Imaginem que som a l’aula, o en uns tallers, i has d’explicar a un grup d’estudiants qui és la Dolors Sabater…com t’ho faries?
Presentaria un castell humà i m’assenyalaria dins la pinya. Aixecant un castell, repte col·lectiu desafiant, que només es pot assolir essent moltes, diverses, i ben organitzades. Des de baix, una entre moltes, amb posició versàtil però precisa, canviant de rol segons la necessitat. És l’experiència més corporal que conec de formar part d’una causa col·lectiva, igual que quan formes part d’una barricada humana en una acció de protesta i resistència. És la força de cada decisió personal al servei de la col·lectiva, i la col·lectiva al servei d’un repte a superar, d’una alternativa a construir. Estratègia, lluita, una transformació en marxa. I és la transcendència de posar-hi el cos. Amb l’afegit que el component grupal és obert, i suma i acull diversitat de graus de pertinença.
Presentaria també un espai públic inhòspit amb bombolles de vida segregada, i m’assenyalaria en algun punt fent de cruïlla, teixidora de vincles i mixtures, connectant fluxes, interseccionant i fent de pont per apropar rives. L’apropiació plural de l’espai, humanitzant-lo des dels vectors relacionals i de participació de totes les interseccionalitats, radicalitat inclusiva, és la millor manera d’impulsar i apuntalar lluites i processos de transformació que superin limits i deconstrueixin hegemonies. De vegades quan busco fer una síntesi per explicar-me em llegeixo com a activista de la transformació i de l’esperança. Crec molt en la força de l’apoderament i organització col·lectives, causa i efecte d’apoderaments personals.
Entenc que la consciència social és una cosa que es va formant en la pròpia experiència vital i associativa; en el teu cas, ens podries dir com i quan aquesta consciència social es tradueix en consciència i compromís polític?
Sempre he estat compresa en la política fora de l’espai definit com a partit polític. L’activisme entès com a eina de transformació i d’organització col·lectiva. Per a mi contraposar poder, desafiar les hegemonies i l’autoritat opressora, combatre injustícies, i alhora impulsar alternatives i condicionar els poders, i els governs i les seves polítiques, és consciència i compromís polític, encara que es faci des d’organitzacions que no són un partit polític o un espai ideològic precís. O potser més i tot, quan es fan des d’aquests espais oberts i plurals. L’activisme social on m’involucro, educatiu, cultural i lingüístic, pels drets humans i polítics, antimilitarista, ecologista, de defensa del territori, dels serveis públics, feminista, decolonial, veïnal i antiracista, d’economia social i independentista…, el considero activisme polític però fet des d’espais transversals.
El més aprop que vaig estar de la militància en un espai polític pròpiament dit va ser a finals dels 70, com a simpatitzant del BEAN i amb la campanya Xirinacs al Senat, i després amb Alternativa Verda. He compartit molts espais de lluita amb partits polítics i sindicats però vaig prendre una decisió conscient de no militancia partidista. Sí que he militat a l’independentisme transversal des de la Crida a Òmnium i ANC, i a nivell local en el moviment per la consulta, 9N, campanyes pel dret a decidir… Darrerament m’he sindicat a la I-CSC.
L’any 2015 vaig participar a la creació de Guanyem Badalona en Comú, una candidatura d’unitat popular municipalista plural, orgànicament horitzontal, assambleària, que naixia per fer fora el ferotge neoliberalisme racista d’Albiol (PP) de la ciutat i transformar la política local des d’una perspectiva rupturista, feminista, transformadora, sobiranista. Érem síntesi del 15M, l’independentisme i sobiranisme d’esquerres. Sumàvem suports i compromís de CUP, Comunistes, Procés Constituent, Podem, Els Verds i Revolta Global, així com de moltes persones de moviments socials i entitats diverses. La meva estrena al món polític de partits i a la política institucional es produeix alhora, ja que pocs mesos després, el mateix 2015, vaig ser alcaldessa de Badalona, del moviment d’ajuntaments pel canvi i del municipalisme transformador. En tot aquest procés, fins arribar ara a l’impuls de Guanyem Catalunya i a la suma amb la CUP, m’interessa molt la reflexió metaactivista.
Sobre el moment concret de presa de consciència i compromís, em costa situar-lo; la sensació que tinc és de créixer en un entorn familiar i de socialització conscienciador des de l’inici. Em nodreix l’antifranquisme, republicanisme i independentisme amb visió Països Catalans, la reflexió crítica de la història, la cultura i la llengua com a resistència, l’educació en el lleure, el cristianisme de base, el sentit comunitari, valors de justícia i equitat. En especial l’experiència d’atorgar i reclamar drets a les criatures a qui se’ls negaven des del néixer, com era el cas del meu germà amb lesió cerebral greu, una lliçó hiper i multiconscienciadora, biaix de gènere inclòs. Tot des de la participació associativa, no de partit. Aquest és el meu brou de sortida.
Saber del primer objector de consciència polític, en Pepe Beúnza, l’any 1971, m’encamina al Casal de la Pau, l’antimilitarisme i posterior militància al MOC, i en l’època d’institut públic exploro el debat anarcocomunista, figures com Frederica Montseny, el paper dels partits en els fets rellevants de la història del segle XX, les revolucions sud i centreamericanes, la teologia de l’alliberament i els models de lluita, el debat sobre la violència. Les reflexions i posicionaments no em caben dins unes sigles.
A Catalunya són molts els exemples de persones políticament actives que són també, o han estat, partíceps de diferents entitats, col·lectius, moviments… com ho valores? Penses que l’associacionisme és una peça fonamental de la nostra societat i fins i tot de la nostra identitat?
Sí, no només ho penso sinó que és un fet constatable. Demostrat. Ens identifica i ens explica com a Països Catalans i al llarg de la història. I en l’actualitat. És un fet molt rellevant amb moments molt significatius com els vinculats a la solidaritat obrera i el cooperativisme, o en l’antifranquisme i la resistència cultural i lingüística, i alhora és una realitat contemporània ben tangible, tant des del punt de vista reivindicatiu com propositiu. La ràpida i sòlida resposta d’autoorganització en xarxes de solidaritat durant la pandèmia és una mostra d’aquesta musculatura i vitalitat associativa. La sòlida xarxa antirepressiva davant la causa general contra l’independentisme, el republicanisme i la dissidència en general, n’és una altra mostra representativa.
Hi ha dos debats conceptuals al voltant de l’associacionisme en relació a les polítiques públiques: fins a quin punt les institucions pretenen condicionar el paper de contrapoder que exerceixen les entitats, i fins a quin punt la feina altruista que mitiga l’emergència social acaba deslliurant les administracions d’assumir tota la seva responsabilitat.
En aquests moments, l’economia alternativa (social i solidària, feminista, de transició ecosocial decreixement), el sindicalisme de classe, la crisi de l’habitatge, la defensa antirepressiva i del dret a la protesta, l’antiracisme i l’antifeixisme, els serveis públics i l’habitatge així com el dret d’autodeterminació i l’independentisme, la defensa de la llengua i la cultura, i el feminisme i drets LGTBI són alguns dels principals motors d’organització i generació d’estructures associatives. També és molt significatiu l’associacionisme antimilitarista i per la Pau, aquests dies que es reivindica i s’homenatja a Arcadi Oliveras, és important destacar aquestes sòlides estructures. El municipalisme també és associacionista, ara fa ben poc s’ha creat l’associació de municipis per la municipalització de l’energia.
No es pot pensar la política, les grans decisions sobre el model de país, sense comptar amb el teixit associatiu. Amb els moviments. Són, al cap i a la fi, estructures de cohesió, motor de participació i escola de democràcia. Dos dels grans embats que qüestionen el règim del 78 els darrers anys, les lleis d’habitatge i l’independentisme, han avançat gràcies a l’impuls dels moviments des de fora, i al compromís des de dins de les institucions receptives. La defensa del territori, contra l’especulació i macroprojectes que el trinxen és possible gràcies a la musculatura associativa i de moviments. L’acte de fa uns dies sota les xemeneies de La Canadenca, l’Esperança ja no pot esperar més, és una mostra d’aquesta vitalitat i emprenedoria popular, alternativa, imprescindible.
Consideres el “divideix i venceràs” i l’individualisme en tots els àmbits (des de les relacions laborals a les personals, des del barri fins a la política) un dels pitjors mals per a les classes populars? Si és així, com se’l combat?
L’individualisme és una de les principals armes del neoliberalisme i del capitalisme, que fa creure que l’èxit econòmic i social de cada persona depèn d’ella mateixa, atorgant a un sector social minoritari el poder d’esclafar altres vides i trinxar el planeta, i promovent per al sector majoritari el paradigma de la criminalització de la pobresa. Sí, és un mal a combatre.
A Badalona sempre diem que Albiol després de la crisi del 2008 va guanyar la confiança de les classes populars dels barris més pobres del cinturó roig perquè va ser l’únic que hi va anar a donar la cara. La falta de respostes de les esquerres, la falta de presència als barris per escoltar el malestar i acompanyar, la falta de vitalitat associativa de moltes entitats veïnals convertides en gestores d’activitats en comptes de ser espai d’organització i lluita, van deixar el dolor i la incertesa de la pobresa a l’intempèrie, i ell va ser qui s’hi va apropar per abraçar aquell malestar i donar respostes. Respostes equivocades, generadores d’odi i fractura social, però respostes populistes que distreien l’atenció i generaven esperança, encara que fos falsa. En comptes d’enfadar-se amb Rajoy perquè regalava 65.000M d’€ als bancs i robava les llars del veïnat, va aconseguir que s’enfadessin amb els darrers que havien arribat per repartir-se la misèria d’un sistema depredador i extractiu que explota els cossos i les vides.
Només hi ha una solució, organització. Com s’explica que tantes persones joves votin a VOX? Perquè els han generat esperança. Cal portar el debat polític a peu de vorera, a la porta de casa, cal generar espais d’organització i empoderament, i entrar el debat i la reflexió política des del sentit comú, des de la realitat viscuda. Cal molt de carrer, picar molta pedra.
Ens hi juguem avançar en drets o seguir anant enrere. El “no passaran” obliga a arremangar-se i anar a trobar les veïnes on són, on es socialitzen, no pas esperar que truquin la porta d’un logo de partit. Ells tenen armes molt potents, especialment les mediàtiques, que entren fins a la taula del menjador. Tenim poques oportunitats per interceptar el missatge, no el podem diluir. Només podem treballar per mitigar la recepció del missatge, arribant a cada persona perquè sigui crítica, perquè tingui elements de qüestionament. Organització col·lectiva, espais de debat, facilitar-los, ser-hi, no hi ha més. I per fer-ho possible cal enfortir les alternatives polítiques d’unitat popular, anticapitalistes i rupturistes, cal generar espais amplis, sumar esforços i visibilitzar-se.
Una certa esquerra, i això ha passat i passa a nivell mundial, posa l’accent en diferents aspectes de les polítiques socials sense entrar en un qüestionament de fons del model econòmic capitalista… possibilisme realista o presa de pèl i camí sense sortida?
Error garrafal. El sociòleg Ramon Grosfoguel explica molt bé com és precisament a alguns països on ha governat la socialdemocràcia on amb més facilitat els vots han anat derivat cap a posicions de dreta i extrema dreta. Per què? Perquè en comptes de radicalitzar les polítiques i els discursos clarament anticapitalistes, ecologistes, feministes i decolonials, en comptes de generar alternativa, una certa esquerra ha anat generant tolerància a plantejaments neoliberals, acomodació ideològica al capitalisme ferotge, inclòs als plantejaments racistes amb polítiques migratòries indecents. Si al votant d’esquerres se li dóna des dels seus espais referents permís ideològic per tolerar plantejaments capitalistes i neoliberals, per què haurà de seguir votant certa esquerra quan des de la dreta li ho expliquen i prometen amb més claredat i contundència? Tant per tant sempre és millor l’original que la còpia.
El sociòleg Boaventura de Sousa Santos defensa que entre la por i l’esperança es dirimeix tot. Les seves lliçons de la Covid19 són tot un manifest polític per no quedar atrapats en un carreró sense sortida. Ens hem de fer conscients de la transcendència del moment que vivim. I crec que un dels reptes importants que tenim, i que mereix reflexió i transformació, és en relació a la consciència de classe.
El règim actual posa uns límits molt evidents a les necessàries polítiques de transformació i justícia social, com en són prova les desenes de lleis i projectes que han estat tombats per la judicatura o per instàncies administratives superiors… aleshores, com fer allò que cal fer i que una majoria és partidària que es faci?
L’objectiu és superar aquest règim on no hi caben els drets. Reactivar la seva impugnació. Per això cal ser actives, estar organitzades i mobilitzades al carrer, i alhora plantejar una legislatura de conflicte des de la institució per evidenciar precisament que el marc autonòmic no permet garantir els drets. Posar-ho en evidència, institucionalment i al carrer, i això significa valentia en la defensa de la sobirania del Parlament, acords estratègics i escollir els embats. Per desbloquejar lleis que han estat tombades, les d’habitatge són de les més evidents, però també les de transició ecològica, i per fer créixer entre els consensos de país aquesta tesi, que sigui significat compartit per tots els agents socials, convertir-ho en opinió pública majoritària, que travessa les costures dels partits i sobrepassa la dualitat unionisme/independentisme.
Només fora del marc autonomista podrem desenvolupar les imprescindibles polítiques de transformació i justícia social, les de rescat de la vida i del planeta, les de rescat de les llibertats i de la radicalitat democràtica. Que això va junt, que sense el dret d’autodeterminació i la capacitat d’exercir plena sobirania no hi ha capacitat de reindustrialització des de la transició ecològica, d’enfocament ecofeminista de la societat, d’autogestió energètica i de control del territori. Que la recuperació econòmica per al 99% de la població no es produirà en el marc d’un estat al servei de l’IBEX 35 que només ha reformat la constitució dues vegades en 40 anys, i una d’elles va ser per vendre els nostres drets al mercat europeu, amb el 135, i que tenint el govern més progressista de la història no ha estat capaç de derogar ni la llei mordassa ni les reformes laborals. Aquest és el camí, van juntes, de forma indestriable, lluita social i nacional, i tant des de fora com des de dins de les institucions. Amb un tercer vector imprescindible, l’internacional, la xarxa entre pobles i lluites.
Com a síntesi de les dues preguntes anteriors, com creus que caldria avançar, des d’ara mateix, en la construcció d’una societat plenament igualitària?
Ara mateix el que cal és que la majoria independentista al Parlament articuli una legislatura d’acord amb el mandat de les urnes, majoria independentista i d’esquerres, que es tigui centrada en el rescat de les vides de la majoria, en la transició ecològica, el dret d’autodeterminació i la fi de la repressió. Així mateix cal que s’activi en la confrontació democràtica amb l’estat per exercir sobirania. Cal que l’independentisme i les lluites socials s’activin dins i fora de la institució, així com a nivell internacional, i pel que fa al dret d’autodeterminació, cal unitat estratègica de tot l’independentisme.
Una societat plenament igualitària passa per acabar amb el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme i passa per assolir plena sobirania, totes les sobiranies. Ubicats als Països Catalans i en concret al Principat català, passa indiscutiblement per la defensa de la República Catalana lliure, per un procés constituent que permeti estructurar un marc de sobirania econòmica. Cal organització mobilitzada al carrer i a la institució.
Sobre quines bases programàtiques i organitzatives creus que cal construir un projecte d’Unitat Popular guanyador, que pugui combatre per l’hegemonia política, social i ideològica des d’uns postulats d’esquerres i emancipadors? A quins sectors socials, polítics, etc cal interpel·lar en aquest camí?
L’experiència municipalista ens demostra que la nova manera de fer política que proposem porta, efectivament, a resultats positius per a la majoria de veïns i veïnes. El municipalisme ha estat l’eina que millor ha defensat les classes populars, on s’ha pogut defensar millor un programa polític des de la proximitat, l’empatia i el treball militant. Representa una manera d’entendre i exercir la política, amb una gestió de les institucions de manera oberta, transparent i co-responsable amb el teixit social i la ciutadania. Com portar aquesta manera d’entendre la funció transformadora dins les institucions a nivell de país per ser opció alternativa a l’hegemonia política és un dels reptes i debats que cal afrontar seriosament.
En el moment en què estem, en un context social, econòmic i sanitari d’emergència nacional, les bases programàtiques han de vetllar per l’articulació d’un espai polític ampli que tingui capacitat de superar l’estancament de la política catalana. Però amb els que som no en tenim prou, cal interpelar a més gent, especialment a persones amb experiència associativa que fins ara, per diferents motius, encara no s’han apropat als nostres espais polítics.
A nivell nacional, la irrenunciable sobirania del poble català per decidir el seu futur. Amb el reconeixement del referèndum de l’1 d’octubre com a punt d’inflexió en l’exercici de la sobirania. Un moment on, defensant les urnes, no ens vam preguntar entre nosaltres quin color polític ens representava a cadascú. El poble defensant els drets del poble. La política des de baix.
Com deia en alguna resposta anterior, d’una manera indestriable als drets nacionals, la priorització de les polítiques socials en la transformació d’un sistema econòmic capitalista, on l’habitatge, l’alimentació, l’energia, la salut, l’educació i la cultura siguin el motor de canvi, amb una gestió pública dels serveis, amb transparència i amb participació.
Per últim, i cada cop més urgent, la incorporació de l’ecologisme i el feminisme com a perspectiva d’una política inclusiva i igualitària. La importància d’entendre’ns com a iguals, des de la cooperació entre persones, municipis i administracions.
I tot això, sobretot, socialitzar-ho. Explicar-ho i esforçar-nos en demostrar-ho.
Sovint es diu que “ERC té dues ànimes: la nacionalista i la d’esquerres”, per contra l’independentisme català des dels anys 60 del S XX. ha defensat que la lluita l’alliberament nacional és indissociable de la lluita per la transformació social. Quina és la teva visió?
És l’única via, i fer-la indissociable és el que ha permès a l’independentisme català mantenir la lluita sostinguda i el creixement popular malgrat la repressió. Amb la suma de crisis que patim, que han mostrat amb més nitidesa que mai els estralls dels models patriarcal, capitalista i colonial, aquesta via indissociable es reforça. L’indepedentisme com a alliberament nacional i social és potent motor d’esperança i d’oportunitat per posar en pràctica models i processos de democràcia directa en la construcció d’un marc constituent nou.
Aquest horitzó d’autogestió, de capacitat de generar un canvi profund en el model de país, és també un factor de creixement de l’independentisme. Hi ha una constatació irrefutable que en el marc autonomista sota el règim del 78 del regne espanyol no és possible avançar socialment: bona prova n’és comprovar com el dret a l’habitatge o a l’energia, imprescindibles per sostenir la vida, no caben dins la constitució, i com totes les estructures de l’estat estan concebudes per impedir transformacions econòmiques i socials profundes, semblen fetes exprés per ser garants dels drets de la monarquia i de totes les oligarquies hereves del franquisme, i sobretot del capital.
Jo vaig tenir l’oportunitat d’estrenar-me votant el BEAN el 1979, a les primeres generals, encapçalat per un referent, Lluís Maria Xirinacs. Llavors l’independentisme ja estava conceptualitzat en aquest marc revolucionari i de Països Catalans que va aportar el PSAN el 68, però han calgut molts anys de camí i lluita per superar la fragmentació reduccionista, per créixer en la conscienciació i per penetrar en el conjunt de la societat, en sentit ampli. Que l’independentisme sigui d’esquerres trenca esquemes i estigmes, que l’alliberament nacional i social siguin indissociables és molt poderós, i per això hi ha una intencionalitat sistèmica per impedir aquest creixement cap a la centralitat social. Passa com el que comentava amb el feminisme. La reacció furibunda alerta que anem pel camí adequat,com en el poema Lladrucs de Kläfer, els lladrucs informen que cavalquem.
En canvi, certs sectors de l’esquerra d’aquest país ha viscut sempre el fet nacional com a una incomoditat (com a mínim); de la mateixa manera que s’han incomodat en el debat entre gestió i reforma a la llarga del règim versus ruptura. Sincerament, i amb tots els matisos i puntualitzacions que calgui: com veus actualment el món Iniciativa-Comuns?
Quan diem “que no ens tanquin per dalt el que el poble hem obert per baix” penso inevitablement amb el trist paper que ha jugat ICV respecte els Comuns, i en com ha contribuït a portar aquest espai cap a una caricatura del que va motivar-lo a néixer. Iniciativa és radicalment contrària al concepte de sumar la lluita nacional i la social, i en aquest sentit ha fet la seva feina amb eficàcia dins l’espai. També l’ha descafeïnat en molts altres aspectes.
Ara que farà 10 anys del 15M tocarà analitzar en profunditat tot el que ha comportat aquell esclat indignat potencialment capaç de moure les capes tectòniques de la política i de l’economia, i caldrà destacar moltes de les importants aportacions que des dels postulats hegemònics volen invisibilitzar-se. Però la història deixarà en evidència que Iniciativa va escollir apuntalar el règim del 78, defensar les essències de la vella política i les estructures del sistema, i que per fer-ho necessitava aturar la força transformadora que naixia de les places i s’organitzava per canviar-ho tot. El 15M esclatava arreu i a l’estat es concretava també com una oportunitat d’impugnar el règim del 78, però als Països Catalans ja s’articulava una impugnació feia anys via l’independentisme, i especialment al Principat la darrera dècada pre 15M el creixement de l’organització popular envers la lluita independentista era imparable.
L’esquerra no sobiranista i la que diu que ho és però no va sumar-se a l’embat de 2017 no van saber veure la potencialitat estratègica de sumar aquestes dues impugnacions, aquests dos tsunamis de lluita popular. Al carrer, de forma transversal, molta gent sí que va saber sumar-ho. La trencadissa de l’espai pel posicionament en front la unilateralitat del referèndum i la repressió de l’independentisme ha marcat un punt d’inflexió. També dins de Podem aquest posicionament, entre altres coses, genera trencadissa.
Amb l’Albano Dante, el 24 de setembre de 2017 a Saragossa, van coincidir els nostres parlaments davant l’esquerra rupturista de l’estat, en una assemblea de debat sobre el posicionament pel referèndum. Nosaltres argumentavem que la unilateralitat independentista de l’1 d’octubre era la millor aliança per tombar el règim, que calia sumar-s’hi. No calia ser independentista per recolzar una confrontació democràtica com aquella. A més de ser radicalment democràtic era estratègicament molt poderós. El pavelló on es feia la trobada va quedar rodejat per manifestants d’ultradreta. Tota una metàfora. Però la majoria de les esquerres van decidir quedar-se al costat del règim i no sumar-se a l’oportunitat rupturista. Toca seguir-hi treballant, sumar lluites és l’única via.
Encara hi ha qui compra les tesis lerrouxistes, amb la mateixa facilitat que tenen prèdica els postulats racistes i xenòfobs. Els “partits de l’odi” van agafant volada arreu del món. A Catalunya vam començar amb Albiol i Rivera-Arrimadas, i ara tenim VOX que els sintetitza. Des de la teva experiència a Badalona, com es combat l’extrema dreta?
Actuant a tres nivells de forma urgent i intensiva. Activar bones polítiques públiques, valentes i transformadores, que donin resposta als problemes de desigualtat social, que rescatin les vides i no les fortunes de les elits, que ofereixin bons serveis públics inclusius i perspectiva comunitària, en definitiva que millorin el benestar i la cura de la vida i els entorns sense deixar ningú enrere. Deixar de normalitzar els discursos d’odi i de donar cobertura i altaveus als populismes, perseguir sense cap tebior els delictes d’odi i fer polítiques proactivament antidiscriminatòries. Dinamitzar la presa de consciència, impulsant poder popular, participació i organització, i promovent accions específicament enfocades a combatre el colonialisme cultural i estructural, accions destinades a la prevenció de l’odi, el racisme, la islamofòbia i qualsevol tipus de xenofòbia
A nivell parlamentari és important haver assolit un acord per aturar el feixisme al Parlament. Però recordem que al Congreso el president Sanchez va agrair a VOX el seu sentit d’estat per la facilitació dels pressupostos, que Illa i Iceta no van dubtar en manifestar-se plegats contra el dret d’autodeterminació l’any 2017, i que l’existència de connivència policial i judicial amb la ultradreta està més que provada. Frenar-los és una lluita molt desigual.
Precisament, una de les coses més xocants de VOX és que ha incorporat al racisme i la catalanofòbia un discurs desacomplexadament masclista i patriarcal que frega la misogínia (en la línia, tot s’ha de dir, de moltes sentències judicials emeses a l’estat espanyol). Creus que és, en el fons, un símptoma de la por del sistema a l’avenç de la lluita feminista? Quins creus que són els principals reptes del feminisme en el moment actual?
Sí, clarament. La mesura de la reacció defensiva i de la repressió que generen algunes lluites i avenços constata el grau d’amenaça que suposa per al sistema establert. El feminisme com a impugnació del patriarcat és molt revolucionari, i en si mateix és anticapitalista. L’eslògan de la vaga feminista, si ens aturem les dones s’atura tot, és una expressió literal. Tot el sistema econòmic capitalista se sustenta entre moltes altres coses en dos pilars d’explotació estructural que incideixen directament i especialment sobre les dones.
D’una banda la precarització sistèmica de molts sectors i llocs de treball essencials que ocupen majoritàriament les dones, a part de la bretxa salarial que ja supera el 20%, i de l’altra obviar les tasques derivades de la reproducció, el sosteniment i la cura de la vida, que recauen majoritàriament, com a sobrecàrrega no remunerada o com a causa d’exclusió del mercat laboral, sobre les dones. Impugnar el patriarcat i transitar cap a una societat feminista és un guany universal, que comporta pèrdues a les altes esferes de poder i als guardians del capitalisme. És una amenaça per als seus privilegis, i és la pèrdua de l’estatus o rol privilegiat per a majoria d’homes pel fet de ser.ho. Als oligarques instal·lats en aquest sistema de saqueig, el feminisme els desmunta la trama criminal, i especialment aquest partit ha activat el populisme a tota màqiona perquè veuen perillar els seus interessos lucratius.
Seguint amb experiències de Badalona que poden ser traslladables a la resta del país: del tema de la seguretat i la democratització dels cossos policials sovint se n’ha fugit d’estudi. Vosaltres, en canvi, ho vau entomar. Ens podries fer algunes pinzellades sobre com creus que hauria de ser el model de seguretat per avançar cap a una societat més justa i democràtica?
Si, vam afrontar la seguretat de cara, és important no deixar la seguretat en mans de la dreta, en mans dels poders fàctics, cal tenir discurs i alternativa pròpia, l’apropiació de la seguretat és una de les estructures més poderoses dels estats i del capitalisme, i cal exercir contrapoder. A Badalona vam fer-ho, amb molt bons resultats. Canvi de model, amb perspectiva feminista i de resolució de conflictes, basada en la proximitat i la prevenció més que no la reactivitat, reconvertint les unitats antiavalots amb més proximitat i atenció barri a barri.
Cal partir del concepte de seguretat humana, de seguretat comunitària, que busca protegir les vides i no els interessos dels estats. És evident que en el moment actual el model de seguretat i sobretot el de l’ordre públic està a debat, i genera posicions contraposades. Seguim tenint un model d’ordre públic militaritzat i moltes de les conclusions de 2013 després del cas Esther Quintana, no s’han aplicat.
El dret a la protesta segueix essent una activitat d’alt risc, la mutilació ocular provocada per les bales de foam o els cops de porra al cap, la presència de les brigades mòbils als desnonaments o les batudes per perfil ètnic són males praxis policials sense control, sense els protocols adequats, especialment en la repressió de la protesta i en l’ocupació de l’espai públic. L’acció policial contribueix a la criminalització de la protesta, de la pobresa, de l’aspecte físic no hegemònic, de la diversitat ètnica, de la gent jove. Per això s’ha posat tot plegat damunt la taula de les negociacions per la nova legislatura.
Cal abordar participativament el debat de la seguretat, l’experiència de les jornades de gener de 2016, a Badalona, és un referent, a partir d’aquí es va començar el procés de canvi de model.
Com a professora de Llengua Catalana hauràs viscut en primera persona l’evolució de la llengua en les darreres dècades. Com la valores i en quin punt creus que ens trobem? Quines eines i quines polítiques de tot tipus calen per fer del català una llengua viva i una eina de cohesió social?
Crec que hi ha hagut un retrocés important, en l’accessibilitat i normalització de l’ús de la llengua, no només pel dret de parlar-la i usar-la amb tota la normalitat, sinó com a eina de cohesió social i d’igualtat d’oportunitats. Entre els anys 1998 i 2010 vaig tenir l’oportunitat de treballar, professionalment i també des de l’activisme local, en l’acollida educativa i social d’alumnes arribats d’arreu, i el país es va dotar d’un Pla per la llengua i la Cohesió Social, que incloïa els Plans educatius d’entorn, i que posava l’accent en la immersió en el marc del plurilingüisme, i que buscava fer possible l’accés a l’aprenentatge de la llengua catalans i la disposició d’espais d’ús i socialització on practicar-la, com a eina per a la igualtat d’oportunitats i com a eina de socialització no excloent. És un camp on hi ha decisions urgents a prendre, i molta feina per fer.
Finalment, et demanaria que ens enumeressis tres eines fonamentals, tres elements que consideris imprescindibles per a construir la República Catalana; i a partir d’aquí, els acords, aliances i línies de treball necessaris per a desplegar-les.
- Reactivació de l’independentisme al carrer, en la triple línia de sumar i enxarxar lluita social i nacional, de reforçar les institucions socials de construcció d’alternatives de sobirania econòmica i energètica, per tal de no dependre econòmicament de les empreses de l’IBEX, i de promoure debat i acció estratègica i constituent. L’opinió pública ha d’assolir un ampli consens i convenciment.
- Unitat estratègica de l’independentisme institucional i civil, comptant també amb els diferents actors polítics i socials sobiranistes que estiguin a favor d’un referèndum i la superació del règim del 78. La unitat estratègica s’ha d’abordar des d’un doble trident, el del fora, dins i món, és a dir, carrer, institució i internacional. I el de suport social, assolir el referèndum i sosteteniment de la República.
- De baix a dalt. La palanca municipalista. El 2015 post 15M s’amplia i enforteix l‘experiència de participació en governs municipals, des d’una perspectiva transformadora, sobiranista i rupturista, i a través de candidatures plurals i diverses que trenquen costures de partits. S’aporta a les institucions persones referents dels moviments socials, noves agendes i noves ètiques. En molt poc temps aquest espai polític divers va demostrar que sí que es pot governar d’una altra manera, amb més radicalitat democràtica, més transparència, participació i cogestió, i que es pot fer amb unes altres prioritats.
La vella política es resisteix a ser desallotjada i es defensa d’aquesta innovació, però cal preparar per tornar a ser-hi amb força el 2023. Posar la vida al centre s’ha demostrat possible, i és més necessari que mai, capgirant centralitats, fent que temes com el feminisme, l’ecologisme, l’economia social, la fiscalitat justa, la municipalització de serveis o l’urbanisme amb mirada de gènere passin a primer pla. I les formes relacionals i cooperadores de l’associacionisme i els moviments socials han generat noves maneres de relacions intermunicipis, amb xarxes col·laboratives que han trencat radicalment amb la clàssica divisió per color polític.
Això no és nou al Principat, ja fa molts anys que el municipalisme transformador batega a molts municipis, en molts casos via representants de la CUP. Però l’impuls de 2015 és significatiu, pel post 15M, pel moment que viu l’independentisme i perquè suma ciutats grans metropolitanes. Després del retrocés de 2019, toca ressignificar-ho. D’una banda, posar un major accent en el municipalisme, en la política de proximitat, de baix a dalt, obrint camí a transformacions en la manera d’organitzar la jerarquia, les competències i el finançament dels diferents nivells d’administració pública.
I d’altra banda, posar en valor aquestes experiències, ampliar i enfortir el seu espai, perquè són les que millor alternativa per gestionar i donar bones respostes a la suma de crisis que patim, i també a la crisi de partits. Trencar costures, sumar en fronts amplis. Això motiva el naixement de Guanyem Catalunya, i sigui com sigui aquest objectiu és clau en el camí d’assoliment del referèndum i la República.
