SMI: Espanya ens fa més pobres

En nom de la Unidad de mercado l’entramat de l’esquerra espanyola, format per partits, sindicats i algun mitjà de comunicació, és incapaç de plantejar una mesura que podria afavorir, i molt, a molts treballadors dels Països Catalans.

Aquestes últimes setmanes el Govern espanyol, progressista i “amic” dels catalans, i els principals agents socials que sostenten el Règim del 78 han tornat a ensenyar-nos els resultats del diàleg social. La pujada de 15€ mensual de l’SMI a partir de l’1 de setembre de 2021 s’ha venut com un pas més cap a l’Espanya dels drets socials, aquella Espanya amable amb els pobles i amb la seva gent.

El nou SMI s’ha fixat en 965€ bruts mensuals, que equival a 13.510€ bruts anuals o 32,16€ bruts diaris. L’augment pactat és del +1,6% mentre que la inflació anual ja se situa per sobre del 3%. Sense entrar a qüestionar com es calcula el cost de la vida a l’Estat espanyol (un compte que no reflecteix el preu de l’habitatge, per exemple), podem afirmar que l’acord sobre l’augment del SMI de referència estatal no cobreix ni la meitat de l’augment del preu de la vida d’aquest any. Un gran èxit del diàleg social i dels sindicats del règim.

Amb una cistella de la compra cada vegada més cara, amb uns preus de l’habitatge desorbitats i amb la factura elèctrica pels núvols, sembla evident que l’SMI acordat per tot l’Estat espanyol no pot satisfer les mínimes necessitats materials de la població, i menys encara les necessitats materials de la població dels Països Catalans, on el cost de la vida arriba situar-se en més d’un 30% més car que en d’altres zones de l’estat. Alguna cosa no quadra quan no paren de llençar-se missatges triomfals sobre aquest augment de l’SMI mentre la realitat és ben diferent.

Arribats a aquest punt és on ens trobem amb la sorpresa majúscula: el principal fre a un SMI diferenciat és l’esquerra espanyola, amb arguments tan profundament reaccionaris com el que va deixar anar fa pocs dies el Secretari d’Estat d’Ocupació i Economia Social“Esto es por completo ajeno a la tradición jurídica y política del país y tendría efectos devastadores en términos de unidad de mercado”.

Quin SMI hi hauria d’haver als Països Catalans?

D’acord amb les recomanacions de diferents instàncies internacionals, l’SMI d’un estat s’hauria de situar al 60% del salari mitjà d’aquell estat. A Catalunya equivaldria a una mica més de 1.300€ bruts mensuals per 14 pagues; al País Valencià a 1.110,6€ i a les Illes a 1.138,1€.

Aquesta recomanació no es compleix a l’Estat espanyol, que ni amb la pujada efectuada aquest setembre ni amb les pujades anunciades pels propers anys té previst arribar a complir aquest criteri. Però si ens fixem amb la situació dels treballadors del nostre país la distància entre el SMI actual (i espanyol) i el que podria ser un SMI de referència català esdevé abismal. És un fet objectiu que la decisió del govern espanyol i els sindicats del règim de tenir un salari mínim harmònic per tot l’estat fa més pobres a les classes populars catalanes.

Cal tenir en compte que l’augment de l’SMI no és una mesura que beneficïi exclusivament aquells treballadors que perceben la retribució mínima legal (a Catalunya, només el 2,4% dels assalariats perceben l’SMI1). Afecta, i això el fa un valor important, el conjunt de retribucions més baixes; així, elevant el salari mínim s’eleven també les quantitats d’altres salaris, amb la qual cosa s’està afavorint una major redistribució de la riquesa en aquell país. Hom calcula que 6,1% de salaris de Catalunya, el 8,4% del País Valencià i el 4,5% de les Illes Balears han rebut l’impacte indirecte de l’augment de l’SMI. D’altres zones de l’estat espanyol han rebut un impacte positiu més elevat d’aquest increment homogeni de l’SMI.

En nom de la Unidad de mercado l’entramat de l’esquerra espanyola, format per partits, sindicats i algun mitjà de comunicació, és incapaç de plantejar una mesura que podria afavorir, i molt, a molts treballadors dels Països Catalans.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) recomana l’aplicació de l’SMI regionalitzat. És de sentit comú que si un territori d’un estat té uns costos de vida més alt, la relació entre el Treball i el Capital es comporti de manera diferent que en una altra zona. Pels dirigents d’esquerres espanyols ni aquest fet, ni les recomanacions de l’OIT són importants: prefereixen la uniformitat de l’SMI i l’empobriment de milers i milers de treballadors catalans abans d’acceptar un concepte que podria posar les bases d’un futur Marc Català de Relacions Laborals (MCRL). Quedem-nos també amb les paraules de la ministra d’Unidas Podemos, i nova líder de la coalició d’esquerres: “trencaria les regles del mercat” i crearia “ciutadans de primera i de segona“.

El sindicat de classe i independentista INTERSINDICAL ha posat en evidència el discurs dels sindicats del règim sobre aquesta qüestió2. Per circumstàncies històriques a Catalunya (i al conjunt dels Països Catalans) no hem pogut tenir un sindicat indpendentista i de classe fort com sí que tenen, per exemple, altres països que lluiten per la seva emancipació del Regne d’Espanya. Nacions com Galícia o Euskal Herria no han de patir un model sindical espanyolista i empobridor com sí que passa a Catalunya, on els líders dels dos sindicats que concentren més del 80% de la representació dels treballadors s’han negat, reiteradament, a defensar un SMI de referència català.

Notes

1 “Aumento del salario mínimo: datos para el debate” de Florentino Felgueroso i Marcel Jansen.

2 Vegeu l’informe que va presentar el sindicat de classe i independentista abans el 2018 i actualitzat el 2019.

Articles relacionats

Número 8

Avortament, un dret per a la dona treballadora?

Avortar ha estat sempre una pràctica estigmatitzada, castigada i amagada sota el pes d’una moral que l’ha convertit en tabú, i per això cap organisme públic posa realment a l’abast de les interessades una informació de forma clara i accessible que permeti prendre consciència dels nostres drets.

Segueix llegint »