Superar el fracàs històric de la burgesia catalana

Superar el marasme actual del moviment independentista passa per la seva reconstrucció de manera que l’hegemonia (operativa i ideològica) deixi d’estar en mans de les fraccions de la mitjana i petita burgesia (que ha demostrat que no està en condicions de donar una solució al conflicte nacional amb els estats espanyol i francès, com d’altra banda era previsible,) per estar a les de les classes populars, objectivament interessades pel triomf de la Ruptura Democràtica Independentista. Però perquè això s’esdevingui, cal que l’independentisme d’esquerres canviï profundament tant la seva perspectiva, com la seva implicació en la direcció del moviment. I ho ha de fer en un context de reculada, paràlisi i desorientació d’algunes de les organitzacions populars que havien estat impulsores d’aquest moviment. En un article del setembre de 2013 («Burgesia independentista?, La Veu de la Terra, setembre de 2013) s’analitzaven la gènesi i les contradiccions del moviment popular per la independència i els reptes que plantejava a l’independentisme d’esquerres.

La incapacitat política dels diversos actors del moviment per resoldre aquelles contradiccions ha fet que, malgrat la persistència de les condicions objectives que l’han impulsat i la generositat militant de milers de dones i homes del nostre país, ens trobem en un cul de sac.

La inexistència d’una burgesia nacional Catalana

Josep Fontana, afirmava en un article («La burgesia nacionalista: un animal mitològic, La Lamentable, 19 març de 2013) que “la burgesia nacionalista” (catalana) era un animal mitològic del qual, en 81 anys, “no havia aconseguit veure’n cap exemplar”. Al llarg de l’article desgranava els arguments pels quals es pot concloure que, contràriament allò que s’afirma des del camp espanyolista, “(tant de dretes, com «d’esquerres»), i d’alguns sectors independentistes, no existeix cap burgesia nacional que hagi estat promovent el moviment per la independència. De fet, el concepte de «burgesia catalana ja és ell mateix prou problemàtic. Per començar quan es fa servir no sol incloure la nació completa sinó només la part del Principat sota ocupació espanyola; i, en segon lloc, l’adjectiu «catalana» l’hauríem d’aplicar només referint-nos a la seva residència habitual, perquè, com hem dit més amunt, atribuir globalment als sectors burgesos una adscripció nacional «catalana com a marc d’auto-identificació seria poc rigorós. I és així perquè en aquest sector hi ha contradiccions molt importants pel que fa a aquesta qüestió i és precisament dins aquest sectors, concretament en la gran burgesia, que trobem els sectors més furibundament espanyolistes i obertament i radicalment contraris al moviment popular per la independència.

Una gran burgesia bàsicament botiflera, reaccionària, acomplexada i rendista

És aquesta fracció burgesa la que, molt majoritàriament (com ja denunciava l’article de 2013), ha estat darrere totes les maniobres contra el procés popular per l’autodeterminació, a través de l’actuació de les seves organitzacions (Foment del Treball Nacional, Círculo Ecuestre, Cercle d’Economia, Convivencia Cívica Catalana…), mitjans de comunicació (Grupo Godó, Grupo Zeta, Antena 3 Media…) i partits tradicionals (PSC, PP i Ciudadanos); dels nous instruments que han creat i/o finançat (Societat Civil Catalana, Asamblea por una Escuela Bilingüe, VOX, Recortes Cero, Empresaris de Catalunya i les innombrables pistes d’aterratge creades per recollir els sectors més espanyolistes que abans feien la viu-viu a la galàxia CiU); i de les maniobres polítiques (potser legals, però ben il·legítimes) que, sovint sota una aparença prou estrafolària (com l’operació Manuel Valls o les aparentment inversemblants aliances amb els Comuns per mantenir el control de l’Ajuntament de Barcelona), han servit per cometre autèntiques tupinades i sabotejar la sobirania popular. Evidentment, ha estat des d’aquest sector des d’on s’ha finançat l’Operació Catalunya, la persecució judicial (amb la complicitat activa dels aparells de seguretat i judicial de l’Estat) i els grups d’extrema dreta que han atacat la simbologia i la militància independentista. I és que per a la gran burgesia —ara i abans— això del «respecte a la llei» no passa de ser una cantarella que recita quan li convé, però que no és en absolut una norma de conducta, sobretot quan es tracta de preservar l’status quo.

De fet hauria estat tota una sorpresa que aquesta gran burgesia s’hagués comportat altrament (les escasses excepcions endèmiques al seu interior són exactament això, excepcions, i no modifiquen aquesta caracterització general), perquè hauria representat un trencament de la línia de conducta des dels seus orígens com a classe. El gruix d’aquesta gran burgesia va ser el primer sector social en abandonar el català i a propugnar–ne la substitució per l’espanyol, en el marc de la seva proposta de nacionalisme espanyol per superar la crisi de del règim borbònic (tal i com il·lustra el llibre recent de Joan Lluís Marfany¹ i com va satiritzar Santiago Rusiñol a l’obra Gente Bien). Contràriament a allò que s’afirma des del lerrouxisme, des del supremacisme espanyol i des del regionalisme català panxacontent (l’autonomisme), si avui la llengua encara sobreviu, per bé que amenaçada, ha estat per la fidelitat de les classes populars que no han deixat d’expressar-se en català i de lluitar per la sobirania nacional, enfront la inexistent fidelitat lingüística de les elits. El gruix de la gran burgesia, històricament i actualment, amb més o menys desvergonyiment i més o menys hipocresia, hi ha estat majoritàriament hostil. De fet, el recent treball de Xavier Casals i Enric Ucelay Da Cal² documenta la seva implicació en la creació del feixisme espanyol des de 1919.

Al seu botiflerisme impenitent, el gruix d’aquesta fracció burgesa, hi ha afegit la seva adhesió incondicional a l’status quo en totes les conjuntures potencialment revolucionàries esdevingudes, bo i tancant sempre files amb l’oligarquia espanyola i la monarquia. Ha estat l’abanderada de les més vergonyoses i sagnants guerres colonials (al Marroc, a Cuba), patrocinadora dels cops d’estats reaccionaris (ja fossin els «pronunciamientos del segle XIX o bé els de Primo de Rivera, Franco i Armada/Tejero al segle XX) i hostil a tots els intents modernitzadors del règim espanyol que posessin en perill (ni que fos lleument) llurs privilegis de classe. No només s’ha oposat a les lluites de les classes populars pels drets bàsics (com era previsible, en tant que integrants de la classe burgesa), sinó que s’ha enfrontat als intents revolucionaris de les seves fraccions de la seva mateixa classe per imposar un règim burgès enfront l’oligarquia monàrquica dominant. Tota llur contundència contra les classes populars i la mitjana i petita burgesia es transforma en llagoteria, servilisme i acomplexament enfront el nucli dur de l’oligarquia espanyola. Malgrat el seu espanyolisme militant (en un ventall que va de la negació absoluta de la catalanitat fins a un regionalisme ingenu que nega el conflicte nacional) i la col·laboració amb la imposició del programa oligàrquic espanyol (per exemple col·laborant amb el lamentable trasllat de domicili social d’empreses després del 1-O), aquesta gran burgesia «catalana és humiliada i baquetejada constantment, i acusada permanentment de «deslleialtat a Espanya. Tots els intents d’aquesta burgesia de tenir algun paper no subsidiari en el seu col·laboracionisme espanyol, tant en el pla polític («Operació Reformista, per exemple ) o econòmic (corredor mediterrani, inversions en infrastructures, OPA sobre ENDESA,… ) són sistemàticament sabotejats pel nucli dur de l’oligarquia espanyola. Davant d’aquesta manifesta hostilitat, hi reacciona amb més submissió i recriminant a la societat catalana la seva escassa espanyolitat ( avui com al segle XIX) i no pas obrint els ulls i adonant-se que la raó d’aquesta hostilitat és la contradicció irresoluble entre la nació catalana i el supremacisme espanyol que representa l’oligarquia monàrquica, la qual en té prou present l’existència i que les elits catalanes, miops, es neguen a veure.

Per acabar de reblar el clau de la subalternitat econòmica i política, a les darreres dècades (tal com ha passat el conjunt del món capitalista en aquesta fase de concentració de riquesa) s’ha accelerat de transformació d’aquesta burgesia industrial i comercial en una de cada cop més rendista, financera i tecnòcrata. El gruix d’aquestes famílies han anat venent les seves empreses industrials (alimentàries, farmacèutiques, del sector metall, papereres…) a corporacions multinacionals i han prioritzat la seva participació en els grans fons d’inversió i les operacions immobiliàries, alhora que llurs descendents han passat de ser els «capitans indústria» que feien embadalir Jaume Vicens Vives a ser «oficials» d’indústries d’altri. Així, els seus ingressos depenen més del dels salaris i «bonus» escandalosos de les empreses on treballen, del rendiment d’actius immobiliaris i de les operacions especulatives dels fons d’inversió participats, i molt menys de la seva activitat a l’anomenada «economia productiva». En conseqüència, la seva capacitat de decisió més o menys autònoma s’ha esvaït en bona part; s’han convertit en un grup social tan dependent de les decisions alienes i de conjuntures fora del seu control, que esperar-ne alguna voluntat, capacitat o interès per formular un projecte de país sobirà és ben poc realista. I, per tant, llurs eines tradicionals d’influència en les decisions econòmiques de l’oligarquia espanyola (Cercle d’Economia, Foment del Treball Nacional) ara són una caricatura d’elles mateixes, mers altaveus del discurs del nucli dur de les classes dominants espanyoles. 

La mitjana i petita burgesia, naufragant entre Escil·la i Caribdis

Aquesta fracció, amb totes les seves contradiccions (tensió entre independentistes i nostàlgics de l’autonomisme pujolista) i excepcions (la petita burgesia tecnocràtica espanyolitzada) ha participat significativament del moviment popular per la independència; les seves organitzacions (patronals i polítiques), al principi a contracor i arrossegades per la seva base social, s’han incorporat plenament fins arribar a hegemonitzar-lo de forma directa (orgànicament essent un component essencial de la seva direcció) o indirecta (a través de l’hegemonia ideològica que ha impregnat el comportament d’altres actors que no formen part majoritàriament d’aquest grup social (Òmnium Cultural, ANC en algunes fases, ERC). El canvi d’alineament d’aquests sectors burgesos, la seva implicació, ha estat determinant (no exclusivament però sí en un grau important) a l’hora de caracteritzar la configuració, la dinàmica, les potencialitats i també les febleses del moviment de masses (fruit de les contradiccions, sobretot de la mitjana burgesia).

La dinàmica de contradiccions d’aquests sectors, atrapats entre la pulsió d’aliar-se amb les classes populars per intentar un projecte propi que freni la imparable proletarització de la petita burgesia (però que a mitjà termini, els farà perillar com a classe hegemònica, com el monstre Escil·la devorava les seves víctimes) o de seguir nominalment liderant un bloc polític (però dependents dels interessos de la gran burgesia que els engoleix i els fa més irrellevants dia a dia (com Caribdis, que ho feia amb les seves), explica bona part les vacil·lacions de la direcció del moviment i les trencadisses a l’espai polític que els representava (com la creació i la implosió del PDCAT, els cops de volant a Junts, les dissonàncies entre un discurs polític maximalista i una pràctica política continuista amb l’autonomisme, la virulència verbal contra els partits del 155 alhora que s’hi pactava als ajuntaments, a les Diputacions i , darrerament, al Parlament de Catalunya).

Contràriament a allò que diu el conjunt de l’espanyolisme (tant el supremacisme espanyol com el criptoautonomisme), i també alguns sectors que es reclamen independentistes, l’impuls que origina el procés d’autodeterminació present —com ho havia fet en el passat— ve de les aspiracions d’amplis sectors de les classes populars catalanes de millorar les seves condicions de vida bo i conquerint sobirania política (la independència) com a via per guanyar sobirania social. La crisi del 2008 va amplificar un moviment que s’havia iniciat amb el procés de consultes populars (en un context de mobilitzacions generalitzades pels drets socials) i que va cristal·litzar en la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. La participació massiva a les primeres mobilitzacions que va convocar, no només d’una gran majoria de les classes populars sinó també un gruix important de la petita i mitjana burgesia, va arrossegar la direcció de la seva organització de referència (CiU) a intentar canalitzar i dirigir aquest moviment per tal de controlar-ne els efectes que ja s’estaven notant en la superestructura política (crisis de Convergència Democràtica de Catalunya, d’Unió Democràtica de Catalunya i del PSC) i en la representació institucional (eleccions de 2012). Que aquests sectors hegemonitzessin les organitzacions de masses de l’independentisme (ANC, Òmnium Cultural) amb una certa facilitat s’explica per les debilitats de l’independentisme d’esquerres (les quals analitzarem més endavant). Aquesta hegemonia s’estenia també al nou sistema de partits, a la representació institucional i sobretot al discurs i a l’estratègia política. I són precisament aquests dos àmbits on l’hegemonia burgesa ha fet embarrancar el procés d’autodeterminació després de l’1 d’octubre del 2017. La capacitat mobilitzadora de les organitzacions independentistes i l’avenç de la consciència que la Independència era la clau que obria totes les portes a un futur constituent des d’on es podia transformar des de l’adscripció nacional de la ciutadania del país fins a la mateixa estructura, i des d’on es podien atendre les demandes d’amplis sectors de la població, no va venir acompanyada ni d’una politització al nivell que calia per enfrontar-se amb efectivitat a l’Estat Espanyol, ni de l’elaboració d’una estratègia efectiva (que tingués en compte realment a quins interessos s’enfrontava el moviment i quina mena de resistència popular caldria articular per aturar la ben previsible repressió política, policial i judicial que s’ha esdevingut). Podríem dir que els fets van anar per davant de les consciències, si més no fins el 2017. La mobilització popular que va ser prou forta per fer saltar pels aires l’aliança històrica entre la gran i la mitjana burgesia (pacte que havia garantit l’estabilitat del règim post-franquista a la Comunitat Autònoma Catalana, i l’expressió política del qual era el Pujolisme, capaç alhora de vetllar pels interessos de la gran burgesia, d’adormir la consciència de la petita burgesia en procés de proletarització, i d’arrossegar sectors importants de les classes populars). En canvi, aquesta dinàmica no va ser suficient per modificar profundament les concepcions prèvies de la direcció del moviment, ja fos dels partits (PDCAT-Junts, ERC, CUP) o de les organitzacions de masses (ANC i Òmnium Cultural) ni per generar una estratègia a l’alçada dels objectius pretesos, ni tampoc una renovació de lideratges per superar les insuficiències esmentades. Sense una concepció política ajustada a les necessitats objectives i subjectives del procés i al seu objectiu declarat —la independència— malgrat els desbordaments populars decisius, però discontinus (mobilitzacions populars contra la repressió al llarg de 2017, ocupació de les escoles, creació dels CDR, vagues…), i davant la resposta repressiva de l’Estat i el fracàs (que caldria que les direccions dels partits admetessin d’un cop) de l’intent de forçar una negociació a partir del referèndum, allò que es va anomenar «el pas de la llei a la llei (que era l’aposta majoritària de la direccions dels partits i de les organitzacions de masses), en comptes de replantejar l’estratègia en termes de futur (basant-se en l’estat de consciència i mobilització popular i la necessitat de sostenir la confrontació per avançar cap a la Independència) es va imposar la reculada, és a dir, la reafirmació de les concepcions que justament havien impedit generar una estratègia adequada. La incapacitat d’una direcció concreta a l’hora d’analitzar i donar una resposta adient al context repressiu es va voler convertir, amb prou èxit, per desgràcia, en el fracàs del conjunt del moviment per seguir endavant.

Aquestes concepcions que es van imposar en molts moments, en la fase més àlgida, i sobretot després de l’1 d’octubre de 2017, es podrien resumir en:

1. L’Estat espanyol borbònic es basa sobre principis democràtics i per tant, ha d’acabar reconeixent el dret legítim a l’autodeterminació ( inclosa la independència del poble català) en la mesura que aquest demostra tenir un suport majoritari al carrer i, sobretot, a les institucions.
2. Per tant és factible un procés legal, formalment impecable, impulsat pel Parlament de Catalunya, que en exercici de la seva sobirania impulsi aquest exercici i prepari aquesta transició. S’entén que les institucions sotmeses a la sobirania del Parlament o de les majories independentistes (als municipis) acataran el nou marc legal.
3. La suma de les masses mobilitzades i de l’acció institucional forçarà el Govern espanyol a negociar una sortida política a l’exercici pacífic del dret d’autodeterminació del poble català.
4. La Unió Europea s’implicarà activament en el sentit de forçar aquesta sortida política i evitar una acció repressiva de l’Estat contra l’independentisme.
5. L’hegemonia política del moviment independentista ha de recaure en les classes políticament dirigents habituals (mitjana i petita burgesia) i el lideratge ha de recaure principalment en els partits i no en les organitzacions de masses i/o de base (ANC, CDRs, forces sindicals rupturistes, moviments socials,…).

El que ha passat els darrers set anys, com era previsible, ha deixat prou en evidència la inconsistència d’aquesta concepció ideològica com perquè ara no calgui aprofundir-hi. La incapacitat de superar globalment aquesta visió hegemònica entre aquests sectors burgesos com entre bona part de les classes populars (plantejaments alternatius s’havien estat generant en aquests sectors esmentats, però sense que hagin aconseguit imposar-se més enllà d’alguns desbordaments puntuals) ha estat determinant per d’abocar-nos al marasme polític actual. Fins ara hem descrit el comportament d’aquests sectors com un tot, però també cal considerar-ne detalladament llurs contradiccions internes i els seus efectes, sense els quals no es podria entendre la dinàmica present i futura d’aquestes fraccions burgeses.

Del rumb a Ítaca al vòrtex d’Escil·la

Quan s’han imposat més clarament les tesis rupturistes (en moments de màxima mobilització popular) hem vist com l’aliança entre mitjana i petita burgesia desplaçava la gran burgesia d’alguns àmbits de poder (a la direcció de les patronals mitjanes i de les Cambres de Comerç), i apostava per una aliança política amb els sectors més populars, ja fos orgànicament (com la creació de la Crida Nacional o la incorporació a Junts de sectors que no estaven en l’òrbita política de CiU), estratègicament (convocatòria de la consulta del 9 de novembre i del Referèndum de l’1 d’octubre, estratègia de confrontació des de l’exili, creació del Consell per la República, intents de crear l’Assemblea de Càrrecs Electes..) o institucionalment (aprovació de lleis amb contingut social al Parlament de Catalunya, mocions a favor del procés d’independència o de denúncia de la monarquia als ajuntaments,…). I, com a conseqüència, per primer cop des de feia temps, aquest sector social ha estat també objecte d’una repressió per part de l’aparell de l’Estat (administratiu, judicial i policial) que habitualment s’acarnissa prioritàriament amb les classes populars. Això ha exacerbat el doble conflicte a les organitzacions i institucions on són hegemònics aquests sectors socials: el primer, la lluita pel control de la direcció política entre els qui tradicionalment l’han exercida i els nouvinguts, ni que hagi estat al preu d’assumir estratègies més pròpies dels sectors populars; i el segon, entre els partidaris de sostenir una estratègia de confrontació (amb tots els matisos que es vulgui i encara que fos a costa de qüestionar determinades concepcions prèvies) i els que l’han volguda evitar o minimitzar. Fruit d’aquesta doble confrontació s’han generat el naixement i la mort del PDCAT i de la Crida Nacional per la República, les lluites pel control de Junts, i la generació de noves organitzacions polítiques (l’extrema dreta que s’autoproclama independentista i les que es reclamen del «quart espai» independentista) a partir de la centrifugació de sectors que havien format part de l’òrbita de Junts. El temps dirà la incidència d’aquests en la dinàmica futura independentista.

Això darrer i la negativa d’ERC a plantejar una estratègia de confrontació amb l’Estat, i el rebuig de la CUP a participar plenament en l’estratègia de l’exili, han contribuït a la recuperació del poder del sector tradicionalment dirigent a Junts, en aliança amb nous quadres, i en la dretanització del seu discurs polític, que d’una banda flirteja amb el discurs de l’extrema dreta (com en el discurs sobre la seguretat i la immigració) i de l’altra reforça el seu discurs més ultra-liberal (en política impositiva, per exemple ) i l’aposta per l’economia més especulativa, tòxica i insostenible socialment i ecològica (defensa del Hard Rock Cafè, del Quart Cinturó o de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona), de bracet amb els sectors espanyolistes als quals verbalment nega el pa i la sal, però que en els actes secunda i reforça. S’ha retornat al vell discurs convergent però amb un afegit extremadament perillós: una extrema dreta que diu ser «independentista» i que desvia el discurs del conflicte real (entre l’Estat espanyol i les classes populars catalanes) a l’estigmatització de determinats col·lectius (immigrants pobres, majoritàriament), emmascarant així el règim d’ocupació i els seus responsables (oligarquia espanyola, incloent-hi la gran burgesia «catalana»), els seus instruments i còmplices (forces polítiques, policials, judicials i mediàtiques d’ocupació) i els seus mitjans (Constitució i aplicació de la legislació que se’n deriva). Ens trobem en una situació de dissonància absoluta entre el discurs i la realitat, perquè els fenòmens de fons que han empitjorat les condicions de vida de les classes populars, és a dir, la imposició global de les polítiques neoliberals de regressivitat fiscal, de precarització laboral, de finançarització de l’economia, de privatització i especulació sobre béns bàsics (habitatge, energia, aigua) i de destrucció del teixit productiu, han afectat i han empès a la proletarització i a la precarització també a àmplies capes de la petita burgesia tradicional (comercial , industrial i agrària). O sigui que, a més de no haver donat cap sortida al conflicte nacional, les raons objectives per al conflicte social entre aquests sectors i que ja es posaven de relleu en l’article de 2013, en comptes de desaparèixer, s’han exacerbat.

Les classes populars, el motor poderós, però que no controla la direcció.

Malgrat que les classes populars organitzades han estat el motor veritable del procés popular d’autodeterminació i dels canvis polítics esdevinguts els darrers anys, han actuat des de la feblesa orgànica i política, especialment pel que fa a la seva força institucional. Mentre que mitjançant les organitzacions de masses (com la Plataforma pel Dret a Decidir, l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural) ,a través de la mobilització i la desobediència massiva, han desbordat més d’una vegada els marcs mentals i d’actuació del conjunt d’organitzacions polítiques, no han disposat d’unes eines prou fortes per trencar les inèrcies institucionals i mentals o que prioritzessin el programa de ruptura democràtica per la independència en clau de satisfacció de les necessitats de classe. L’impacte en la presa de consciència política de les conseqüències de l’ocupació espanyola en àmplies capes de les classes populars, que s’han estat mobilitzant aquests anys, no s’ha correspost amb una presa efectiva de poder, ni tan sols parcial com per millorar prou les seves condicions de vida o mostrar les potencialitats d’una conquesta de sobirania política.

D’una banda hem vist com les forces adscrites (de forma explícita o implícita) a l’esquerra d’obediència espanyola a Catalunya, ja fossin les tradicionals (ICV) o les de nova creació (Podem , Comuns), majoritàriament no són capaces d’assumir el dret d’autodeterminació efectiu per al nostre poble i per tant —exceptuant els sectors que se n’han acabat desvinculant— han estat un obstacle per al moviment popular per la independència i l’han combatut (encara que no fos fins als extrems cínics del PSC, que ha anat de bracet tant de la dreta extrema, com de l’extrema dreta i del falangisme de Ciudadanos, que assenyalava prou encertadament Carles Castellanos). No és objecte d’aquest article escatir quina part d’aquesta hostilitat s’ha degut a comoditat política, insuficiència analítica o profunda complicitat amb el règim monàrquic. En qualsevol cas, els efectes han estat prou evidents. Aquesta actitud s’ha estès als sindicats sota el seu control, ja fossin els defensors habituals de l’status quo (CCOO i UGT), que es van oposar a la vaga del 3 d’octubre, per posar només un exemple, o d’altres de suposadament «revolucionaris» que davant l’eventualitat de desobediència institucional per celebrar el Referèndum, van assumir l’argumentari espanyolista. Prenguem nota d’una vegada que el posicionament d’aquestes organitzacions és, al capdavall i en el terreny dels fets, l’alineament amb les forces espanyolistes i no perdem més el temps blanquejant-les o provant de «seduir-les».

Pel que fa les organitzacions polítiques que ens reclamem de l’independentisme d’esquerres, hem mostrat també les nostres febleses al llarg d’aquests anys.

Hegemonia de la concepció burgesa del moviment per la independència

Ja hem esmentat més amunt que la força més nombrosa de l’independentisme d’esquerres, ERC, ha assumit un marc mental propi de la mitjana burgesia i que s’ha revelat inadequat per abordar les diverses fases del procés d’autodeterminació i, especialment a partir de l’1 d’octubre de 2017, de cara a respondre políticament a la repressió de l’Estat amb iniciativa política per sostenir la confrontació popular i legitimar-la. Aquesta hegemonia s’estenia a les grans organitzacions de masses (ANC i Òmnium Cultural) de manera que des d’aquest àmbit tampoc no es va poder superar aquesta feblesa, ni tampoc la deriva posterior de renúncia d’ERC a la confrontació per privilegiar allò que alguns anomenen «negociació. Però el pes d’aquesta concepció no ha estat només un llast en l’àmbit de la confrontació amb l’Estat: també ha pesat com una llosa quan des del poder institucional s’ha volgut fer creure es podrien resoldre l’accés a drets bàsics, com l’habitatge, la sanitat o el treball digne, sense qüestionar l’status quo (que condueix a l’escassedat de recursos, fruit també de l’espoli fiscal i de la sobirania limitadíssima dels ajuntaments i de la Generalitat). En comptes d’evidenciar la necessitat de superar l’ocupació política per atendre com cal les necessitats populars, s’ha fet un discurs basat en l’aprovació dels «pressupostos més socials de la història ( sense reconèixer que fins i tot amb el seu creixement net, sovint fan curt per atendre les despeses presents³). La consegüent reculada política evident de l’independentisme l’acabem de veure dramàticament certificada, un altre cop, en els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

Dubtes a assumir plenament la naturalesa del conflicte nacional

Si bé l’entrada en escena en el seu moment de la CUP va alimentar moltes esperances, i en moments concrets ha forçat avenços importants (celebració del 9-N, fixació de la data del Referèndum, posicionaments institucionals), no s’ha assumit plenament i de forma continuada que l’ocupació nacional dels Països Catalans per part dels estats Espanyol i Francès és l’instrument de dominació de classe de les oligarquies espanyola (que inclou la gran burgesia «catalana») i francesa i que la conquesta de la independència és un canvi revolucionari estratègic essencial perquè les classes populars catalanes accedeixin a la sobirania efectiva i puguin millorar les seves condicions de vida. D’aquí els dubtes i les reticències envers el moviment de ruptura democràtica per la independència, les seves organitzacions (singularment l’ANC) i la incapacitat per establir aliances tàctiques conjunturals amb els sectors de la petita burgesia objectivament interessats en aquesta ruptura. Per desgràcia, amb la fallida de l’estratègia de forçar la negociació amb l’Estat i la renúncia a la confrontació, ERC s’ha encomanat d’aquesta feblesa i, enmig d’una gran desorientació ideològica, des del seu entorn s’han difós discursos políticament inconsistents qüestionant el caràcter nacional de la confrontació amb l’Estat (i fins i tot la necessitat de la independència) o la centralitat de la llengua catalana com a eina de cohesió nacional.

Excés de tacticisme

Per raons ben diferents, tant la CUP com ERC han perdut grans oportunitats per representar les aspiracions de les classes populars catalanes i alinear els objectius d’alliberament nacional i social, i vertebrar així el moviment popular. En no haver-les aprofitat, han cedit l’hegemonia a les forces espanyolistes entre bona part dels sectors populars i han deixat espai a la penetració de l’extrema dreta per rendibilitzar la frustració per l’objectiu empitjorament de les seves condicions de vida. El domini d’una visió merament instrumental de les oportunitats de participació institucional i la por a ser acusada de «reformista ha fet que la CUP sovint hagi esquivat marcar l’agenda i condicionar les polítiques públiques envers avenços qualitativament decisius —encara que fossin modestos, degut a les limitacions financeres i legals— que, si més no, haurien marcat unes expectatives i un marc mental substancialment diferents a les visions sòcioliberals i de socialdemocràcia repintada que hegemonitzen sovint les forces que es reclamen d’esquerra. Per posar un exemple sagnant, la irrellevància política de les tres regidores de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona —que ha culminat en la seva desaparició del consistori—, en un moment de màxima fragmentació i fluïdesa política, hauria d’haver generat algun tipus de reflexió sobre què es va fer malament. En el cas d’ERC, hem observat que la pulsió per ocupar la centralitat política l’ha dut a generar la seva proposta política més cap als postulats de l’establishment i de l’opinió publicada, i en la competició electoral amb Junts per tal de ser el partit independentista majoritari, que no pas pensant en la construcció d’un programa polític orientat a satisfer les necessitats de les classes populars, les quals, en algun moment concret, li havien donat un suport electoral massiu. Per exemple, en comptes d’implicar-se en la creació d’un moviment sindical de classe nacionalment autocentrat (com el que és majoritari a Galiza, Euskal Herria o Irlanda), han preferit seguir alimentant el sindicalisme compromès amb el règim vigent, i hegemonitzat per les organitzacions polítiques d’obediència espanyola. Totes aquests febleses han tingut un cost altíssim. D’una banda, han ressucitat una de les dues potes polítiques del règim monàrquic (la que representa el PSOE i els seus satèl·lits) i li han regalat l’hegemonia electoral i institucional. De l’altra, han desmobilitzat i desconcertat bona part de la base popular independentista i, finalment, en no haver-se donat sortida a les expectatives de millora de les condicions de vida de les classes populars, s’ha regalat un ampli terreny polític a l’extrema dreta, la qual s’ha apressat a rendibilitzar l’acumulació de decepcions i a estendre els discursos d’odi, bo i creant un ambient polític irrespirable.

I ara què?

Paradoxalment, quan menys eines tenim a l’abast és precisament quan més urgent és construir una alternativa política per a la conquesta de sobirania política i econòmica per part de les classes populars (petita pagesia, classe treballadora assalariada i/o aturada i/o precaritzada, autònoms,…) capaç de frenar la degradació imparable de les seves condicions de vida, de garantir el present i el futur del català, de fer avançar la lluita contra l’opressió patriarcal, i de transformar de forma justa i efectiva el model productiu per enfrontar l’emergència climàtica i energètica. El fracàs del lideratge burgès del moviment per la independència només es podrà superar si les forces que ens reclamem de l’independentisme d’esquerra som capaces de fer foc nou (en lideratges i estratègies) per dotar-nos les eines que calen (organitzacions polítiques, sindicals i de massa), a partir del bloqueig actual, prendre’n el lideratge i avançar políticament. No serà fàcil, caldrà molta autocrítica (absolutament de tothom) i voldrà temps i molta tenacitat, però és inevitable si volem ser útils als Països Catalans i a la seva gent, en uns moments tan difícils.

Notes