Els estímuls morals segons el Che Guevara

Nascuts i crescuts en un capitalisme en crisi se’ns fa molt difícil imaginar col·lectivament un món laboral que d’una font per a sostenir-nos i reproduir-nos materialment —el regne de la necessitat— passi a esdevenir una necessitat moral i un deure social —el regne de la llibertat—.

Aproximació històrica

En oposició a la concepció segons la qual les persones només es mouen per la recerca de beneficis —l’Homo economicus, una justificació quasi genètica del paradigma socioeconomicultural vigent—, hi ha l’“home i la dona nous” una de les aportacions indestriables del Che Guevara, que no és una idea només seva ja que “[e]l somni de tots els grans revolucionaris, de Rousseau a Lenin, ha estat canviar no només [les estructures i condicions econòmiques d’]«el món», sinó també «les persones» [la seva consciència, costums, valors i hàbits i, per tant, el comportament i les relacions socials].”1

En veurem una part petita —la dels estímuls morals— a través dels seus Escrits i discursos, desenvolupada a partir de la presa del poder i els primers anys de la Revolució cubana de 1959-1964.

Durant primer trienni els rendiments extraordinaris en el treball o les millores considerables en la productivitat es valoraven amb “premis [individuals que] han de ser necessàriament cases, habitacions, millor condicionades, més amples i col·locades en una bona situació pel que fa a la feina”2 o “un premi consistent en el coneixement del nostre país, de les seves belleses naturals i de les coses que estem fent, perquè és molt bo conèixer-nos entre nosaltres, visitar llocs nous, veure les obres noves.”3 D’aquesta segona compareixença cal destacar que és un “premi que no és res extraordinari, que no significa cap augment en el salari […] El que sí volem ressaltar nosaltres és que mai un premi individual ha de fer perdre la noció que la indústria és el producte d’un esforç col·lectiu”.4

El concepte d’estímul moral apareix per primer cop el 1961 al parlar de l’emulació nacional com “una perfecta sincronització entre la producció, la productivitat i el premi; premi que és un estímul moral fonamentalment i que a més té el seu estímul material.”5 Tanmateix no es torna a esmentar —de forma més sovintejada i aprofundida— fins l’any següent, “[s]egons sembla, va ser sobretot l’experiència de l’extraordinària mobilització popular amb motiu de la «crisi dels míssils» d’octubre de 1962 que va convèncer al Che de la superioritat no només política sinó també econòmica dels estímuls morals. Una anàlisi laboral durant aquest mes d’octubre, realitzat pel Consell de Direcció del Ministeri d’Indústries, va demostrar com, malgrat la mobilització a les trinxeres d’una tercera part o de la meitat dels treballadors de determinades indústries, els plans de producció es van realitzar integralment i, en molts casos, foren sobrepassats, i que una sèrie de problemes, el baix rendiment, l’absentisme, etc. […] van desaparèixer completament.”6

Dos sistemes d’economia planificada van funcionar a Cuba durant les primeres dècades de la revolució: el sistema del càlcul econòmic o autogestió financera —d’importació soviètica i de l’Europa oriental— i el sistema pressupostari de finançament —una aportació genuïnament cubana que es considerava més avançat per a construir el socialisme degut a la seva incompatibilitat amb el capitalisme, en el qual s’ha de situar l’estímul moral. Durant l’ofensiva revolucionària del 1968 es va intentar implementar durant tres anys però parcialment ja que es descuidaren aspectes importants com la comptabilitat—. A proposta del Che ambdós es van discutir teòricament en el que coneixem com el gran debat sobre l’economia a Cuba de 1963-1964, que més enllà dels intercanvis en les revistes havaneres Cuba Socialista i Nuestra Industria Económica va despertar un interès nacional i internacional apassionat i va tenir implicacions pràctiques ja que “[n]o fou una discussió acadèmica a la pissarra, sinó que es va intentar implementar en àrees de l’economia diferents i coexistents.”7

Debat a banda, no es pot deixar de dir que el primer sistema acabés integrant elements del segon quan fou aplicat hegemònicament i formal a partir de 1976:

No era doncs un enfrontament entre adversaris, sinó un debat entre companys. Però el debat entre els revolucionaris era —i sempre és— un exercici indispensable per a la vida del socialisme, perquè la societat nova s’ha de crear, exigeix intervencions, intuïcions, i una combinació rara de rigor i audàcia, de principis i heretgia, de fidelitat i exercici del criteri propi. […] [A]ixò no va debilitar per a res el règim socialista: tot el contrari.
[…] [F]ins i tot en el sistema de càlcul econòmic moltes de les idees propugnades pel Che tenen vigència, i s’han anat aplicant a Cuba, com una necessitat. Entre les quals cal esmentar: la importància de la comptabilitat i el control dels costos en les empreses, per aconseguir una eficiència econòmica; l’ús estès de la computació, la introducció dels estímuls morals juntament als necessaris estímuls materials, la necessitat de formar quadres revolucionaris i capaços; el treball voluntari com a formador de consciència i l’austeritat, de la qual ell fou exemple viu.”8

El Che no esgota la qüestió a l’etapa cubana sinó que entre la congolesa i la boliviana (1965-1966) elabora una sèrie de notes crítiques al manual d’economia soviètic de referència en les quals explicita que al treballador només se li fa interessant la feina en relació amb la quantitat i qualitat de producte elaborat —cosa que no el diferencia qualitativament del treballador capitalista— i que s’oblida l’element educatiu i de creació de consciència política en el treball en relació amb la construcció d’una societat socialista. Fins i tot qualifica que s’obviïn els estímuls morals com “una manca greu del sistema soviètic […] [, com] una derrota del socialisme.”9

Aproximació conceptual: definició d’estímul moral, objectius i la seva relació amb els estímuls materials

No trobem en els escrits del Che analitzats una definició específica sobre els estímuls morals tot i que entenem que són motivadors no monetaris o intangibles encaminats a aconseguir augmentar la producció així com aconseguir persones “que lluitin i se sacrifiquin i no esperin altra cosa que el reconeixement dels seus companys […] [És] la creació d’una consciència socialista [o revolucionària] nova”.10 “És a dir, […] reb[re] l’estímul moral d’estar al capdavant del poble, ésse[r] reconeguts com a treballadors exemplars”.11 La forma en la qual es materialitza pot ser —com s’havia fet pel cas de l’emulació socialista— en “donar a cadascú un petit diploma i fer un petit avís en cada fàbrica que serveixi com a menció per a que s’exposi davant dels companys. […] [N]o significa de cap manera una divisió, no ha de ser presa com una divisió, sinó tot el contrari: res més que com un exemple per a que se segueixi pels altres companys.”12 De forma similar, cartes o certificats i cerimònies de reconeixement serviren per a distingir als treballadors voluntaris destacats.

Aquesta síntesi de política i treball respon a una concepció integral i totalitzant del món social-personal i els seus problemes als quals toca construir i donar resposta respectivament. Una d’aquestes qüestions principals —mai ho oblida— és la producció per exemple quan diu que “[e]l socialisme és un fenomen econòmic i també un fenomen de consciència, però ha de realitzar-se sobre la base de la producció. Sense una producció important no hi ha socialisme.”13 No s’ha d’oblidar el context advers d’aïllament polític articulat per l’OEA, de bloqueig econòmic, comercial i financer dels EUA, d’atacs externs (para)militars… però també elements propicis com l’esforçada ajuda proporcionada pels països socialistes i el fet de ser un referent de lluita per als pobles antiimperialistes. A nivell intern, calia “estar disposats a rendir cada dia al màxim del nostre esforç per a la producció. Perquè el socialisme es construeix donant més i millors —la qualitat fou una de les preocupacions del Che— productes al poble, repartint més entre el poble, el socialisme no és una paraula no és un concepte deslligat de la realitat, està directament [dirigit] vers el benestar del poble, per això nosaltres hem de lluitar dia rere dia per tal que el nostre poble pugui construir, mitjançant l’esforç de tots, l’enorme quantitat de productes que encara ens falten, dels quals manquem o tenim en condicions insuficients”.14 Quelcom similar exposa anys abans durant la seva missió a Punta del Este, Uruguai, al definir el poble entusiasmat que entra en revolució com aquell el qual “[j]a no [li] importa les hores de treball, no [li] importa el que es guanyarà, no [li] importen els premis en efectiu, el que [li] importa és la satisfacció moral d’estar posant alguna cosa de si mateix en aquesta tasca col·lectiva i veure com gràcies al treball propi, gràcies a questa petita part individual, que s’ajunta en milions i milions de treballs individuals, es fa un treball col·lectiu harmònic, que és el reflex d’una societat que avança.”15

I, al mateix temps, és quelcom que aterra al nivell personal més íntim com quan es refereix a l’inconformisme amb un mateix per a potenciar l’autocrítica i el creixement personals entesos com aquell “motor intern que incita constantment a auscultar els propis defectes, a cercar els defectes per a tractar de millorar-los”,16 cosa que ja havia dit anys abans: “[t]ots vosaltres heu d’estar disconformes amb vosaltres mateixos, plantejar-vos les dificultats que teniu, analitzar tots els defectes que teniu i treballar per a superar-vos.”17 Interessa remarcar que això no es pot aconseguir indefinidament a partir d’estímuls tangibles extrínsecs: “[s]empre heu de proposar-vos elevar-vos una mica més. No us heu d’elevar materialment, a partir de rebre més diners, a partir d’una escala social, que tot això s’acaba; és elevar el propi valor a partir del coneixement, a partir del perfeccionament de la ideologia, a partir d’una consciència revolucionària més profunda.”18 Tot això cal que retorni a la societat -tancant el cicle amb el què s’ha dit al paràgraf anterior- “, no per a enfilar-se amb els coneixements nous, sinó per posar-los al servei de la nació, per posar-los al servei de la societat, per saldar aquest petit deute que cadascú de nosaltres tenim amb la societat [i hem de sentir encara que no se’ns demandi ni recordi tots els dies]19 que ens cria, que ens vesteix, i que ens educa.”20

En les seves intervencions, especialment en l’escrit Sobre el sistema pressupostari de finançament (febrer de 1964) i el Discurs a l’acte de graduació de l’Escola d’administradors “Patrici Lumumba” (2 d’agost de 1964), el Che —excepte per als dirigents polítics i els directors de fàbriques—21 mai nega l’estímul material directe en forma de bonificació monetària, objectes o altres beneficis socials que reconeguin la productivitat. Aquest vestigi del capitalisme “és la gran palanca que mou individualment i col·lectiva els treballadors [en ambdós sistemes econòmics]. […] [S]’oposa al desenvolupament de la consciència, però és una gran palanca per a obtenir fites en la producció.”22

Malgrat no es pugui negar ni obviar el necessari estímul material, pels límits que té cal “provar de treure-li la seva força de palanca individual el més possible, [cosa que] permetrà un avenç molt més gran de la consciència de les nostres masses i, per tant, un avenç molt més gran de la nostra producció […]; creiem que es pot tractar de moltes maneres, i que hi ha formes de tractar-lo que tendeixen a debilitar-lo poc a poc i a fer-lo menys important com a factor de producció. I aquesta és la nostra intenció.”23

Per aconseguir-ho al principi la preocupació per l’incentiu material es va centrar en emprar-lo de forma secundària, predominant el de tipus col·lectiu: “Per a construir el comunisme, simultàniament amb la base material s’ha de fer l’home [i la dona] nou[s]. D’aquí que sigui tan important escollir correctament l’instrument de mobilització de les masses. Aquest instrument ha de ser d’índole moral, fonamentalment, sense oblidar una correcta utilització de l’estímul material, sobretot de naturalesa social.”24 Aquest ús es pot associar al càstig de conductes negatives:

[…] nosaltres [l’]hem batejat, una mica més o menys irònicament com a desestímul material; és a dir, considerar la norma de treball com l’obligació moral de l’obrer davant la societat. […] Aquesta norma de treball, aquesta és l’exigència de la societat a un treballador i complir-la, significa complir amb el deure social. Pel qual se li dóna un salari o una retribució; quan el treballador no compleix la norma no compleix el seu deure social i, per tant, la societat ha de castigar-lo, i de fet en el nostre sistema el castiga baixant-li el salari proporcionalment al què s’ha deixat de complir. De manera que el nostre sistema, la nostra escala salarial és aparentment injusta: castiga completament a la baixa —és a dir, quan no es compleix la norma hi ha un càstig proporcional a aquesta falta d’acompliment—, i no premia proporcionalment, perquè hi ha el fre de la categoria immediata superior.25

Per descomptat l’aproximació que fa als estímuls morals mai és dogmàtica, “[n]aturalment que les idees que nosaltres sostenim són en algun sentit noves, i han de ser corroborades per la pràctica.”26 L’experiència, doncs, ha de provar si aquests estímuls funcionaran “si […] es demostrés que són un fre perillós per al desenvolupament de les forces productives, s’haurà de prendre la determinació de tallar-los en sec i tornar als camins transitats; fins ara, no ha estat així i el mètode, amb el perfeccionament que va donant la pràctica, adquireix cada cop més consistència i demostra la seva coherència interna.”27

Són aplicables avui els incentius morals?

Nascuts i crescuts en un capitalisme en crisi se’ns fa molt difícil imaginar col·lectivament un món laboral que d’una font per a sostenir-nos i reproduir-nos materialment nosaltres com a individus i les nostres famílies —el regne de la necessitat— passi a esdevenir una necessitat moral i un deure social —el regne de la llibertat—, que “tots els treballs que s’anomenen sacrificis [es considerin] amb un interès nou [sempre renovat, creixent i fresc], com una part del seu deure, però no d’un deure imposat, sinó d’un deure intern i es faci amb interès. I les coses més banals i més avorrides es transformen, per imperi de l’interès de l’esforç interior de l’individu, d’aprofundiment de la consciència, en coses importants i substancials, en alguna cosa que no [es] pot deixar de fer sense sentir-se malament: en el que es diu sacrifici. I llavors no fer el sacrifici es converteix en el vertader sacrifici per a un revolucionari. És a dir, que les categories i els conceptes ja van variant.”28 Per tal que en “un futur en el qual el treball serà la dignitat màxima de les persones, el treball serà un deure social, un gust que es fan les persones, el treball serà creador al màxim i tot el món haurà d’estar interessat en la seva feina i en la dels altres, en l’avenç de la societat dia a dia […] recordar que el treball és el més important, perdoneu-me si insisteixo una i altra vegada però és que sense treball no hi ha res, totes les riqueses del món, tots els valors que té la humanitat no són res més que treball acumulat”.29

I, tot i estar diametralment allunyades de les finalitats apuntades fins ara, les empreses capitalistes no han dubtat en implementar, entre moltes altres estratègies, els estímuls morals no monetaris per tal de seguir augmentant l’obtenció de plusvàlua i beneficis. El treballador del mes, un programa popularitzat per McDonald’s, n’és l’exemple paradigmàtic però n’hi d’altres que s’emmarquen en les seves missions, visions i valors i s’implementen en plans de carrera o de responsabilitat social corporativa; darrerament proliferen els programes de voluntariat corporatiu que promouen la participació dels treballadors en iniciatives socials i comunitàries o d’activisme ambiental.

Amb tot, les organitzacions revolucionàries que aspiren a construir un nou poble no han d’obviar el desenvolupament del factor consciència de militants i simpatitzants amb aspiracions que traspuï a la resta de la societat: té implicacions polítiques profundes a llarg termini com els fragments del Che ens fan veure i sobre els quals podem anar aprofundint, interioritzant i materialitzant.

Notes

1 Löwy, M. (1971). El pensament del Che Guevara. Mèxic DF: Siglo XXI, p. 24.

2 Intervenció en el cicle de conferències del Banc Nacional, 20-X-1960 dins Guevara, E. (1977). Escrits i discursos, 4. L’Havana: Editorial de Ciencias Sociales, p. 229.

3 Paraules als obrers destacats, 22-II-1961 dins op. cit., 5, p. 41.

4 ibíd., p. 42.

5 Conferència en el cicle “Economia i planificació” de la Universitat Popular, 30-IV-1961 dins op. cit., 5, p. 131.

6 Löwy, M. (1971). El pensament del Che Guevara. Mèxic DF: Siglo XXI, p. 74.

7 Kohan, N. Estímuls morals i materials en el marxisme del Che Guevara dins (2002/2005). Ernesto Che Guevara. Un altre món és possible/El subjecte i el poder. Buenos Aires: Nuestra América/La Rosa Blindada, p. 132/82.

8 Guevara, E. et al. (2004). El gran debat sobre l’economia a Cuba 1963-1964. L’Havana: Editorial de Ciencias Sociales/Centro de Estudios Che Guevara, p. IX i XX. (el subratllat és nostre)

9 Guevara, E. (2012). Apunts crítics a l’economia política. L’Havana: Editorial de Ciencias Sociales/Centro de Estudios Che Guevara, p. 155 i 154, notes 159 i 156.

10 Discurs a l’assemblea general de treballadors de la tèxtil Ariguanabo, 24-III-1963 dins op. cit., 7, p. 43.

11 Discurs en homenatge als treballadors destacats, 21-VIII-1962 dins op. cit., 6, p. 235.

12 Paraules als obrers destacats, 22-II-1961 dins op. cit., 5, p. 44.

13 Discurs de clausura del Consell Nacional de la CTC, 15-IV-1962 dins op. cit., 6, p. 135.

14 Discurs en la inauguració de la planta mecànica de Las Villas dins op. cit., 8, p. 66.

15 Discurs a la Universitat Nacional de Montevideo, 18-VIII-1961 dins op. cit., 9, p. 152.

16 Discurs a l’acte de graduació de l’Escola d’administradors “Patrici Lumumba”, 2-VIII-1964 dins op. cit., 8, p. 186.

17 Paraules en la inauguració de l’Escola de capacitació tècnica per a obrers, 1-II-1962 dins op. cit., 6, p. 95.

18 ibíd., p. 94. (el subratllat és nostre)

19 ibíd., p. 92.

20 Discurs en la commemoració del 27 de novembre de 1871, 27-XI-1961 dins op. cit., 5, p. 326.

21 Versió d’acta inèdita, 2-X-1964 dins Guevara, E. (2012). Apunts crítics a l’economia política. L’Havana: Editorial de Ciencias Sociales/Centro de Estudios Che Guevara, p. 306.

22 Sobre el sistema pressupostari de finançament, II-1964 dins op. cit., 8, p. 13 i 15.

23 Discurs a l’acte de graduació de l’Escola d’administradors “Patrici Lumumba”, 2-VIII-1964 dins op. cit., 8, p. 184-185.

24 El socialisme i l’home a Cuba, 12-III-1965 dins op. cit., 8, p. 259.

25 Discurs a l’acte de graduació de l’Escola d’administradors “Patrici Lumumba”, 2-VIII-1964 dins op. cit., 8, p. 182 i 183. Més a la Reunió bimestral, 21-XII-1963 dins Guevara, E. (2012). Apunts crítics a l’economia política. L’Havana: Editorial de Ciencias Sociales/Centro de Estudios Che Guevara, p. 270.

26 ibíd., p. 170.

27 Sobre el sistema pressupostari de finançament, II-1964 dins op. cit., 8, p. 15.

28 Discurs a l’assemblea general de treballadors de la tèxtil Ariguanabo, 24-III-1963 dins op. cit., 7, p. 45. (el subratllat és nostre)

29 Discurs durant la celebració del 2n aniversari de la constitució de la UJC, 20-X-1962 dins op. cit., 6, p. 255 i 258.

Articles relacionats