25 de novembre: pa, sostre i llum

Les dones del moviment feminista revolucionari hem de saber que els nostres aliats i aliades estan allà on es defensen els drets col·lectius que milloren les condicions de vida de tots els treballadors, però sobretot aquells que busquen posar fi a aquesta precarietat amb rostre de dona.

El març del 2020, abans que comences la pandèmia de la COVID-19, diversos col·lectius en defensa de l’habitatge denunciaven, prèviament al 8M, que el 40% dels desnonaments que s’efectuaven al principat de Catalunya eren a dones o famílies monoparentals els quals una dona era la cap de família.

Abans d’això, el 2018 a l’estudi “Radiografies de la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona” de l’Observatori DESC i altres entitats com la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, dibuixaven com la pobresa estructural afecta majoritàriament a les persones més vulnerables de la nostra societat: dones i en molts casos migrades i/o d’edat avançada. Ara amb la triple crisi sanitària, econòmica i ecològica que ha fet aflorar la COVID-19 aquesta situació no fa una altra cosa que agreujar-se.

Les dones seguim ocupant un gruix important de l’atur registrat a Catalunya. Mentre des dels nostres llocs de feina hem sostingut el sistema sanitari, alimentari i de serveis, que ens han permès sobreviure a una pandèmia mundial, les treballadores estem sent precaritzades amb salaris iguals o més baixos cada cop, mentre el preu dels lloguers, del menjar, de la gasolina i de la llum augmenten. I aquesta pobresa sistèmica que ens afecta a les dones majoritàriament cal que també sigui denunciada cada 25N com la violència masclista que és.

Les dones del moviment feminista revolucionari hem de saber que els nostres aliats i aliades estan allà on es defensen els drets col·lectius que milloren les condicions de vida de tots els treballadors, però sobretot aquells que busquen posar fi a aquesta precarietat amb rostre de dona. No oblidem que en els darrers mesos els sindicats “majoritaris” CCOO i UGT han pactat amb la patronal una pujada de l’SMI de 15 missers euros, mentre el sindicalisme republicà de La Intersindical treballa per un SMI català de 1300€ per garantir salaris dignes que permetin a la classe treballadora viure dignament. Hem de ser conscients de quin sindicalisme està disposat a lluitar colze a colze amb la classe treballadora i quin està disposat a apuntalar l’estat espanyol. Això no vol dir que desistim a l’hora de voler crear espais unitaris de lluita i sororitat, sinó que treballem des d’aquests per sumar i canviar les majories socials, sindicals i polítiques del nostre país en pro dels drets de totes.

Ara la pujada del preu de l’electricitat, obre un nou escenari de precarització on més dones que no estaven al llindar de la pobresa passen a ser els nous rostres de la mal anomenada “pobresa energètica”, però també obre l’escenari a un nou camp de batalla pels drets bàsics on les dones hem de prendre consciència que hem de ser protagonistes, i fer d’aquesta batalla una oportunitat de que més dones empoderades es sumin a treballar per unes vides millors i dignes. Les feministes hem de fer nostre el lema “Pa, Sostre i Llum” que cridàvem a les manifestacions contra la pujada del preu de l’electricitat del passat 6 de novembre i anar més enllà de forma valenta, només així sumarem més dones al nostre moviment polític d’emancipació.

La interseccionalitat del moviment feminista ens ha ensenyat que pot i cal establir lligams en la lluita, i aquest aliat sense cap dubte és i ha de ser el moviment independentista. Només amb sobirania energètica podrem afrontar un futur republicà realment emancipador tant pel país com per les dones catalanes, creant sistemes d’autoabastiment energétic i construint una elèctrica totalment pública des de la producció fins a la distribució , trencant així amb les estructures de poder capitalistes i patriarcals que ens imposen els estats Francès, Espanyol i la Unió Europea.

La plena igualtat i erradicació de les violències masclistes no es poden aconseguir si no canviem les bases del sistema socioeconòmic. Per això tenim clar que l’alliberament nacional del nostre país és l’única via per a poder acabar amb aquest sistema que ens ofega de tantes i tantes formes. Unim-nos per la República feminista.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 19 | On és l’esquerra?

La teòrica esquerra institucional és als llimbs o, directament, a l’altre cantó de la barricada, i l’esquerra social mirant de lluitar al carrer prou afeblida, tant per la repressió com per l’abandonament o la inoperància de l’esquerra institucional.

Segueix llegint »