Qui és la Roser Valverde?
La Roser Valverde és, sóc, una berguedana —molt berguedana— de 31 anys que, malgrat la meva berguedanor, visc actualment a Solsona. Sóc graduada en història i estic especialitzada en feixisme i contrarevolució al segle XX, tot i que el meu àmbit d’estudi sempre han sigut els moviments tradicionalistes (els carlins, com a bona berguedana). Actualment sóc la co-portaveu de Poble Lliure, però porto en la militància política des de molt jove, quan vaig començar a participar d’espais com el Casal Panxo o el moviment estudiantil, a la UAB. Vaig ser la primera tinent d’alcaldia a l’ajuntament de Berga i sempre he estat molt vinculada al teixit associatiu cultural de la meva ciutat. I m’agraden molt els gats!
Quan decideixes entrar a militar i per quines motivacions?
La meva arribada a la universitat va anar acompanyada de les mobilitzacions en contra de la creixent privatització de la universitat pública que venia de la mà del Pla Bolonya, que tot just feia pocs cursos que s’estava implementant. Ràpidament m’hi vaig implicar, cosa que em va fer entrar en contacte amb el moviment juvenil independentista. A Berga vaig començar a participar activament al Casal Panxo (que aquest any en fa 25!) i d’aquí a Arran, tot i que en vaig acabar marxant el 2014, desmotivada per la línia que estava prenent la organització.
Sempre havia sigut una noia amb inquietuds i ganes de fer coses i, la veritat, és que no em sé no implicar; no tinc massa terme mig: o hi sóc fins al moll de l’òs o no m’hi trobaràs.
Vas ser durant una legislatura regidora de Govern a Berga, quina valoració en fas?
Bé, vist amb perspectiva la valoració és positiva en conjunt. No tothom pot estar al capdavant d’un ajuntament i menys gestionant àrees i projectes tant complexos com em va tocar a mi, afrontant per exemple la suspensió històrica de La Patum. Em sento molt privilegiada d’haver-ho pogut fer i crec que ha deixat en mi una petja rellevant, tant políticament com personalment.
Ara bé, en el moment de ser-hi va arribar a fer-se’m molt complicat en la gestió personal, tal i com vaig explicar en la meva carta de dimissió. La institució pot arribar a ser un espai molt difícil per poder-hi compaginar allò personal i allò polític i més si ens ho mirem des d’una perspectiva de gènere. Les actituds, les maneres de fer… tot se’t complica molt més que als teus companys homes.
Crec que tots els que hem assumit responsabilitats de govern en algun moment o altre tenim una perspectiva molt marcada de la importància que té que l’esquerra rupturista i independentista sigui present en les institucions. Hi ha canvis tangencials clau que només passen perquè nosaltres hi som empenyent o debats que nosaltres aportem i que difícilment hi serien si no hi fóssim.
Quines contradiccions apareixen en la gestió institucional?
És evident que la institució és un espai hostil als nostres posicionaments, perquè nosaltres venim a proposar una manera diferent d’entendre el món i les relacions. I la institució sovint és un fre constant. També cal tenir en compte que, en el cas dels municipis, la legislació espanyola és la norma suprema que marca la majoria de procediments que formen part de l’engranatge. Per tant, et mous constantment en un marc legal espanyol, extremadament buroctatitzat i molt complicat tot sovint d’entendre.
Nosaltres no ens hi posem per fer carrera política, sinó perquè venim d’una militància molt activa i potent. Aquest és un element important a tenir en compte també quan analitzem el cansament i les frustracions, que tenen una implicació personal elevada.
Quan i perquè decideixes entrar a militar a Poble Lliure?
Vaig decidir entrar activament a Poble Lliure després de molts d’anys de sentir-me molt propera a les tesis que proposava tant PL com l’MDT en el seu moment. Bàsicament sempre he cregut que l’aposta estratègica de Poble Lliure era la que més corresponia amb la meva manera de fer i de pensar políticament, entenent la ruptura independentista com una revolució en la seva totalitat, com l’única manera d’avançar cap a una vida més digna per les classes populars.
De fet, a partir del 2014 vaig començar a veure que cada cop em sentia més i més lluny d’alguns postulats massa dogmàtics i poc dialèctics d’algunes de les persones amb qui compartia militància a Arran i poc a poc vaig anar-me encaminant cap a línies més marxistes i menys esquerranistes,
A més a més, veia persones molt referents per mi defensar aquestes mateixes posicions, com l’Albert Botran o la Núria Alcaraz (que ja era una gran referent per mi quan compartíem assemblees de facultat), a banda de persones que tenia al meu voltant i que veia com pencaven en diferents àmbits de manera referencial, com el Marià Miró. Un cop vaig decidir que la meva etapa com a regidora s’acabava, vaig fer el pas i vaig entrar de manera activa al partit, entenent que ja hi podia destinar tota l’energia que requeria.
Fa unes setmanes, Poble Lliure va iniciar el relleu de portaveus al capdavant del partit, l’Arnau Comas i tu vau assumir aquest nou repte. Com ho encares?
Com un gran repte i amb molt síndrome de la impostora, no ens enganyarem. Poble Lliure sempre ha tingut persones molt i molt potents al seu capdavant, grans comunicadors i comunicadores, capaços de fer una gran lectura de la realitat i proposar estratègies per afrontar els reptes que ens anem trobant com a poble. A vegades caic en el dubte i en la inseguretat de manera fàcil i penso que no estic a l’alçada. La sort és que compartir aquest repte amb l’Arnau fa que sigui molt més senzill. I el conjunt de companyes i companys també fa que tot sigui fàcil; al cap i a la fi amb l’Arnau donem la cara, però les idees i les paraules no són només nostres.
Quins reptes creus que té el partit en el nou cicle polític que s’obre al nostre país?
Actualment el repte és majúscul. El cicle de mobilització popular enorme que va suposar el procés independentista i el 2017 va crear una gran majoria social a favor de la independència. Aquesta gran majoria social, però, no va implicar una victòria de facto i actualment estem en un moment de replegament.
Molta gent se sent enganyada pel rumb que ha acabat tenint tot plegat, i és normal que caigui en el parany d’idees tendencioses, d’una mena d’independentisme màgic que no veu en l’organització i la feina col·lectiva una condició sine qua non per tornar a reconstruir-nos. També és preocupant el viratge radicalitzat que està prenent la dreta i la visibilitat creixent de l’extrema dreta i els seus postulats, que cal denunciar de manera oberta, sense festejos de cap mena.
Actualment estem immersos en un context de regressió dels drets fonamentals i bàsics, amb un creixent empobriment de les classes populars i del conjunt de la societat. Encarar aquesta situació des de l’esquerra rupturista és més urgent que mai i requereix de tots els nostres esforços, sense deixar-nos perdre cap espai d’incidència i treball. El capitalisme és un sistema ferotge que cada cop més ensenya les seves ungles, que morirà matant. Ens toca, doncs, posar la vida i el col·lectiu al centre del debat polític i més en un context de col·lapse energètic, que dibuixa un horitzó gens amable.
De la capacitat de vincular l’agenda nacional amb l’agenda social en dependrà el nostre futur com a país.
Podem parlar d’un nou cicle doncs, quins nous objectius es marca el partit per encarar-ho?
La clau és el reforç del partit cap aquells àmbits on creiem que tenim més capacitat d’incidència, on creiem que les nostres propostes poden ser més efectives i tenir més ressò.
És per això que encetem un nou cicle que busca fer foc nou, per treballar pel país en aquells àmbits que considerem claus: la llengua i la cultura, el treball i la unitat popular. La llengua i la cultura bàsicament per reteixir el país des de la base més essencial, i més en el moment en el que ens trobem, d’emergència lingüística. Des de Poble Lliure hi treballem, enxarxats amb el territori.
El treball com a peça clau, apostant per un sindicalisme nacional i de classe el qual entén que som i serem la república del poble treballador català.
I finalment la unitat popular entenent-la com l’eina fonamental a partir de la qual disputar el poder a les classes dominants i aconseguir una part rellevant dels nostres objectius polítics. Incidir en aquests eixos és la tija principal de la qual ramifiquen d’altres línies d’actuació i acció per seguir sent una eina útil com a organització marxista d’alliberament nacional.
