Ressenya del llibre “Interseccionalitat: desigualtats, llocs i emocions” de Maria Rodó-Zarate

El llibre de Maria Rodó-Zarate editat per Tigre de Paper aborda, amb rigor acadèmic, trajectòria militant feminista, i per primera vegada en llengua catalana, la complexitat d’un concepte clau per a l’anàlisi de les desigualtats socials i les discriminacions, però que lamentablement no gaudeix de bona premsa per alguns sectors de l’esquerra, també en el nostre entorn polític.

La voluntat d’aquesta ressenya és desmentir de manera sintètica alguns dels prejudicis freqüents al voltant de la perspectiva analítica i la proposta política que implica la interseccionalitat. Animem a la militància a formar-se per debatre i aprofundir en els conceptes que matisen i complementen la teoria marxista per fer més ric i rigorós l’anàlisi de la societat de les desigualtats socials al segle XXI.

  1. La interseccionalitat no és un concepte postmodern. La perspectiva interseccional neix de l’àmbit militant de la lluita antiracista i feminista als Estats Units, però com la majoria de teories es popularitza a l’acadèmia. No és un concepte postmodern, ja que aborda l’entrecreuament de les opressions estructurals perpetuades per tres sistemes interrelacionats: el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme. Des de la perspectiva que adopta l’autora l’anàlisi de les emocions vers les discriminacions prenen també una gran importància. En aquest sentit, ens plantegem una pregunta: pot una anàlisi materialista deslligar-se de les emocions?

  2. La interseccionalitat no dilueix el marxisme i la lluita de classes. Pel contrari, des de la perspectiva que defensem, la interseccionalitat enriqueix l’anàlisi de la lluita de classes. No hi ha una sola manera de ser classe treballadora, ja que el gènere, la raça, l’orientació sexual o l’edat també defineixen les condicions de vida. De fet, la interseccionalitat permet posar en entredit els discursos homogeneitzadors del capitalisme rosa o el feminisme liberal.

  3. La interseccionalitat no és una competició a veure qui és el més oprimit. No es tracta d’això, sinó de reconèixer les relacions de poder entre els diferents grups socials, també entre la classe treballadora, amb l’objectiu de no invisibilitzar cap experiència ni silenciar cap veu. Les dones cis i blanques del moviment feminista hem invisibilitzat durant anys a les companyes trans i migrades i ens queda molta autocrítica per fer. De la mateixa manera, no ens cansarem de denunciar – ni és contradictori fer-ho – com en el moviment popular i independentista se’ns deixa encara en un segon pla, i encara més a les companyes trans o migrades.

  4. La interseccionalitat també pot inspirar la pràctica política. Entendre que des dels diferents àmbits sectorials de lluita, amb predisposició i humiltat, és possible construir una estratègia compartida per fer front a les desigualtats socials diverses que troben la seva arrel en el capitalisme, el colonialisme i el patriarcat. Per exemple, quan guanyem drets socials per les lesbianes eixamplem l’horitzó de drets de tota la classe treballadora. Reconèixer la diversitat i repartir la riquesa, trobar punts en comú, reforçar-nos i colpejar amb més força sense deixar enrere a ningú. No és això la Unitat Popular?

A la vegada, l’autora planteja un interessant debat entorn les contradiccions d’un feminisme que no reconegui l’opressió de l’estat espanyol i la intersecció de les dones catalanes amb la discriminació lingüística i nacional, però que a la vegada no ha d’oblidar el passat colonial dels Països Catalans i les seves conseqüències actuals en forma de racisme estructural.

Esperem que aquestes consideracions despertin l’interès per aprofundir en el concepte de la interseccionalitat. Convidem a llegir l’obra de Maria Rodó-Zárate per adoptar el pensament interseccional com una pràctica transversal en la construcció de la República Catalana. En un context d’emergència social com el que vivim és necessari reforçar la nostra divisa: l’alliberament social i nacional són indestriables. Per aquest motiu, també cal seguir formant-nos de manera permanent i introduint nous conceptes i paràmetres que ens facin enriquir les nostres anàlisis tacticoestratègiques. Sense antiracisme, feminisme i lluita LGBTI no hi ha lluita de classes, no hi ha alliberament social i nacional. Només així, escoltant totes les veus i identificant les relacions de poder amb tota la seva complexitat, podem garantir que la República que lluitem sigui realment una República per a tothom.

Articles relacionats