Entendre la Catalunya del Nord és de fet concebre com unes microsocietats molt diferents comparteixen un territori sense compartir cap projecte de societat col·lectiu. Nogensmenys, culturalment, s’afirma una fractura entre les antigues generacions que dirigeixen el territori i els joves.
Hom ha pensat que la capacitat de l’enlairament postmodern té una certa correlació amb l’allunyament o abandonament del materialisme històric? El llibre d’Anderson pot ser un bon esquer per a lliurar-nos a la tasca: el desemmascarament de la postmodernitat.
L’autor, que coneix molt bé el món de l’administració local perquè hi ha treballat quaranta anys, proposa un model radicalment nou de divisió administrativo-territorial del Principat, així com de funcionament polític i gestió locals.
Encetem un nou cicle que busca fer foc nou, per treballar pel país en aquells àmbits que considerem claus: la llengua i la cultura, el treball i la unitat popular
La llei d’amnistia no és cap victòria estratègica de l’independentisme: és una victòria tàctica i conjuntural. Ara cal treballar per tal que no sigui un punt i final, perquè serveixi per aguditzar la crisi de l’Estat i debilitar-lo encara més, per deslegitimar-ne l’estratègia repressiva. En definitiva, cal lluitar perquè l’amnistia esdevingui un pas més cap a la ruptura que anhelem, i no pas una nova “transició”.
Precisament perquè la lògica ulsteritzadora de l’espanyolisme és òbvia i aclaparadora, resulta xocant l’aparició, en els últims temps, d’un cert independentisme català que abraça plantejaments semblantment ulsteritzadors.
Un dels grans problemes que ens trobem en l’independentisme combatiu al País Valencià és el fet de treballar amb marcs mentals d’autoconsum, emparats en un grup d’idees basades en una situació concreta en el temps, que res tenen a veure amb la realitat del 2023.
La nostra lluita és complexa i cal fer un esforç important de pensament i d’acció. Res no ens serà regalat. Res no serà màgic ni gratuït. Però tots els canvis profunds, com els que necessitem per a arribar a ser lliures, no són altra cosa que el resultat de la unió de pensaments i voluntats.
La idea que les institucions ens coopten és important tenir-la sempre present: és una amenaça que la història ens demostra que és real. Però si l’exagerem esdevé una perspectiva que sobrevalora els nostres enemics i el seu poder i ens infravalora a nosaltres i el nostre.
Ara que, encara que sigui per necessitat, fins i tot el PSOE ja accepta per escrit que el conflicte entre Catalunya i Espanya comença fa quasi 310 anys, potser també podem parlar dels problemes que es plantegen a l’hora de gestionar una Generalitat autonòmica, en la que tant ERC com Junts sembla que volen continuar per molt (massa) temps.