Entrevista a Júlia Ojeda

Cal construir i enrobustir un sentiment i un discurs al voltant de la catalanitat al segle XXI, és a dir, del que vol dir ser català actualment, amb els reptes i les dificultats del món contemporani, que en el nostre cas són l’espanyolisme i la globalització.

Bon dia, Júlia. Anem per feina, si et sembla. Tu que has militat un temps en l’espai de l’esquerra independentista, a què atribueixes les seves dificultats per comprendre el moviment popular independentista i les seves potencialitats?

Crec que bàsicament és un problema de cultura política. D’una banda perquè l’esquerra independentista ha tendit i tendeix a reproduir unes dinàmiques molt autoreferencials, molt vinculades a la construcció d’espais de socialització política i personal, que acaben provocant un tancament sobre si mateixos i generen un cert gregarisme identitari. Aquest fet dificulta que tan les seves idees com la seva acció política puguin interpel·lar a qualcú que no hi participi ja d’entrada, i alhora impedeix que puguin ser exportades cap a d’altres espais o cap a projectes més transversals. Això és el que en part explica les dificultats per entendre i participar d’iniciatives populars vinculades a l’independentisme o a d’altres moviments que no estiguin directament impulsades o controlades per l’EI.

A una entrevista a la revista Núvol —que va tenir molt d’impacte— vas dir que ens cal un pensament complex i desacomplexat de de bases sòlides una societat híbrida com la nostra. Quins elements creus que haurien de formar-ne part?

Hi da dos elements clau. El primer és un discurs sòlid al voltant de llengua catalana i de la seva funció estructural com a eina que ens permet articular i reconèixer la nostra comunitat política, però també incorporar nous membres a la dinàmica de la nació. De fet, d’aquesta primera idea ja és desprèn el segon punt, que és la necessitat de construir i enrobustir un sentiment i un discurs al voltant de la catalanitat al segle XXI, és a dir, del que vol dir ser català actualment, amb els reptes i les dificultats del món contemporani, que en el nostre cas són l’espanyolisme i la globalització. Tant el català com una identitat catalana autocentrada i amb voluntat d’autopreservació han de ser els dos elements que vertebrin un pensament social complex i desacomplexat, que conjugui diversitat i singularitat, és a dir que sigui permeable i obert però que no perdi entitat, tradició ni arrelament.

En algun moment parles de la necessitat de trencar amb l’etnicisme subjacent a la societat catalana, podries explicitar una mica més els elements principals d’aquest etnicisme?

Bàsicament passa per no associar orígens i llinatge amb catalanitat, sinó entendre-la com un constructe que depèn de factors i elements que tothom que vulgui pugui adquirir, incorporar i fer-se’ls seus. L’adscripció a la catalanitat ha de ser possible per la via social, cultural, lingüística i política.

Has denunciat el “xarneguisme progre” com a artefacte paralitzant de la presa de consciència de les persones descendents de famílies immigrades al nostre país. Com l’hauríem de combatre?

Hi ha un argument molt clar: el xarneguisme es construeix i es pensa en contraposició a un home de palla, és a dir, contra una suposada catalanitat elitista, burgesa i excloent que no existeix com a tal. El que realment hi ha darrere d’aquest discurs és una mandra i un desinterès tan intel·lectual com polític per entendre que els elements (llengua, cultura, la història, etc.) i els discursos que conformen la catalanitat són de naturalesa transversal i permeable i que per tant, se’ls rebutja per desig i voluntat, no perquè no siguin accessibles. D’altra banda, adoptar aquestes postures o relats sempre reforcen la condició de subalternitat d’una llengua i d’una cultura minoritzades com la catalana en relació a una castellanoespanyolitat hegemònica, i això cal deixar-ho sempre clar.

Has defensat la necessitat d’explicar una perspectiva decolonial a l’anàlisi de la relació entre Espanya i els Països Catalans cosa que és un tabú no només per a l’esquerra Espanyola sinó per una certa esquerra catalana. Ho podries argumentar una mica?

L’anàlisi decolonial és útil perquè es pot emprar per entendre diferents eixos d’opressió i subjugació que patim les nacions minoritzades actualment. En termes nostrats no ha de ser plantejat categòricament, en el sentit de si som o no som una colònia, sinó més aviat per a entendre i incorporar una altra perspectiva analítica que expliqui l’existència d’unes lògiques de colonialisme intern dins de l’Estat Espanyol sobre els altres nacionalismes històrics. Lògiques que es poden resseguir a partir d’aspectes més materials com ara l’espoli fiscal, la destrucció del territori o la turistificació massiva. Però també des d’una òptica lingüísticocultural. La naturalització del bilingüisme, l’autoodi, la diglòssia o el pes de la judicatura espanyola sobre el projecte lingüístic dels centres educatius catalans en són bons exemples. Per no parlar de les polítiques d’extermini que el PP i VOX estan ja aplicant al País Valencià i a Les Illes.

Parles de reconflictivitzar la llengua com a l’únic camí per revertir la reculada del català, en contra del que aspirava el pujolisme però també del que han pregonat bona part de les organitzacions polítiques independentistes fins fa poc. Qui et sembla que ha de prendre i/o sostenir la iniciativa davant l’ofensiva política (els partits del règim borbònic a Catalunya -no només el PP o VOX, sinó el PSC, els Comuns-Sumar o com se diguin ara, privilegiant l’ús públic de l’espanyol i ERC canviant de llengua a les compareixences de premsa) i judicial contra el català?

Hi ha d’haver una iniciativa popular, social i civil prou forta que permeti revertir les dinàmiques de submissió i de convergència lingüística a que estem acostumats a patir i reproduir els catalanoparlants, això és evident. Ara bé, aquesta no pot quedar només sota la voluntat militant dels parlants sinó que ha de venir acompanyada del reforç que sindicats, organitzacions polítiques i civils poden i han d’oferir. Per encarar la situació cal fer pressió a la branca institucional perquè sigui valenta alhora d’aplicar i desplegar polítiques lingüístiques dures, i cal tenir parlants disposats a patir repressió i discriminació pel sol fet de voler defensa la seva llengua. Com amb qualsevol moviment polític necessitem consciència, acció, agitació, campanyes, estructures antirepressives i de suport mutu, etc.

El desconcert dels partits independentistes ha permès el creixement —també institucional— de posicions polítiques xovinistes que, en comptes de plantejar el conflicte entre les classes populars catalanes i l’Estat Espanyol, el plantegen en termes d’una població “autòctona” amb uns valors en bona part molt conservadors (propers a l’integrisme catòlic) amenaçada per una població immigrada, sobretot no europea portadora d’uns valors “no catalans”. Com veus aquesta situació?

Veig que és una conseqüència directa de l’onada d’extremadretanització que ha patit i pateix bona part d’Europa, en part també per les conseqüències de la pandèmia, la crisi climàtica, la guerra d’Ucraïna, etc. A més a més, a l’Estat espanyol en concret veníem d’un cicle progressista sense precedents (15M, Independentisme, Moviment Feminista), aquestes propostes reaccionen, en gran part també als canvis socials i a les polítiques anteriors. Concretament a casa nostra l’extrema-dreta catalana ha tingut una representació molt residual, perquè sempre hi ha hagut alternatives, en un sentit catalanista i nacionalista, que han aglutinat des d’altres prismes la defensa de la catalanitat. Ara, a banda de no donar-los altaveu i amplificar-los, cal més que mai enfortir-ne les alternatives.

Dius que t’agrada estar amb un peu al carrer i un a la Universitat i no voldríem acabar l’entrevista sense que ens poguessis parlar de la teva tasca al món acadèmic. Estàs reivindicant la potència literària de l’obra de Marta Rojals o de Julià de Jòdar, potser deixada de banda pel corrent principal de la crítca. Què és el que fan llurs novel·les tant rellevants, segons el teu punt de vista?

M’interessa l’estudi de la literatura catalana actual des d’una mirada sociopolítica. Això no és altra cosa que entendre el text literari com un discurs necessari i imprescindible per entendre millor les problemàtiques, els conflictes i els reptes del nostre present més immediat. La literatura no és un animal mitològic que ha de quedar envidriant en biblioteques, llibreries i universitats, sinó que ha de formar part dels principals debats i corrents d’opinió pública, com un agent més amb capacitat de construir i articular relat.

Articles relacionats

Número 10

La lluita antirepressiva i el moviment independentista

La celebració el proper dia 2 d’octubre de la Conferència Nacional Antirepressiva evidencia que una part del moviment independentista veu la necessitat de debatre sobre aquesta qüestió per tal d’arribar a crear un front comú contra la repressió.

Segueix llegint »