Passat mes i mig d’unes eleccions (municipals al Principat, i municipals i autonòmiques al País Valencià i les Illes) i a tot just uns dies de les espanyoles, us presentem un nou número de La Veu.
El panorama que han dibuixat les primeres d’aquestes eleccions és molt preocupant. L’onada conservadora i espanyolista avança. La reacció s’ha posat les piles després de la dècada de major avenç de les posicions independentistes i de transformació social, i ara la seva hegemonia creix.
Al País Valencià i a les Illes la dreta i extrema dreta recuperen els governs i la situació és extremadament preocupant. No s’ha utilitzat el fet de governar les institucions per a exigir amb rotunditat i determinació (i de pas fer pedagogia democràtica i nacional) la fi de l’espoli econòmic, fiscal i social i el tractament de colònia cultural i territorial.
A Catalunya, qui catalitza aquest nou estat de les coses és el PSC-PSOE, fent de gran partit conservador i agrupant bona part del vot d’ordre i encara alguns votants progressistes. Les causes d’aquest avenç reaccionari semblen ser diverses. En primer lloc, hi ha la ja citada consolidació de les tesis ultraconservadores entre part de les classes populars que, fins ara, potser havíem contingut amb l’horitzó de la ruptura independentista. Aquest fet, que té abast europeu i mundial, ara ja ens afecta de ple. Fa temps que tot plegat hauria d’implicar una reflexió estratègica per l’independentisme d’esquerres a casa nostra i per part de l’esquerra europea i mundial, però costa molt posar fil a l’agulla. Potser ara ha arribat l’hora; o ja farem tard. Per altra banda, la clara desmobilització del vot demòcrata i independentista està provocada, en bona part, per l’estratègia de destensionament del conflicte i de legitimació del PSC-PSOE com a actor central, i el desencís pel retorn a la gestió autonomista de les direccions tant d’ERC com de Junts: la manca de praxi independentista de fet. De fet, l’aposta d’ERC per augmentar el seus suports a l’AMB a costa del pactisme amb el PSC-PSOE i la de Junts a Catalunya, en general, són propostes clarament fallides. I es demostren inútils per combatre l’ascens de les posicions conservadores, espanyolistes i feixistes.
El panorama que s’albira de cara a les eleccions espanyoles no sembla que hagi de ser gaire diferent, i la perspectiva d’un govern obertanment i desacomplexadament neofranquista fa esborronar. Que aquesta obvietat no ens faci oblidar dues coses, però. Primer, que en la lògica continuista de la “transició”, el franquisme no ha deixat mai d’ocupar espais de poder, a la judicatura, a l’exèrcit i els cossos policials, entre l’elit econòmica, i també a la política. O és que Fraga Iribarne no era prou franquista? O és que bona part dels fundadors i líders passats i presents de Vox no provenen del Partit Popular? I segon, que fins i tot amb el govern espanyol “més progressista de la història” hem estat testimonis de polítiques conservadores i espanyolistes (impugnació i suspensió de lleis socialment avançades del Parlament de Catalunya com la llei de l’habitatge, suport a macroprojectes, agressions a la llengua, a l’ensenyament…), quan no manifestament antidemocràtiques (manteniment de la “llei mordassa”, Pegasus, infiltracions al moviment independentista…); i d’una nul·la voluntat de resoldre el problema polític i democràtic que planteja l’indepentisme (ni referèndum d’autodeterminació ni amnistia).
Davant d’aquest panorama, no si valen ni el derrotisme, ni l’abstencionisme, ni la desmobilització. Des de La Veu cridem a votar la Candidatura d’Unitat Popular, de la qual participa Poble Lliure, per fer sentir la veu de l’independentisme inequívocament d’esquerres al ventre de la bèstia. Ara bé, la nostra lluita per l’alliberament social i nacional no comença ni acaba amb un o altre govern a Madrid. És per això que, més enllà de cicles electorals, ens cal seguir reflexionant i organitzant-nos. I és per això que us fem arribar aquesta nova edició de la revista.
