Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

Editorial 7

La represa de La Veu ve motivada per la necessitat de veure més enllà de les conjuntures i defensar línies estratègiques de fons

L’últim número de La Veu havia de distribuir-se l’estiu del 2017, però va ser una de les publicacions segrestades a Correus en l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol contra el referèndum de l’1 d’octubre. Finalment, amb setmanes de retard, va poder arribar.

L’octubre de 2017 culminava una primera fase del procés independentista i es confirmaven algunes de les aportacions polítiques que havia fet Poble Lliure i la nostra tradició política precedent. D’una banda quedaven clares les limitacions d’una estratègia independentista basada en el parlamentarisme, una diferència que hem mantingut històricament amb ERC, ja que un moviment de ruptura necessita d’una força més enllà dels poders establerts.

La idea que per la sola força de les urnes podríem doblegar el poder de l’Estat, provocant la seva rectificació o una intervenció auxiliar de tercers (principalment, la UE) s’ha demostrat equivocada. Són aquests plantejaments polítics els que ens havien portat a insistir en la necessitat d’un moviment popular per la independència, primer amb la PDD, després amb l’ANC i, finalment i complementària, amb els CDR. I aquesta és una de les altres aportacions que ens van singularitzar més, en aquest cas en els debats a l’interior de la CUP i l’Esquerra Independentista. Es va voler confondre la necessitat, defensada insistentment primer per l’MDT i després per PL, d’intervenir i expandir en aquest moviment (sovint qualificat, despectivament, com a transversal) amb un abandonament de les aliances en clau d’Unitat Popular.

Contràriament, continuem pensant que una acceleració de la ruptura independentista com la que vam viure ara fa tres anys és la millor conjuntura per a fer emergir les reivindicacions de la Unitat Popular i situar les seves forces en una millor posició d’incidència i lluita, sempre que aquestes sàpiguen connectar bé amb la consciència popular i no pecar d’avantguardisme estèril. Els fets del 2017 demostren que el moviment independentista és genuinament popular, que no està teledirigit per partits amb interessos autonomistes i que té un enorme potencial rupturista i transformador.

Finalment, la situació que estem vivint en aquest últim any, amb la pandèmia i la nova crisi econòmica, també confirmen el rebuig al neoliberalisme com a línia a assumir pel poble català en lluita. Les mancances en planificació de la salut pública i les retallades i privatitzacions en sanitat han fet que els Països Catalans siguin un dels indrets del món amb pitjors balanços de contagis i morts. I la resposta a la conseqüent crisi econòmica també posa en evidència la feblesa del sector públic. Això hauria de provocar l’esmena de l’independentisme liberal, que confón interessadament les ineficiències de l’Estat espanyol amb el que significa pensar una República Catalana amb un sector públic fort: fiscalitat progressiva, més treballadors públics, xarxa pública única en educació i sanitat, renda bàsica universal.

Precisament van ser les mesures sanitàries contra la pandèmia que ens van portar a celebrar, per primera vegada i de forma excepcional, la nostra Assemblea Nacional de forma telemàtica, el passat mes de juliol. Les ponències aprovades despleguen una actualització de les lluites per la construcció confederal dels Països Catalans, que al País Valencià passa pel treball prioritàriament en la Plataforma pel Dret a Decidir; pel socialisme; per la superació del Patriarcat; i contra la crisi ecològica. Respecte el procés independentista definim renovadament la necessitat de no tenir una estratègia purament parlamentària sinó desplegar estructures i dinàmiques del proto-estat i de contrapoder, en l’àmbit econòmic, el comunicatiu, el de la mobilització social i la protecció ciutadana contra la repressió i les agressions feixistes. En particular, la necessitat d’enfortir el Consell per la República i l’Assemblea d’Electes.

També a nivell sindical una renovada aposta pel sindicalisme nacional i de classe, principalment a través de la I-CSC, una força que també en aquests darrers tres anys ha fet un gran salt endavant.

I en l’àmbit de la Unitat Popular continuem defensant la necessitat d’una CUP oberta i que com més va més responsabilitats assumeixi, com a única manera d’enfortir el projecte i ser útil a les classes populars catalanes. De la mateixa manera també volem aprofundir el treball amb La Forja i el SEPC.

Catalunya encara uns mesos de campanya electoral que sembla que no serviran precisament per clarificar l’estratègia independentista, amb l’error d’ERC i JxC de presentar com a excloents les línies d’eixamplament del suport a la independència i de confrontació amb l’Estat.

D’una banda, l’estratègia per créixer no pot ser tan sols governar bé amb les actuals eines autonòmiques, cada vegada més limitades pressupostàriament i vigilades judicialment. De l’altra, la confrontació no pot ser retòrica sinó una sèrie de processos d’acumulació de força i poder, prop dels problemes reals de la gent del nostre país, encara més quan l’atur i la pobresa agreujaran la situació. Un extrem és fer de la correlació de forces una excusa, i anar dilatant el moment d’utilitzar aquesta força.

L’altre extrem és no parlar mai d’aquesta correlació de forces, com si tot fos qüestió de voluntat política només. La línia encertada és eixamplar confrontant i connectar l’independentisme amb les lluites pel treball digne, per l’habitatge, per la salut, per l’educació, contra el Patriarcat i en defensa del territori i contra el canvi climàtic.

La represa de La Veu ve motivada per la necessitat de veure més enllà de les conjuntures i defensar línies estratègiques de fons. Si sempre ha estat necessària una publicació escrita, encara ho és més ara que la immediatesa i velocitat de les xarxes digitals fan més volàtils i superficials els debats i les opinions.

El debat i la reflexió són els eixos que han caracteritzat la política editorial d’aquest portaveu, conscient que no hi pot haver una estratègia política adient sense teoria alliberadora resultat de l’anàlisi concreta de les contradiccions definides.

Amb aquest editorial us donem la benvinguda a aquesta nova època de La Veu.

Articles relacionats