Ressenya de “Difon la Idea! Memòria gràfica de l’esquerra independentista” de Jordi Padró, Martí Puig i Pep Garcia

Edicions Pol·len ha tingut una bona pensada a dedicar un volum a la propaganda política independentista. I més en una conjuntura política que, comés va més, delata una progressiva reconducció neoautonomista fonamentalment aconduïda per part d’un espai polític autodenominat republicà que havia optat, en principi, pel moviment d’alliberament polític que dugué al primer d’octubre de 2017. En aquest sentit, Recordar esdevé un acte introspectiu adient per a impulsar –i clarificar– el camí fressat d’ençà del 2006, i tenir present que, en el cas que ocupa, un mosaic simbòlic correspon a uns ‘mosaics’ polítics l’objectiu del quals era, i és, –contràriament a un cert escenari actual definit pel desconcert i per la rectificació d’estratègies– el treball de sísif polític de continuïtat en la lluita per la independència del país. Així –i és un dels encerts de l’edició en aquests moments–, la recerca de Padró, Puig i Garcia esdevé ben oportuna.

Tota organització produeix imaginaris entorn de lluites sectorials la totalitat dels quals explica una personalitat cultural i ideològica. El moviment independentista, tantes vegades silenciat, està socialitzant d’ençà dels anys vuitanta el seu cabal polític. Ho fa a través de monografies acurades: biografies, recerques d’història política, estudis l’entorn de la xarxa associativa. Un material, en definitiva, que esdevé i esdevindrà, referent per a tenir informació no sectaritzada, ni deformada per intencions demagògiques ni per apriorismes ideològics.

Però en el projecte de reconstrucció del calidoscopi definitori de les lluites d’alliberament nacional mancava una sistematització de la simbologia socialitzada. La fita ha estat assolida (assolida sempre en procés de reelaboració) pels tres autors del volum. A partir de l’organització del Centre de Documentació de l’Esquerra Independentista, els investigadors han reunit una exhaustiva tipologia d’adhesius i de material gràfc representatius dels àmbits de treball polític i de lluita del conjunt de les organitzacions independentistes.

Tot partint d’un capítol adreçat a una síntesi històrica de l’”Esquerra Independentista”, una trajectòria no mancada d’escissions i d’intervals de discontinuïtat, explicats pels efectes de la repressió dels estats espanyol i francès, el lector va tenint coneixement de les lluites en les quals ha incidit l’independentisme, majoritàriament d’esquerres: lluita nacional, social, feminista i LGTBI, en defensa del territori, activisme, cultural, juvenil, institucional i llibertària. L’anarcoindependentisme duu a terme una funció política ben destacada en contrarestar el supòsit ‘la lluita contra l’estat és antitètica a la lluita de l’alliberament dels pobles’. Haver-hi reservat un capítol al capital simbòlic aportat –ben concretat en campanyes antimilitaristes, antiracistes i ecologistes– constitueix un assoliment oportú.

Cal destacar que el volum –conscient de l’abast de país propi d’una pràctica política– ha reunit (fet no sempre comú) material gràfic de suport editat per organitzacions patriòtiques nord-catalanes –Esquerra Catalana de Treballladors (1972-1981) amb el portaveu La Falç, i l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional (OSAN) que, juntament amb el PSAN-Provisional, constituí el 1979, a Rià, Independentistes dels Països Catalans (IPC). La revista La Nova Falç, publicada per la nova organització, fou fonamental per a tenir coneixement real (no filtrat) de les agressions a la terra i de la situació política al nord de Catalunya. D’altra banda, les campanyes antirepressives, ecologistes i de lluita per la llengua al País Valencià i a les Illes constaten l’abast nacional de la implantació de l’estratègia independentista.

Cada secció del volum, doncs, exposa una selecció de la propaganda política gràfica al·lusiva a la modalitat de campanya endegada. Propaganda amb expressions imaginatives, o precises amb l’objectiu, i amb il·lustració original. Per exemple: “Els catalans sem pas francesos” (IPC, 1982), “Bilingüisme, no gràcies” (Grups de Defensa de la Llengua, 1983), “Las Provincias, no, gràcies” (Partit Socialista d’Alliberament Nacional, 1988), “Construïm la Unitat Popular” (2000), “L’Educació no és una competició” (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, 2018).

El recorregut icònic, iconològic, sintetitza més de seixanta anys de lluita independentista. Recull un imaginari denotatiu d’una orientació ideològica molt clara i que explicita qüestions pendents –estratègiques i no adjectives.

La lluita institucional –apartat incorporat al text– no ho explica tot, però. Ha anat definint-se segons les fites assolides (i no assolides) per mitjà de l’organització i de la mobilització. Així, el capítol pertinent recull campanyes de suport a partits independentistes d’altres nacions (Herri Batasuna) i conté estratègies adreçades a comicis locals i parlamentaris nacionals o estatals.

La trajectòria per les icones recollides al·ludeixen a les organitzacions que han anat intervenint en l’intent de representació institucional –del PSAN al Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional o Nacionalistes d’Esquerres. Indica, alhora, l’evolució progressiva d’una voluntat de reorganització i d’acumulació de forces que ha dut la incidència al treball municipal i parlamentari.

Si hi ha, però, representació política “institucional” ha estat –i és– perquè hi ha hagut un treball de base previ en els àmbits socials i llurs corresponents campanyes. Lluites de base com la lluita i propaganda armada (del FAC a Terra Lliure), la fonamental lluita antirepressiva (Comitès de Solidaritat dels Patriotes Catalans), la lluita ecologista. Totes les lluites interactuen: lluites històriques, de nou tipus (LGTBI), amb connexions de coincidència tàctica (defensa del territori i acció organitzada).

Situar, per tant, la secció ‘institucional’ a les acaballes del volum és del tot encertat per a suggerir que algunes culminacions, encara que siguin parcials, són conseqüència de la incidència en causes estructurals que poden legitimar la dedicació a un tipus de treball polític legislatiu. La iconografia dedicada a cadascun d’aquests apartats pot induir el lector a fer-se una idea completa del mapa moral d’una cultura política definida com a lluita ètica.

Una aportació important del volum ha estat dedicar un espai a la relació entre sociabilitat nacional-popular i agitació propagandística. La matèria, no gens menor, al·ludeix a l’arrelament civil constatat per l’independentisme com a moviment sociopolític. Es tracta d’una implantació homogènia en unes geografies diverses–urbanes, metropolitanes i de rerapaís– que res té a veure amb una imatge escleròtica pregonada, des del sucursalisme –majoritàriament progre: una ucrònica identitat política neocarlina, pròpia, diuen els “intel·lectuals” oficialistes de torn, de la Catalunya rural i interior (com si aquesta part del país no visqués conflicitivament).

L’Associacionisme independentista –com a lloc de memòria– no basteix estrictament llocs de reunió i de lleure. La vasta xarxa de casals i d’ateneus esdevé un espai contracultural, impulsa manifestacions comunitàries –normalment “folkloritzades” o minoritzades per una suposada cultura normativa (?)– i aglutina vindicacions contraespeculatives, sindicals, territorials –locals i nacionals. Els adhesius, que expliciten la presència ateneista de país, revelen l’existència d’una xarxa cultural desacomplexada i de servei a les classes populars.

Difon la idea! constitueix un assoliment molt significatiu en el camí de coneixement civil d’una trajectòria de lluita –la millor identitat– recuperada, com diu Matí Puig, a través d’“una de les principals eines de difusió política”.

Articles relacionats

Número 6

Demà 2017 (Brams)

Brams torna amb tota la força i energia que els caracteritza. Melodies amb un so actualitzat, i lletres compromeses, crítiques, combatives, esperançadores i pocavergonyes que mantenen l’essència del grup del Berguedà.

Segueix llegint »
Número 10

SMI: Espanya ens fa més pobres

En nom de la Unidad de mercado l’entramat de l’esquerra espanyola, format per partits, sindicats i algun mitjà de comunicació, és incapaç de plantejar una mesura que podria afavorir, i molt, a molts treballadors dels Països Catalans.

Segueix llegint »