Editorial 18 | Res no s’atura

Com a la revolta pagesa, que del clarobscur actual en sorgeixi un nou món o un monstre depèn crucialment de qui es posa al davant i és capaç de donar resposta al malestar i la frustració. Des de La Veu, seguim generant debat, eines i pensament per tal que aquest lideratge sigui de l'independentisme d'esquerres.

El panorama polític a l’Estat espanyol segueix empantanegat. Però les múltiples crisis entrelligades que planen sobre nosaltres no s’aturen, i molt menys desapareixen, pel sol fet que la política espanyola i autonòmica no es moguin. Ben al contrari: parafrasejant Gramsci, en aquest clarobscur es debaten el nou món, d’una banda, i els monstres, de l’altra.

La mobilització pagesa de les últimes setmanes ho il·lustra bé. En la gènesi de les protestes hi conflueixen diferents factors d’allò que en diríem objectius. D’una banda, la tendència natural del sistema capitalista a la concentració, que es manifesta, en aquest cas, en l’escanyament de la petita i mitjana pagesia per part de la gran indústria alimentària i les grans distribuïdores. A l’Estat espanyol, el nombre d’explotacions agràries va caure un 7.6% entre 2009 i 2020, però el nombre d’explotacions agràries de més de 100 hectàrees (les més grans que es comptabilitzen) va créixer un 8.8%. En segon lloc hi ha les polítiques de la Unió Europea, que ens tenen reservat el paper de destinació turística; paper que encaixa perfectament amb els interessos del hardrockisme: aquesta simbiosi del lobby turístic amb la dreta política, des del PSOE i el PP fins a Junts. I, en tercer lloc, hi ha la crisi climàtica que, com sabem de fa temps, farà més freqüents i agreujarà les situacions de sequera als Països Catalans. Mirar-s’ho des de la barrera, com han fet els successius Governs, no és una opció.

Ara bé, la manera com es canalitza el malestar depèn de les condicions subjectives; és a dir, del nivell d’organització (en aquest cas de la pagesia) i de qui es posa al capdavant de les mobilitzacions. Mentre a la majoria de l’Estat espanyol l’extrema dreta i els grans propietaris (valgui la redundància) han capitalitzat les protestes, al Principat s’han bandejat aquests elements i s’ha evitat aquesta deriva, en bona mesura gràcies a l’existència i la trajectòria històrica de la Unió de Pagesos. Mentre que a l’Estat les protestes han pres un caràcter reaccionari, xenòfob i negacionista climàtic, al Principat han pres un caràcter progressista i que assenyala els tractats de «lliure comerç», les polítiques neoliberals de la UE i, precisament, els causants del canvi climàtic. I, com no podia ser d’altra manera, també han pres un caràcter d’afirmació nacional, incloent mobilitzacions conjuntes amb la pagesia de la Catalunya Nord. Al País Valencià, les mobilitzacions s’han debatut entre un escenari i un altre, amb elements reaccionaris, però també amb organitzacions com la Unió Llauradora organitzant les seves pròpies mobilitzacions i denunciant el paper de l’extrema dreta.

Sigui com sigui, les lliçons que podem treure de tot plegat són aplicables a la nostra lluita per l’alliberament social i nacional. Que del clarobscur actual en sorgeixi un nou món o un monstre depèn crucialment de qui es posa al davant i és capaç de donar resposta al malestar i la frustració. Des de La Veu, seguim generant debat, eines i pensament per tal que aquest lideratge sigui de l’independentisme d’esquerres.

Articles relacionats