Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

1977-2017: De la transició postdictadura a les portes de la ruptura independentista

Lliçons que es desprenen de 40 anys de lluita de
l’independentisme d’esquerres

Aquest 2017 hi ha al Principat la intenció de celebrar un seguit de fites lligades al període de la transició postfranquista, singularment el retorn de Tarradellas com a president d’una Generalitat de Catalunya restaurada i la redacció de la Constitució espanyola, amb tot el que va suposar de reinstauració borbònica, assentament d’un model social de capitalisme dur, muntatge del monstre de les 17 autonomies amb la prohibició d’una entesa entre els Països Catalans, supremacisme d’una única nació espanyola i una llengua —el castellà— obligatòria per a tothom, paper intervencionista de l’Exèrcit, oblit del passat repressiu i dels repressors…

Van ser uns anys —entre el 1976 i el 1981 sobretot— en què, sota la tutela dels EUA i la República Federal Alemanya i amb el rerefons de la caiguda de la dictadura portuguesa i les activitats de les dictadures genocides a l’Amèrica Llatina, la dictadura espanyola va ser curosament i aparentment desmuntada conservant-ne moltes de les essències i dels personatges més sinistres, que 40 anys després encara conserven el poder, com ha demostrat Lluc Salellas en el seu llibre El franquisme que no marxa.

Per entendre la situació actual hem de tenir en compte cinc grans operacions polítiques de la Transició. En primer lloc, hi va haver l’operació Tarradellas, dirigida a neutralitzar l’esquerra i el catalanisme popular i que clarament va obrir la porta al pujolisme conservador i victimista per molts anys. Es tractava també que, si havia de concedir-se un estatut d’autonomia a Catalunya, aquest ja nasqués sota el paraigua de la Constitució espanyola com un fruit seu bord i raquític.

En segon lloc, només quatre dies després del «Ja sóc aquí», se signaven els Pactes de la Moncloa amb l’objectiu d’avortar la conflictivitat política i social dels treballadors que clamaven per la ruptura i el desballestament del poder polític i social de la nova/vella classe dirigent. Un fruit d’aquests pactes és l’assentament d’un sindicalisme subvencionat i condicionat.

En tercer lloc, si al Principat va convenir l’operació Terradellas, al País Valencià es va anar desplegant la “batalla de València” i la construcció política del blaverisme per tal de produir i consolidar una fractura social dins la societat valenciana: una estratègia de xoc basada en l’anticatalanisme, l’esmicolament de la llengua, l’anorreament dels símbols d’identitat, la caiguda en el no-res del PSPV a favor de la dreta, la corrupció més escandalosa i la violència quan va caldre.

En quart lloc, la Constitución ja imposava el retorn del Borbó sense un referèndum sobre la monarquia, però sobretot després del cop militar de 1981 es va engegar una operació de blanqueig d’aquesta institució i del seu paper en el de les cop d’estat: es va enlairar el Borbó com a “salvador de la democràcia”. L’operació va tenir èxit fins que l’essència nefasta d’aquesta dinastia ha demostrat la necessitat democràtica de prescindir-ne.

Finalment, hem de comptar amb el mite que encara cueja de la transició exemplar, amb l’elaboració de les bases de la impunitat i el manteniment d’una repressió sistemàtica de la dissidència política en general i en particular dels moviments d’emancipació nacional català i basc. Les bases de la impunitat i la repressió es perllonguen també en el temps i van des de la destrucció de milers d’expedients que implicaven els repressors i torturadors franquistes fins a la recent i vigent ‘Ley mordaza’ del PP.

Cap d’aquestes cinc grans operacions que culminen en la Constitució espanyola i la construcció de l’autonomia i l’autonomisme hauria pogut prosperar sense la col·laboració de les elits polítiques i sindicals del PCE-PSUC, el PSOE i les seves sucursals i en el nostre cas de CDC i UDC, és a dir, sense «la traïció dels líders» segons la feliç expressió de Xirinacs. La liquidació, quan va convenir, de la lluita obrera i popular més combativa encara està per descobrir i denunciar en profunditat.

Per això és important destacar que, per més minoritària que fos en aquell període, la lluita nacional-popular de l’independentisme d’esquerres va representar aleshores una important resistència a aquell frau polític i social. I no únicament de resistència, sinó que ràpidament es va passar del pur resistencialisme a la proposició, defensa i treball constructiu d’organitzacions i pensament propi: el Comitè Català contra la Constitució Espanyola va ser de les poques plataformes serioses que va fer una denúncia contundent d’un text constitucional que ara la immensa majoria del nostre poble considera un atac en tota regla contra la nostra nació i un instrument que sosté el projecte secular de l’Estat espanyol de liquidar-nos com a comunitat política, pol econòmic i projecte real d’emancipació social.

L’independentisme d’esquerres va plan­ tar una llavor organitzativa estratègica tant en forma de partits i moviments que reconeixien la nació completa dels Països Catalans com en organitzacions com Obrers en Lluita, Grups de defensa de la Llengua, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Moviment de Defensa de la Terra… La defensa popular armada d’una organització com Terra Lliure no es pot deslligar d’aquest plantejament estratègic general de defensa de les lluites i les necessitats de les classes populars.

És en aquests anys de la transició política postfranquista que l’independentisme d’esquerres planteja i treballa en mobilitzacions nacionals i socials i recupera i crea simbologia, lemes i espais de memòria propis: recordem la gran concentració que una sèrie d’organitzacions que es reclamaven del marxisme, el republicanisme i l’alliberament nacional van organitzar al Fossar de les Moreres el matí del mític 11-S-1977; portava el lema significatiu de “El poble treballador per la independència nacional” i va ser una de les primeres grans concentracions en què es traduïa a la pràctica el pensament i l’estratègia independentista de l’alliberament nacional i de classe com a dues cares inseparables de la lluita per l’emancipació com a poble. També destaca el front internacional amb pactes com la Carta de Brest de coordinació entre nacions sense estat i la coordinació Galícia, Euskalherria, Catalunya (Galeuska).

Quaranta anys després, el fil roig de la història catalana ha esdevingut una consciència social popular creixent que és necessària una ruptura amb l’Estat espanyol, amb la Constitució del 78 i l’autonomisme que hi va lligat; cal desballestar políticament l’autonomisme i els seus suports socials i polítics per construir la llavor de la República Catalana independent al servei de les necessitats de les classes populars.

I les lliçons del passat més imme­diat ens indiquen que hem d’anar molt en compte amb les armes poderoses d’atac i defensa que té l’Estat encaminades a eliminar políticament aquesta llavor: sabem que l’Estat mourà tots els seus tribunals, el seus mitjans de comunicació, les seves armes econòmiques i les seves clavegueres dins i fora dels Països Catalans per tal de sembrar o revifar conflictes i tensions entre els sectors independentistes i evitar que es consolidi una voluntat majoritària de ruptura: han mogut i mouran tots els fils possibles per tal de “vendre” que no existeix aquesta voluntat, que tot moviment cap a l’exercici de l’autodeterminació és impossible, que no té uns partidaris decidits i nombrosos, que les eleccions plantejades com a plebiscitàries del 27-S-2015 van ser un fracàs de l’independentisme i que no té cap valor que el Parlament de la CAC tingui una majoria absoluta compromesa electoralment amb el camí polític cap a la independència. I aquesta interpretació s’ha venut i es continua venent; i el que produeix més perplexitat és que un sector de l’independentisme va amb el lliri a la mà i el “compra” i, com fa quaranta anys, cau en un parany desmobilitzador i li fa el joc a l’unionisme tot dient que estem vivint un “processisme” de pa sucat amb oli, que no som prou ni prou forts i que el que cal és donar per acabada aquesta farsa i que més val apartar-se d’aquest camí. És a dir, de fet es té més por a guanyar que no pas a perdre, situació que també es va produir en l’imme­diat postfranquisme i que va restar força a la capacitat de ruptura que realment existia; es va obrir la porta aleshores a unes opcions conservadores de l’statu quo i es va menystenir la capacitat de lluita pròpia.

La lliçó que s’extreu de tot això és que els reptes d’ara per construir la independència nacional i l’emancipació social han de partir d’una anàlisi rea­lista que tingui en compte, evidentment, les amenaces i les debilitats, però decididament doni prioritat a les oportunitats i les fortaleses que tenim com a poble: és una oportunitat per a nosaltres que sigui cada cop més clar que l’Estat espanyol és un estat en fallida, corromput en el seus fonaments, presoner de les autoritats monetàries europees, de l’FMI i del BM, que es manté com una democràcia de molt baixa qualitat tutelada pel que ha surat de franquisme, de nacional-catolicisme i del monarquisme que volia el dictador. És una oportunitat per a l’independentisme que quedi cada cop més evident que estem a les mans d’un estat sangonera, que sobreviu gràcies a l’escandalosa espoliació fiscal dels Països Catalans, i d’esprémer la mamella de les institucions polítiques com la UE i militars com l’OTAN. És una oportunitat que cada cop més sectors socials s’adonin que amb centralisme real i carcasses autonòmiques fictícies l’Estat espanyol és un exemple de males pràctiques polítiques, econòmiques i socials i que és una qüestió vital de salut democràtica i d’interès social apartar-nos-en.

És una fortalesa que estiguem construint unes eines per a la ruptura que parteixen d’una base de mobilització social i política en clau de ruptura: clau de ruptura que està provocant una saludable reconfiguració de les forces polítiques de Catalunya i dels Països Catalans, sobretot de les que han estat pilars de l’autonomia. És una fortalesa que estiguem superant l’enfocament resistencialista, victimista i de peix al cove i que augmenti l’autoestima, l’autocentrament i la consciència de la pròpia força.

És una fortalesa que siguem cons­cients que el nostre procés consti­tuent ja fa temps que ha començat: va començar amb el bloqueig del nou estatut d’autonomia, les mobilitzacions pel dret de decidir, les consultes populars

És una fortalesa que siguem cons­cients que el nostre procés consti­tuent ja fa temps que ha començat: va començar amb el bloqueig del nou estatut d’autonomia, les mobilitzacions pel dret de decidir, les consultes populars sobre la independència, la construcció d’organitzacions com l’ANC i les plataformes de lluita cada cop més actives pel dret a l’ocupació, per la defensa de la terra, de l’aigua, de la llengua, de l’escola catalana, del transport públic, contra la desocupació, els desnonaments, per unes pensions dignes i una renda mínima garantida… Amb els més de dos milions tres-cents mil votants, la convocatòria del 9-N-2014 és també una fita del procés consti­tuent com ho és el resultat de la votació al Parlament de la CAC de caràcter plebiscitari amb una majoria absoluta d’escons independentistes; l’existència de coordinacions municipals com l’AMI i la mateixa existència d’un govern autonòmic que es planteja sortir de l’autonomia i explicar-se al món és molt significatiu del camí constituent.

Ara bé, també el passat de la transició postfranquista ens aconsella dominar el calendari i no deixar que passin les oportunitats dilatant les ruptures més necessàries, com ara dissenyar el procés de debat participatiu de la Constitució, alimentar ja ara les estructures que substitueixin la carcassa autonòmica (per exemple l’Assemblea de Càrrecs Electes) o assegurar que un resultat positiu del referèndum tindrà una implementació segura i immediata amb les lleis de desconnexió.

Sembla aconsellable més una política de fets consumats que empenyi els famosos i desconeguts “indecisos” que no pas una política lenta i de resultats incerts de tempteigs i seducció. Tal com es va denunciar durant la Transició “que la prudència no ens faci traïdors”.

Articles relacionats