El municipalisme ha sigut, des de sempre, un dels principals escenaris on projectar i desenvolupar programes polítics d’esquerres a casa nostra. Els municipis, primera trinxera d’actuació política, sempre han sigut bastions on defensar la democràcia i els drets fonamentals col·lectius. Els ajuntaments són, o han de ser, les institucions de referència, els espais d’escolta activa dels veïns i veïnes. Són, o han de ser, els espais de base des d’on construir la República Catalana dels Països Catalans.
I és precisament per això que cal que les candidatures independentistes i d’esquerres hi siguin presents, als municipis. Perquè els ajuntaments són les institucions on es poden desenvolupar més polítiques que remin a favor dels drets i llibertats del col·lectiu, que sumin per la millora de les condicions materials i de vida de les classes populars. Posant exemples concrets i parlant des de l’experiència, els ajuntaments són espais des d’on fer propostes que facin trontollar el sistema liberal i capitalista. La municipalització de serveis bàsics com l’aigua o la creació de comunitats energètiques locals són experiències que cada cop més es van estenent pel territori, i que suposen una reconquesta de drets i una millora substancial de les condicions de vida del col·lectiu. A Berga, per posar només un exemple, durant aquesta legislatura (2019-2023) s’ha treballat per tal d’aconseguir una residència municipal i combatre la privatització d’aquesta. La municipalització és, doncs, un mecanisme de control directe dels serveis que rebem de manera quotidiana i la manera de garantir que aquests serveis es mantenen en mans públiques, evitant entrar dins dels viaranys de l’economia de mercat i regint-se per altres esquemes que primen el benefici col·lectiu per davant del benefici privat.
Però més enllà de les municipalitzacions, que potser són un dels elements més significatius, també cal parlar d’altres polítiques que es poden desenvolupar en aquest context local i que suposen unes millores substancials del nostre dia a dia. Les polítiques urbanístiques tenen, per exemple, un pes cabdal. Reflexionar i ordenar l’espai públic des d’una perspectiva d’esquerres és necessari. Parlo la gestió del sòl industrial i comercial, de les zones verdes, de la mobilitat i de la legalitat urbanística. La gestió urbanística, tot sovint enrrebassada i difícil d’entendre, ens atravessa com a veïns i veïnes d’una manera brutal. Construir un espai públic pensat per les persones és una eina essencial per construir municipis socialment cohesionats. Sense oblidar les polítiques de desenvolupament local i territorial que es gestionen des dels municipis i consells comarcals. Perquè fomentar el petit comerç o la petita empresa arrelada al territori per davant de les grans superfícies i els grans monopolis és millorar el nostre present i el nostre futur col·lectiu així com també ho és garantir que els nostres joves tenen perspectives vitals als llocs on han crescut, per exemple.
Igual d’important és la promoció de les eines de participació i de foment del teixit associatiu. Perquè la comunitat es construeix des d’aquí, des de les entitats, i sense comunitat no tenim res que ens relligui. Fins i tot les millores a les vies públiques i les inversions en equipaments, que cada cop més tenen una mirada de caminar cap a la transició ecosocial, són elements que milloren el nostre dia a dia i que fan molt més habitable el nostre entorn.
És evident que totes aquestes polítiques que es poden desenvolupar des dels municipis no són polítiques revolucionàries per se. Pretendre-ho és naïf i enganyós. Però com a revolucionaris i revolucionàries hem d’entendre el paper important que tenen totes aquestes polítiques públiques, encara que aïlladament puguin semblar reformes insignificants, per la millora que suposen per al dia a dia dels nostres veïns i veïnes.
Rosa Luxemburg escrivia, el 1899, sobre aquesta relació entre reforma i revolució:
Que pot la socialdemocràcia estar en contra de la reforma social? O que pot contraposar la revolució social, que té com a objectiu final de capgirar l’ordre establert, a la reforma social? És clar que no. Per a la socialdemocràcia, la lluita pràctica quotidiana per reformes socials, per la millora de la situació del poble treballador en l’ordre encara establert o per les institucions democràtiques, constitueix, en realitat, l’únic camí per dirigir la lluita de classes proletària i treballar per a l’objectiu final, la consecució del poder polític i l’abolició del sistema salarial. Per a la socialdemocràcia, hi ha una relació indestriable entre la reforma i la revolució socials, en la qual la lluita per la reforma és el mitjà, però el capgirament social és l’objectiu.1
No podem pretendre construir realitats alienes al capitalisme i al sistema liberal des dels municipis en el nostre context actual. Creure això ens portaria a equívoc, atès que la mateixa naturalesa de les institucions i la seva subjecció a la legalitat i a la normativa estatal (en especial la municipal, una institució profundament controlada per l’estat espanyol) fa impossible pensar en aquest escenari revolucionari. Només des de les eines d’un estat podrem iniciar la llarga transició cap al socialisme. El municipalisme hi pot ajudar, però en cap cas substituir-les. Tal i com apuntava abans, el què si que podem fer des dels municipis és contribuir a millorar les condicions materials de les classes populars. I aquesta és la relació indestriable de què parla Rosa Luxemburg entre reforma i revolució i que cal que els marxistes tinguem interioritzada.
Aquesta és la importància d’anar més enllà de la oposició activa i tenir clar que no n’hi ha prou amb denunciar les limitacions de les institucions. És clau entendre el paper bàsic que tenen i la importància de que la nostra presènia en elles suposi una millora efectiva i real de les condicions de vida. La renúncia a voler governar és una de les formes que pren l’esquerranisme en l’àmbit municipal.
No seria lògic ni just, però, obviar les problemàtiques evidents i inherents del municipalisme. De totes elles n’hi ha dues que són especialment importants: la institucionalització i el localisme. En primer lloc, cal no oblidar que el front institucional és només una peça més de l’entramat de la lluita revolucionària per l’alliberament nacional i de classe. Ser present a les institucions és important i rellevant, però cal no obviar la mobilització de masses i la participació activa en entitats plataformes i espais fora de l’àmbit institucional. Sense el carrer no hi ha institució.
També és important no oblidar el marc ampli en el qual hem d’enquadrar-nos, els Països Catalans. Cal tenir clar que formem part d’un moviment ampli d’abast nacional i per tant totes aquelles polítiques que es desenvolupen a nivell local han de tenir, també,una mirada estratègica àmplia, lluny de caure en els paranys del localisme i de l’atomització de la lluita. El nostre objectiu és construir municipis lliures en una terra lliure, construir República des de pobles i ciutats. És absurd pensar que quan ens presentem per governar un poble o una ciutat ho fem només “per tal de treballar pel poble”, sense tenir clar que tots i cada un dels municipis d’arreu dels Països Catalans estan atravessats per les mateixes problemàtiques: la legislació espanyola, el caciquisme i les relacions de poder, el masclisme innerent a les institucions i la política, la pobresa i les relacions econòmiques pròpies del capitalisme.
El municipalisme que defensem des de Poble Lliure és un municipalisme que té clar tot això, que entén el paper clau que desenvolupem des dels ajuntaments i la importància de que hi siguem per tal que puguin desenvolupar-se millores evidents de les condicions materials de la classe treballadora. El municipalisme que defensem és un municipalisme que esdevé referent i referencial, ja no només per la construcció de sobirania popular, sinó per a la construcció de la República dels Països Catalans.
Notes
1. Luxemburg, Rosa. «Reforma o revolució». Tigre de paper, 2019. Quan Rosa Luxemburg parla de socialdemcràcia es refereix a la política que creu ha de seguir el Partit Socialdemòcrata Alemany, integrat en aquell moment per socialdemòcrates i comunistes. Els comunistes no se n’escindirien fins al 1916 quan varen crear la Lliga Espartaquista, embrió del futur Partit Comunista Alemany.
