El país, la seva gent i els seus recursos, en aquests moments, estan venuts. Aquesta és la primera part de dos articles on abordarem les qüestions d’ordre més general i estratègic. En la segona tractarem específicament sobre els processos i la concreció del model de remunicipalització i sobre perquè i com la recuperació de molts serveis essencials esdevenen peces clau en la transformació en clau feminista. Serveis principals necessaris per a sostenir la nostra vida personal i en societat (aigua, gas, electricitat, habitatge, telecomunicacions, neteja, etc) que, en aquests moments, no passen per les mans de la majoria sinó que tenen un privat que, o bé directament és propietari del recurs (com ara el gas) o bé n’és gairebé el propietari de facto (com ara l’aigua). Aquesta és una premissa de base per entendre perquè implementar la independència en aquesta circumstàncies (de descontrol nacional sobre allò que sosté l’existència de la nostra gent) és, encara més, un projecte extraordinàriament complex. La nostra existència està deixada de la mà de Déu (o del capital espanyol i internacional) perquè allò en què es basa (alimentació, allotjament essencial, temperatura habitable o l’energia per fer funcionar elements claus, com ara l’electricitat) estan en mans de la gran oligarquia espanyola i europea/mundial.
És en aquest context, i en de la gran crisi econòmica i ecològica vaticinada pels propers mesos i en el marc de la lluita per la nostra independència del nostre poble, en el que cal situar la necessitat de posar al cor de la lluita popular la recuperació la titularitat i la propietat real dels serveis essencials, estratègics, per a una vida digna. Perquè sense assegurar que el control efectiu d’aquests, és a dir, la propietat de dret i de fet, és a dir, la titularitat i la gestió pública dels mateixos, ens serà pràcticament impossible poder tenir les eines de poder per alliberar-nos. Serem dependents i nacionalment febles (estarem lligats de mans i de peus) i tampoc, i alhora, podrem donar resposta als drets més elementals de les classes populars catalanes.
Qüestió de noms. No estem debatent sobre conceptes essencialment abstractes. En aquest procés se l’ha anomenat (i se l’anomena) de moltes maneres: nacionalització, remunicipalització, etc. El nostre objectiu i la nostra feina no és però, ara mateix, buscar-li coherència tècnica, jurídica o econòmica al concepte. El que tenim a sobre la taula és una lluita política i, per tant, un concepte polític que sorgeix en un moment en el qual es comencen a veure les conseqüències del procés profund de desregulació i intensa privatització de serveis públics i de la potenciació política de la col·laboració público – privada. Remunicipalitzar es refereix als serveis que presten els municipis i nacionalitzar es referiria, segurament, a recuperar-los des d’una entitats estatal o nacional (si fos el cas). La qüestió però és que aquí estem parlant de recuperar el seu control efectiu per a la seva gestió amb perspectiva democràtica, social i ecològica, més enllà de quina institució possibiliti aquest canvi de titularitat. Recuperar la capacitat de les institucions (públiques – o comunitàries si fos el cas) de governar els serveis dels qual n’és titular.
Però, perquè és una qüestió clau? En primer lloc perquè del procés de reapropiació se’n deriven (o porta associats) importants beneficis de caràcter immediat per a les classes populars i tots els seus sectors. Permet, per exemple, disposar d’una política de preus amb finalitat social que faciliti, per exemple, la contenció dels mateixos en moments de crisi o la diferenciació dels preus públics en funció de la renda. En segon lloc perquè se’n sol derivar una millora ostensible dels drets laborals dels treballadors i treballadores afectats i això, per si sol, ja és una mesura de suport alguns sectors majoritaris del país i, de retruc, al conjunt. També cal tenir molt en compte que alguns dels processos de remunicipalització de serveis que ja s’estan produint actualment (i que per tant es demostra que es poden recuperar en un període relativament curt de temps i de manera ràpida per una institució com la local) es donen en sectors productius altament feminitzats (neteja, escoles bressol, etc) i això suposa una millora de les condicions de vida per a les treballadores i un avenç en la lluita feminista. La reapropiació pública de serveis essencials també és condició necessària per a quaselvol cavi dràstic des de la perspectiva ambiental, tot implementant accions que el privat sempre retarda perquè “no li surten a compte”.
I estratègica? Més enllà però de tots benefici que solen ser generals en tots els processos de recuperació del control públic hi ha també una qüestió estratègica i profundament política. Estratègica tant per al canvi social com per a la ruptura nacional: el procés de reapropiació dels serveis permet reprendre el control efectiu del servei, per la via del control de la informació bàsica. Els privats, que han gestionat durant molts anys els serveis essencials, han acabat sent, de facto, els amos del mateix (encara que, formalment, la titularitat pugui seguir sent pública). Però, perquè? Doncs perquè governaven i governen la informació dels mateixos i, en conseqüència, deixen desarmada amb molta més facilitat qualsevol proposta de canvi, no només de la titularitat del servei o la gestió sinó també qualsevol canvi en la gestió mateixa del servei en favor de la gent i no en el seu benefici privat. Sabien quines necessitats tenen els serveis (essencials, recordem-ho) i això els dona la capacitat de condicionar les decisions públiques. Bé sigui perquè juguen amb els números i la por dels gestors públics (“ui, aquesta xarxa necessita una inversió urgentíssima de XXX o petarà i sense mi no la podràs fer”), bé sigui perquè s’han quedat amb tot el coneixement tècnic al respecte (un dels axiomes de la gestió privada era que la privatització abaratia el servei al no necessitar tècnics interns de l’administració) i bloquegen les propostes polítiques amb excuses de caire tècnic. D’aquestes maneres, amb aquesta informació, són capaços d’articular un “xantatge” a l’administració pública responsable (i a vegades titular) d’aquell servei bàsic i decidir ells què es fa i què es deixa de fer. També, en part, per deixadesa de la pròpia administració i molts dels seus gestors fins a dia d’avui.
Una situació reversible. Aquest control privat de bona part de serveis essencials no sempre ha estat així. De fet a molts llocs del planeta és diferent o no és tant accentuat com a casa nostra. Pel què fa a la gestió de l’aigua, per exemple, Catalunya (i els Països Catalans) són una excepció a nivell mundial. Gairebé el 80% dels catalans del principat reben l’aigua d’un proveïdor privat mentre que el percentatge, mundialment, és gairebé invers. Tot i això, i seguint el mateix exemple, i tot i que ens trobem en una situació d’aturada de la ofensiva, per exemple pel que fa a la gestió de l’aigua, en els darrers anys hi ha hagut una onada de processos de recuperació de la gestió que han fet que, a Catalunya, més de 40 municipis hagin engegat processos de recuperació i que fins i tot s’hagués obert aquesta possibilitat a la mateixa Àrea Metropolitana de Barcelona (ara tancada pel Tribunal Suprem en una maniobra molt clàssica de la oligarquia espanyola i pels partits conservadors que governen la institució). El canvi de tendència és doncs una possibilitat real. Per més que hi hagi altibaixos. Perquè hi ha un canvi en la consciència de la gent evident (veure per exemple: La gestió pública guanya suports a Catalunya | Público (publico.es). Si bé durant molt de temps la gent va comprar la propaganda privada, fa uns anys ha començat a desmuntar-se. Ja molts menys creuen cegament en la major eficiència tècnica (perquè sí) del privat per sobre del públic. L’argument (la profecia autoacomplerta) que el privat té més capacitat de finançament del servei o més coneixement tècnic acumulat (perquè sol tenir més massa crítica) es demunta pas a pas conforme la part pública és més capaç d’acumular recursos i iniciatives pròpies. El castell de cartes ha començat a caure. Tot i això, els privats segueixen acumulant una gran força i uns grans aliats: els mitjans de comunicació i la justícia. Eines que la oligarquia espanyola utilitza i té molt més a mà, per raons òbvies, que no pas les classes populars catalanes.
Cal posar fil a l’agulla però. A banda de les valoracions estratègiques, cal definir una estratègia concreta de país (tant a nivell mobilitzador popular com a nivell de gestió institucional) de recuperació de la gestió d’aquests serveis essencials (aigua, gas electricitat, habitatge, telecomunicacions, etc). Ja hi ha però experiències diverses i dilatades en els dos àmbits, sobretot amb perspectiva municipal, entre d’altres raons, perquè ningú a la Generalitat ha volgut iniciar aquesta ofensiva. El procés per fer-ho és més complex políticament que tècnicament. També s’han recuperat alguns serveis des de la Generalitat com ara Aigües Ter-Llobregat, demostrant que el repte tècnic, quan no hi ha grans obstacles político-judicials, és perfectament abastable. Les resistències principals venen de les multinacionals privades i del suport que els ofereix la oligarquia política i econòmica, vinculada a les estructures de l’Estat que els donen suport, que no de la dimensió del repte tècnic que l’administració pública i el seu cos tècnic no puguin assumir.
I ara, què hem de fer i com ho hem de fer? En un següent article entrarem en detall sobre les propostes i les línies de treball per remunicipalitzar i renacionalitzar serveis essencials, molts d’ells essencials per a una transformació en clau feminista de la nostra societat…
