Editorial 9

Cal seguir treballant des dels diferents àmbits, tant per desemmascarar els intents de tornada a la “normalitat” autonomista com per demostrar que no hi ha sortida a les crisis dins el regne d’Espanya.

La investidura de Pere Aragonès com a President de la Generalitat el passat mes de maig, i la formació d’un nou govern de coalició entre ERC i Junts, van evitar el desastre que haguessin suposat unes noves eleccions autonòmiques al Principat. Però la desorientació dins l’independentisme continua. Els dos partits de govern segueixen encallats en el debat estèril entre, d’una banda, els darrers sospirs d’un “implementisme simplista” (que encara no ha assumit que la victòria política de l’octubre del 17 es va veure frustrada per una derrota repressiva, i que continua propugnant solucions màgiques); i, de l’altra, un “negacionisme neo-autonomista” (que no fa sinó menystenir les tardors del 17 i del 19 i deslegitimar qualsevol estratègia de ruptura).

Si alguna cosa ha provocat, a la pràctica, la formació del Govern autonòmic és el decantament del debat cap al més perillós dels dos discursos: el negacionisme neo-autonomista. Taula de negociació amb l’estat espanyol… però sempre dins dels límits de la Constitució espanyola, sense autodeterminació ni independència. Indults per a nou presos polítics… parcials, condicionats i revisables, combinats amb noves sentències exemplaritzants com els cinc anys de presó imposats al nostre company Marcel Vivet, i descartant la solució política per als més de 3.000 represaliats: l’amnistia. Tot plegat, com no podia ser d’altra manera, apadrinat per les elits empresarials del Cercle d’Economia i l’IBEX 35, que malden per restaurar l’“oasi català” i els “bons temps” del pujolisme i del peix al cove. És, en definitiva, l’enèssim intent de tancar per dalt allò que el moviment popular independentista va obrir per baix.

Cal no menystenir el perill que això representa per a l’independentisme. La lluita contra l’ocupació com a forma de dominació es fonamenta en una dialèctica que enfronta el poder ocupant amb el poder emergent, i aquesta contradicció pren la forma d’una pugna de legitimitats entre la monarquia espanyola i la República catalana independent. Per tant, és anti-independentista legitimar l’estat espanyol, presentant-lo com a un agent (o, fins i tot, l’únic agent) capaç de gestionar la resolució democràtica del conflicte. La legitimació del regne d’Espanya no ens porta a “ser més”, sinó a la desmobilització i, en el pitjor dels casos, la derrota.

Però cal tenir en compte, també, la posició de feblesa de l’estat espanyol. Encarada, amb sort i gràcies a les vacunes desenvolupades per altres països, la sortida de la crisi sanitària provocada per la pandèmia, l’estat espanyol haurà d’encarar les crisis que venen: la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària; la crisi energètica i climàtica; la crisi democràtica que representa el desacomplexament i la normalització del feixisme. I és precisament el conflicte nacional qui posa més clarament en evidència la incapacitat de l’estat per a resoldre aquestes crisis. En són exemples ben recents la decisió del govern espanyol del PSOE i Unidas Podemos de portar al tribunal constitucional la llei catalana de regulació de lloguers; o les tensions que han desencadenat entre l’espanyolisme (desde VOX i la judicatura trans-franquista fins a sectors del propi PSOE) les mesures de “distensió” com els mateixos indults; o el pronunciament del Consell d’Europa en referència als presos polítics i la repressió a l’estat espanyol, equiparant-lo a Turquia.

Ens toca, doncs, seguir treballant des dels diferents àmbits (des de l’interior i l’exterior, des del carrer i les institucions autonòmiques), tant per desemmascarar els intents de tornada a la “normalitat” autonomista com per demostrar que no hi ha sortida a les crisis dins el regne d’Espanya. La gestió dels indults per part dels principals partits independentistes podria afegir encara més confusió a la desorientació estratègica de l’independentisme. En l’àmbit antirepressiu, doncs, és prioritari articular una defensa política unitària del conjunt dels més de 3.000 represaliats, emmirallada en l’experiència històrica a casa nostra de la Comissió Portaveus dels detinguts del 92. Cal, també, seguir defensant la llengua, la cultura i la identitat col·lectiva. Cal treballar per unes relacions internacionals multilaterals que superin prejudicis, i orientades a la denúncia i el desgast de l’estat espanyol i a l’obtenció dels suports polítics i materials necessaris per a la independència. I ens cal, és clar, crear instruments organitzatius per a la lluita, estructures de poder republicà més enllà del poder autonòmic.

Com sempre, l’objectiu de La Veu és reflexionar i aportar perspectiva per tal d’encarar aquests grans reptes tan ben equipats com sigui possible. Per aquest motiu el número 9 inclou articles sobre temes importants de l’agenda política, com la lluita ecologista i la lluita antifeixista. També una anàlisi crítica del nostre sistema educatiu, sotmès a la pressió dels plantejaments neoliberals, o sobre l’anomenada classe aspiracional i la necessitat de recuperar la consciència i l’acció de classe. Entrevistem Zahia Guidoum, recentment escollida coordinadora de la Plataforma pel Dret Decidir del País Valencià, i recuperem, traduït al català, un exhaustiu article de Samir Amin d’anàlisi a fons sobre la realitat xinesa coincidint amb el centenari del Partit Comunista Xinès. El sumari es completa amb un article sobre elements de conjuntura i propostes per superar l’actual atzucac del moviment independentista, i amb una ressenya del llibre La Interseccionalitat: Desigualtats, llocs i emocions, de Maria Rodó-Zárate. Esperem que us resultin interessants.

Articles relacionats

Número 10

De Hanoi a París, guanyar i persistir

El Consell per la República Catalana és l’ eina sorgida fruit de la reflexió posterior a la repressió de l’any 17 i l’aplicació del 155, amb un Govern a la presó i a l’exili, quan es fan evidents els límits de la institucionalitat autonòmica, situada estructuralment sota control de l’estat espanyol.

Segueix llegint »
Número 9

Xina 2013

Necessitem eines sòlides d’anàlisi política, econòmica i estratègica que superin la propaganda, els prejudicis i les intoxicacions a què ens han anat acostumant amb bombardejos constants de sinofòbia més o menys dissimulada. Per això us animem a llegir la traducció al català de “Xina 2013”, de Samir Amin.

Segueix llegint »
Número 16

Els estímuls morals segons el Che Guevara

Nascuts i crescuts en un capitalisme en crisi se’ns fa molt difícil imaginar col·lectivament un món laboral que d’una font per a sostenir-nos i reproduir-nos materialment —el regne de la necessitat— passi a esdevenir una necessitat moral i un deure social —el regne de la llibertat—.

Segueix llegint »