La nit del 14 de febrer del 2021 va ser històrica: tot i la baixada de la participació, per primera vegada els partits independentistes aconseguien superar el 50% dels vots arribant fins al 52%, una majoria que tornava a donar esperança i que no es podia desaprofitar per iniciar un nou embat democràtic.
El camí cap a un nou govern de la Generalitat va ser més lent de l’esperat.: les tensions i desconfiances entre els partits han anat creixent del 2017 fins a l’actualitat, en part per la falta d’unitat estratègica per fer avançar el país respectant el resultat de l’1 d’octubre del 2017. Tres mesos i poc després van arribar els acords per garantir per un costat la investidura (ERC i CUP) i l’acord de govern (ERC i Junts), traduint així el 52% en un govern encapçalat pel primer president independentista i esquerres (així va autoproclamar-se).
En el debat d’investidura el president va prometre al poble de Catalunya quatre transformacions: la social, la feminista, la verda i la democràtica. També va repetir almenys dos vegades que era la legislatura per fer una gran sacsejada i culminar la independència.
La il·lusió va durar pocs dies: ràpidament vam veure que les polítiques serien les mateixes que el Govern Torra (Junts i ERC), la tan famosa gestió del mentrestant es senzillament un eufemisme per no dir la veritat al poble: farem pura gestió autonòmica i renunciem a un nou embat.
El nostre acord d’investidura que en cap cas de governabilitat o compromès a aprovar els pressupostos, mica en mica es va anar diluint i les decepcions en les grans transformacions promeses conduïen directament cap a un nou pressupost continuista, sense el gir a l’esquerra promès ni cap regust a embat.
No es pot parlar de transformació verda alhora que els grans temes que es posen a la taula son l’ampliació de l’aeroport o uns jocs olímpics d’hivern. La ciutadania va sortir massivament al carrer per dir prou a les polítiques de dretes de sempre que perpetuen un model de negoci que només omple les butxaques dels de sempre i empobreix més a la majoria amb treballs precaris i temporals. Els Pirineus es mereixen inversió pública, i tots aquests diners que es volien gastar, s’hi ha de gastar però en el benestar de la gent que hi viu, impulsant el sector agrari, la gestió forestal, els serveis sanitaris i moltes altres propostes, malauradament sabem que això no passarà i que aquest govern només aposta per macroesdeveniments i no pas per lluitar contra el despoblament i la millora de la qualitat de vida d’aquest territori.
La transformació democràtica encara esperem que la defineixin, un podria entendre que parlen de la taula de diàleg però ells mateixos la desmereixen quan reconeixen que no es pot parlar ni d’independència ni d’amnistia i que el 2023 no donarà cap fruit perquè es any electoral. Tal i com deia el mateix Junqueras el 2014: “L’experiència ens ensenya que no té sentit negociar amb un Estat que sempre diu que no i quan diu que sí, no compleix”.
Al debat de política general del setembre del 2021 van caure totes les caretes, la CUP proposava retirar totes les acusacions de la Generalitat contra independentistes, el govern d’ERC i Junts es van abstenir facilitant així que els partits del 155 votant no guanyessin la votació.
Referent a la transformació social garantint uns bons serveis públics, se’ns dubte cal analitzar tot el que ha passat al voltant de l’educació o l’habitatge.
Mai un conseller amb tan poc temps ha aconseguit que demanin la seva dimissió amb tanta rapidesa i unanimitat. El mes de març va sumar 6 vagues on s’exigia entre d’altres la reversió de les retallades, més inversió, retirada del decret de plantilles, estabilització del personal interí i la defensa del català a les aules davant la sentència que obligava a fer el 25% en castellà. Aquest nou curs també ha començat amb polèmica, davant l’augment de les temperatures provocades pel canvi climàtic i l’avançament de l’inici del curs ofereixen a les escoles i instituts uns quants ventiladors, una nova mostra de les polítiques transformadores.
Les polítiques d’habitatge continuen com sempre, centenars de desnonaments, encariment dels preus de l’habitatge i un fons ridícul d’habitatge públic.
Les paraules de la investidura se les ha anat emportant el vent, despullant mica en mica aquest govern i mostrant-lo tal com és: autonòmic i estabilitzador del govern de l’estat.
Encara hi som a temps, podem redreçar la situació i transformar el mentrestant en un embat continu que ens porti cap a l’alliberament nacional i social. Només fa falta que tornem a aquesta unitat estratègica a dins les institucions i també al carrer.
