És el capitalisme, tros de quòniam!

Cal una rectificació radical de les polítiques energètiques per frenar tant l'exclusió creixent de les classes populars, com la destrucció de molts sectors productius i, en útima instància, l'agreujament de la crisi climàtica.

La sortida de la fase aguda de la pandèmia que -deien els apologetes del capitalisme- havia de ser de “recuperació econòmica”, ha esdevingut un escenari desastrós per a les classes populars, amb una inflació al voltant del 10%, que encareix dràsticament els productes i serveis bàsics com ara l’energia i que compromet seriosament la viabilitat tots aquells sectors que fan un consum intensiu d’energia (serveis, transport, indústria, pesca , agricultura, ramaderia…). Els mitjans oficialistes i els oracles del sistema han trobat un boc expiatori per distreure l’atenció: la guerra a Ucraïna. Però això només és una maniobra de distracció per no afrontar les veritables raons que ens empenyen a un escenari de crisi que va començar força abans que els tancs de l’exèrcit rus es posessin en moviment.

El responsable de la situació és l’avenç del procés capitalista de sobreporoducció de mercaderies, malbaratament i exhauriment de recursos naturals i concentració de la riquesa econòmica en mans d’una oligarquia cada cop més exigua però més poderosa econòmicament i política. La guerra a Ucraïna “només” ha plogut sobre mullat, especialment a Europa,i la “tempesta perfecta” econòmica que estem vivint persistirà molt més enllà de la fi de les hostilitats militars.

Amb l’actual nivell de preus de l’energia, la immensa majoria de les famílies (víctimes d’una pobresa creixent des del tombant de segle) tindran cada cop més dificultats econòmiques per satisfer les seves necessitats bàsiques i les mesures preses pel govern espanyol fins ara només en suavitzaran lleument els efectes (l’economista Antoni Soy1 analitza les limitacions d’aquesta mena de polítiques). La novetat, en tot cas, és que aquest encariment amenaça també la supervivència de bona part del teixit econòmic, especialment aquells sectors els preus dels productes i serveis dels quals estan sotmesos al domini oligopolístic de grans conglomerats econòmics (sector primari, transport, petites indústries) de la gran distribució i de la logística, i que no tenen marge per recuperar aquest augment de costos.

El capitalisme és insostenible, ecocida, empobridor i enemic de la democràcia.

El capitalisme té en la persecució del benefici màxim i la seva apropiació privada la primera raó de la seva existència. Això al llarg del temps s’ha materialitzat en l’ús creixent i el malbaratament dels recursos naturals de tot ordre (matèries primeres, fonts d’energia, espais naturals,…) en una progressió geomètrica insostenible no només a llarg termini, sinó també a mitjà i a curt termini. De fet, el foment del malbaratament seria una de les característiques principals del creixement capitalista dels darrers 50 anys i es podria concretar en:

  • sobreproducció general de mercaderies de tota mena (material i immaterial) i foment general del consum;
  • externalització de la recuperació i el reciclatge de les mercaderies i dels residus produïts en la seva producció;
  • “sobrecapacitació” de determinats productes amb un fort component tecnològic (cotxes que poden atènyer velocitats impracticables a les carreteres, dispositius electrònics dels quals l’usuari no arriba a utilitzar-ne sinó una ínfima part,…) i foment de la seva obsolescència programada, per forçar-ne la substitució en temps cada cop més breus;
  • creació de necessitats supèrflues i de productes ad-hoc per “satisfer-les”;
  • foment del malbaratament energètic en la producció, el manteniment i la distribució de mercaderies (deslocalitzacions, productes que recorren llarguíssimes distàncies, ús creixent de xarxes digitals basades en la disponibilitat permanent i que generen un consum elèctric tant desaforat com invisible als ulls dels consumidors).

De fet, una part de les conseqüències ja són irreversibles en el nostre ecosistema, com podem veure en el cas de la crisi climàtica. Segons les anàlisis més fiables2 les principals fonts d’energia que han alimentat aquest creixement capitalista desenfrenat basat en el malbaratament (carbó, petroli, urani, gas) o han superat el seu màxim nivell de disponibilitat o estan a punt de fer-ho, és a dir, han travessat aquell punt en què una bona part de les reserves necessiten més energia per ser explotades de la que en podríem obtenir amb el seu ús.

Al mateix temps s’ha anat produint un procés de concentració en molt poques mans de la producció i la distribució d’energia a escala global (a redós de les polítiques neoliberals que de facto apliquen totes les administracions) i sovint anant molt més enllà d’una legislació que ja desapodera prou les classes populars, com ara la retenció abusiva de concessions ja caducades (pantans i salts d’aigua) o l’incompliment de les condicions pactades (com passa amb les regulacions hidrològiques amb menyspreu absolut de mesures com els cabals ecològics). Aquest control oligopolístic permet la imposició d’un sistema de preus escandalosos i amb maniobres especulatives freqüents que castiga tant la majoria de les llars com les petites unitats productives, agreujant encara més l’encariment dels recursos energètics. Per tant ens trobem davant d’una escassedat i d’un encariment inevitables i creixents d’aquests recursos; el que està en joc és si es fa de forma ordenada o caòtica, democràtica o bé imposada per les oligarquies, i qui ha d’assumir els costos d’aquesta baixada dràstica del consum en els propers anys.

Per desgràcia, els efectes devastadors sobre el clima de l’ús de combustibles fòssils demanen una frenada encara més dràstica ( d’un 50% per començar en aquesta dècada) de la que es produiria sense una política pública de canvi de política energètica i, tot i així, serviria només per atenuar l’escalfament global, no per revertir-ne la tendència ni les seves conseqüències catastròfiques. No hauríem arribat en aquesta situació si no fos perquè el capitalisme és incompatible amb la gestió democràtica del bé comú; el capitalisme s’ha imposat de forma indiscriminada i violenta (a través de cops d’estat i dictadures allà on les classes populars han disputat l’hegemonia a l’oligarquia) o de forma més dissimulada o amb un ús més “selectiu” de la violència i el foment de l’alienació ideològica (a les anomenades “democràcies liberals”) i la persecució del benefici màxim privat s’ha imposat a les necessitats de planificar l’economia (tota economia és planificada, la qüestió no és aquesta, sinó amb quins criteris i per servir a quins interessos es fa) per atendre les necessitats essencials del conjunt de la població i preservant un entorn saludable i per tant de posant fre tant al malbaratament, com a la producció indiscriminada de residus i a la distribució classista i injusta de la riquesa produïda. Bona part dels avenços aconseguits en la lluita contra els feixismes i els colonialismes (1945-1970) s’han perdut amb l’hegemonia neoliberal que ha aconseguit imposar el seu model econòmic desigual i letal per als sistemes naturals, alhora que el control sobre els recursos naturals (matèries primeres, producció agroalimentària) s’ha privatitzat i concentrat cada cop en menys mans constituint un oligopoli que en aquests moments és un dels principals obstacles per a la satisfacció de les necessitats bàsiques de les classes populars.

El “Capitalisme Verd” és una quimera i un perill

Davant la inevitabilitat de renunciar a l’ús dels combustibles fòssils, de frenar el ritme de depredació de les matèries primeres i d’alentir si més no l’escalfament global, la proposta de l’oligarquia burgesa és l’anomenat “Capitalisme Verd”, que si ja és un oxímoron com a expressió és alhora una quimera irrealitzable. La seva idea força és avançar cap a l’electrificació total, bo i substituint les fonts d’energia fòssil per altres més o menys “renovables”, i amagant-ne tant la seva impossible materialització com els costos d’aquesta transició. En aquest sentit, apuntem els següents problemes:

  • Les fonts fòssils són molt difícils de substituir en determinats usos (en el transport terrestre no hi ha la capacitat d’una substitució total i hi ha àmbits com el transport aeri on això és més lluny que la ciència ficció).
  • L’electrificació total en la producció a partir de les tecnologies disponibles i amb les ritmes proposats demana d’entrada un intensificació brutal de l’extracció de matèries primeres, algunes d’elles prou escasses (les anomenades “terres rares”) i d’un increment altíssim de l’ús d’energia per a la seva obtenció i el seu complicat reciclatge, el qual encara no està ni de bon tros resolt. Tot plegat podria accelerar encara més l’encariment de l’energia.
  • Un altre problema greu de les fonts renovables d’energia és la fluctuació en la producció depenent de les circumstàncies meteorològiques (hores d’insolació, vents, pluges,…) i la dificultat d’estabilitzar-ne els seu fluxos.
  • La distribució elèctrica genera encara moltes pèrdues d’energia (i per tant malbaratament) i l’emmagatzematge de l’energia elèctrica produïda és encara molt dificultós i problemàtic.

En la mesura que es produeixi l’expansió de l’electrificació, hi ha sectors de l’economia que s’hauran de transformar radicalment (com ara l’automoció i les seves indústries auxiliars que reduiran dràsticament la seva necessitat de mà d’obra) i si ho deixem a les mans dels sectors polítics hegemònics anem a un escenari amb més atur, més precarització i menys indústria en un model econòmic prou feble com el nostre.

L’oligopoli que controla les fonts d’energia pretén aprofitar el canvi tecnològic per colonitzar la producció i la distribució de les fonts d’energia renovables amb un model de producció massiva i centralitzada que reprodueix els mateixos desequilibris territorials que ha produït el model vigent (zones urbanes “especialitzades” en el consum i zones rurals en la producció, bo i agreujant la situació de les comarques tradicionalment excloses dels beneficis del creixement econòmic).

En qualsevol cas, per via de l’escassedat i de l’encariment hi haurà una reducció molt gran de la disponibilitat d’energia, i una reducció forçada del seu consum, la qüestió és qui dirigirà aquest procés i qui en pagarà el preu, per posar un exemple reduir el consum en mobilitat vol dir dificultar l’accés de persones que forçosament han d’accedir a Barcelona, per feina, estudis o salut o bé limitar el malbaratament que representen els desplaçaments individuals de cap de setmana a les segones residències a la platja o a la muntanya? Són els petits productors de proximitat els que patiran més les restriccions de transport o bé els oligopolis logístics? Si ho deixem a mans dels promotors del “Capitalisme Verd” sabem que ho pagaran els més febles, mentre que els poderosos seguiran en un escenari de mobilitat sense restriccions.

La persecució implacable del benefici i la seva acumulació privada, i l’actual concentració oligopolística del mitjans de producció característica del capitalisme amenacen l’assoliment del objectius mínims que han anat establint les successives cimeres del clima i fan témer una extensió de l’exhauriment de les matèries primeres, de privatització de recursos comunals i d’agressions als ecosistemes, aquest cop darrera les promeses del “Capitalisme Verd”.

Què fer?

Evidentment cal una rectificació radical de les polítiques energètiques per frenar tant aquesta exclusió creixent de les classes populars, com la destrucció de molts sectors productius i l’agreujament de la crisi climàtica, amb mesures tant a curt termini (control de preus, parar els peus als oligopolis) com sobretot a mitjà i llarg termini. Pel que ja hem exposat, la primera necessitat, si volem aspirar a frenar la crisi climàtica i l’empobriment de les classes populars, és impulsar la mobilització popular al voltant d’un programa mínim de defensa de les condicions de vida de les classes populars i de recuperació de la sobirania sobre la producció, la distribució i la comercialització de l’energia, a tots els nivells, del local fins al global, i un replantejament urgent tant del model productiu com del territorial els quals realimenten justament tant el malbaratament com l’exclusió energètica. No serà fàcil, perquè, per desgràcia, massa sovint les forces polítiques hegemòniques, també aquelles que es reclamen “d’esquerra” són presoners dels dogmes neoliberals i ho demostren a bastament (Jocs Olímpics d’Hivern, Barcelona World, Hidrogen “Verd”(?)), i s’atemoreixen davant la pressió dels oligopolis, però també és veritat que entenem que entre les classes populars hi ha prou consciència i potencialitat com per desbordar les limitacions de les forces que se n’arroguen la representació. De la capacitat que les forces que volem construir un model nacional i social alternatiu tinguem per treballar per alimentar aquest moviment popular dependrà que es pugui donar resposta a la crisi que patim.

Notes

2 Veure l’article d’Antonio Turiel “La crisi que no marxarà” a la Veu de Poble Lliure.

Articles relacionats

Editorial

Editorial 16 | Més enllà

La nostra lluita per l’alliberament social i nacional no comença ni acaba amb un o altre govern a Madrid. És per això que, més enllà de cicles electorals, ens cal seguir reflexionant i organitzant-nos.

Segueix llegint »
Editorial

Editorial 19 | On és l’esquerra?

La teòrica esquerra institucional és als llimbs o, directament, a l’altre cantó de la barricada, i l’esquerra social mirant de lluitar al carrer prou afeblida, tant per la repressió com per l’abandonament o la inoperància de l’esquerra institucional.

Segueix llegint »