La variant Omicron de la CoVid s’estén fulgurantment per Catalunya i molts canten victòria – potser prematurament- per la relativament baixa morbiditat que està demostrant. S’imposa el lògic desig de deixar enrere d’una vegada aquest episodi que tan negativament ha marcat les nostres vides, l’anhel de “retornar a la normalitat”, entesa aquesta com el quotidià quefer sense ensurts. Però moltes coses han canviat durant aquests llargs mesos en què lluitàvem contra la malaltia, i potser no ens hem adonat que el món a què aspirem a retornar en realitat ja no existeix. Que el nostre quotidià quefer ja no serà mai el que havia estat.
El canvi que trasbalsarà de manera definitiva les nostres vides ha arribat ràpidament però també, i alhora, a poc a poc. També és una cosa molt complexa i, alhora, molt senzilla. I també té moltes vessants, però en el fons tot prové d’un mateix lloc.
Aquest canvi tan profund que ara comença és la crisi de les matèries primeres, sobre tot les energètiques. És allò que hem sentit els últims mesos descrit com a “problemes a la cadena global de subministraments”. De cop falta una mica de tot: les empreses tenen problemes per aconseguir matèries primeres o recanvis, els particulars no troben segons què a les botigues o bé les llistes d’espera per a que et serveixin algun producte, ja sigui un cotxe o un recanvi per a la teva bici, pot allargar-se durant setmanes, mesos fins i tot.
És també aquest encariment sobtat de l’electricitat, després d’aquella reforma esbojarrada dels horaris i preus per culpa de la qual havies de planxar o fer la bugada amb nocturnitat.
És també un nombre creixent d’empreses, des de les grans factories fins a les botigues de barri, que estan tenint dificultats de mantenir el cap fora de l’aigua i comencen a tancar, lentament, insensiblement, però d’una manera constant.
És, en definitiva, aquest neguit difús de que alguna cosa està canviant de manera profunda però encara no sabem què.
Què està passant, doncs?
Faré un repàs ràpid d’allò que vinc explicant des de fa 11 anys, període en el qual s’ha anat gestant aquest problema que tenim ara. No esperin, però, que entri en tota la multitud de detalls que engloba la descripció de la problemàtica que només superficialment descriuré aquí; a aquell qui tingui interès per trobar-ne més informació el remeto al meu blog, que és gratuït i fàcil de consultar (pels que ho vulguin més resumit i organitzat poden intentar aconseguir el meu “Petrocalipsis”, tot i que no ho crec necessari: jo no he vingut aquí “a hablar de mi libro”).
Fa ara 16 anys, a finals del 2005, la producció de petroli cru del món va tocar sostre en uns 70 milions de barrils diaris (Mb/d). Mai hem superat aquesta marca i de fet ara ja ha baixat als 67 Mb/d que teníem a principis de 2020, i caient cada cop més ràpidament. Aquest “tocar sostre” era un fet previsible i previst, de fet des de 30 anys abans, quan en Marion King Hubbert va formular per primer cop aquesta previsió. Les raons per les quals la producció de petroli cru no pot augmentar més són, en primer terme, físiques i geològiques: no és que no quedi més petroli en el subsòl (de fet, en queda moltíssim), però no es pot extreure més ràpidament perquè, si no, es gastaria més energia de la que després ens tornaria aquest petroli extret. I sí, s’han tingut en compte les millores en eficiència, les possibles noves tecnologies que puguin sorgir i, per descomptant, que contínuament es troben nous jaciments de l’or negre. Tot això és contemplat en el model d’en Hubbert.
Per compensar el fet que la producció de petroli cru convencional (el petroli “de debò”, que és més fàcil d’extreure i que serveix per a més coses) havia tocat sostre, fins i tot uns anys abans d’aquesta efemèride es van començar a introduir “altres líquids del petroli”, hidrocarburs líquids també anomenats “petrolis no convencionals”, que havien de substituir el petroli cru convencional que ja no pujava. Ha estat gràcies a aquests petrolis no convencionals que vam aconseguir arribar a una producció total (convencional més no convencionals) de gairebé 97 Mb/d el 2018. Però ja està. Pel que fa a hidrocarburs líquids, aquesta és la nostra marca absoluta, el màxim del que disposarem, que ja mai no superarem. Pitjor encara: cada any en tindrem menys.
I per què dic que mai no superarem aquest nivell? Doncs bé, resulta que de 1998 a 2014, les companyies petrolieres van multiplicar per 3 la seva despesa per trobar i posar en explotació nous jaciments d’hidrocarburs líquids. Però de 2011 a 2014 van patir pèrdues onerosíssimes: d’acord amb el Departament d’Energia dels EUA, les 127 companyies gasistes i petrolieres més importants del món van perdre 110.000 milions de dòlars a l’any de 2011 a 2014, just quan el barril de petroli va assolir el seu preu mitjà més alt de tota la història i just per sota del llindar de dolor (aleshores 120 dòlars per barril) que es considera que força l’entrada en recessió de l’economia mundial. A partir d’aquest moment, les petrolieres repleguen veles i fan caure la inversió: un 60% menys d’inversió des dels màxims de 2014. Si no s’inverteix, òbviament no podrà compensar-se la caiguda de la producció dels pous envellits ja existents. Però les petrolieres no volen perdre més diners i estan centrant les seves inversions en altres coses: centrals hidroelèctriques, hidrogen verd, etc. Ja no creuen en el petroli.
Fruit d’aquesta forta desinversió, l’Agència Internacional de l’Energia porta anys avisant que la producció de petroli podria caure de manera accelerada d’aquí a 2025, creant problemes de “seguretat energètica”, segons diuen ells. Però és igual: el del petroli és un negoci que agonitza, i poc importa que no hi hagi substituts disponibles: les companyies no són germanetes de la caritat i no volen perdre més diners. Si de cas, posaran l’excusa de la lluita contra el Canvi Climàtic, però la realitat és que els diners manen.
No només el petroli cau ja, des del 2018. El carbó va tocar sostre el 2014 (momentàniament superat, per la mínima, el 2019), l’urani cau des del 2016 i la seva producció és ja un 20% inferior a la d’aleshores, i el gas natural també sembla estar tocant sostre o estar a punt de fer-ho. L’eficiència del mercat energètic fent servir el substitut més barat i adient en cada cas ha aconseguit gairebé sincronitzar el cim de producció de totes les matèries primeres no renovables. A partir d’aquí, cada any en tindrem menys, en un procés que s’hauria d’allargar durant molts anys, però que només pot suposar un munt de problemes en una economia com la nostra orientada al creixement.
Pitjor encara: els petrolis no convencionals que van guanyar embranzida des de l’arribada al màxim del petroli convencional el 2005, no són tots aptes per la producció de dièsel. I així, tot i que s’ha fet un esforç increïble per mantenir alta la producció de dièsel, sacrificant la d’altres combustibles, el 2015 va tocar sostre i des d’aleshores ha davallat ja gairebé un 15%. Però el dièsel és la sang del nostre sistema econòmic: dièsel vol dir transport, tant terrestre com (indirectament) marítim. El dièsel es imprescindible a la majoria de les mines del món, i faltant aquest es veuen abocades a tancar, i s’abandonen alguns projectes de mines noves. De cop, no és només energia el que comença a escassejar: comença a escassejar de tot.
Alguns economistes opinen, erròniament, que l’escassedat de matèries primeres s’ha de traduir en preus constantment elevats i que, per tant, només si veiem preus que contínuament s’enfilen podem deduir que hi ha escassedat. Però l’escassedat de matèries primeres desferma un mecanisme d’ajustament via preus més complex: al principi el preu puja, però quan assoleix un cert nivell, hi ha una part de la demanda que no el pot seguir. Alguns negocis, incapaços d’absorbir els sobrecostos o de traslladar-los als seus clients, tanquen, i això fa baixar la demanda. Quan la demanda baixa prou (perquè han tancat prou fàbriques, perquè ha baixat el consum general perquè hi ha més gent a l’atur…) l’oferta acaba per superar-la i el preu s’enfonsa: hem tingut un primer cicle de destrucció de la demanda. La situació se manté fins que la producció de matèries primeres, que continua caient per les raons geològiques que explicàvem abans, torna a ser inferior a la demanda, el preu s’enfila i comencem un nou cicle que no acabarà fins que no es destrueixi una altra part de la demanda i els preus baixin. Per tant, escassedat significa volatilitat, és a dir, alta variabilitat dels preus, i cada cicle representa un nou procés de destrucció de demanda en la forma de tancament de negocis i atur creixent, bé sigui aquí, bé sigui a altres països. A sobre, la volatilitat és el que més por fa als inversionistes, ja que no saben en quin moment del cicle es trobaran quan necessitin rendibilitzar la seva inversió, i per tant afavoreix un desinversió que només fa que accelerar el procés de caiguda de la producció.
Per tant, la situació que tenim ara mateix és estructural. La producció de les matèries primeres que proporcionen gairebé el 90% de tota l’energia primària que es consumeix al món recula, i recularà a partir d’ara d’una manera permanent. És un procés que, ben entès i ben gestionat, es pot fer durar i allargar durant molts anys, dècades fins i tot, però no podrem evitar que la producció vagi baixant i que hàgim de fer canvis molt més estructurals i molt més importants que no teníem previst. I entre d’altres hem de comprendre que el model de substitució de l’energia fòssil i l’urani per energia renovable elèctrica pel que s’ha apostat té moltes falles, no sent la més petita d’elles que depèn precisament de moltes matèries primeres que no són abundants, i que escassejaran en un món post-fòssil forçosament menys extractivista i més local. Ens enganyem si pensem que podrem seguir tenint xips barats produïts a Àsia o terres rares refinades (cal afegir, de manera obscenament contaminant) a la Xina i transportats aquí a bord de grans portacontenidors. El món està per canviar radicalment de cara, i és un canvi que sabem que és necessari no només per la crisi de les matèries primeres, sinó també per la necessària lluita contra l’Emergència Climàtica. Fem d’aquest desafiament una oportunitat, i comencem a pensar, de debò, en com hauria de ser una societat post-consumista, post-extractivista i post-capitalista en un món que de cop se’ns farà molt més limitat del que els nostres deliris tecnòlatres i megalòmans ens feien creure, però que al mateix temps serà molt més gran i més meravellós del que ens pensàvem.
