Algunes lliçons de la “guerra del Vietnam” que no veuràs a les pel·lícules de Hollywood

Abans de començar fem un apunt breu sobre les guerres. Podem identificar la posició —socialment molt estesa durant dècades— que qualifica totes les guerres com a “dolentes” i tots els bàndols com equivalents i detestables; se sol formular amb el ninisme de tipus “ni Putin, ni OTAN”. Es tracta d’una postura de repulsa que no s’embruta les mans i, per tant, molt còmoda. D’altra banda —mentre la guerra s’acosta a l’Europa occidental i en sentim com més va més efectes— veiem aparèixer una tendència al suport incondicional i acrític a només un dels bàndols. Les guerres, com les revolucions, mai són netes ni ordenades; les podem entendre millor si determinem a qui beneficien i si poden resultar progressives o reaccionàries.

Tot i la importància mundial i social de la “guerra del Vietnam”¹ (1954-1975), ens arriba explicada —sigui de forma més o menys “crítica”— tan sols des del punt de vista dels EUA. Llibres-testimoni de periodistes que van conviure amb els milicians de l’Exèrcit d’Alliberament de Vietnam del Sud (FNA) com Madeleine Riffaud (Amb les guerrilles del Vietcong, 1965) i Wilfred Burchett (Vietnam: la segona resistència, 1966; El triomf del Vietnam, 1968 i La derrota nord-americana al Vietnam: llagostes contra elefants, 1977) —les fonts d’aquest escrit— són escadussers. Les superproduccions cinematogràfiques “sobre el Vietnam” ens apareixen com les narracions més reals i versemblants i, malgrat determinar les nostres cosmovisions, moltes vegades no apareixen ni vietnamites ni s’han filmat al propi país.

El tractament del context en aquests films té un caràcter secundari i testimonial; es relega al menys mediàtic gènere documental. Si volem entendre perquè els vietnamites no es van rendir mai sota consignes com quyết chiến, quyết thắng (resoluts a combatre, determinats a vèncer) s’ha de saber que contemporàniament ja havien expulsat el feixisme japonès (1944-1945) i havien derrotat la segona restauració colonial francesa (1946-1954, data a partir de la qual aquests aniran a fer la guerra a Algèria 1954-1962 i reforçar les forces atlantistes a Europa), i que l’imperialisme nord-americà, provinent de la guerra de Corea 1950-1953 malgrat tenir interessos a la regió des del 1947, no es va limitar al sud del paral·lel 17 —àrea espaitemporal en la qual se centra aquest escrit— sinó que es va estendre al nord del Vietnam, a Laos i a Cambodja. Igualment cal saber que, posteriorment, un Vietnam devastat però reunificat, independent i socialista va mantenir tres fronts bèl·lics externs —guerrilla del FULRO (1964-1992) a banda-: 1r va continuar recolzant a Laos contra la insurgència anticomunista interna alimentada per Tailàndia fins el 2007, 2n el 1978 va enderrocar el règim genocida dels khmers roigs a Cambodja i en va administrar el país durant una dècada mentre es reconstruïa i es continuaven repel·lent atacs dels khmers roigs des de la frontera tailandesa (que es perllongaren fins el 1998-99), i 3r va fer recular la Xina que, en represàlia per l’anterior, va ocupar la frontera septentrional del Vietnam (febrer-març 1979) tot i que les escaramusses frontereres continuaren fins a la fi de la guerra freda.²

El cinema bèl·lic (re)presenta un conflicte militar en curs sense entrar en les causes profundes i complexes que l’originaren. Pel cas que ens ocupa, mai apareix com l’opressiu i corrupte govern instal·lat a Saigon —que comptava amb el suport dels propietaris que havien fugit del nord, dels latifundistes del centre, de les romanalles de l’antic mandarinat i, no cal dir-ho, amb l’assessorament, la tutela i el dòlar dels EUA-, havia prohibit tota oposició política, sembrat la discòrdia entre les minories ètniques, afavorit només el catolicisme en un país multireligiós majoritàriament budista, i reprimit a la majoria de famílies —fins i tot les de les classes mitjanes-. No es tractava només d’haver patit pillatges, humiliacions, bombardeigs, tortures i empresonaments —essent la presó de Poulo Condor/Côn Đảo la de memòria més trista-; un dels pitjors càstigs era el trasllat forçós o la separació de la família, la parella o la terra ancestral dels avantpassats. El resultat de la crueltat i brutalitat de les forces governamentals i imperialistes sumat al fet que la majoria tenia algú proper mort o executat a qui venjar, formava un cicle d’amargor i odi acumulat en espiral creixent que feia que ningú —excepte els col·laboracionistes— es quedés indiferent, que s’identifiquessin clarament els enemics del poble —i per tant de la unitat necessària en el Front Nacional d’Alliberament (FNA)-,³ que hi hagués una gran predisposició a superar perills i a sacrificar-se —si s’havia de fer, deien, que almenys no fos en va i servís per a matar deu nord-americans (encara que els més conscients deploraven que enviessin a combatre els fills dels treballadors i els humils i no els dels milionaris i oficials de més rang)-, i que una gran energia fos alimentada per a resistir i continuar lluitant: si la victòria no s’aconseguia en aquesta generació, ja l’assoliria la propera.

Les cintes de cel·luloide donen un paper passiu o subordinat als “no combatents”, si és que de fet hi apareixen: dones, joves, gent gran, tribus, pobres, monjos… Ignorar-ho en aquest cas distorsiona molt la realitat, ja que es menava una “guerra de resistència de tot el poble”⁴ conscientment i declarada des de feia dècades: no només lluitava qui duia armes. A banda d’un paper d’informació/missatgeria i d’intendència per a l’Exèrcit d’Alliberament del FNA, el poble s’encarregava d’alimentar-lo i cavar trinxeres, tenia cura dels ferits, capturava armes i pertrets als enemics… així durant els combats els soldats s’hi podien dedicar en exclusiva. A més, lluny del camp de batalla, la població —sovint liderada per dones d’avantguarda— lliurava un combat polític legal i clandestí, complex i audaç, silenciós i soterrat: durant les grans manifestacions es feien discursos propagandístics per guanyar-les com a mínim moralment, s’assenyalaven els policies que estaven a punt d’arrestar a algú perquè desistissin, apareixien als despatxos oficials exigint compensacions i indemnitzacions per les pèrdues sofertes en batudes i bombardeigs, es plantaven cada nit als quarters militars per a convèncer els soldats governamentals que desertessin amb poemes i cançons sentimentals i patriòtics per desvetllar-los la consciència i fer que tornessin al poble a cultivar un tros de terra que els guardaven o que s’afegissin a l’Exèrcit d’Alliberament amb llurs armes i coneixements made in USA… Es prenia una actitud de com qui no vol la cosa proclamant la lleialtat al govern legal, demanant la protecció contra el vietcong, reivindicant millors condicions —algunes per afavorir a la policia i soldadesca governamental— mentre s’explotava el descontent i es denunciava que els vietnamites es matessin entre si. Tot això servia per a rebaixar la dinàmica repressiva, desorganitzar l’enemic i canviar la por de bàndol. Hi havia una complicitat espontània entre desconeguts contra les forces de l’ordre i els ocupants; i, fins i tot, funcionaris i militars de Saigon —corrent un perill doble— executaven ordres del FNA. Totes aquestes accions i crides, recolzades per la força de la raó i de les armes —l’enemic era terriblement despietat davant un poble sumís i desarmat-, ben preparades i coratjoses, dignes de ser guionitzades i rememorades, mostren com es tenia clar que la victòria no només s’aconseguiria amb una insurrecció armada.

Tots sabem qui va guanyar aquesta guerra però mirant-ne les pel·lícules és difícil entendre com ho van aconseguir. El FNA dirigia les operacions però primer de tot polititzava el seu poble, que la força política fos la base de la militar (combinació de les lluites política i armada per passar, després, a la combinació d’insurrecció guerrillera i guerra d’alliberament) mai queda retratat a les pantalles que fetitxitzen la maquinària de guerra i les armes. Heus aquí alguns exemples concrets del que es feia en alliberar una vila —la població de la qual havia estat preparada pacientment amb anterioritat— que mostren com no es va plantejar mai una dicotomia excloent que coneixem bé: primer guanyar la guerra per després fer la revolució, o primer fer la revolució per després guanyar la guerra. Ambdós processos anaven junts i eren ben tangibles, es retroalimentaven tal com ho recull —a nivell nacional— el lema quyết giải phóng miền Nam, bảo vệ miền Bắc, thống nhất Tổ quốc! (determinats a alliberar el sud –derrotar l’imperialisme-, per a protegir el nord —construcció del socialisme— i unificar la nació):

• S’aïllaven i neutralitzaven les forces reaccionàries recalcitrants capa per capa detenint i jutjant els pitjors enemics, identificats prèviament a través d’investigacions minucioses i advertits per tal que canviessin la seva conducta tirànica; si no ho feien, eren executats —cosa que estalviava moltes vides de patriotes-, si hi accedien s’aplicava una política de reconciliació per a la reconstrucció.

• Els vilatans nomenaven i participaven de la seva pròpia administració.

• S’escollien i organitzaven grups d’autodefensa locals —base i pedrera de l’Exèrcit d’Alliberament— per afrontar l’enemic si tornava i mantenir l’ordre públic. S’ensenyaven formes de descobrir infiltrats o paracaigudistes. Es construïen refugis antiaeris. S’instaurava un toc que queda en el qual es paraven trampes de forma rotatòria per a protegir cases, bestiar i cultius. Les trampes apareixen prominentment als films nord-americans; es tractava de mètodes de caça rudimentaris que es van anar perfeccionant i automatitzant com a sistema defensiu —els coneixements de com fer-les es compartien entre generacions i viles— i causaren un gran nombre de baixes així com terror psicològic al si de l’exèrcit més poderós i tecnificat del món.

• S’implementava una nova reforma agrària, ja que la conquistada durant la primera resistència havia estat abolida per les forces governamentals. Es repartien els conreus dels terratinents absents o considerats traïdors prioritàriament entre els pagesos pobres i sense terra, reservant-ne una part als soldats de l’Exèrcit d’Alliberament i els governamentals que desertaven —considerats pagesos reclutats per la força-. La resta de drets de propietat existents eren respectats però els arrendaments eren discutits honestament i rebaixats.

• S’aconsellava sobre com racionalitzar la producció agrícola i fer sostenible la cacera.

• Es restituïen els impostos pagats de més. El propi FNA en recaptava i dirigia l’economia. Fins i tot deixava operar empreses multinacionals estrangeres al seu territori si no interferien en la guerra, pagaven els impostos i tractaven correctament els obrers.

• Es duien a terme campanyes tan importants com la promoció de la higiene pública i la lluita contra l’analfabetisme, materialitzades en la construcció de clíniques i escoles —disposaven d’un programa d’estudis i llibres de text unificats per a tot el Vietnam-. També educaven i curaven a qui vivia a les zones governamentals, mostrant els avantatges d’alliberar-se: vincular victòria i interès personal despertava consciències i facilitava els canvis qualitatius al cor i la ment de la gent per tal que després s’organitzés.

• Es crearen alfabets per a les minories ètniques i es realitzaren reunions de solidaritat intertribals per a resoldre supersticions i zitzànies atiades des de temps colonials.

• Es garantia la llibertat de culte.

Aquestes bases polítiques, la constitució d’un doble poder que anava restant suport popular als governamentals de Saigon, representaven una reraguarda fortíssima, estable i inexpugnable que donava confiança en el propi poder del poble —el defensor mateix de la nova vida i llibertat aconseguides— i materialitzava les tres adhesions: els pagesos s’adhereixen a la terra, el partit Lao Động s’adhereix als pagesos, i l’Exèrcit d’Alliberament s’adhereix a l’enemic.

Hem deixat pel final els responsables d’aquesta guerra genocida, biocida i ecocida:⁵ el govern de Washington. Són, encarnats en els seus regiments, els protagonistes indiscutibles de llurs films; ocupen tant els sets de rodatge que rarament hi apareixen ni les tropes locals ni les aliades de l’Oficina d’Assistència Militar del Món Lliure (FWMAO, 1965-1973, composta per Corea del Sud, Austràlia, Tailàndia, Filipines, Nova Zelanda, Taiwan i… l’Espanya franquista —que durant cinc anys hi envià cinquanta metges i infermers militars d’incògnit-). En primer lloc, els maltractes que, per paternalisme o per racisme, els nord-americans oferien a civils i militars saigonesos no els permetia confiar en la seva reraguarda: reservaven comoditats i privilegis a uns pocs que es preocupaven únicament per les seves fortunes mentre que als soldats rasos els esperaven les pitjors feines i les missions més perilloses sense saber si els ajudarien o evacuarien en cas de ser ferits o abatuts (els prioritaris a rescatar eren els nord-americans seguits pels oficials governamentals); a mesura que les contradiccions s’aguditzaven augmentaven les desercions i, fins i tot, les classes es posicionaven a favor de la fi de l’ocupació. En segon lloc, tendien a sobreestimar les forces pròpies mentre subestimaven les de l’adversari: si bé és cert que disposaven de transports motoritzats —dependència de les carreteres— i del monopoli aeri —dependència de les transmissions— és paradoxal com el Pentàgon —i la USAid— esdevingué un dels millors proveïdors de l’Exèrcit d’Alliberament (fins i tot les poques bombes que no estellaven eren retornades al seu remitent per a complir el seu propòsit); i al tractar el FNA com un enemic invisible i amagat a la selva —hostil i desconeguda per governamentals i imperialistes-, no s’adonaven que se’ls feia lluitar on menys els convenia i els era més desfavorable, que no tenien la iniciativa. En tercer lloc, l’Exèrcit d’Alliberament⁶ disposava d’una cosa que no es pot comprar: una superioritat moral absoluta; hi havia motius de sobra per a lluitar fins el final —cada any s’acumulava més experiència— i per a sacrificar-se pel poble que el sostenia —amb el qual s’estava fusionat-, els milicians es volien mesurar amb els nord-americans —recordem els deutes de sang pendents de saldar— i no tenien por a lluitar cos a cos —com és a prop els tenien menys efectiva era la seva tecnologia-. En canvi, als EUA —sense el recolzament popular-militar del poble, sinó sota la seva vigilància i punt de mira— només els quedava destruir allò que no podien controlar; cada cop més aïllats, arraconats i encerclats a les seves bases “totpoderoses”, com si d’un empresonament es tracés, s’aconseguia fer-los odiar aquesta realitat i que anhelessin retirar-se del Vietnam.

Notes