Els Fons Next Generation de la Unió Europea (I): Context

La UE va anar creant una abundant i feixuga legislació, la funció última i essencial de la qual era la de promoure el neoliberalisme.

Una pinzellada històrica de la Unió Europea

Vint anys després de l’implementació de l’euro, actualment la Unió Europea (UE) es troba en una situació de forta inestabilitat. Des de la crisi de 2007, i especialment 2010 a la UE, aquesta inestabilitat no és com les que s’havien produït anteriorment en la seva història perquè ara, tot i que està basada en un mal funcionament de l’economia, la crisi s’ha convertit també en política.

Des dels anys 50 als 70 del segle passat, la que aleshores s’anomenava Comunitat Econòmica Europea (CEE) va funcionar com una aliança creada en el moment àlgid de la guerra freda, amb el suport dels EUA, per a fer de contrapès a l’URSS i els seus satèl·lits. Eren els anys, d’altra banda, de fort creixement econòmic, augment de les rendes i disminució de les desigualtats, que es va anomenar de diferents formes: l'”edat d’or”, els “trenta gloriosos”, l’època del “compromís keynesià/socialdemòcrata” entre empresaris i treballadors.

Després de les crisis dels 70 i principis dels 80, varen començar les ampliacions de la UE, va arribar l’Acta Única Europea (1986) i, de forma molt important, el Tractat de Maastricht (1992), en el mateix moment en què es produïa el col·lapse de l’URSS i els seus satèl·lits i la reunificació alemanya. El Tractat de Maastricht és fonamental per a l’evolució del projecte de la UE: dona suport al mercat únic europeu; s’hi preveu la creació de la moneda única, l’euro; es reafirmen les “quatre llibertats de la UE” que ja figuraven en el Tractat de Roma (1957) -lliure circulació de béns, capitals, serveis i persones- però donant-los-hi una interpretació explícita com a drets individuals i, per tant, obrint la porta a què s’utilitzessin en contra dels interessos i les polítiques col·lectives.

La UE va anar creant una abundant i feixuga legislació – el que es coneix com l'”acquis communautaire”- amb diferents Tractats, Regulacions, Directives i Decisions, quina funció última i essencial era la de promoure el neoliberalisme. En aquest sentit, hi han jugat un paper fonamental la creació de l’euro i la Unió Econòmica i Monetària (UEM), el Pacte de Creixement i Estabilitat (i les seves modificacions posteriors) per a controlar i condicionar les polítiques fiscals dels estats, i el principi de “proporcionalitat” segons el que qualsevol actuació de la UE s’ha d’estendre a tots els països que en formen part sempre que sigui necessària per a aconseguir els objectius previstos en els Tractats de la UE.

La creixent importància de la ideologia neoliberal després de Maastricht va coincidir amb l’augment de l’hegemonia alemanya en les institucions de la UE, mentre anaven creixent les divergències entre els estats membres. L’hegemonia alemanya és particular, ja que es basa sobretot en la seva força en les institucions comunitàries, especialment en la moneda única i el Banc Central Europeu (BCE), mentre que han anat creixent diferents perifèries (la dels països del sud, la dels països de l’est, la particular situació de França i Itàlia) que sovint posen en qüestió l’hegemonia esmentada. I cal no oblidar que l’hegemonia militar no la té Alemanya sinó França (i abans la Gran Bretanya).

Cal recordar que a finals dels anys seixanta del segle passat, i més concretament entre 1971 i 1973 entra en crisi el sistema de Bretton Woods -que preveia tipus de canvi fixos entre les monedes i controls sobre els moviments de capitals i altres pagaments internacionals-. Això va fer que els països europeus es plantegessin com havien de gestionar les relacions entre les seves monedes, els moviments de capitals i els pagaments internacionals. La UE (aleshores CEE) va encarregar diferents informes i el 1972-73 va posar en funcionament el que es va conèixer com a la “Serp en el Túnel” (posteriorment la “Serp fora del Túnel”) que pretenia gestionar conjuntament les fluctuacions dels tipus de canvi de les monedes amb relació al dòlar i amb relació a les altres monedes que formaven part de la serp, mitjançant les intervencions regulars dels bancs centrals dels diferents països.

Davant de les dificultats d’aquest sistema, el 1979 es posa en funcionament el Sistema Monetari Europeu (SME) -amb el mecanisme europeu del tipus de canvi (METC)- per tal de poder coordinar adequadament l’evolució del tipus de canvi de les monedes. Un sistema que fixava uns tipus de canvi bilaterals amb uns marges de fluctuació i quin funcionament adequat es basava en el fet que les divergències entre les taxes d’inflació dels diferents països, especialment els més importants, fossin mínimes. I ràpidament va quedar clar que perquè el sistema funcionés hi havia d’haver un país que fos l’àncora del sistema, i aquest país havia de ser inevitablement Alemanya.

Tanmateix, perquè un sistema així pugui funcionar, el país que fa d’àncora -a més de tenir un PIB rellevant, un excedent en la seva balança per compte corrent amb l’exterior, i una inflació baixa- ha de gestionar la seva política monetària (especialment els tipus d’interès) amb l’objectiu d’estabilitzar el tipus de canvi de la seva moneda, però també essent una referència clara i ferma per a l’estabilització del tipus de canvi de les altres monedes de l’SME. Però Alemanya no volia jugar aquest segon paper sinó que la seva finalitat era, només, gestionar el tipus de canvi del marc alemany per a aconseguir superàvits en la seva balança exterior per compte corrent. La conseqüència era l’inestabilitat dels tipus de canvi, amb països que havien de devaluar o revaluar les seves monedes. El resultat fou que a principis dels anys noranta l’SME s’havia convertit en l’àrea del marc alemany i el funcionament del sistema depenia de les necessitats i interessos del banc central alemany (Bundesbank), el qual imposava una disciplina antiinflacionista a la resta de països. El cop de gràcia al sistema es produeix el 1992 quan la Gran Bretanya (que havia adoptat el METC) abandona el sistema i devalua la lliura esterlina de forma important.

Abans de la crisi de l’SME, Jacques Delors havia publicat ja el seu informe (1989) en el que propugnava la creació de l’euro i de la UEM, amb el BCE amb un protagonisme essencial. Uns elements fonamentals en la configuració de la UEM foren: el control sobre la inflació que advocava el Bundesbank (que el BCE va agafar com a model); el poder creixent dels bancs centrals i la ferma i creixent presència i influència de les finances privades des dels anys 80s. Com a conseqüència, la UEM va donar preeminència als factors monetaris en el disseny de l’estructura institucional de l’euro i, al mateix temps, va establir una dura disciplina fiscal als estats membres. Teòricament, es pretenia la convergència de les taxes d’inflació dels diferents països, l’estabilització de les transaccions internacionals i els avenços en la unió monetària. Realment, la UEM va afavorir els interessos de les empreses exportadores alemanyes i els països que en formaven part varen passar a ser el mercat “nacional” de la indústria alemanya.

La institució fonamental de la UEM és el BCE (forma part de l’Eurosistema, conjunt dels bancs centrals nacionals dels països membres que continuen essent responsables dels seus actius i passius) que no depèn de cap estat en particular, és l’únic que pot emetre euros, l’únic que podria canviar el tipus de canvi de l’euro, l’únic que pot fer política monetària, el que proporciona liquiditat als bancs de la zona, però és refractari, en principi, a adquirir deute primari de qualsevol estat i té l’obligació estatutària de mantenir la inflació de la zona euro per sota del 2%.

L’any 1997 els països de la UEM varen signar el Pacte per a l’Estabilitat i el Creixement (PEC), que actualitzava el que es preveia en el Tractat de Maastricht per tal d’imposar la disciplina fiscal als estats membres, que ha patit diverses modificacions per a endurir la disciplina esmentada i que ha arribat fins a imposar-los-hi que aquestes regles figurin en les respectives constitucions. Una disciplina reforçada amb l’article 125 del Tractat de Lisboa (2009) que estableix que la UE no assumirà cap responsabilitat en les obligacions i càrregues econòmiques o financeres de cap estat membre. Una disciplina que mai ha acabat de funcionar realment , molt especialment a partir de les actuacions que han hagut de dur a terme els estats membres i el mateix BCE després de la crisi de la zona euro a partir del 2008, i encara més a partir de la crisi provocada per la pandèmia.

D’altra banda, l’hegemonia alemanya, avui sens dubte incontestable, és un reflex de la complexitat de les relacions entre la UEM i els països de la UE. Des dels seus inicis l’euro és el mitjà d’intercanvi entre els membres de la UEM, però, al mateix temps, es volia que tingués un paper a l’àmbit internacional, que fos una moneda mundial i que, per tant, entrés en competència amb el dòlar i amb altres monedes que puguin actuar com a reserves globals. Però, tenint en compte que l’euro no és la moneda de cap estat sinó que es va crear del “no res” a partir de la unió monetària de diversos estats amb diferents nivells de poder econòmic i polític, per a poder actuar com a moneda mundial de reserva necessitava ser acceptada i tenir credibilitat des del començament, i d’aquí la necessitat que el BCE (i l’Eurosistema) poguessin demostrar des del principi la seva capacitat per a assegurar l’estabilitat de preus i la disciplina fiscal dels estats membres de la UEM.

A més, l’euro es va crear en un moment de ràpid augment del paper de les finances privades a les economies capitalistes avançades. Aquest procés, que s’ha anomenat “financialization”, que ha caracteritzat el desenvolupament del capitalisme en les darreres dècades, significa una relativa preeminència de les finances privades en relació amb la resta de sectors de l’economia. En aquest sentit, l’estabilitat de preus/control sobre la inflació, la disciplina fiscal dels estats, un mercat intern homogeni per a demanar préstecs finançats per la liquiditat generada per un banc central poderós, la flexibilitat del mercat de treball per millorar la competitivitat són condicions que necessiten els prestadors/creditors i el capital financer (i en el darrer cas també el capital industrial) per a desenvolupar-se adequadament. Per això, la introducció de l’euro i la UEM han estat molt útils pels interessos de les grans multinacionals i institucions financeres europees en un context en què el paper de les finances privades és cada vegada més important.

França va tenir un paper principal en la creació de l’euro i de la UEM. Els francesos pensaven que així s’acabaria la posició dominant que va tenir Alemanya en l’SME i que, almenys en part, es compensaria el poder econòmic alemany més gran, sobretot després de la reunificació. Pensaven que les institucions, bàsicament monetàries, que naixien amb l’euro i la UEM donarien lloc a una major convergència de les economies europees i que es promouria una major unitat política a Europa. Però la realitat ha estat totalment diferent: les institucions de l’euro i la UEM han donat lloc a l’hegemonia econòmica alemanya, tot afavorint a la seva indústria exportadora i fent augmentar els superàvits de les seves balances exteriors, comercial i per compte corrent. Tot això en el marc del desenvolupament i la preponderància de la ideologia i la política neoliberals/ordoliberals a la UE. La creació de l’euro i del BCE, així com la política de disciplina fiscal, varen ser un pas decisiu en la transformació neoliberal de la UE, en contribuir de forma bàsica a la preeminència del capital per sobre -i en contra- del treball. La peculiaritat històrica més important de l’euro és que el seu paper fonamental està lligat formalment als mecanismes transnacionals de la UEM en el seu conjunt i no al de cap estat en particular.

Tanmateix, l’euro i la UEM, i la mateixa UE, van patir un sotrac considerable amb la crisi de 2008 als EUA que a la Unió Europea es va fer especialment important a partir del 2010, quan les primes de risc del deute dels països del Sud, particularment Itàlia i España (també Portugal, Grècia i Irlanda), van pujar molt fins que Mario Draghi, el 2012, va dir que farien el que caldria (“Whatever it takes”) per salvar l’euro. Aquesta actuació del BCE no va evitar que la UE hagués de salvar al sistema financer espanyol el 2012, amb un crèdit de fins a 100 milions d’euros, dels que es varen utilitzar 65, que després hem hagut de pagar (amb interessos) els ciutadans espanyols amb els impostos sense que la banca hagi hagut de retornar res. Els sistemes financers de Portugal i Irlanda també varen haver de ser salvats per la UE, i el cas més greu es va produir a Grècia el 2015, amb un govern de l’esquerra de Syriza, que en un primer moment va plantar cara a les institucions comunitàries, amb alguns que demanaven fins i tot la sortida de l’euro, però que finalment (i sorprenentment fins a cert punt, ja que va ser després que en un referèndum guanyés el NO a acceptar les condicions que volia imposar la UE) el govern de Tsipras i Syriza va acabar acceptant les restriccions draconianes que li imposava Brussel·les per a ser rescatats de la situació de pràctica fallida en què es trobaven. I les conseqüències d’aquesta crisi varen empalmar pràcticament amb la crisi produïda per la pandèmia.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 8

La manca de reflexió, formació i visió estratègica del conjunt del moviment ha accelerat el que pot semblar una picada de cap contra una paret, fet que ens allunya del camí a la construcció de la nostra tant anhelada República Catalana Independent.

Segueix llegint »