Aquest Onze de setembre i aquest 1 d’Octubre toca ser als carrers, com cada any. Per recordar que som un poble en marxa i que no ens deixem portar ni per derrotismes ni per discursos desmobilitzadors.
El motor de la lluita independentista no vindrà pas de la institucionalitat autonòmica, sinó contra el caràcter sucursalista d’aquesta institucionalitat.
És un bon moment per revisar aquests últims anys i per reprendre la reflexió sobre una qüestió central, fundacional, del nostre moviment: per què diem que l’alliberament nacional i social són dues cares de la mateixa moneda?
Les paraules de la investidura se les ha anat emportant el vent, despullant mica en mica aquest govern i mostrant-lo tal com és: autonòmic i estabilitzador del govern de l’estat.
Crisis climàtiques com la que estem vivint ens mostren que no podem continuar hipotecant el planeta i encara menys el nostre rodal. Anem ja molt tard.
Cal definir una estratègia concreta de país (tant a nivell mobilitzador popular com a nivell de gestió institucional) de recuperació de la gestió dels serveis essencials com l’aigua, el gas, l’electricitat, l’habitatge o les telecomunicacions.
“Independència és revolució” és una reflexió necessària, i encara més provenint de l’independentisme que recull la tradició combativa més destacada.
“Afirmem decididament que l’home algerià, que la societat algeriana, han abandonat el sediment mental i els frens afectius i intel·lectuals causats per 30 anys d’opressió.”
“Cal començar a ser, nosaltres i com a poble, l’únic senyor del que parlava el poeta.”
Quan parlem de la República Catalana i el procés constituent parlem de generar uns debats col·lectius i profunds que busquin millorar la nostra societat i construir així un nou Estat lliure, solidari, just, democràtic i social.