Ja fa temps que advertim de la necessitat de fer foc nou al si del moviment independentista. Lluny d’això, al Principat, Esquerra i Junts han insistit en el seu retorn a l’autonomisme i en l’estratègia de posar els interessos de partit per damunt de la lluita per la independència.
Les conseqüències d’aquesta deriva han estat nefastes. En primer lloc, l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament de Catalunya i, davant l’amenaça de veure’s reduïda a la insignificança en una hipotètica repetició electoral, Esquerra ha investit el president de la Generalitat de Catalunya més espanyolista de la història, i també un dels més favorables als interessos dels poders econòmics. Les promeses inconcretes del pacte d’investidura no poden amagar allò que és evident: sigui quin sigui l’interlocutor polític, els pactes amb l’Estat espanyol són paper mullat. Ho veiem amb l’aplicació selectiva de la llei d’amnistia o amb la promesa de portar el català a les institucions europees, i ho hem vist tantes i tantes vegades abans.
Una altra conseqüència desastrosa per al moviment ha estat la consolidació d’una extrema dreta que es reclama independentista i que capitalitza una part del desencant de l’independentisme popular. No ens enganyem, però: a l’hora de la veritat, aquesta extrema dreta aplaudeix les forces d’ocupació i és ben obedient a les resolucions judicials espanyoles. Per tant, a més d’intentar dividir el país i de dificultar la formació de majories favorables a la ruptura, des del punt de vista nacional aquesta extrema dreta només pràctica la retòrica hipòcrita. És, en definitiva, un nou espai de llei i ordre xenòfob, un vas comunicant amb l’extrema dreta espanyolista, perfectament funcional als interessos de l’Estat.
I si la situació al Principat és greu, encara ho és més al País Valencià i les Illes, amb Governs sota les urpes de la dreta extrema i l’extrema dreta espanyolistes.
Davant de tot això, continuem constatant que ara, com abans, l’alliberament social i nacional del nostre poble no passa per cap pacte amb l’Estat, ni per cap intent de reformar-lo, sinó per la ruptura independentista.
La situació de l’independentisme és descoratjadora, sí. Però cal tenir present que la dècada anterior ha estat la de major mobilització i creació de consciència independentista de la nostra història; i que aquesta mobilització va fer trontollar el Règim del 78. Per tant, estem millor preparats, amb més consciència i més organització que quan va emergir el moviment independentista a finals dels anys 70 del segle passat, i millor també que quan es van organitzar les primeres consultes (començant per Arenys) ara fa quinze anys. Per tant, estem en condicions d’endegar, en un futur, un nou embat amb l’Estat.
Una de les necessitats inajornables per tal que aquest cop l’embat sigui exitós és analitzar què ha fallat en els últims anys. Els articles d’aquest nou número de La Veu van, precisament, en aquesta direcció.
