A hores d’ara l’atzucac del moviment independentista català és més que evident, com ho és també que cap de les condicions objectives que van dur al desplegament del més potent dels moviments populars a Europa en les darreres dècades ha variat substancialment; i, si ho han fet, ha estat per donar més arguments a totes i tots aquells que tenim clar que un futur de justícia i llibertat per al nostre poble passa, necessàriament, per la ruptura respecte els estats ocupants, i la construcció d’una República Catalana Independent.
Ens trobem, però, davant l’esgotament de la via assajada seguint les tesis de l’independentisme liberal, representat per l’univers articulat al voltant de Junts i ERC, i basada en el paradigma legalista i quasi-exclusivament parlamentari; esgotament ha acabat degenerant en l’acomodació de les principals forces polítiques a un règim autonòmic cada dia més mermat i inoperant, i l’adaptació dels seus dirigents i quadres mitjans al modus vivendi del nou ric que viu del diner públic i no qüestiona cap ni un dels pilars fonamentals del sistema de dominació i explotació.
Cal doncs, superar els discursos i baralles gallinàcies per disputar-se les engrunes de l’autonomisme perpetrats pel ja tristament famós “govern del 52%”, abandonar les crides abstractes a una unitat per fer no se sap ben bé què (o per acabar adoptant les pitjors polítiques del pujolisme i el “desarrollisme” post-franquista), i articular i desplegar una proposta d’acció política i social que possibiliti el rearmament de l’independentisme, la represa de la lluita, i la creació de les eines que ens hauran de permetre sortir triomfants en la inevitable confrontació amb els poders opressors.
Avui ja podem dir que s’ha fet evident que el motor de la lluita independentista no vindrà pas de la institucionalitat autonòmica, sinó contra el caràcter sucursalista d’aquesta institucionalitat. La prioritat, en els propers anys, haurà de ser la dinamització i enfortiment d’eines de poder republicà, a partir de la mobilització popular, l’arrelament territorial de l’independentisme de base i la construcció d’institucionalitat republicana i eines de contrapoder econòmiques, culturals, etc allunyades de l’abast repressiu de l’estat espanyol.
Això implica necessàriament l’adopció d’un nou paradigma, basat en uns principis ideològics diferents dels que ens han dut a l’atzucac, i que podríem resumir en el següent axioma: la independència només pot ser un procés d’empoderament popular davant les estructures de dominació establertes.
“No esperis salvacions supremes de deus, de reis ni del tirà…” cal abandonar definitivament les cantarelles dilacionistes que tenen com a únic objectiu justificar l’acomodament al règim i a les estructures de dominació, ja siguin en forma de vergonyants taules de genuflexió davant el poder de l’estat, ja siguin en forma d’il·lusòries esperances en que una institució com la UE, profundament anti-democràtica i sotmesa al poder dels grans estats (i Espanya i França ho són) i de les grans corporacions econòmiques (i CaixaBank, BBVA, Santander, Telefónica, Repsol i les grans constructores espanyoles ho són), vingui a treure’ns les castanyes del foc. Com va dir en Martí abans d’alliberar Cuba del jou espanyol “La llibertat té un preu, i has d’estar disposat a pagar-lo, o a viure sense ella”.
Aquest procés d’empoderament popular no podrà, però, realitzar-se en abstracte, a partir de la repetició de lemes buits i sense donar resposta a les condicions reals d’existència de les classes populars catalanes que donen sentit a l’independentisme com a projecte emancipador. La crisi econòmica, energètica, climàtica i bèlica generada per un capitalisme insaciable que esgota les seves vies d’expansió castiga i castigarà encara més al nostre poble i l’independentisme haurà d’encapçalar la resposta popular a les noves agressions contra les nostres condicions de vida i contra les nostres opcions de desplegar un model econòmic que ens garanteixi una certa prosperitat.
No pot construir-se una República destruint una societat a base de privatitzacions, degradació dels serveis públics i impossibilitats d’accedir a drets fonamentals com l’habitatge o la calefacció; no es pot avançar cap a la independència quan es posen els interessos de les grans companyies enrgètiques pel davant de les necessitats dels ciutadans, les petites i mitjanes empreses, cooperatives, etc. I, com ja va passar en el cicle anterior, els governs autonòmics seran còmplices necessaris, dins l’entramat institucional capitalista que baixa des de l’OTAN i la UE als municipis, de les noves mesures d’empobriment i desestructuració econòmica i social del nostre país.
A la crisi social i econòmica, cal afegir-hi dues coses: d’una banda el greu procés de desculturització que suposa la banalització del sistema educatiu, el domini aclaparador dels discursos únics, buits, acrítics o directament estupiditzants en els mitjans de comunicació, i l’imperi del mercat en la creció i difusió de (sub-)productes culturals, i de l’altra el retrocés, per motius molt similars, de l’ús del català. A més, cal tenir en compte que una de les conseqüències de la pandèmia ha estat l’afebliment dels mecanismes i de les xarxes físiques de relació interpersonal, especialment del teixit associatiu i dels espais de trobada que permeten forjar una identitat col·lectiva.
En aquet context, més enllà del necessari debat ampli i plural que caldrà afrontar a curt termini, i prescindint de tempos electorals, per acabar de definir i consensuar una estratègia de ruptura amb tots aquells disposats a desplegar-la, es fa necessari recuperar immediatament la iniciativa, passar a l’acció, i assentar des de la praxi les bases de la propera fase (i esperem que definitiva) de la lluita per la independència. Per aquest motiu creiem que cal definir unes línies d’actuació primordials per a l’independentisme en els propers mesos, que resumiríem en:
- Denunciar les institucions autonòmiques i els partits que les sostenen com a engranatges del poder espanyol, que per tant han de ser objecte de crítica explícita com a mitjà per a reduir la seva influència al si de la societat catalana.
- Fer país. La ja descrita emergència lingüística i cultural, unida a la també comentada i progressiva desestructuració social, fan de l’impuls de l’associacionisme i de la construcció d’una xarxa social i cultural nacionalment auto-centrada una qüestió de pura supervivència com a poble. És en aquest sentit que caldria interpretar la proposta incipient d’un nou Congrés de Cultura Catalana.
- Encapçalar les lluites socials contra les múltiples crisis (econòmica, ecològica i belicista) i llurs consqüències per a les classes populars catalanes. L’independentisme ha de liderar les mobilitzacions i reivindicacions en defensa dels serveis públics, dels drets socials, de la qualitat de vida i d’un nou model econòmic socialment just i ecològicament viable.
- Reforçar territorialment, organitzativament i ideològicament l’independentisme popular. Com també hem comentat, cal articular una xarxa republicana al territori capaç d’una banda de sostenir i intensificar la mobilització popular, i de l’altra resistir els intents de domesticació per part de l’autonomisme, practicant la lluita ideològica en favor de la Ruptura Democràtica. La coordinació, tant a nivell general com arreu del territori entre l’ANC, el CxR, els CDR’s, el Debat Constituent, la Intersindical-CSC etc. és cabdal en aquest sentit.
- Afeblir l’enemic i crear o reforçar espais de contrapoder (institucional, econòmic, comunicatiu, etc.) Cal persistir en les polítiques i pràctiques de desconnexió econòmica, institucional i mental respecte els poders establerts, tot reforçant, mitjançant la conquesta de la sobirania alimentària, ecològica, energètica etc., el projecte republicà en confrontació al règim monàrquic espanyol i l’oligarquia que representa.
- Treballar en la perspectiva d’un referent de masses inequívocament republicà, independentista i d’esquerres. La conjuntura descrita reclama el desplegament d’un instrument polític de veritable Unitat Popular, que superi mancances anteriors tot assumint tant la indestriabilitat entre alliberament nacional i justícia social com una estratègia clara de ruptura, exercint una praxi política en favor dels interessos i necessitats de la majoria de les classes populars catalanes i de denúncia permanent de l’opressió.
