Portem anys i panys parlant del Quart cinturó, però, com pot ser que encara estigui sobre la taula? La resposta bàsicament és que les elits econòmiques i els poders polítics estan ancorats en un model de mobilitat anterior al propi debat sobre els models. És a dir, continuen gestionant el país amb esquemes més propis de les polítiques desarrollistes del franquisme, que es basaven en omplir tot el territori de carreteres i autopistes en base a un model fonamentat en el petroli que no pas amb criteris de l’horitzó 2030.
El Quart cinturó, que rep aquest nom perquè és una corona més després de la B-30 que passa per Mollet i Sant Cugat, es va dissenyar l’any 1965. Òbviament llavors no es parlava ni de sostenibilitat, ni de decreixement, ni dels efectes nocius de la contaminació sobre la salut, ni de les limitacions del territori ni de cotxes elèctrics.
Tanmateix, a començament dels anys 90, algunes entitats i persones de Sabadell van començar a preocupar-se per l’impacte que tindria aquesta nova autopista sobre els espais agrícoles més valuosos de la plana del Vallès: el Bosc de Can Deu, Ca n’Argelaguet, Ca n’Ustrell, Can Moragues, el torrent de Colobrers, Togores, la Torre Marimón, Palaudàries, Santa Justa o Marata. Uns espais amb valor agroforestal, paisatgístic i social, que el Quart cinturó òbviament destruiria.
A partir d’aquest neguit es va anar conformant un moviment que inicialment es va dir Quart cinturó, Quitrà o Vida i que es va representar molt gràficament amb el dibuix d’un arbre escanyat per una autopista.
Poc després van entrar en joc entitats i persones d’altres pobles del Vallès Oriental i el Baix Llobregat i va néixer la Campanya Contra el Quart Cinturó. Marata i Les Franqueses, on hi havia una autèntica revolta popular en contra d’aquesta infraestructura, van aportar la força de la pagesia i van posar els tractors al capdavant de les manifestacions. Abrera va aportar la força urbana, des d’un municipi ja molt castigat pel pas de trànsit pesat, que veia com el Quart Cinturó passaria literalment per sobre del barri del Rebato.
Així es va anar articulant un moviment transversal i present a molts municipis que ara ja celebra els 30 anys de lluita.
La Campanya ha treballat sempre en diferents fronts. Per una banda organitzant xerrades i actes per difondre les intencions de construir aquesta autopista, que no només impactaria com una ferida al territori, sinó que implicaria la colonització dels terrenys al seu voltant, com ha passat per exemple al voltant de la B-30. Per altra organitzant tot tipus de mobilitzacions, algunes de més enginyoses com perfomances, i altres de més clàssiques com les grans manifestacions de Granollers, Sabadell i Abrera. I també ha estat activa en un front fonamental, l’administratiu i judicial, presentant al·legacions als diferents processos d’informació pública i fins i tot contenciosos administratius que han servit, si més no, per alentir la tramitació dels projectes. Però no només això, sinó que des de la Campanya també s’han fet estudis de mobilitat i ambientals per fonamentar els diversos arguments i s’han proposat alternatives basades en la millora de la xarxa viària existent i l’aposta clara pel transport públic, sobretot el ferroviari.
En aquests 30 anys mai no s’ha baixat la guàrdia. Fins i tot a les èpoques en què semblava que el Quart cinturó dormia en un calaix, s’ha mantingut des de la Campanya l’actitud d’alerta, els contactes polítics per saber què s’estava coent i una certa activitat als mitjans de comunicació.
L’última hora del Quart cinturó és l’anunci del Ministerio de Transportes, ara fa uns mesos, de descartar el pas de l’autovia entre Vilafranca i Abrera, tot reconeixent l’impacte que hauria generat a l’activitat vitivinícola. Però l’amenaça segueix planant sobre el Vallès, a voltes disfressada amb altres denominacions més amigables, com ara Ronda del Vallès. Continua la mirada desarrollista adaptada als nous discursos.
Si aquesta lluita ja tenia sentit a finals del segle XX, quan diversos sectors intentaven ridiculitzar el moviment ecologista acusant-lo d’anar contra el progrés, ara mateix està carregada de raons per la greu crisi climàtica i energètica que vivim, la recerca científica que demostra una relació clara entre contaminació i mortalitat precoç, la necessitat imperiosa de reduir emissions i mobilitat…
30 anys després, els discursos públics s’emmarquen en un context totalment diferent. La sostenibilitat i les crisis climàtica i energètica estan en boca de tothom, cada dia s’aproven declaracions solemnes i objectius que mai no s’acaben de complir. El repte, que ja és més que urgent, és passar de les paraules als fets. No és admissible construir ni un pam més d’autovies i autopistes mentre la xarxa ferroviària està en un estat lamentable i és totalment insuficient. Totes les inversions haurien de ser per ampliar l’oferta de transport públic, tant de persones com de mercaderies. Però, a més, està sobre la taula un debat encara més complex: com reduir la mobilitat?
Com encarar les necessàries polítiques de decreixement? Des de la Campanya seguim treballant per donar respostes a aquestes qüestions fonamentals. El territori és finit i és petit. Un futur amb qualitat de vida passa per mantenir la seva diversitat, per fomentar l’activitat productiva de proximitat, per reduir la mobilitat innecessària i arrelar l’economia al territori. Crisis climàtiques com la que estem vivint ens mostren que no podem continuar hipotecant el planeta i encara menys el nostre rodal. Anem ja molt tard.
