostres adversaris i enemics, que es freguen les mans amb aquests debats nostres.
Participar en el règim polític socialdemòcrata i liberal que hem heretat no ens tanca la política, sinó que ens l’obre. De l’experiència d’aquests aproximadament 13 anys de participació intensa a les institucions per part de socialistes i independentistes n’hem de començar a recollir aprenentatges. I un dels aprenentatges, que et diu qualsevol persona que ha ocupat espais de poder en regidories, conselleries o ministeris, és que la lluita contra el règim no acaba el dia que ocupes un càrrec de govern. Aquell dia la batalla es fa més palpable, complicada i gran.
Resumint, que l’EI i la CUP han de revisar la seva estratègia és ja obvi per tothom. I, molt a favor d’explorar-ne els motius, incloent revisar la via institucional, els seus èxits, errors, límits i potencialitats. Entenc que la sortida passa per més i millor participació institucional i no menys. Les institucions no són una llosa que ens puguem i haguem d’apartar de sobre, sinó una roca que haurem d’escalar i esculpir. En tot cas, esperem que el nou cicle de lluites el fem amb un moviment que hagi debatut i consensuat millor el rumb.
