Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

El rejoveniment de la Xina: escac al neoliberalisme?

Els fonaments de la socialització continuen sostenint-se, de manera que, el sector socialista de l’economia xinesa continua tenint un pes específic molt rellevant que explica com la Xina ha mantingut la seva sobirania

La pervivència del Somni Xinès

L’impacte de la descomposició de l’URSS i del camp socialista d’Europa central i oriental, entre el 1989 i el 1991, provocà un terratrèmol geo­polític de conseqüències humanes catastròfiques a escala global.1 Sense comprendre’n l’abast i la magnitud, difícilment podríem explicar els principals fenòmens sociopolítics i econòmics de la història recent i de l’actualitat.

Així mateix, analitzar com la República Popular de la Xina no tan sols ha sobreviscut a aquesta tràgica desfeta del moviment comunista internacional, sinó que a més s’ha erigit com una superpotència mundial emergent, ha de ser una tasca prioritària per a situar alguns aspectes fonamentals de la nostra contemporaneïtat.

Aquesta doble cara de la història (la del desmembrament de l’URSS i la de l’emergència de la Xina) desmenteix categòricament el relat determinista, segons el qual, el capitalisme va acabar imposant-se inevitablement i va demostrar-ne així la superioritat. Més aviat, com veurem, es tractà d’una victòria pírrica, potser de caràcter triom­fal; però, al capdavall, més que el resultat d’un escac i mat de l’imperialisme, consistí en un abandonament de la partida per part del govern de Gorbatxov i dels seus aliats al Kremlin. O, encara més, fou com si etzibessin una puntada de peu al tauler de joc i escampessin i barregessin abruptament totes les fitxes. Si haguéssim d’escollir una paraula per definir aquells esdeveniments, sens dubte, hauríem de qualificar-los de suïcidi.

Certament, la corrupció enquistada entre els quadres dirigents (a tots els nivells del Partit, a les institucions i a les empreses), el creixement del mercat negre (l’anomenada segona economia, on es desviaven produccions de les empreses públiques i altres productes importats il·legalment de l’exterior) i el desgast econòmic i financer produït per la pressió internacional (embargament econòmic, despesa militar, sabotatge tecnològic, etc.), per posar-ne alguns exemples, afebliren fortament les economies socialistes, fet que va repercutir principalment en l’assignació de béns de consum2.

Tanmateix, seria completament erroni parlar de col·lapse. De fet, el veritable col·lapse va arribar quan l’administració Gorbatxov va començar a emprendre les reformes que dinamitarien els fonaments sobre els quals havia recolzat el sistema d’integració socialista internacional (basat en el principi de la distribució socialista internacional del treball), a través del Consell d’Assistència Econòmica Mútua (CAEM) i, fins i tot, entre les diferents Repúbliques Soviètiques. Els compromisos comercials, d’inversió i solidaritat van cessar sobtadament i es van produir severs desajustos econòmics que, ràpidament, agreujaren exponencialment les problemàtiques estructurals ja comentades. Les conseqüències, documentades a bastament en el cas del ‘Periodo Especial’ cubà, foren terribles.

Als qui defensen que aquest resultat era inevitable, doncs, cal recordar-los que el col·lapse del camp socialista no es produí principalment a causa del fracàs del seu model econòmic, sinó sobretot conseqüència del seu anorreament en el marc de les polítiques liberalitzadores impulsades per la Perestroika. Això no significa, és clar, que tot anés com una seda, ja que a més de les problemàtiques exposades, també s’ha apuntat la manca d’autocrítica i la desconnexió de les direc­cions dels partits comunistes respecte a les bases militants i, sobretot, a les masses populars. Aquest aspecte no és menor, ja que se suma al conglomerat de casuístiques que feren possible la dissolució en cadena del socialisme a Europa i a l’URSS, alhora que explicaria com, malgrat això, la Revolució Cubana continuà endavant.

En tot cas, però, el que és innegable és que el capitalisme actuà, com no podia ser d’una altra manera, com el gran vencedor de la Guerra Freda. Això suposà el triomf de la globalització neoliberal que, durant l’última dècada del segle XX, s’escampà com un virus mortífer per totes les latituds del planeta. El desmantellament de l’Estat del Benestar a l’Europa occidental, les guerres imperialistes contra els països àrabs i de tradició musulmana, juntament amb la connivència amb el terrorisme islamofeixista i les tiranies del Golf, entre d’altres, foren el resultat de la “barra lliure” en què es va instal·lar el capitalisme triomfant. Ara bé, com hem dit, la paral·lela emergència del gegant xinès ens porta a qualificar de pírrica la victòria que obtingué l’imperialisme ianquieuropeu, arran del suïcidi soviètic.

Si bé la intel·lectualitat neoliberal persisteix en el relat determinista de la inevitable desaparició del socialisme, qualificant Cuba d’anomalia temporal, i atribuint a la Xina (juntament amb Vietnam i Laos) una deriva irrefrenable cap al capitalisme, la realitat no és de fet tan simple com desitjarien. Sense poder arribar a predir quin serà el resultat final del projecte històric de la República Popular de la Xina, ja que ni ells mateixos poden aventurar-s’hi, el fet és que al capdavant del país més poblat del món hi ha un Partit Comunista que, a dia d’avui, compta amb més de 87 milions de militants i amb una fortalesa orgànica inapel·lable. Afirmar, davant d’aquesta realitat, que el projecte neoliberal és l’únic possible és, com a mínim, arriscat; justificar-ho tot qualificant la Xina d’estat capitalista és, per la seva banda, d’una gran inexactitud.

No entrarem aquí a analitzar l’evolució de les complexes i polèmiques relacions sinosoviètiques, però sí que podem apuntar que, possiblement, la decisió de la Xina de no integrar-se al CAEM, els facilità construir un camí propi cap al socialisme. L’emulació del model soviètic que, en gran mesura, dugueren a terme les repúbliques populars europees, alhora que fou la seva fortalesa, també suposà la seva major feblesa. O, fins i tot, la seva sentència de mort, arran de la Perestroika. Això ho testimonia, per exemple, el cas de Cuba que, després d’haver superat les principals vicissituds del ‘Periodo Especial’ (provocat per la dependència comercial de l’URSS i pel bloqueig dels EUA), ha emprès el reforçament del seu camí a través de l’anomenada actualització del socialisme cubà, en el marc dels “Lineamientos generales de la Política Económica y Social”, aprovats pel VI Congrés del Partit Comunista de Cuba (2011).3

Per la seva banda, el gegant asiàtic emprengué el seu camí molt abans del desmembrament de l’URSS. Això no significa pas que aquest camí sigui millor, sinó que explicaria per què la Xina no va passar per un ‘Periodo Especial’ i va seguir un procés de desenvolupament relativament autònom, respecte de les dinàmiques del camp socialista. Tant és així que, de fet, la caracterització de potència emergent no es correspon exactament a la perspectiva xinesa, segons la qual la nació asiàtica no “emergeix” (per primer cop), sinó que “rejoveneix” (de nou), cinc mil anys després de la seva formació.

Aquesta matisació dels termes, però, caldria remarcar que no és merament anecdòtica. Parlar de la Xina significa, inevitablement, aproximar-nos a un nivell de consciència molt singular i, si es vol, prou distant del nostre, en la mesura que ens corresponen substrats culturals eminentment diferenciats, fruit de processos històrics que no només s’han desenvolupat autònomament, sinó que, fins i tot, s’han vist incomunicats durant segles. Tractar de comprendre, posem per cas, el pensament occidental ignorant el substrat grecoromà i judeocristià, seria al meu entendre una aporia. Semblantment, doncs, difícilment comprendrem la perspectiva xinesa de la realitat, sense tractar de descabdellar el seu particular punt de vista. No és l’objectiu d’aquest article posar llum sobre aquesta qüestió, però almenys es tractarà d’aproximar-nos a la realitat tenint en compte aquesta consideració. 

En aquest sentit, veiem com defineix el camí que està emprenent la Xina, l’actual primer ministre xinès i secretari general del Partit Comunista de la Xina (PCX), Xi Jinping:

La realització dels objectius de construir una societat moderadament pròspera i un país socialista modern que sigui pròsper, fort, democràtic, culturalment avançat i harmònic, i el Somni Xinès del rejoveniment de la nació xinesa, vol dir que (…) hem de redoblar els esforços i continuar endavant sense descans per avançar cap a la causa de construir el socialisme xinès i tractar de realitzar el Somni Xinès de rejoveniment de la nació xinesa. Per realitzar el Somni Xinès, hem de fer el nostre camí, que és el camí de construir el socialisme amb característiques xineses. No és un camí fàcil. Estem preparats per embarcar-nos-hi gràcies als esforços de reforma i d’obertura realitzats els darrers 30 anys, la recerca contínua feta en més de 60 anys de República Popular de la Xina, a través de la revisió de l’evolució de la nació xinesa en els seus més de 170 anys d’història moderna i portant per endavant els més de 5000 anys de civilització xinesa. Aquest camí està profundament arrelat en la història i àmpliament basat en la realitat present de la Xina.4

El socialisme amb característiques xineses

Per entendre els termes, cal situar-nos en el punt d’inflexió que representà el XII Congrés Nacional del PCX de 1978, quan Deng Xiaoping va anun­ciar l’aposta pel Socialisme amb característiques xineses (aposta que es va concretar en el XIII Congrés de 1982 i en el XIV de 1992). Els fonaments d’aquesta reforma es basen en el fet que la Xina es troba en un estadi primari de la construcció del socialisme; és a dir, donat el nivell de subdesenvolupament de les forces productives, en una economia fonamentalment agrària i endarrerida, es considerava que no es podia eludir la fase de desenvolupament social mercantilista, per tal de poder realitzar l’acumulació primitiva de capital que permetés dissenyar una economia socialista avançada.5

D’aquesta manera, en aquesta fase històrica, el PCX va desplegar la línia política que s’ha anomenat “Una tasca central, dos punts bàsics”. La tasca central es refereix al desenvolupament econòmic de la Xina, mentre que els dos punts bàsics es refereixen, d’una banda, a la política de reforma i d’obertura adoptada i, per altra banda, als anomenats “Quatre Principis Cardinals”: el compromís cap a la construcció del socialisme, la dictadura democràtica popular, el lideratge del PCX, i el Marxisme-Leninisme combinat amb el Pensament de Mao Zedong.

Aquest últim aspecte, en relació al pensament de Mao,6 no és un simple afegitó simbòlic o d’homenatge al líder de la Revolució. L’aportació maois­ta al pensament marxista, pel que fa a les característiques peculiars de la societat i la cultura xinesa, és molt important per poder entendre tant la línia històrica del PCX com la seva coherència amb les diferents fases del procés revolucionari. Conceptualitzacions tals com la ‘guerra popular prolongada’, la ‘línia de masses’ o el lideratge revolucionari de la classe camperola, són formen part de la teo­ria de la praxi maoista. Així mateix, en el llarg camí cap al socialisme, Mao insisteix en el fenomen de les contradiccions en el si de la societat.

En l’estadi previ a la Revolució Socialista, la contradicció principal era el domini imperialista sobre la Xina, de manera que la prioritat revolucionària consistia a assolir la independència nacional. Un cop alliberada nacionalment la Xina, el PCX havia de prendre les regnes de la nació i encaminar-la cap a la construcció del socialisme, en aliança amb el conjunt del poble xinès, incloent-hi la burgesia nacional. Aquesta peculiaritat del procés revolucionari xinès, fruit de les particularitats històriques del país, també forma part de l’anàlisi segons la qual la lluita de classes persisteix, tant en la societat com en el Partit mateix, en la fase primària del socialisme7.

Segons el pensament de Mao, la contradicció que es desprèn d’aquest fet no pot ser negligida de manera dogmàtica, sinó que cal afrontar-la a través del procés històric mateix, per tal d’avançar socialment i assolir la maduresa necessària de les condicions que permetin edificar, en un futur, la societat socialista. Perquè, en aquest estadi previ, el primer objectiu compartit pel conjunt del poble és millorar les condicions de vida dels xinesos i esdevenir una nació veritablement sobirana. D’aquesta manera, el comunisme xinès opta pel mètode d’assaig i error (crítica i autocrítica), segons les particularitats de la realitat xinesa, i maniobra, quan sigui necessari, a través del moviment de rectificació, per tal de reconduir el procés revolucionari. Segons el professor Chu Yin, de la Universitat de Relacions Internacionals, l’èxit del PCX es deu a aquesta manera de procedir:

Des del naixement del PCX, líders com Li Dazhao, Chen Duxiu, Mao Zedong, Zhou Enlai i Deng Xiaoping han donat molta importància a mantenir l’equilibri entre els principis ètics i la vida real. Per als occidentals, l’oposició binària de la consciència i el materialisme sovint crea divisions ideològiques i socials, però per als xinesos, la unitat dels contraris és el mitjà per assolir l’equilibri adequat. Gràcies a aquest gen cultural, el PCX va evitar, afortunadament, l’estancament ideològic i ha formulat un principi de supervivència impregnat de la saviesa oriental, que consisteix a fer que “la pràctica és l’únic criteri per comprovar la veritat”

Durant el govern de Mao Zedong, després de la victòria de la Revolució, es va emprendre una aposta pel model de desenvolupament socialista que havia adoptat l’URSS i el camp socialista, ja que era l’única referència que es tenia. Tot i que es van introduir alguns aspectes que s’adaptaven a la realitat xinesa, pel que fa al ritme de la industrialització o de la socialització de la propietat rural, entre d’altres, abans del 1978 l’economia xinesa s’havia fonamentat en la propietat social dels mitjans de producció i en el pla com a mecanisme de regulació de l’economia.

Després d’analitzar críticament els resultats dels primers anys de la Revolució, el PCX va realitzar un moviment de rectificació i, amb Diang Xioping al capdavant, va apostar per aquesta nova línia política, “de reforma i obertura” (“el socialisme en característiques xineses”, fonamentat en la línia “Una tasca principal, dos punts bàsics”). Segons la teoria de Deng Xiaoping, mercat i planificació no són mútuament excloents, sinó que ambdós consisteixen en mecanismes vàlids per regular l’economia i afavorir el progrés del mode de producció (“la tasca principal”) que permeti assolir una “societat moderadament pròspera”, per tal de poder continuar avançant cap al socialisme (“Quatre Principis Cardinals”). Vegem breument com és tractada aquesta qüestió a l’informe presentat davant del XIV Congrés Nacional del PCX:

Deng Xiaoping va assenyalar que ció com el mercat no són més que mecanismes econòmics. El fet que hi hagi una mica més de planificació o una mica més de mercat no és el que distingeix essencialment el socialisme del capitalisme9.

Balanç de la política de Deng Xiaoping

No detallarem aquí les diferents fases de desplegament del pla de reforma i d’obertura econòmica que molts autors han anomenat “socialisme de mercat”, però sí que caldria explicar, de manera general, quina diferència fonamental hi ha entre la restauració del capitalisme que emprengué l’URSS i l’aposta xinesa. En aquest sentit, l’economista cubà Ermersché Rodríguez10 de l’Observatori de l’Economia i de la Societat Xinesa, assenyala que la privatització s’ha fonamentat en empreses petites i mitjanes, mentre que els sectors estratègics continuen a mans de l’Estat. Aquesta diferència és clau per adonar-se de com, a diferència dels països de l’exURSS i de l’antic camp socialista, on generalment es van privatitzar, en primer lloc, les empreses més grans de l’Estat, a la Xina aquestes s’han continuat sent de propietat pública.

Així mateix, l’economista egipci Samir Amin11 explica que els fonaments de la socialització del primer període revolucionari, com ara la propietat col·lectiva del món agrari i els principals sectors industrials i el control estatal dels organismes financers, continuen sostenint-se, de manera que, qualitativament parlant, el sector socialista de l’economia xinesa té un pes específic molt rellevant que, entre d’altres coses, explica com la Xina ha mantingut la seva sobirania, tot i haver-se llançat a la competició dins el mercat mundial, en el marc de la globalització neoliberal.

Ara per ara, el balanç és, de manera molt general, que primer s’ha pro­duït un creixement molt elevat (de dues xifres) i després un de més sostingut del PIB (un 7% anual), amb un augment general del nivell de vida, dels salaris i del consum, així com amb la gesta d’haver aconseguit treure milions de persones de l’extrema pobresa. Si bé s’ha permès que uns determinats sectors de la societat s’enriqueixin, mentre sostenint-se, de manera que, qualitativament parlant, el sector socialista de l’economia xinesa té un pes específic molt rellevant que, entre d’altres coses, explica com la Xina ha mantingut la seva sobirania, tot i haver-se llançat a la competició dins el mercat mundial, en el marc de la globalització neoliberal.

Ara per ara, el balanç és, de manera molt general, que primer s’ha pro­duït un creixement molt elevat (de dues xifres) i després un de més sostingut del PIB (un 7% anual), amb un augment general del nivell de vida, dels salaris i del consum, així com amb la gesta d’haver aconseguit treure milions de persones de l’extrema pobresa. Si bé s’ha permès que uns determinats sectors de la societat s’enriqueixin, mentre persisteix la pobresa entre milions de persones, alhora s’han reduït de manera considerable les bosses d’extrema pobresa, especialment a les ciutats.

Per altra banda, però, els reptes continuen sent gegantins, com ho és tot a la nació xinesa. L’accés als serveis socials bàsics és encara deficient, les conseqüències mediambientals del creixement econòmic han arribat a nivells crítics i, alhora, les polítiques mateixes d’obertura i reforma que han incentivat l’economia de mercat i han dotat de major autonomia el món local, han despertat la corrupció, especialment entre els funcionaris dels sectors públics i els dirigents del PCX. Per aportar una dada sobre aquest fet, Ermesché Rodríguez indica que l’any 2004, el 67,4% dels empresaris privats xinesos eren exfuncionaris del Govern, personal administratiu d’empreses estatals i tècnics professionals formats en el si de les institucions estatals.12

Al XVIII Congrés Nacional del PCX (2012), quan Xi Jinping assumí el relleu de Hu Jinato, no tan sols es van encaixar aquestes problemàtiques estructurals de la societat i del medi natural de la Xina, sinó que es va assumir la responsabilitat de contrarestar-les en el marc del XIII Pla Quinquennal (2016-2020)13 actualment vigent. Mantenir el ritme de creixement econòmic, afegint-hi el repte de millorar la protecció social, la salvaguarda de les condicions mediam­bientals i combatre la corrupció són, de manera general, els principis rectors de l’actual administració Xi Jinping, el qual es considera un representant de l’ala esquerra del PCX.

Tanmateix, els crítics del pla de reforma i obertura xinesa, com Martin Hart-Landsberg i Paul Burkett, consideren que el creixement econòmic de la Xina ha estat possible gràcies a les contradiccions mateixes del capitalisme, les quals han contribuït a accentuar, tant en el seu interior com a la regió i a nivell global, una evolució en detriment dels drets dels treballadors:

El creixement basat en l’exportació fa baixar els índexs salarials a la regió, perjudica el consum interior i genera una competència regional destructiva per a la inversió estrangera i la producció d’exportacions. També depèn cada vegada més de la capacitat dels Estats Units per consumir quantitats creixents d’importacions. En aquestes condicions, cada vegada és més probable que es produeixin noves crisis.14

El resultat d’aquestes reformes, trenta anys després presenten fortaleses i febleses que representen un focus d’estudi de la sinologia i dels científics so­cials, tant marxistes com no marxistes, i encara avui és difícil treure l’aigua clara sobre quin serà el resultat final pel centenari de la Revolució, el 2049, quan segons els ideòlegs xinesos s’han d’haver assolit les condicions necessàries d’aquesta NEP15 à la chinoise, d’una societat “moderadament pròspera”, per tal de poder continuar endavant el procés de construcció del socialisme.

La disputa per l’hegemonia global

En tot cas, el fet és que a dia d’avui, entre els BRIXS,16 com assenyala Samir Amin,17 la Xina és la potència més activa i dinàmica que alhora que ha pogut créixer econòmicament i ha arribat a competir amb les principals potències capitalistes, s’ha pogut desenvolupar sobiranament, des del punt de vista del control dels seus mecanismes financers i monetaris, no subordinats als interessos del capital monopolístic transnacional. A més, des de fa uns quants anys està començant a desequilibrar la balança de poders que es va configurar, a nivell global, després de la descomposició del camp socialista.

Pensar que, davant de l’ascens del gegant asiàtic l’imperialisme es quedarà de braços plegats seria d’una gran ingenuïtat. Ara bé, quina és la tendència actualment, la contraofensiva o el replegament? Els fets de l’últim Fòrum Econòmic Mundial celebrat a Davos, el gener de 2017, amb un Xi Jinping defensant el lliure mercat, enfront del programa proteccionista de Donald Trump, resulta molt eloqüent i podria portar a plantejar-nos si al neoliberalisme li ha sortit “la globalització per la culata”. A més, com l’administració Trump, l’Europa de l’euroescepticisme i de la creixent extrema dreta, també sembla encaminar-se cap a aquest replegament proteccionista, pel que fa a l’oposició al TTIP18 i al CETA,19 que són columnes vertebrals del projecte neoliberal.

D’altra banda, però, no sembla que l’imperialisme hagi abandonat l’estratègia intervencionista. És el cas de la guerra de Síria o de les polítiques contra els països de l’ALBA20 (de suport a les forces opositores, de bloqueig econòmic, etc.). De fet, la contraofensiva ha realitzat avenços considerables a l’Amèrica Llatina i ha posat en perill les conquestes socials i el rumb progressista de l’Argentina, del Brasil i de Veneçuela. Tanmateix, faig meves les paraules de François Houtart, sobre la consideració que aquests avenços de les forces de l’oligarquia impliquin una tendència regressiva al conjunt dels països de l’ALBA com a mostra del final d’un cicle polític:

Parlar sobre el final d’un cicle introdueix la idea d’un cert determinisme històric, el qual suggereix la inevitabilitat d’alternances de poder entre l’esquerra i la dreta, concepte inadequat si l’objectiu és substituir l’hegemonia d’una oligarquia per règims populars democràtics. Tot i així, un seguit de factors permeten suggerir un cert esgotament de les experiències postneoliberals, partint de la hipòtesis que els nous governs foren postneoliberals i no postcapitalistes. Òbviament, seria il·lusori pensar que en un món capitalista, en plena crisi sistèmica i, per tant, particularment agressiu, l’establiment d’un socialisme “instantani” és possible”.21

Segons el pensament marxista xinès, aquesta aparent paradoxa entre contraofensiva i replegament trobaria potser una resposta en la condició intrínsecament contradictòria de la realitat. En tot cas, afirmar que el neoliberalisme està en escac, en la mesura que la Xina “rejoveneix”, no significa la derrota de l’imperialisme, ni tampoc que aquest fet hagi resultat en una millora general de les condicions socials. La qüestió és que ens trobem davant d’un present en disputa per l’hegemonia global, en què certament el projecte neoliberal s’enfronta, per primer cop des de la caiguda del camp socialista, amb un adversari que pot arrabassar-li el control sobre l’economia mundial.

Per tant, cal esperar una lluita llarga i aferrissada, fins que no s’acabi discernint, entre les diferents forces vives que actualment es disputen l’hegemonia, quin projecte resultarà victoriós. Un segle després de la Revolució d’Octubre i 26 anys després del desmembrament de l’URSS i del camp socialista d’Europa central i oriental, cal partir del fet que tenim un llarg camí per recórrer. La pervivència de la Revolució Socialista s’ha situat en aquells països on la via revolucionària ha anat lligada amb l’alliberament nacional. Són els casos de la Xina, Vietnam, Laos, i Cuba.22

En aquest sentit, no podem menystenir que la lluita per la sobirania ha estat i continua essent el pilar central de la Revolució Bolivariana als països de l’ALBA, on malgrat alguns retrocessos, ara cal sumar-hi la recent victòria a l’Equador del candidat progressista Lenín Moreno. Tampoc podem oblidar que al Nepal s’ha foragitat recentment (l’any 2008) una monarquia de 240 anys d’història i que ara, liderada pels partits comunistes i amb una dona al capdavant de la presidència de la República, es debat el seu futur polític. Les forces progressistes estan, doncs, més vives que mai. La història no s’ha acabat, sinó que continua endavant. Ara que el neoliberalisme està en escac, cal que tots els moviments nacional-populars d’arreu del món ens conjurem per dissenyar la millor jugada estratègica que pugui arribar a sentenciar un escac i mat definitiu a la barbàrie capitalista.

Articles relacionats

Número 8

Contra el neoindependentisme anacional

El procés d’independència del Principat presenta tot de paradoxes insòlites, però una de central és aquesta: s’ha lluitat per la independència de la nació renegant de tots aquells atributs que identifiquen el país com a nació.

Segueix llegint »