Una de les necessitats inajornables per tal que el proper embat amb l’Estat espanyol sigui exitós és analitzar què ha fallat en els últims anys. Els articles d’aquest nou número de La Veu van, precisament, en aquesta direcció.
El fracàs del lideratge burgès del moviment per la independència només es podrà superar si les forces que ens reclamem de l’independentisme d’esquerra som capaces de fer foc nou.
Cal trencar amb el fals regeneracionisme espanyol i desplegar una estratègia independentista també a les institucions.
No podrem construir la República Socialista dels Països Catalans si no madurem el nostre discurs en el camp de la seguretat, i si no parlem de manera clara dels problemes que hi ha i de les solucions que oferim.
Ens cal poder identificar els fets posteriors a l’octubre de 2017 com un episodi d’aturada provisional de la nostra particular Revolució Catalana. Sortir d’aquesta provisionalitat, analitzant la nova situació política que viu el país, haurà de ser una prioritat.
Una vegada que coneixem la gènesi, evolució, crisi i transformació de Compromís, és l’hora d’obrir el debat (a dins i fora) de la necessària clarificació política, com a fonament per a poder garantir una nova etapa del sobiranisme i de l’independentisme valencià.
Partint del principi ben real que, si hi ha lluita, hi ha repressió, sobta que la direcció de procés independentista durant la dècada passada no l’hagués tingut en compte, com es va poder comprovar després de l’1 d’octubre.
Lenin era pràctic. Un dels més grans rebels de la història.
La teòrica esquerra institucional és als llimbs o, directament, a l’altre cantó de la barricada, i l’esquerra social mirant de lluitar al carrer prou afeblida, tant per la repressió com per l’abandonament o la inoperància de l’esquerra institucional.
La lluita pel català és un element central del nostre futur com a poble i és per això que els Estats ocupants l’han assetjat tan intensament. Ens cal moure’ns i sacsejar les cadenes del poder dominant!