Contra les polítiques neoliberals, posem la vida al centre del sistema econòmic

Per descriure acuradament la situació actual de patiment de la immensa majoria del nostre poble s’està utilitzant l’expressió “sindèmia” (la confluència de diverses epidèmies) i és que no hauríem de perdre de vista que el que ha aguditzat l’impacte del COVID-19 (ja per ell mateix prou greu) és la seva concurrència amb un model econòmic socialment i ecològicament insostenible, una situació d’ocupació al servei de l’oligarquia espanyola (de la qual n’és part la gran burgesia catalana) i amb l’aplicació de polítiques econòmiques neoliberals i tot plegat sota l’hegemonia del patriarcat. Només tenint en compte tots aquests factors podem explicar l’empitjorament de les condicions de vida de les classes populars catalanes. En aquest article ens centrarem en el especialment en l’impacte del neoliberalisme, perquè els altres aspectes ja s’analitzen prou acuradament en altres textos d’aquesta mateixa Veu a càrrec dels companys Carles Castellanos, Xavier Oca, Juanjo Giner i Roger Guimerà, per exemple.

Un impacte devastador

Després de gairebé mig segle d’imposició de les polítiques neoliberals (no ho oblidem, ‘manu militari’ a través de cops d’estat, com a Xile, Burkina Faso, Turquia o Pakistan, d’invasions i guerres imperialistes a l’Àfrica, l’Amèrica Llatina o l’Àsia, de ‘cops tous’ com a Itàlia o d’intervenció econòmica com a Grècia), ja tenim prou evidències per afirmar que els axiomes del dogma neoliberal són falsos (ara en diríem potser “fake news”) i que, en qualsevol cas, els seus efectes sobre l’economia són els oposats als que diu pretendre, tal com anirem desgranant més endavant, gràcies a una colla de contribucions que des de l’economia crítica, en sentit ampli, s’han anat publicant als darrers temps.

L’impacte sobre el model econòmic als Països Catalans és devastador: un mercat de treball amb uns nivells d’atur en màxims històrics, i qui treballa ho fa en una gran precarietat (com molts dels mal anomenats “autònoms”, que no gaudeixen pas de cap mena d’autonomia econòmica) i desprotecció social i amb uns nivells salarials dels més baixos en la nostra història i que molt sovint no garanteixen atendre les necessitats més bàsiques (com palesa el creixement constant del contingent de treballadores pobres) tant en relació al nivell de preus com al Producte Interior Brut, on les rendes del capital segueixen guanyant terreny a les rendes salarials. Alhora tenim un sector públic raquític (menys del 10% de treballadors públics sobre la població activa, molt per sota de la mitjana europea), incapaç sovint de garantir la prestació de serveis essencials, hipotecat per un alt nivell d’endeutament. Alhora l’onada de privatitzacions, externalitzacions i especulació fan que alguns béns bàsics, com ara l’habitatge o l’energia estiguin fora de l’abast de bona part de la nostra ciutadania, la qual al mateix temps està fent un esforç fiscal prou important, sotmesa a un sistema que penalitza el consum i les rendes del treball mentre que els grans tenidors de capital són afavorits per exempcions fiscals i subvencions encobertes. A sobre, una bona part de les nostres activitats econòmiques estan basades en activitats de baix valor afegit (com el turisme de masses o l’agroindústria d’exportació massiva) que consumeixen intensivament recursos poc renovables o en altres molt dependents de multinacionals (química de base, automoció) i que majoritàriament tenen poc o gens a veure amb les necessitats del territori i sobre les quals empreses el nostre poble hi té una sobirania pràcticament nul·la i ecològicament poc sostenibles.

A l’hora de fer front al COVID-19 totes aquestes misèries s’han posat de relleu de forma clamorosa: el confinament ha suposat la pèrdua absoluta de feina de tothom qui treballava en l’economia submergida i la reducció dràstica d’ingressos de la majoria de treballadores, especialment de la majoria dels serveis i de la cultura, i ni l’administració espanyola ha volgut donar-hi resposta, ni les administracions locals ni autonòmiques han pogut atendre, perquè només administren -i amb moltes restriccions- les engrunes del diner públic. En termes de salut pública, ha plogut sobre mullat; a l’erràtica política enfront del COVID-19 s’hi ha hagut d’afegir la insuficiència crònica de recursos públics a la Sanitat que ha impedit una resposta a l’alçada de les necessitats de la població en les diverses fases d’impacte del COVID-19, tant en la prevenció i detecció de contagis, com en l’atenció de les persones infectades o en risc de ser-ho, com en la vacunació, com en el manteniment de la resta de l’atenció sanitària no relacionada amb la pandèmia. Aquest mateix raquitisme s’ha patit en la resta de serveis públics que no han generat els canals alternatius per garantir-ne la prestació a l’alçada de les necessitats, en situació de confinament (en el cas per exemple de la gestió de les prestacions d’atur o de moltes prestacions socials s’ha viscut una desprotecció totalment inadmissible, per exemple) o ho han fet en condicions més que discutibles de seguretat (cas de l’educació o del transport públic).

El fracàs econòmic del capitalisme neoliberal: més atur, més precarietat, pitjors salaris i recessió

Un dels axiomes fonamentals del neoliberalisme (o, de fet, dels apologetes del capitalisme, ja que el primer només n’és la versió ideològicament més fonamentalista), és la suposició falsa és que el sistema econòmic -capitalista- tendeix “naturalment” a la utilització òptima dels mitjans de producció, entre ells a la mà d’obra i que si s’enretiren els “obstacles artificials”, el creixement econòmic i la plena ocupació estan garantides i, per aquest camí, se suposa que ha d’arribar el benestar generalitzat de la població. Aquest dogma fals és el que l’economista italiana Antonella Stiratti desmunta magistralment al seu llibre “Treball i salari”¹, basant-se en l’anàlisi, tant de les polítiques laborals aplicades a Itàlia i especialment al sud d’Europa, com de les seves conseqüències econòmiques. La conclusió és incontrovertible: les reformes laborals que han suposat l’erosió de la negociació col·lectiva, l’eliminació de mínims salarials o de la seva actualització en funció de l’evolució dels preus i la retirada de drets i garanties als treballadors han produït, en contra del que es deia pretendre:nivells creixents d’atur estructural, empitjorament dels salaris, extensió de la precarietat laboral i, com a conseqüència, un empobriment de la majoria de la població i una depressió econòmica en una espiral descendent que els nivells creixents d’endeutament públic i privat amb prou feines poden dissimular i que en qualsevol cas ens aboquen a una situació cada cop més insostenible i de sortida incerta si no hi ha un gir en les polítiques econòmiques. En comptes de trobar-nos en un escenari de plena ocupació (com era habitual abans de l’hegemonia neoliberal) estem en nivells rècord d’atur, agreujats encara per a les dones i la població jove.

Tota economia que no planifiquis tu, serà planificada en contra dels teus interessos

Un altre dels pilars del fonamentalisme neoliberal és afirmar que la prosperitat econòmica es produeix en absència de tota intervenció “artificial” dels dels poders públics, bo i deixant que la “mà invisible del mercat” actuï imposant la racionalitat econòmica que corregeix els desequilibris momentanis del cicle econòmic. Es tractaria doncs de retirar tot obstacle al lliure moviment dels capitals per afavorir un creixement econòmic aparentment imparable. Potser no trobarem evidència més fàcil per desmuntar aquesta fal·làcia que ressenyar les conseqüències de la crisi financera del 2008, que ha devastat els serveis públics i ha fet caure en picat les condicions de vida de les nostres classes populars. Com afirma l’economista Michael Hudson, tota economia és fruit de la planificació, la qüestió és qui ho fa i amb quins interessos. Precisament al seu llibre “Matar l’hoste: com el deute i els paràsits financers destrueixen l’economia global”², analitza com l’abolició de totes les regulacions a l’acumulació i als moviments de capital i que es van imposar a partir dels anys 30 del segle XX, van alimentar la creixent finançarització de l’economia i la seva concentració en mans dels fons d’inversió, els monopolis bancaris, immobiliaris i de les matèries primeres i l’energia van conduir a l’esclat de la crisi del 2008. Però l’impacte d’aquest procés de concentració de poder és encara més profund que allò que els cicles econòmics crítics revelen; en el seu afany per acumular poder a través de l’enginyeria finacera, aquests monopolis erosionen el teixit productiu ( i no només de les petites i mitjanes empreses) i arriben a destruir empreses ben grans i econòmicament viables, com hem vist recentment en el cas de la multinacional de la joguineria Toys’R’Us , víctima dels taurons dels fons voltors que no han tingut cap escrúpol en omplir-se les butxaques, al preu de deixar sense feina milers de treballadores. Aquest poder monopolista destrueix empreses i llocs de treball, genera crisis i encara pitjor, està creant una bombolla de deute públic i privat, que si no es reverteix amb una política econòmica decidida a escal mundial pot provocar una paràlisi econòmica encar pitjor de les que hem conegut. L’economia capitalista no és governada per cap “mà invisible” del mercat, sinó per les oligarquies, hàbilment camuflades, que controlen els poders públics, per tal d’impedir, entre d’altres coses, l’existència de cap “mercat lliure” que pugui posar entredit el seu domini aclaparador. En el cas dels Països Catalans del Sud , l’instrument de control de l’oligarquia espanyola, al qual ret vassallatge l’alta burgesia catalana, és el que anomenem l’IBEX35, l’entramat d’interessos que fan ballar al seu so la direcció dels partits polítics i tota l’estructura de l’Estat Espanyol i sobre el qual és d’obligada lectura el llibre de Rubén Juste “L’ IBEX35. Una història herètica del poder a Espanya”³

Menys Estat vol dir menys prosperitat i més desigualtat

Una de les cantarelles preferides pels neoliberals és la que afirma que “cal menys Estat”. Un altre cop el millor antídot contra aital fal·làcia és l’anàlisi de la realitat. Hi poques afirmacions tan unànimes entre el col·lectiu d’economistes no encegat pel neoliberalisme desfermat , del gens marxista Piketty⁴ fins a Samir Amin, passant per Hudson, Sitiglitz o Krugman, com la de considerar el període de 1945 a 1975 com el de més prosperitat econòmica mundial, en el qual el creixement econòmic sostingut es va servir per assegurar nivells bàsics de qualitat de vida a bona part de la humanitat i per reduir desigualtats de forma molt generalitzada. La característica del període és ben coneguda: una intervenció forta dels poders públics en l’economia, en la seva planificació, a través de pressupostos públics potents i regulacions laborals i econòmiques estrictes per impedir la repetició d’una nova crisi com la de l’any 1929.

I amb uns sistemes fiscals que penalitzaven les grans fortunes i els grans ingressos amb tipus marginals superiors al 90% (sí, el 90%, sí als capitalistes Estats Units d’Amèrica). Evidentment el context geopolític era determinant, les forces populars havien derrotat globalment (amb les conegudes excepcions ibèriques) el feixisme internacional i una Unió Soviètica reforçada havia derrotat el III Reich a Europa. Les masses treballadores s’emmirallaven en la Revolució d’Octubre i exigien socialitzar els beneficis del sistema econòmic i les burgesies occidentals es van abocar a refredar les temptacions revolucionàries construint l’anomenat Estat del Benestar. Encara avui, l’economia que més creix i més redueix les desigualtats és la xinesa, segurament amb diferència una de les que té més control públic.

Una moneda única per sotmetre Europa i lligar-la a la foscor del fanatisme austerista del Banc Central Europeu i la burgesia alemanya

La Unió Europea, i, especialment les institucions de l’Eurozona, com el Banc Central Europeu han estat instruments decisius per imposar les polítiques monetàries neoliberals, que han llançat aquestes economies als peus dels cavalls dels especuladors financers i han aguditzant les recessions subsegüents a cada esclat de la crisi a través la imposició de bbaixades generals de salaris reals, de retallades de serveis i de pressupostos restrictius per tal de -suposadament- sanejar els comptes públics. L’obsessió per la “competitivitat” (a costa dels salaris) i per controlar la inflació (un instrument que històricament havia servit per alleugerir el pes del deute públic, com encertadament assenyalen Piketty⁵ i Stiratti⁶) el que ha fet és, d’una banda engreixar més el deute, reduir encara més per corregir els desequilibris econòmics o per paliar-ne els efectes (amb polítiques socials adreçades a garantir condicions de vida mínimament digna) i de l’altra deprimir encara més l’activitat econòmica. Nogensmenys, la combinació d’aquestes polítiques ha aprofundit encara més els desequilibris a la l’Eurozona a favor dels interessos de la burgesia alemanya, tal i com exposen Flassbeck i Lapavitsas al seu llibre “Contra la Troika”⁷. La depressió dels salaris que ha donat un avantatge competitiu a les empreses exportadores alemanyes, ha provocat un empobriment generalitzat de la classes treballadores de l’Eurozona que combinat amb les polítiques pressupostàries restrictives, han deixat en clar desavantatge la major part dels estats de l’Eurozona per atenuar l’impacte de les retallades, i tal i com estem veient ara mateix amb la resposta als confinaments derivats del COVID-19, tenim una agudització de les desigualtats a Europa. L’Euro i el Banc Central Europeu han segrestat la sobirania monetària i pressupostària dels estats de l’Eurozona (no hi ha cap control democràtic directe de les seves actuacions) i no poden activar cap dels mecanismes usuals per equilibrar els seus comptes o reactivar l’economia (devaluació, injecció de liquidesa, creixement de la demanda pública…) i el mateix Banc Central Europeu està regulat en uns termes que li impedeixen sortir de les polítiques vinculades al manteniment de les exportacions alemanyes, encara que siguin clarament lesives per a la resta de socis.

Per una política econòmica que posi al centre la vida en comptes del capital

De les crisis anteriors i de la fase més aguda de la darrera hem après que encara que tot i que l’empitjorament de les condicions de vida de la majoria de la població i l’agudització del descontentament social creïn un escenari de contradiccions que pot obrir la porta a la superació del capitalisme, amb això no n’hi ha prou perquè la mateixa oligarquia impulsa l’increment de la repressió de la contestació social i la difusió de sortides polítiques de base populista i feixista, tal i com va passar als anys 20 i 30 del segle passat. Només si es consolida un bloc sòcio-polític antagònic a l’oligarquia tal i com proposa Samir Amin al llibre “Acabar amb la crisi del capitalisme o fi del capitalisme?”⁸, es pot aspirar a un gir en la política econòmica que posi al centre la vida de les persones i no els interessos del capital. Als Països Catalans això passa per la construcció una aliança antioligàrquica de les classes populars (incloent-hi la petita i mitjana burgesia en procés de proletarització i precarització) que s’enfornti a l’oligarquia espanyola (de la qual forma part l’alta burgesia catalana, no ho oblidem). Tot i que el terratrèmol polític que ha generat el moviment per la indepèndència, especialment al Principat sud va en aquesta direcció, encara hi ha molts sectors que combreguen amb el credo neoliberal, sense adonar-se que són les polítiques que defensen les causants de l’extensió de la misèria a aquelles capes socials que se’n creien estàlvies, (en són exemples les contradiccions a JuntsxCat i l’hegemonia de la ideologia sòcioliberal a ERC). I ha de ser justament el moviment per la independència la font de l’energia política necessària per alimentar aquest embat, i és responsabilitat dels sectors més conscients liderar-lo i impulsar un procés de clarificació ideològica cada cop més imprescindible. I de fet ,sense avenços en la conquesta de sobirania efectiva difícilment es poden aplicar mesures significatives per avançar en la millora de les condicions de vida del nostre poble.

Pel que fa a les línies mestres d’aquesta política, la qual s’ha de fixar objectius a curt, mitjà i llarg termini, i que inclou tant mesures d’urgències com canvis estructurals, el pensament crític econòmic que hem anat citant, suggereix:

1. Pla de xoc contra l’empobriment, enfocat a alleujar de forma ràpida la situació dels sectors més precaritzats i que hauria d’incloure mecanismes del tipus de la Renda Bàsica i mesures urgents per garantir el dret a l’habitatge (des de la limitació de preus fins a la recuperació dels habitatges buits en mans dels grans tenidors) i a l’accés a subministres bàsics.
2. Pla de rescat econòmic post-COVID19 basat en un canvi de prioritats pressupostàries (inclou la recuperació del “dèficit fiscal”) cap a la despesa social, polítiques fiscals expansives (especialment, i canvi de l’estructura fiscal i recuperant la progressivitat per a les rendes, els patrimonis i els guanys més alts i alleugerint la càrrega de les rendes més baixes.
3. Increment significatiu de la provisió pública de serveis públics (educació, salut, serveis socials, habitatge.) la qual tindria un triple efecte: millorar l’accés a drets bàsics, la reactivació econòmica i la millora del mercat de treball.
4. Derogació de les reformes laborals i substitució per una legislació que protegeixi l’estabilitat i els drets dels treballadors i que penalitzi els acomiadaments. No tan sols milloraria l’ocupació i la situació de qui treballa sinó que tindria uns efectes clars també en la reactivació econòmica.
5. Reinternalització dels serveis públics externalitzats des de les administracions i recuperació pública de concessions de serveis (energia, aigua,..) i recuperació del control del mercat de l’habitatge.
6. Creació dels instruments necessaris per impulsar el canvi de l’estructura econòmica (banca pública, polítiques i regulacions per a impulsar l’economia autocentrada i sostenible, el cooperativisme, etc).
7. En darrer terme, si no és que hi ha un canvi radical en la política monetària a l’Eurozona, que ara mateix no es veu pas possible, caldrà desvincular-nos de la moneda única i de les seves regles neoliberals i dotar-nos dels instruments monetaris adients.

A primer cop d’ull poden semblar mesures molt agosarades, però el fet que siguin tan radicalment diferents de les polítiques hegemòniques no ens hauria d’espantar, són imprescindibles si no ens volem abocar a un escenari dantesc de misèria social.

Notes

1. Stiratti, A. (2019) Lavoro e Salario. Un punto de vista alternativo sulla crisi. Roma. Asino d’oro
2. Hudson, M. (2015) Killing the host. How Financial Parasites and Dept Bondage Destroy the Global Economy. Petrolia. Counterpunch Books
3. Juste, R. (2017) IBEX35. Una historia herética del poder en España. Madrid. Capitán Swing Libros
4. Piketty, T. (2020) Ideologia i Capital
5. Piketty, T. (2014) Capital in the Twenty-First Century. Cambridge, Massachusetts. The Belknap Press of Harvard University Press
6. Veure nota 1.
7. Flassbeck, H., Lapavitsas, C. (2015) Against the Troika London. Verso
8. Amin, S. (2010 ) Ending the Crisis of Capitalism or Ending Capitalism? Pambazuka Press