Ressenya de “Els orígens de la postmodernitat” de Perry Anderson

Hom ha pensat que la capacitat de l’enlairament postmodern té una certa correlació amb l’allunyament o abandonament del materialisme històric? El llibre d’Anderson pot ser un bon esquer per a lliurar-nos a la tasca: el desemmascarament de la postmodernitat.

Perry Anderson, historiador marxista anglosaxó (Londres, 1938), estudiós, entre d’altres qüestions, de la historicitat de la cultura marxista occidental, de la formació de l’estat absolutista i de les traces seguides pel materialisme històric, ha analitzat els significats que ha anat adoptant el mot postmodernitat –o postmodernisme. N’ha elaborat una genealogia –o “anàlisi històrica” (p.9)– a fi de recórrer-ne la historicitat i precisar-ne els orígens. Aquesta és l’aportació d’Els orígens (versió original anglesa, 1998) que en acurada traducció n’ofereix Edicions del 1979. La història conceptual és una comesa necessària, per a poder situar la seqüència de lectures a què ha estat sotmesa la paraula. No hi ha text sense context.

Les paraules mai no són buides perquè obeeixen un marc de producció de sentit. A una època que requereix, potser, un mot clau per a ser explicada. Anderson situa els orígens nominals del terme postmodernitat als anys trenta en el crític literari espanyol Federico de Onís (1885-1966). Onís definia la nova etapa com a reacció conservadora al si del moviment modernista. El modernisme era sinònim de progrés i d’avantguardisme, i no de pressumpció de fi de la història. Però com pensar el postmodernisme?

El primer capítol de l’assaig –“Pròdroms”, els símptomes, les traces– desenvolupa els primers senyals d’una època que, genèricament, se situa després de la modernitat, és a dir posterior a l’etapa contemporània. ‘Pròdroms’ introdueix moviments i idees que recorren l’Europa del darrer terç del vuit-cents ençà marcada pel canvi social i la primera expansió colonial. L’autor, que en el decurs de l’obra no perd el nord del context sociohistòric de les idees –“de les condicions” susceptibles d’explicar allò postmodern– assenyala que enfocaments definits al voltant dels anys cinquanta fixaven la posterioritat de la modernitat en etapes de canvi revolucionari, com s’esdevingué amb l’emergència maoista i la derrota del Kuomintang. Allò postmodern no restava alliberat de la controvèrsia ni de l’abast mundial, no tan sols europeu (pp. 15 i ss).

Així, els prolegòmens del significat del mot no tenen idèntic significat al “centre” contintental que a la “perifèria”, per bé que posicionaments com els del sociòleg Wright Mills s’apropen més al sentit conservador de la societat occidentals als anys seixanta –“deriva cega i conformitat buida” (p. 22). Les primeres traces fixades, que anuncien prou significats del mot, donen pas a la predominança del concepte ‘postmodernitat’ als anys setanta, que és la conjuntura fonamental per a comprendre la culminació de la definició d’una època que ha estat concebuda, no sense polèmica, com a ‘fi de la història’.

La dècada dels setanta i el començament dels vuitanta consoliden el debat postmodern. ‘Cristal·lització’ és l’apartat on Anderson centra la terminologia, però ho fa en termes estètics, gairebé arquitectònics. Mancaria, doncs, el vincle entre art i societat. Els diversos posicionaments entorn de la superació del modernisme –una etapa amb referents i projectes– encetats el 1972 resten focalitzats en les tesis de François Lyotard (1924-1998) –pensador que arran de la revolta de maig de 1968 anà adoptant un posicionamemnt crític envers el marxisme– i Jürgen de Habermas, epígon de l’Escola de Frankfort, dos pensadors que incideixen en el debat des d’un denominador comú, aportat per Anderson:l’emergència de la dita societat postindustrial que, tot seguint el sociòleg Alain Touraine, donà lloc a la centralitat de l’economia del coneixement. L’assaig liotardià, La condició postmoderna, escrit el 1979, la primera fita d’aprofundiment en el significat del postmodernisme, se situava en un context, el de la suposada liquiditat de l’estructura social –el debat entorn de la fi de la classe obrera i de la societat de classes i el qüestionament de projecte–, que anunciava la manca de sentit dels ‘metarrelats’ o interpretacions transformadores i revolucionàries de la història. Aquesta, de fet, era una tesi de fons de l’assaig de Lyotard, el qual fou un encàrrec del govern quebequès focalitzat, en principi, en l’estatus de coneixement de les ciències naturals a la societat. Un objectiu massa indirecte, com reconeix Lyotard mateix, per la redacció de La condició….

Tot amb tot, el context ofert pel filòsof francès avançava els condicionants creixents de la lògica del mercat en l’àmbt cultural i ideològic. Com a rerefons, Habermas maldava per recuperar els principis il·lustrats d’emancipació per a retornar al principi de modernitat. Ara bé, el debat restava en unes limitacions closes, estetitzants: no hi havia una passa endavant de cara a explicar la lògica ideològica general subjacent davant la predicció d’abandonar el relat ’un altre horitzó era possible’. Anderson aclareix aquesta situació tot remarcant que tant Lyotrad com Habernas, provinents del marxisme, no hi aportaven gaires aspectes per a comprendre què movia la postmodernitat (p. 60-61). Ens trobem, doncs, amb una “dispersió discursiva” (p. 61). Calia una “segona” ciristal·lització del concepte, una concepció integrada, a fi de trobar-ne el desllorigador material i polític. Tot era delimitat pel mercat i per la democràcia liberal? No hi havia alternativa?

L’anàlisi integrada del postmodernisme arriba amb Frederic Jameson (1934), adscrit al marxisme occidental. La “captura” del concepte esdevé el capítol central de l’assaig. I ho és en un doble sentit: concebre el moviment successor del modernisme dins la lògica cultural del capitalisme tardà i definir-ne la “nova subjectivitat” que en deriva: esgotament del “sentit actiu de la història”, de la memòria (p. 74). De fet, el filòsof nord-americà aporta una lectura global –postmodernisme com a “sistema” (p. 86)– del nou moviment cultural tot superant-ne l’aïllament en camps culturals (estètica, arquitectura, literatura). La vinculació entre forma de producció i cultura implica un salt qualitatiu vers els posicionaments de Lyotard i Habermas. Més enllà de la constatació d’una situació, Jameson en cerca la base material-ideal que legitima l’època postmoderna com a manifestació de la societat de quadres tècnics, de coll blanc. Quin paral·lelisme es pot establir entre aquest posicionament i el del sociòleg Alain Tourain pel que fa a la societat postindustrial? Postmodernisme rima, al capdavall, amb postindustrialisme, i… populisme?

La comprensió de com és pensat històricament el present –d’on prové– incideix en l’anàlisi de la provisionalitat i difusió de criteris teòrics que acaben en el sincretisme d’una “Teoria” (el sentit eclèctic dels Estudis Culturals). Es tractaria d’una forma de recepció d’allò postmodern. Jameson, doncs, beu: 1) de l’estudi de la cultura de les societats industrials avançades, 2) de l’estudi del capitalisme posterior a l’etapa imperialista i monopolista posterior a 1945 aportat per l’enomista i polític Ernst Mandel (Capitalisme tardà, 1972), i 3) de la reflexió del filòsof Baudrillard pel que fa al concepte de simulacre. (Sembla pertinent esmentar també la definició de cultura de l’espectacle a càrrec d’un dels pares centrals ideològics del maig del 1968: el situacionista Guy Débord). Tot plegat, la formulació que ens ocupa de Jameson, generada a començament dels anys vuitanta, estableix una anàlisi de la societat de consum dels anys setanta i permet de projectar la continuïtat del materialisme històric més enllà del que es formulà com a capvespre transformador arran de la crisi del maig de 1968.

El darrer capítol, “Efectes”, com a conseqüència de l’apartat “Captura”, comenta les conseqüències estètiques i socials del postmodernisme. Allò a remarcar, però, és el context temporal que serveix per a explicar l’evolució del modernisme –sota una societat polaritzada: aristocràcia-burgesia versus classe obrera– a la postmodernitat.1 És a dir, l’antinòmia entre dos moviments –confrontació (modernisme)-dilució, trencadís, fragmentació (postmodernitat) (p. 132)­– traduïda a registre estètic amb un rerefons bàsic: el període definit entre 1945 i 1980 és central per a comprendre els dos nodes que defineixen la irrupció d’unes noves estètica i ètica. Dos nodes: les transformacions en la composició de classe (“evanescència” de la burgesia), el desenvolupament des de la tecnologia –el regne de la imatge, primer, a través de la televisió. Dos factors, doncs, assenyalats per Jameson, que expliquen l’esfilagarsament del sentit de les coses.

Així, Anderson anirà establint un diàleg entre els principis postmoderns concretats en les dues passes esmentades i tres autors –Callinicos, des el vessant polític; Harvey, des de l’òptica econòmica i Eagleton, des del caire ideològic– que assenyalaren els canvis aportats per la postmodernitat. Amb tot, el plantejament de Jameson (tenint en compte el capítols anteriors) ve a complementar aspectes comuns als tres autors. L’enfocament de Jameson, detallat per Anderson per mitjà del recorregut de l’obra del teòric en qüestió, emfasitza l’hegemonia del mercat – per exemple: la indústria cultural, “el triomf universal del capital” (p. 117), la “mercantilizació univcersal de la imatge” (p.139), la vulgarització (“plebeïtzació”) de la cultura sense “substància cfrítica” (p. 143), la “cultura de l’espectacle” (p.145)– per a comprendre el vessant global del postmodernisme. Anderson, en aquest context, defineix la concepció del postmodernisme de Jameson de manera molt clara: “Interpreta el postmodern com aquesta etapa del desenvolupament capitalista en què la cultura es fa, de fet, coextensiva en l’economia” (p.164). El lector hauria de retenir aquesta idea, car és la base del valor econònim del coneixement.

El llibre, de lectura no pas fàcil per al neòfit, conté, com hem esmentat, elements explicatius, des de diversos àmbits de les ciències socials, de l’arquitectura ideològica postmoderna. Malgrat la “teranyina” d’arts estètiques que basteix l’assaig (tot fent pensar en la pintura, l’arquitectura i el cinema com a fils explicatius de la qüestió que ens ocupa), cal subratllar els flaixos ideològics i polítics en què la reflexió incideix per fer entendre que tot moviment estètic té una infraestructura i una estructura. Que no pot ser aïllat de l’entorn, del moviment de la realitat.

Entès així, Els orígens de la postmodernitat pot guiar el lector a través d’un canemàs amb molts viaranys, autors i cruïlles. Malgrat tot, l”estat de la qüestió” del text permet d’especificar l’expressió: “el postmodernisme, fase de la lògica cultural del capitalisme tardà”. I, doncs, no tan sols permet d’introduir la lectura de l’obra de Jameson. La d’Anderson no és una obra tancada. I, tal vegada, caldria continuar-ne la traducció, si més no de Consideracions entorn del marxisme occidental i Traces del meterialisme històric.

Cal, d’altra banda, que el lector català (i no català) llegeixi dos articles d’Alexandre Cirici, historiador (de l’art) i intel·lectual –coetanis als posicionaments de Jameson– publicats a Serra d’Or: “Plor sobre el crepuscle dels anys 70” (juny, 1979) i “Modern i postmodern, del context a l’especifitat” (juny, 1982)2. Són del tot útils per a tenir una perspectiva integrada del sorgiment del postmodernisme a través de contextualitzacions estètiques en clau social i política, fonamentalment, al Principat i al País Valencià. Hi trobarà alguns paral·lelismes amb la concepció del fenomen postmodern establerts per Anderson. Cirici, des de l’estètica, exemplifica solucions de continuïtat a partir de la segona meitat dels anys setanta.

Comptat i debatut, el postmodernisme no pot ser una gàbia terminològica que anul·li la combinació pensament-acció. De la lectura d’Anderson (i dels treballs de Cirici Pellicer) podem extreure una caracterització de l’esperit del temps present. Ens adonarem que el mot que remet a la fi de la modernitat no determina les contradiccions reals. Hom ha convingut, per convenció, nominalitzar una –qualsevol– època. Hem de saltar el mur nominalista i adonar-nos que és la realitat, amb totes les seves arestes, la que ens interpel·la. Amb el terme ‘postmodernisme’ o sense caldrà saber acotar la textura d’allò constatable. Una categoria no ens eximeix del treball analític. El llibre d’Anderson pot ser un bon esquer per a lliurar-nos a la tasca: el desemmascarament de la postmodernitat. Hom ha pensat, doncs, que la capacitat de l’”enlairament” postmodern té una certa correlació amb l’allunyament o abandonament –fenomen universal?– del materialisme històric? En qualsevol cas és tasca –o ho hauria de ser– del moviment independentista traduir analíticament i estratègicament les conseqüències nacionals de l’invent cultural de la nova casta: de l’elit financera i tecnològica.

Notes

1 Anderson planteja una analogia entre l’anàlisi de Gransci –el pas del Renaixement a la Reforma– i el la transició del modernisme al postmodernisme. En qualsevol cas, la democratització revolucionària del coneixement assenyalada pel comunista sard té un resultat contrari en el segon cas: la “plebeïtzació” del coneixement és acrítica, i no revolucionària (pp. 142 i ss).

2 També consultables a l’antalogia editada per Narcís Selles: Alexandre Cirici: Viure l’art, transformar la vida, Ed. Afers, Catarroja-Barcerlona-Palma de Mallorca, 2010, pp. 201-209 i pp. 220-227.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 12

En aquests moments, la lluita ideològica és fonamental tant per desemmascarar la nova “traïció dels líders” autonomistes, com per combatre la regressió en termes democràtics i els discursos imperialistes i bel·licistes que se’ns imposen a mode de pensament únic.

Segueix llegint »