La lluita antirepressiva i el moviment independentista

La celebració el proper dia 2 d’octubre de la Conferència Nacional Antirepressiva evidencia que una part del moviment independentista veu la necessitat de debatre sobre aquesta qüestió per tal d’arribar a crear un front comú contra la repressió.

La celebració el proper dia 2 d’octubre de la Conferència Nacional Antirepressiva és, d’una banda, un símptoma que no hi ha una estratègia compartida pel conjunt del moviment independentista amb relació a la lluita antirepressiva, però, d’altra banda, també evidencia que una part del moviment independentista veu la necessitat de debatre sobre aquesta qüestió per tal d’arribar a crear un front comú contra la repressió.

Es pot estar temptat de dir que la causa principal d’aquesta mancança és la multiplicitat de plataformes i organitzacions. Segons el nostre parer, més que no pas la causa és la conseqüència de la manca d’una estratègia comuna, perquè, mirant-ho des d’un altre punt de vista, de fet és força positiu que hi hagi sobretot plataformes locals que arrelin la lluita al territori.

També és cert que la manca d’una estratègia d’alliberament nacional compartida del conjunt del moviment independentista (o, si més no, de la majoria) dificulta notablement la unitat en l’àmbit antirepressiu. Cal recordar que, tot i que en una escala infinitament molt menor, als anys 80 del segle passat els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans estaven perfectament imbricats amb l’estratègia de l’incipient i minoritari moviment independentista.

Tot i les dificultats esmentades, creiem que sí que es poden produir avenços en la lluita antirepressiva i arribar a un acord de mínims entre les diferents plataformes i organitzacions. Anem a pams, però.

A qui ens enfrontem?

Per arribar a aquest acord de mínims, un primer pas és compartir certes anàlisis respecte a qui ens enfrontem. En primer lloc, cal partir de la constatació que som un país ocupat, cosa que sovint s’oblida i ajuda a generar la falsa creença que l’Estat ocupant no serà capaç de comportar-se d’una determinada manera, tot i que nombroses experiències històriques ens demostren com d’equivocada és aquesta creença. Quan, després de l’octubre del 2017, alguns líders independentistes van afirmar que no esperaven la resposta repressiva de l’Estat espanyol podem pensar que ho deien per autojustificar-se o podem considerar que la seva ideologia liberal burgesa limitava la comprensió de qui tenien al seu davant. Nosaltres ens decantem per la segona explicació.

En segon lloc, a més de ser un Estat ocupant, l’Estat espanyol és allò que es coneix com un règim. No es tracta pas d’un règim feixista sinó d’un règim amb força tics autoritaris sota una aparença democràtica que compta amb el suport de la majoria de la població espanyola i de les seves forces polítiques, sindicals, empresarials, etc., amb el suport incondicional de les grans corporacions i mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio i TV). Tot i les contradiccions visibles entre els diferents aparells de l’Estat, aquest règim reacciona a l’uníson a l’hora d’enfrontar una crisi que el qüestiona. Així, la reacció durant l’octubre del 2017, el tancament de files entorn de la monarquia corrupta, l’estat d’excepció encobert amb l’aplicació de l’article 155, el fet que, després de dos anys, el presumpte govern progressista espanyol no hagi derogat la Llei mordassa, entre d’altres lleis repressores, i continuï la persecució d’independentistes, amb més de 3.000 persones encausades, etc. són evidències que mostren la naturalesa del règim instaurat a partir del 1978.

I contràriament al que pensa una part de l’independentisme, el règim no ha arribat encara al màxim d’intensitat pel que fa a la repressió. Per molt que ens escandalitzem de com han suprimit drets i retorçat la legislació per reprimir el moviment independentista, si una cosa cal tenir clar és que el pitjor està per veure si el moviment independentista avança i va a l’ofensiva com el 2017. Cal recordar que, des del 1975 ençà, aquest règim aquest règim ha assassinat, torturat i empresonat milers de persones i ha creat bandes terroristes assassines, que han dut a terme accions que han afectat fonamentalment ciutadans de les nacions ocupades per l’Estat espanyol.

La creença que Europa (en referència a la UE) no permetrà segons què ja es va veure com d’equivocada era el 2017, però ja es podia constatar en les darreres dècades. Per tant, tinguem la lliçó apresa i preparem-nos per a escenaris pitjors fins i tot, que es correlacionaran segurament amb els avenços de l’independentisme.

També és equivocada la idea que la intensitat de la repressió és «proporcional» a les formes de lluita que empra el moviment independentista. Només cal recordar com no han tingut cap escrúpol a retorçar tipus penals i demanar penes desorbitades per reprimir les persones que han participat en talls carreteres o altres vies de comunicació, una acció típica de l’acció no-violenta des de Gandhi ençà.

Per tant, la intensitat de la repressió no depèn de la forma de lluita emprada sinó de com d’amenaçat se sent el règim, l’Estat ocupant. També convindria recordar que les formes de lluita no són eternes, sinó que depenen del context i de quines són més efectives en un determinat moment per aconseguir els objectius del moviment.

Objectius del moviment antirepressiu

Tal com afirmaven els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans uns mesos abans de l’Operació Garzón, la lluita antirepressiva no s’ha de basar en el lament, sinó «en la denúncia concreta i clarificadora de les agressions, i en l’anàlisi que identifica els agents i els fenòmens repressius, que permet revelar els mètodes i els mecanismes, cada dia més sofisticats que el poder utilitza».

Tenint en compte que la repressió té com un dels objectius fonamentals intimidar col·lectivament i individualment per tal de dividir i afeblir el moviment, per contrarestar-lo el moviment antirepressiu hauria de donar una resposta política a la repressió que reforci l’estratègia del moviment independentista i defensi políticament les persones represaliades per la seva lluita contra l’ocupació.

Per això, un altre objectiu de la lluita antirepressiva, que es desprèn del que acabem de dir, és aconseguir la màxima solidaritat política possible amb les persones represaliades, cosa que implica emprendre tota mena d’accions que generin aquesta solidaritat, traspassant els límits de l’espai independentista.

En aquest sentit, resulta poc comprensible que certs sectors de l’independentisme rebutgin que el moviment independentista faci campanyes per l’amnistia, que tot i ser difícil d’assolir a curt termini, permet situar la resolució del conflicte en termes polítics i de manera col·lectiva i alhora precisament ampliar la solidaritat més enllà de l’espai independentista. Només des de la creença, per nosaltres equivocada, que tenim la independència en girar la cantonada, a partir d’una DUI que ningú explica com es pot dur a terme d’una manera efectiva, es pot menystenir el potencial mobilitzador i solidari de la reivindicació per l’amnistia.

D’altra banda, una de les tasques de la lluita antirepressiva és anticipar l’increment de la intensitat de la repressió i conscienciar-ne el poble català. Perquè una de les mancances de l’octubre del 2017, provocada per les limitacions ideològiques de la majoria de líders del moviment independentista esmentades més amunt, va ser la consciència bastant generalitzada al si del moviment que l’Estat ocupant no faria servir els seus aparells per reprimir-lo. Hi van contribuir els discursos que prometien una independència de la «llei a la llei» i menystenien els costos.

Un acord de mínims

Partint de la constatació que a curt termini és molt difícil que hi hagi una única instància antirepressiva reconeguda pel conjunt del moviment independentista, sí que creiem factible i necessari un acord de mínims entre les diferents plataformes i organitzacions al voltant d’un seguit de punts:

  • Creació d’un espai de coordinació regular entre les diferents organitzacions i plataformes que treballen en l’àmbit antirepressiu.

  • Assumpció per part d’aquesta coordinadora de totes les persones represaliades en la lluita per la independència i contra l’ocupació. Això implica també que no hi ha represaliades de primera, de segona o de tercera categoria.

  • Defensa política de les persones represaliades, cosa que hauria d’excloure tant els discursos lacrimògens i basats en el lament com els que insisteixen la «innocència» de les persones encausades. Una cosa és l’estratègia de defensa en un judici, i una altra de ben diferent és el discurs públic del moviment antirepressiu. Caldria recordar que el minoritari moviment independentista dels anys 80 del segle passat feia servir l’eslògan «Defensar la Terra no és cap delicte», la qual cosa demostra que en unes condicions infinitament molt pitjors que les actuals es pot fer un discurs que vagi a l’ofensiva en l’àmbit antirepressiu.

  • Els presos i les preses polítiques són ostatges de l’Estat. La seva opinió i les seves anàlisis s’han de tenir en compte, però en cap cas la seva situació ha de condicionar l’estratègia antirepressiva.

  • Limitació del paper dels advocats i advocades. Les advocades i advocats han de poder participar en el disseny de l’estratègia antirepressiva però, en cap, cas l’estratègia jurídica de defensa no pot condicionar la lluita antirepressiva ni entrar-hi en contradicció. El judici al Tribunal Suprem espanyol va mostrar fins a quin punt és erroni donar un excessiu protagonisme a les defenses dels encausats, un exemple clar del que passa quan un moviment polític no té una estratègia antirepressiva.

  • Reivindicació de l’amnistia, ja que aquesta demanda permet aglutinar-hi al seu voltant un espai polític ampli, més enllà de l’independentisme.

  • Utilització dels judicis per denunciar la repressió, deslegitimar l’aparell judicial d’ocupació i difondre els objectius polítics del moviment independentista. La repressió es produeix pel fet de lluitar contra l’ocupació i, per tant, el discurs públic dels represaliats ha de denunciar-la constantment.

  • Crítica de les sortides individuals. El col·lectiu ha d’estar sempre per sobre de les individualitats, per molt valuoses i essencials que hagin estar per al moviment.

  • Ús de la llengua catalana en les instàncies judicials. Tenint en compte que lluitem contra l’ocupació espanyola i francesa, un dels trets distintius de la qual és el supremacisme lingüístic espanyol o francès, no s’entén que no s’usi el català als judicis i declaracions judicials, ja que d’aquesta manera es naturalitzen les jerarquies lingüístiques imposades pels estats ocupants.

Articles relacionats

Número 14

Capitalisme, col·lapse i alternatives

La feina per fer una espècie amb consciència crítica és ingent. Allò fonamental és trobar el mecanisme per incorporar el major nombre d’individus a la feina constructiva de desenvolupar una evolució responsable i un progrés conscient.

Segueix llegint »