En l’última setmana del passat mes de novembre van coincidir tres fets que ens serveixen per a prendre la mida del moment que viu l’independentisme. D’una banda es van publicar els resultats del baròmetre del CEO que constaten que continua caient el suport a la independència. La distància entre el sí i el no s’ha anat eixamplant d’ençà que al 2021 es va capgirar el marcador i els contraris a la independència van passar a ser majoria. Les darreres dades del CEO ens indiquen un 54% en contra i un 40% a favor.
Continuo pensant que el 2017 no va ser pas una derrota sinó un empat: no vam aconseguir la ruptura però ells tampoc ens van apartar de les institucions ni van restar-nos suport social. El rebrot combatiu de 2019 va ser una bona prova de com de vius estàvem. Però la gestió posterior ha acabat per a situar, clarament, l’independentisme com a perdedor del torcebraç.
A partir del 2012, la gent s’apuntava a una causa que semblava possible i guanyadora, i per això el suport a la independència va créixer progressivament i significativa. Ara el procés és exactament a la inversa. Els partits independentistes, principalment ERC i Junts, hi tenen molt a veure perquè són els responsables de la gestió d’aquests anys posteriors. Un dels seus principals errors ha estat prioritzar la lluita entre ells per a acaparar més poder autonòmic.
Vet aquí que en aquests mateixos dies de novembre es va publicar una entrevista a Joan Tardà a El País i es va celebrar un acte d’homenatge a Prat de la Riba a Castellterçol amb Jordi Pujol com a plat fort. El que van dir un i altre reflecteix aquesta renúncia a la independència que és causa de la pèrdua de suport social i alhora conseqüència. ERC i Junts assagen un reajustament estratègic per adaptar-se a la Catalunya post-procés. En el cas de Junts, això va acompanyat d’un retorn a coordenades clares de dreta, i el millor exemple són els posicionaments en matèria d’habitatge. Si amb la brasa del procés encara rogenca havien arribat a votar a favor de la regulació dels lloguers, ara hi estan en contra i volen revertir els petits avenços aconseguits.
Val a dir que Tardà i Pujol no són ecos del passat en els respectius partits: el primer és el conseller nacional més votat a ERC, un dels pocs que escriu regularment proposant línies estratègiques i recentment apareix com l’impulsor d’un corrent intern1; el segon està sent objecte de tota una rehabilitació per part de Junts: a l’acte de Castellterçol hi eren Mas, Trias, Rull, Felip Puig i Núria de Gispert.
En l’homenatge pratià, Pujol va dir que la independència no és possible. Desfeia el camí encetat fa una dècada, quan va donar suport a la causa provocant un gran terrabastall polític i posant-se en el punt de mira com a enemic de l’Estat que, si fins llavors havia fet els ulls grossos amb la deixa de l’avi Florenci i els negocis dels Pujol-Ferrussola, va decidir engegar la maquinària fins a processar-lo judicialment.
Ara retorna el Pujol més purament autonomista i conservador, el que va formar-se en els paràmetres ideològics de Vicens Vives: als catalans més ens convé negociar amb el Minotaure, perquè estem condemnats a la derrota si li plantem cara.
Per la seva banda, Tardà va començar el recorregut que el porta a liderar el corrent intern amb aquest titular a El País: «ERC hauria de deixar de ser un partit únicament independentista». En el cos de l’entrevista també s’hi deia que «el republicanisme català i la seva sort estan lligats als de l’esquerra espanyola». Unes setmanes més tard, reblava aquests arguments en un article a l’Ara titulat «ERC i el sobiranisme d’esquerres»2. Les idees de Tardà connecten amb les veus que, fonamentalment des dels sectors sobiranistes dels Comuns, parlen d’un nou Pacte de Sant Sebastià.
Reviscolen Prat de la Riba i el Pacte de Sant Sebastià
Prat de la Riba és el gran referent del catalanisme de dretes perquè va ser alhora un teòric considerable i un polític amb un compte de resultats envejable. La història el va obsequiar amb una mort oportunament prematura quan tan sols tenia quaranta-sis anys i així la seva obra no va quedar tacada com la dels seus hereus que, davant l’agudització de la lluita obrera i pagesa, van fer costat a dues dictadures. Puig i Cadafalch va saludar el cop d’Estat de Primo de Rivera i Cambó va finançar Franco.
Prat, en canvi, és el símbol del salt endavant que havia fet el catalanisme en el tombant del segle XX, capaç de crear un partit modern, la Lliga, ariet de la burgesia catalana per a derrotar l’oligarquia dinàstica i caciquil. Posteriorment va negociar amb la Monarquia la concessió de la Mancomunitat, una institució que va modernitzar l’administració a través de polítiques públiques d’àmbit català, per primera vegada d’ençà de 1714.
Per la seva banda, el Pacte de Sant Sebastià de 1930 es troba a l’origen de la Segona República i la Generalitat restaurada. És un acord entre diferents corrents antimonàrquics, de dretes i d’esquerres, catalans i espanyols, per a la proclamació republicana. Els representants catalans van fer valdre la reivindicació de l’autogovern, per bé que de forma genèrica, perquè el pacte no va quedar per escrit.
Per això el 14 d’abril de 1931, la concreció d’aquesta sobirania catalana va ser conflictiva. Francesc Macià va proclamar la República Catalana i això va motivar el viatge a Barcelona de tres insignes dirigents republicans, dos dels quals catalans, per a forçar Macià a fer marxa enrere i renunciar a aquesta ruptura catalana a canvi d’una autonomia.
Prat i Sant Sebastià són dos referents històrics adients al reajustament post-procés. El primer representa l’èxit a través del pragmatisme i la negociació. No era pas un independentista ni un republicà sinó algú d’ordre que va aconseguir una fita històrica, la Mancomunitat, és a dir la possibilitat de fer política catalana, sense necessitat d’una revolta. El pacte de Sant Sebastià sí que representa una ruptura però de base espanyola i amb intensa implicació catalana. Representa això que Tardà diu que la nostra sort està lligada a la de l’esquerra espanyola. Evocats des del present pels qui se’n reclamen hereus, Prat i Sant Sebastià són dues formes de bescantar la independència com a impossible.
Tots dos referents tenen els respectius angles morts. El catalanisme burgès dels hereus de Prat va fracassar quan la lluita de classes es va aguditzar (l’anomenat trienni bolxevic dins el qual s’emmarca la Vaga de la Canadenca). Va preferir tancar files amb la Monarquia borbònica i per això van perdre l’hegemonia a Catalunya en favor del catalanisme republicà. Per la seva banda, la sintonia del catalanisme amb el republicanisme espanyol expressada a Sant Sebastià va quedar ben rebregada després de totes les topades durant la Segona República. La primera ja l’hem citat en parlar de la desproclamació de la República Catalana, però després van venir les retallades a l’Estatut de Núria, el conflicte per la Llei de Contractes de Conreu (que portaria al Sis d’Octubre) i una sèrie d’enfrontaments que s’aguditzarien encara més durant la guerra, quan líders espanyols d’esquerres com Azaña o Negrin van deixar per a la posteritat declaracions d’un anticatalanisme recalcitrant3.
Decebut per aquesta involució, Companys va passar de ser un dels republicans més partidaris de l’entesa amb Espanya a esdevenir un clar exponent del nacionalisme català quan, ja a l’exili, va deixar dit que al món hi ha moltes causes justes, però Catalunya només ens té a nosaltres.
Els angles morts
Retornant al moment present, es fa necessària una crítica independentista a aquest reviscolament neoautonimsta que pensa que el futur del país no pot sortir dels marges de l’Estat espanyol. Pratians i sebastianistes coincideixen en una qüestió: el poble català, tot sol, no té prou força. I més encara: no la tindrà mai. Ambdós assenyalen el fracàs (relatiu, com hem apuntat) de la via assajada el 2017 com a argument de pes.
Contra això hem de dir dues coses. La primera, no perdre mai de vista que tot i no aconseguir els resultats, l’octubre català del 2017 va tenir una força enorme. El que va protagonitzar el nostre poble els dies 1 i 3 d’octubre va sacsejar un Estat aparentment impertorbable. Només des de l’avantatgisme històric o des de l’arrogància elitista es pot dir que allò no anava enlloc. Que no triomfés no vol dir que no fos, per tots nosaltres, l’assaig general, tal com Lenin va referir-se a la revolució russa (primer triomfant i després esclafada) del 1905. Hauria calgut més múscul organitzat, sí, però no va ser l’únic motiu. També hauria calgut una millor direcció, que sabés aprofitar la força realment existent d’un referèndum insurrecte i una vaga general de proporcions històriques. Potser no seríem independents però hauríem donat un pas endavant més ferm.
La segona qüestió és que aquest neoautonomisme també té angles morts. Els pratians ens diuen que ens concentrem a governar bé amb les eines que tenim i que si de cas ja n’aconseguirem de millors a través de la negociació. Penso que no estem en un moment com el 1914 (Mancomunitat) o 1979 (Estatut). Avui l’Estat espanyol sí que percep l’amenaça independentista i sap que qualsevol concessió autonòmica pot ser utilitzada per a aquest fi. Pensem en la qüestió de la llengua a les escoles: podem creure que el català pot recuperar terreny sense intromissions judicials? Podem creure que una refundació de la immersió és possible? En matèria econòmica, quan es diu que cal tenir la clau de la caixa, és versemblant? Es posa l’exemple basc però no es té en compte la diferència de volum del que significa l’aportació de les autonomies basca i navarresa amb el que suposen Catalunya, el País Valencià i les Illes. Catalunya representa un 19% del PIB de l’Estat espanyol, és la segona autonomia després de Madrid, mentre que l’autonomia basca suposa només un 6%. Es pot assimilar el règim fiscal català al basc sense que això suposi un daltabaix en l’estructura d’ingressos de l’Estat? Més encara si tenim en compte que el País Valencià i les Illes exigirien, legítimament, el mateix model.
Un aggiornamento del projecte pratià, és a dir una hipotètica modernització de l’administració, és molt difícil de portar a terme amb un espoli de les dimensions del que pateixen els Països Catalans, que cal recordar que és excepcionalment elevat si ho comparem amb altres regions econòmiques europees. I això no és possible sense una reordenació fiscal radical de l’Espanya de les autonomies.
Per la seva banda, els sebastianistes ens diuen que unim esforços amb l’esquerra espanyola i utilitzen l’esquerra abertzale com a argument d’autoritat. Penso que la comparació no atén el context. L’independentisme basc arriba al punt actual tot gestionant de la millor manera possible la derrota de l’estratègia armada. Els acords amb el PSOE han servit per a l’apropament dels presos, fet que ha permès que el final d’ETA s’hagi donat amb una prou envejable unitat interna, sense pràcticament escissions ni desercions (amb l’excepció de la Gazte Koordinadora Sozialista).
Els acords de l’independentisme català amb el PSOE, enlloc d’afavorir la unitat han aprofundit la divisió. Els indults i la inaplicada amnistia no es pot dir que hagin enfortit el moviment, ans al contrari. I ni el català a Europa ni el traspàs de Rodalies són realitats efectives que es puguin penjar com a medalles ERC o Junts.
Però aquest no és el principal problema de la tesi que lliga la nostra sort a la de l’esquerra espanyola. El principal problema és: amb quins espanyols vols reformar Espanya? Recupero una piulada del Diario.es de l’endemà de les últimes eleccions generals espanyoles: «Catalunya, Euskadi, la costa gallega i València sostenen la victòria de l’esquerra a les generals del 23J». Això a les xarxes socials es coneix com el fenomen the same fucking map again. Com quan es pregunta sobre la Monarquia, la geografia de les respostes ens dona pràcticament sempre la mateixa imatge.
És evident que si hi ha una altra idea d’Espanya, aquesta només té força a les «perifèries». Que el nacionalisme espanyol és una realitat profunda i banal i que això condiciona les polítiques des de VOX fins al PSOE. Que tu pots estar negociant amb el sector més obert d’aquest nacionalisme però que qualsevol cessió que facin cap als nacionalistes (la cursiva indica el llenguatge espanyolista) serà contestada des dels jutges fins als mitjans de comunicació. Convé recordar que quan Sánchez va proposar un «relator» per a les negociacions amb Catalunya, a principis de 2019, els primers a carregar-s’ho van ser els creadors d’opinió de la SER, entre els quals la flamant Creu de Sant Jordi, Àngels Barceló.
D’una banda, el catalanisme vol reformar Espanya. De l’altra, aquest mateix catalanisme compleix històricament el paper d’enemic interior, tal com ha explicat recentment Antoni Simon a La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol (Afers, 2024). I això és comú a les «dues espanyes» com ens recorden periòdicament alguns progres que expressen una idea dels catalans idèntica a la que podríem sentir a la caverna mediàtica (l’últim ha estat l’actor Antonio Resines en una entrevista en la qual, mentre es definia com a votant del PSOE, atacava el fet de parlar català i euskera al Congrés).
Llavors què és més intel·ligent i efectiu? Treballar per la reforma d’Espanya o per la seva deconstrucció? Nosaltres estem amb la idea de Castelao, el principal teòric del nacionalisme gallec, que a Sempre en Galiza, escrit ja des de l’exili, replicava la frase de Calvo Sotelo, «antes roja que rota». Castelao va girar la truita per defensar que només trencada podria arribar a ser roja. És a dir que l’autodeterminació de les nacions catalana, basca i gallega no serà la conseqüència de la reforma d’Espanya, sinó que en serà un detonant.
Independència: sentit i possibilitat
Hem de tenir clar que aquest reviscolament neoautonomista, també en les seves expressions intel·lectualment més sofisticades, és producte de la derrota. Això no treu que hàgim de tancar els ulls a certes qüestions que, encertadament, assenyalen. En particular, el mentrestant i el més enllà. Amb el mentrestant em refereixo a que no podem carregar-ho tot a l’endemà de la independència i viure de promeses. Per a dir-ho d’acord amb la ponència aprovada per la V Assemblea Nacional de Poble Lliure, la presència de l’independentisme a les institucions ha de mostrar compromís i solvència:
La demostració pràctica del bon ús del poder polític i que les solucions i alternatives polítiques són beneficioses per a la població, mal que es tractin de sargits i pedaços en el sistema i els estats que pretenem abolir. La pràctica institucional també dóna garanties de la nostra voluntat d’implicació efectiva en els canvis i que la nostra alternativa no queda reduïda a documents de praxi incerta.
Es tracta d’aprofitar els ressorts de l’autonomia i del municipalisme per a fer construcció nacional sense caure en el conformisme i la idealització pròpies de l’autonomisme, és a dir sense oblidar que és necessària la sobirania plena.
Amb el més enllà em refereixo a una mirada que inclogui el marc espanyol i l’europeu, com a mínim, en les nostres línies polítiques. La lluita independentista està relacionada amb la política espanyola. Va ser el xoc entre les aspiracions catalanes i la Moncloa (amb el PP però també amb el PSOE) el que es troba a la base del procés independentista recent. També val a dir que la independència catalana necessita d’una crisi de règim similar a la que va donar lloc a la Segona República el 1931 i més profunda, per tant, que la que vam viure en aquesta segona dècada del segle XXI. Per a posar un exemple: Alfons XIII va fugir perquè no es veia amb prou aliats per a resistir, mentre que Joan Carles I va poder abdicar sense massa problemes i més endavant, Felip VI és qui va encapçalar la reacció contra la revolta catalana.
En això podem estar d’acord parcialment amb els sebastianistes: no és sobrera la coordinació amb l’esquerra espanyola. Però el matís és indispensable: si aquesta coordinació és per a la ruptura i l’autodeterminació.
Puc entendre que un sector de la dreta independentista faci de la necessitat virtut i torni a l’autonomisme atès que la independència és un risc per a la seva posició de classe. No m’estranya doncs que Pujol ens digui que ho deixem estar. Però és més preocupant que també sectors d’esquerres, com Tardà, dilueixin l’objectiu independentista quan sabem que és la ruptura necessària. De debò és més intel·ligent treballar per estirar el PSOE cap a la plurinacionalitat que no pas construir les condicions per a un nou 2017?
Aquestes condicions passen en primer lloc perquè les forces independentistes facin política independentista, només així tindran la credibilitat necessària per a remuntar el suport popular. I fer política independentista vol dir assumir el sentit i la possibilitat de la independència.
I quin és el sentit, de la independència? És una eina o una finalitat en ella mateixa? En la ponència Impulsar, articular, vèncer, resultat del Procés Garbí de la CUP, s’hi recull una de les definicions més clares que podem llegir sobre aquesta qüestió (cal dir que va haver de superar tres esmenes que volien modificar-la bé per diluir-la bé per tornar a encriptar aquesta claredat diàfana):
(…) la independència nacional com una finalitat en si mateixa i que cal tractar com a tal. El nostre poble, com tots els del món, té tot el dret d’autogovernar-se sense opressions i ingerències externes i, en l’actual context, la independència és l’única solució per a la pròpia supervivència com a tal.
Podem dir que des del punt de vista nacional, la independència és una finalitat en ella mateixa perquè assegura la igualtat de condicions amb les identitats nacionals que promouen els Estats. Amb la independència, la catalanitat podrà sobreviure, evolucionar i reproduir-se sense l’amenaça de ser minoritzada, diluïda i assimilada pels Estats espanyol i francès.
Això té un difícil encaix amb la proposta sebastianista perquè és en la contraposició que es generen les identitats. I la idea que «una altra Espanya és possible» necessita ressaltar els elements comuns i acceptar el bilingüisme (que és una relació asimètrica que perjudica el català).
I pel que fa el punt de vista social, la independència és una eina per tot el que té de ruptura. Ho sap bé l’oligarquia catalana, que mai va donar-nos suport, encara que en les files del procés s’hi comptessin alguns dels seus antics aliats i valedors.
Totes les problemàtiques socials tenen un encaix en l’independentisme per tot el poder constituent que aquest conté. La sobirania que reclamem repercuteix més enllà de la identitat nacional: en economia, en model de país, en drets de les dones, del col·lectiu LGBTI, en antiracisme… És clar que hi ha reptes globals com ara el canvi climàtic i la transició ecosocial. Però l’aportació catalana pot ser un exemple de decreixement just i planificat que proposi alhora una unió des de baix amb la resta de pobles.
Tot això dóna sentit a la independència. Ara bé, i la possibilitat? Aquesta és la gran qüestió a debatre, perquè pratistes i sebastianistes ens diran que no hi han renunciat pas, però que ara no és possible.
La saviesa popular ens diu que qui vol fer una cosa, troba els mitjans i qui no ho vol, troba les excuses. És veritat que Europa no està esperant la independència catalana perquè precisament ja està molt disgregada. D’altra banda, tampoc l’estava esperant el 2017. Però totes les revolucions neixen, precisament, de la crisi de l’ordre establert. Les crisis que avui té plantejades Europa (la guerra d’Ucraïna, l’economia alemanya gripada, el canvi climàtic, la puixança dels BRICS) poden resoldre’s, com de moment apunta la tendència, en sentit autoritari. Però precisament l’ascens de l’extrema dreta no fa altra cosa que aprofundir la crisi i d’aquesta manera la polarització serà entre un major autoritarisme i una major democratització, i en el segon pol hi cap l’autodeterminació catalana i el procés constituent.
Què proposa, l’esquerra independentista? Partir d’aquests tres principis ideològics: Catalunya té força per fer la ruptura. Aquesta ruptura és la independència. I la volem associada a un programa de repartiment de la riquesa i transició ecosocial.
Tot el que no sigui posar aquest programa al centre de la nostra acció i les nostres aliances suposa dilapidar la força que ja es va expressar el 2017 i que, si bé ara està disgregada i afeblida, suposa la principal esperança de futur per al poble català.
Notes
- La primera notícia sobre el corrent intern: Carme Rocamora: “Un centenar de militants d’ERC s’organitza per crear un corrent d’esquerres”, Nació Digital, 6/1/25
- L’entrevista a El País és del 29/11/24; l’article al diari Ara és del 3/1/25.
És aconsellable la lectura del llibre de Daniel Escribano El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les Illes durant la Segona República (Lleonard Muntaner, 2020), que reflecteix com ja des del primer moment, els avenços autonòmics catalans en l’àmbit de la llengua posaven a la defensiva el republicanisme espanyol.
