Els Fons Next Generation de la Unió Europea (II): Insuficients i molt centralitzats

Davant la crisi que posa de manifest els límits del capitalisme actual caldria fer propostes radicals, amb una reivindicació del que és públic, comunal, cooperatiu, la protecció i la qualitat del treball i de l'entorn natural, la centralitat dels serveis públics i la nacionalització dels sectors estratègics.

COVID-19 i crisi econòmica: els anomenats “fons europeus”

Davant de la crisi econòmica provocada pel coronavirus, en un primer moment, les propostes inicials de la UE, que seguien els principis del neoliberalisme/ordoliberalisme alemany més ortodox, és que tant els estats com les empreses/autònoms rebessin crèdits (s’endeutessin encara més), que evidentment haurien de tornar, en general condicionats al compliment de mesures d’ajust i d’austeritat estrictes. Així, es van preveure tres tipus d’actuacions: primera, un fons de garantia, habilitat pels estats, del Banc Europeu d’Inversions (BEI) de 25.000 milions d’euros (2.200 correspondrien a España) amb el que es pogués donar suport a 200.000 milions d’euros de crèdits a les empreses (18.000 milions per España); segona, un fons de reassegurança (anomenat SURE) de les ajudes nacionals a la suspensió de l’ocupació o la reducció de jornada de 100.000 milions d’euros, de nou amb la garantia dels estats, que s’aniria prestant als països segons les seves necessitats; tercera, una línia de crèdit temporal i excepcional del Mecanisme Europeu d’Emergència (MEDE) de fins a un 2% del PIB (a España uns 25.000 milions d’euros) sense condicions (caldrà veure si això canvia quan passi el període excepcional) sempre que s’utilitzi només per a finançar despeses sanitàries directes o indirectes, de cura o de prevenció de la COVID-19 (hauran de presentar un “pla de resposta a la pandèmia” i tindrà una durada fins a desembre de 2022 amb possibilitat d’extensió). A part d’això, España podria accedir a rebre altres crèdits del MEDE, però condicionats a unes dures mesures d’ajust i d’austeritat que, a més, la faria endeutar de forma important. Segons els càlculs que va fer l’OFCE (Observatoire Français des Conjuctures Économiques) amb el conjunt d’aquestes actuacions España s’estalviaria uns 680 milions d’euros en interessos, un 0,05% del PIB, el que no és pas una gran quantitat en un moment en què la magnitud de recursos necessaris era i és molt rellevant.

De fet, inicialment l’única intervenció d’una certa entitat va ser la del Banc Central Europeu (BCE) que va posar a disposició uns 750.000 milions d’euros (programa PEPP) fins a finals del 2020 -de fet ara ja són 1.850.000 milions fins a finals de març de 2022- per a comprar deute públic i també privat per donar suport a la liquiditat del mercat i evitar que les primes de risc dels països es disparin. Ara bé, com que el finançament directe del BCE als estats està expressament prohibit a l’article 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), és la banca privada la que compra el deute públic dels estats i després el BCE el recompra als bancs privats. Una privatització de l’endeutament dels estats amb la garantia del BCE. Un deute que al final acaben pagant les classes populars amb els seus impostos presents o futurs. A més, molt sovint aquests recursos es queden encallats en els bancs, que són els que fan d’intermediaris, o serveixen per refinançar deutes preexistents. D’altra banda, el BCE no només compra deute públic, sinó també privat, d’empreses. De moment, moltes empreses espanyoles que han demanat al BCE la compra del seu deute corporatiu són grans empreses (Telefònica, Naturgy, Abertis, Iberdrola, Red Elèctrica, Repsol, Enagás, Ferrovial, etcètera) que sembla que, novament, veuran com se les ajuda a refinançar el seu deute amb diners públics, ara amb l’excusa de la crisi sanitària.

Finalment, s’ha plantejat el Fons de Recuperació Europea (FRE), rebatejat com a Next Generation Fund (NGF), que a España i a Catalunya s’ha vist com la panacea, com una gran part de les coses que venen de la Unió Europea (UE), i sobretot pels diners que “teòricament” arribaran (“aquesta oportunitat … és única, extraordinària …, No copsar l’oportunitat històrica que representa …, i la necessitat que ho fem bé, és un gran error” deia el coordinador del Comitè Assessor Catalunya-Next Generation -EU/ CONEXT CAT-EU). Mentrestant, a altres països menys entusiastes amb la UE, tant en l’àmbit de la població com de les elits governants (Itàlia especialment, però no únicament), s’han produït enceses polèmiques.

En aquests països, els més entusiastes veuen en el NGF l’oportunitat de tornar a plantejar la reforma de la UE, ja que, per primera vegada, aquest fons vindrà finançat amb l’emissió de títols/bons sota la responsabilitat comunitària de la Comissió Europea (CE) (a més, diuen, d’alguns nous impostos comunitaris que encara no se sap quins seran) i, per tant, i en principi, no tindrà efectes sobre el deute públic i extern dels diferents estats. Altrament, els que volen minimitzar el NGF insisteixen en el fet que no és el fruit d’una imprevisible i poc creïble generositat europea, i que aquest finançament acabarà servint per a donar suport a les tradicionals demandes de condicionalitat amb l’obligació de fer “reformes” sistèmiques i mantenir el rigor fiscal i financer.

Però la verdadera novetat, almenys aparentment, és que la UE ha passat d’utilitzar una política d’aplicar “el bastó” durant la crisi anterior ( com es va veure a Grècia sobretot, tanmateix també a España quan es va ajudar a salvar el sistema bancari, o a Itàlia a l’època de Monti), a una estratègia d’utilitzar “la pastanaga”, el NGF, al mateix temps que continua mantenint oberta la porta a utilitzar “el bastó” (polítiques d’austeritat, retallades, controls rigorosos per a fer mantenir el rigor pressupostari i financer, etcètera) en el cas que Alemanya i els anomenats països “frugals” ho considerin necessari. I convé no oblidar que les polítiques d’austeritat no redueixen la relació entre el deute públic i el PIB, sinó que, si s’apliquen massa severament en un període de recessió, la faran augmentar, ja que el PIB disminuirà més del que ho pugui fer el deute públic.

De la política del “bastó” a la política de “la pastanaga i el bastó”, en una expressió molt encertada, crec, de l’italià Gabriele Pastrello, que abans ja havia estat feta servir per la premsa germànica. Perquè, per Alemanya una gran preocupació és la d’evitar l’escalada de la crisi política entre Itàlia i la UE, intentant aconseguir un gran acord que millori la situació política, ja que continuar aplicant la recepta tradicional de l’austeritat (només el bastó) podien fer impossible que Itàlia es pogués mantenir dintre de l’euro, més tenint en compte la creixent consciència anti euro tant de la població com d’una part important de les elits polítiques i socials. És cert que a España hi ha, en part, una situació semblant a la italiana: va haver d’acceptar un programa d’ajust per salvar el sistema financer i l’epidèmia l’ha afectat tant o més que a Itàlia (els efectes negatius sobre el PIB i l’ocupació es preveuen com els pitjors de la zona euro) però amb la gran diferència que la població en general com la majoria de les elits polítiques i socials tenen a la UE mitificada, sembla que només es preocupin que arribin recursos econòmics (no sempre de forma finalment favorable) i, a més, ja s’han realitzat una part de les “reformes” que demanava la UE (encara pendents a Itàlia) amb la col·laboració inestimable de la majoria de forces polítiques de dretes i esquerres i dels sindicats majoritaris.

Així doncs, el desenvolupament de la pandèmia, les seves conseqüències econòmiques i els possibles efectes polítics, han sigut claus pel desenvolupament del NGF. En principi, aquest programa, sense abandonar les premisses ordo-liberals tradicionals, posa més atenció en les conseqüències econòmiques i polítiques de l’austeritat (el bastó) -sobretot tenint en compte la relació de forces polítiques a Itàlia-, i per això al costat del tradicional bastó ordo-liberal, si ha afegit una pastanaga keynesiana (només des d’un punt de vista tàctic, no estratègic).

El desenvolupament de la pandèmia porta a molts països (entre els quals Itàlia i España), cap al març de 2020, a un confinament total i a una aturada de les activitats econòmiques no considerades essencials. En l’anàlisi tradicional dels organismes internacionals i dels economistes ortodoxos, aquest tancament d’una part important de l’aparell productiu i comercial va implicar una interrupció dels fluxos de renda distribuïts per les empreses amb la consegüent caiguda de la demanda. Una crisi a la qual només es podria fer front amb subsidis a empreses i famílies a través del pressupost del sector públic. Això faria créixer el dèficit públic, així com la relació deute/PIB, tant pel creixement del deute com per la caiguda del PIB. Per tant, si no hi havia una intervenció del Banc Central Europeu (BCE) donant crèdits a uns tipus d’interès reduïts, es podia produir un augment dels tipus d’interès del deute públic (“spreads” o primes de risc) i un perill acusat que alguns països fessin fallida.

Cal, però, que no oblidem mai que en el mode de producció capitalista, que té finalitats de lucre, són els beneficis i la rendibilitat els que impulsen la demanda d’inversió i no pas al contrari. Per tant, és quan la rendibilitat cau, que la inversió en mitjans de producció i en força de treball es redueix, la qual cosa ens porta a l’augment de l’atur i a la pèrdua d’ingressos i de demanda dels consumidors. En definitiva, no és la demanda la que determina la inversió, com defensen alguns keynesians, sinó que és la rendibilitat del capital (taxa de benefici i beneficis totals) la que determina que els empresaris inverteixin (o no) en mitjans de producció i creïn llocs de treball i, per tant, permetin (o no) que augmentin les rendes distribuïdes i, en conseqüència, la demanda de consum.

La situació de forta crisi econòmica és la que fa reaccionar a les elits dels països dels sud de la zona euro que podien ser susceptibles de fer fallida, i especialment als italians. Però va haver de passar força temps perquè hi hagués un canvi en les elits dirigents europees (la UE és sempre molt lenta): dos mesos (al maig) fins que no es va llançar la proposta Macron-Merkel-von der Leyden del Recovery Fund primer i del NGF després, i dos mesos més perquè fos acceptada per les institucions europees. Però mentrestant varen anar passant coses importants: el llançament d’un nou programa del BCE (el PEPP) per a l’adquisició de títols de deute (públic i privat), de fet un “quantitative easing” específic; la suspensió temporal de l’obligació de complir el Pacte d’Estabilitat; Draghi publica una carta oberta al Financial Times insistint en el fet que davant d’una situació excepcional feien falta mitjans i instruments excepcionals, i parlant de la necessitat de superar el Pacte d’Estabilitat; i dos articles del Spiegel alemany en contra de la línia més dura dels falcons alemanys.

I en què consisteix la “pastanaga” del NGF? A causa de l’oposició furibunda dels països anomenats frugals (Àustria, Països Baixos, Dinamarca, Suècia i Finlàndia) els 750 bilions d’euros proposats inicialment per Macron-Merkel-von der Leyden continuen, però, dividits en dues parts: 672 bilions que serien el “Recovery Fund” estricte i la resta que s’inclourien en diferents programes comunitaris presents en el NGF i en el pressupost comunitari. Dels 750 bilions, 390 són en forma de subvencions i 360 en forma de préstecs. La Comissió Europea (CE), en nom de la UE, demandarà als mercats financers els 750 bilions, els quals hauran de ser restituïts a la CE per tots els estats entre el 2028 i el 2058. Els fons seran restituïts per cada estat segons la “capital-key” (que és la quota de cada estat en el capital del BCE i està basada en el percentatge del PIB estatal sobre el total europeu), la qual és totalment independent del percentatge de subsidis i de préstecs que es rebin.

En el cas de l’estat espanyol les estimacions fetes ens donarien els següents resultats1. Pel que fa a les subvencions (que inclouen les del “Recovery and Resilience Facility”, del “React EU”, del “Just Transition Fund” i del “European Agricultural Fund for Rural Development”) puguen en total a 81.905,7 milions de €, que és el 7,31% del PIB espanyol de 2020. Si es considera que els fons es repartiran fins al 2026, però es concentraran fins al 2023 (en tres anys), la repercussió mitjana sobre el PIB anual seria del 2,43% del PIB 2020. Si es considera que les subvencions es reparteixen en sis anys la repercussió mitjana sobre el PIB anual seria de l’1,2% del PIB 2020. Cal tenir en compte que l’estat espanyol haurà de fer una aportació de 32.845,8 milions d’euros, per la part de les subvencions totals (390.000 milions d’euros) en funció del percentatge del seu PIB a la UE dels 27 (8,422% el 2020). En conseqüència, la recepció neta de fons serà de 49.059,9 milions d’euros (4,38% del PIB 2020), que si es fa en tres anys són 16.353,3 milions d’euros anuals (1,46% del PIB 2020 anualment), i si es fa en sis anys són 8.176 milions d’euros anuals (0,73% del PIB 2020 anualment). I, a més, probablement en el proper septenni del pressupost europeu l’estat espanyol serà un contribuïdor net al pressupost europeu i, per tant, les xifres netes que es rebran anualment seran encara menors. En resum, unes quantitats més aviat petites si es té en compte la gravetat de la crisi provocada per la pandèmia.

Pel que fa als crèdits, l’estat espanyol (que, en principi, ha dit que no els faria servir) hauria de rebre 30.301,92 milions d’euros que corresponen al 8,422% (pes del PIB espanyol a la UE-27) dels 360.000 milions totals dedicats als crèdits. Aquests fons s’han de retornar entre 2028 i 2058. S’estima que hi podria haver un estalvi d’interessos amb el diferencial entre els tipus d’interès que pagaria l’estat espanyol si els hagués de finançar tota sola en el mercat i els tipus d’interès sobre els títols europeus del Recovery Plan. Si es considera que el BCE continuarà amb la mateixa política que actualment, cosa que està per veure, l’estalvi que es podria obtenir amb els crèdits europeus serien, com a màxim, entre 1.200 i 1.250 milions de € en sis anys.

Com ja s’ha dit, l’estratègia europea ha canviat entre la crisi de 2008, en què era només austeritat (el bastó), i l’actual provocada per la pandèmia en què sembla voler utilitzar una estratègia de “pastanaga i bastó”. D’una banda, la injecció de fons als països (la “pastanaga”) tindrà uns efectes expansius per les economies; en el cas de l’economia espanyola, si es fessin servir tots (ja que de moment només es pensen utilitzar els subsidis), la quantitat que es rebria i el % sobre el PIB que representa, podrien tenir uns certs efectes multiplicadors sobre l’activitat econòmica.

De l’altra, les restitucions que caldrà fer a la CE tindran uns efectes recessius. I això podria empitjorar si es restablissin les regles del Pacte d’Estabilitat o el BCE deixés de fer una política monetària expansiva i d’injectar diners a l’economia a uns tipus d’interès molt baixos, la qual cosa seria una verdadera política del “bastó”. I no es pot oblidar (de nou la política del “bastó”) la insistència d’Alemanya i els països frugals en la necessitat que els països (del sud especialment) facin reformes per a rebre finançament. L’italià Domenico Moro ha fet recompte, i entre el 2014 i el 2018 les institucions europees van fer 105 recomanacions als estats membres de la UE per augmentar l’edat de jubilació i per a reduir la quantitat rebuda com a pensions, 63 recomanacions per a fer retallades o privatitzacions en la sanitat, 50 recomanacions per a la supressió dels augments salarials, 38 recomanacions per a la reducció de la seguretat en el treball i dels drets de contractació dels treballadors, i 45 recomanacions per a la reducció dels subsidis als aturats i a les persones minusvàlides. Totes aquestes recomanacions/reformes tenen un efecte recessiu permanent sobre les economies, ja que suposen una rebaixa de la massa salarial i de la massa de les pensions.

Vista l’experiència, ara ja queda clar, almenys en el cas d’España, que la generositat (“pastanaga”) del NGF es farà servir, per la UE (amb la pressió d’Alemanya i els països frugals), per a fer acceptar les reformes esmentades -per exemple, la del mercat de treball o la de les pensions-, així com per tornar prematurament a les regles del Pacte d’Estabilitat i a la fi de la política de “quantitative easing” (PEPP) del BCE. La qual cosa ens portaria, de nou, a una política d’austeritat, recessiva (el bastó) durant molts anys i a unes grans dificultats per a les economies dels països del sud d’Europa, com Itàlia o l’estat espanyol.

Els programes d’inversió del NGF hauran de seguir les regles del joc que dicti la CE i hauran de ser aprovats i caldrà que compleixin els mecanismes que assegurin el lligam adequat entre les polítiques de finançament del NGF i la conducta financera general dels estats. I cal recordar que en el Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE/ESM) es preveu una “supervisió reforçada dels comptes públics” dels estats que hi entrin en relació. Caldrà actuar bàsicament en dues línies d’inversió: digitalització i economia verda. No hi ha res en contra sempre que serveixin per a crear sectors/clústers productius en el país i, per tant, ocupació industrial de qualitat. Però si que hi ha un dubte: segur que aquestes són, molt probablement, les línies estratègiques bàsiques per uns països avançats com Alemanya o els països del centre i els nòrdics, però si es pensa en els països del sud, com l’estat espanyol, no serien necessàries i convenients, també per exemple, el sistema de transport, les inversions en els trens de rodalia, en el transport públic urbà, en els equipaments de sanitat i educació,, etcètera?

Finalment, cal tenir també en compte que els fons del NGF tardaran a arribar i la recessió ja la tenim a sobre: que passarà quan els subsidis als treballadors dependents i als petits propietaris i autònoms comencin a escassejar? És molt possible que les pressions per a acudir al MEDE/ESM per aconseguir préstecs augmentin molt i ja sabem que això suposa un augment dels controls (el bastó) per part de la UE. A més, si no es mantingués la suspensió del Pacte d’Estabilitat durant força temps i el BCE no continués amb la política monetària de “quantitative easing” a baixos tipus d’interès també a mig/llarg termini, els estralls sobre les economies com la italiana o l’espanyola serien molt negatius i és difícil, o com a mínim dubtós, que poguessin mantenir-se dintre del marc de l’euro i continuar renunciant a la possibilitat de fer polítiques econòmiques pròpies i sobiranes.

Les xifres actuals dels Fons Next Generation a l’estat espanyol i als PPCC

Una qüestió prèvia és que aquests Fons estan molt centralitzats a l’àmbit de l’Estat i, per tant, la informació que es pot aconseguir és, bàsicament, la que proporciona el Ministerio de Hacienda. Si s’agafa, per exemple, el cas de la Generalitat de Catalunya, quina informació ens dona sobre el tema? El Departament d’Economia i Finances, en teoria el responsable amb la Secretaria i la Direcció General de Fons Europeu, només té oberta una pàgina web en la que es dona informació molt general sobre el tema. A més, la pestanya de “Presentar un projecte” ens reenvia a una altra pàgina que només fa referència als diferents departaments de la Generalitat on es pot presentar. Si es va a la pestanya “Convocatòries i projectes” ens reenvia a una pàgina web del departament d’Acció Exterior i Govern Obert on s’informa, per una banda, de les convocatòries que es van obrir (sobretot per part de l’estat) i, de l’altra, dels fons NGF/NGEU que es van obtenint per part dels diferents agents econòmics i socials catalans, però amb caràcter purament informatiu i sense cap treball d’agregació per temes, tipus d’ajuts, etcètera. Aquest mateix departament té oberta una pàgina web sobre els Fons Europeus en general en la que es pot trobar una pestanya sobre les convocatòries que es van fent del Programa NGEU. Finalment, l’agència ACCIÓ té també una pàgina web “Oficina Next Generation” en què, bàsicament, es refereix a les convocatòries NGF/NGEU dirigides a les empreses.

Si es volen tenir dades agregades i informació completa i fiable cal acudir al Ministerio de Hacienda espanyol. Així, a partir de la seva pàgina web es pot tenir informació sobre convocatòries, PERTE, com accedir als fons i, particularment quina és la situació de l’execució del programa. Les dades més recents d’execució publicades fan referència al 20 de febrer de 2022 i el que han rebut de l’estat les Illes Balears, Catalunya, i el País Valencià es pot veure, en milions de € i en percentatge sobre el total de l’estat, en el quadre següent:

 

Illes Balears

Catalunya

País Valencià

Transferit

React-EU

300

1706

1254

10000

% React

3

17,1

12,5

100

Recovery Fund

311

1579

1055

11247

% RF

2,8

14,0

9,4

100

Tant en un com en l’altra fons, Catalunya és la segona CCAA que ha rebut més fons després d’Andalusia i el País Valencià la quarta després de la Comunidad de Madrid.

Pel que fa als Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE), en els que també podran participar les administracions públiques, empreses i agents socials de les CCAA, fins ara el Consell de Ministres n’ha aprovat quatre: el del Vehicle Elèctric, l’únic que també ha estat aprovat per la Comissió Europea (amb una contribució del sector públic de 4.300 milions de € i esperant mobilitzar-ne 24.000 milions en total entre 2021 i 2023), el de la Salut d’Avanguarda (1.400 milions previstos dels que 900 del sector públic), el d’Energies renovables, Hidrogen Verd i Emmagatzematge i el de l’Economia Agroalimentària i Sostenible. D’altra banda, estan en preparació tres PERTE més: “En Español. Una nueva economia de la lengua”, l’Aeroespacial i el de l’Economia Social i de les Cures.

Entre els recursos del Recovery Fund que han arribat a les CCAA, a Catalunya li corresponen fins ara (com es veu en el quadre) 1.579 milions de €, dels que el 50% es dediquen a Transició verda, i sobretot a Rehabilitació d’entorns residencials, Mobilitat sostenible i zones de baixes emissions i Autoconsum i emmagatzematge d’energies renovables. Altres partides amb quantitats relativament importants van a Sistemes digitals interactius a les aules dels centres escolars, Serveis i programes de polítiques actives d’ocupació, Modernització de la formació professional, Economia de les cures, Inversió en equips sanitaris d’alta tecnologia o Turisme sostenible. En el cas del País Valencià ha rebut fins ara 1.055 milions de €, dels que també un 50% van a Transició verda i en particular a les tres mateixes funcions que en el cas de Catalunya. Pel que fa a les altres partides que es poden destacar també són les mateixes, fil per randa, que en el cas de Catalunya. I finalment, a les Illes Balears que ha obtingut 311 milions de € les actuacions que reben més fons són altra vegada, proporcionalment, les mateixes que en el cas de Catalunya i el País Valencià.

Davant de l’allau de demandes de les CCAA, el govern espanyol els hi ha demanat que prioritzin quins són els dos o tres projectes més importants que voldrien dur a terme. Catalunya, que en el seu moment, sense que ningú li demanés, va presentar un paquet de 27 projectes estratègics per valor de 41 mil milions de €, ara ha presentat una proposta de 12 projectes, per un valor de 2.089 milions de €, i agrupats en tres blocs: Infraestructures transformadores per 860 milions de € (on destaca el projecte de Racionalització de l’ús de l’aigua amb 528 milions); Tecnologia per 673 milions de € (on destaquen Disseny i prototip d’un nou xip europeu amb 180 milions de €, Transformació digital de la indústria amb 138 milions de €, i Fons de Reactivació per invertir en empreses amb 120 milions de €); i Medi Ambient per 556 milions de € (on els més rellevants quantitativament són Bioeconomía circular dels purins amb 254 milions de € i Descarbonització de l’economia amb 248 milions de €).

Tanmateix, per aconseguir aquests recursos de la UE, el Govern espanyol s’ha compromès a realitzar també una sèrie de reformes que ells qualifiquen de “donar resposta als principals desequilibris estructurals de l’economia espanyola”, però que com se sap, en alguns casos, potser els més significatius fins ara siguin les reformes en el mercat laboral i en el sistema de pensions, han estat imposats (pactats?) per Brussel·les com a condició per a l’aprovació del Pla i l’avançament d’algunes bestretes per part de la UE. Les reformes a les quals s’ha compromès el govern espanyol fan referència a: millorar el clima de negocis; desenvolupar el capital humà; ciència i innovació; capital tecnològic i avenços en digitalització; modernització del mercat laboral; cohesió social (pensions); administració del segle XXI; transició ecològica.

Hi pot haver una alternativa des de l’esquerra?

Les esquerres, en un sentit ampli, han viscut (i viuen) en un dilema davant de la Unió Europea (UE): es tracta de conquistar-la des de dintre per crear una “Europa social” o, altrament, caldria sortir de la Unió Econòmica i Monetària (UEM), és a dir l’euro, i possiblement també de la UE, per tenir uns instruments clau i unes polítiques sobiranes políticament com a esquerra?

La socialdemocràcia (perquè ens entenguem, el PSOE a l’estat espanyol o ERC a Catalunya) així com els moviments sindicals europeus dominants han donat, tradicionalment, un suport entusiasta a la UE, encara que hagin pogut criticar alguns aspectes particulars de les seves polítiques. Absjorn Wahl ha assenyalat dos factors principals que ho expliquen. D’una banda, el relat ideològic que va acompanyar la creació de la UE, és a dir que aquesta havia de servir per assegurar la pau entre els països europeus i que havia de ser un instrument pel progrés social dels seus pobles. D’altra banda, François Mitterrand va intentar, el 1981, aplicar un programa socialdemòcrata radical d’esquerres, que incloïa àmplies nacionalitzacions, redistribució de la renda i la riquesa i d’altres intervencions polítiques en moltes àrees. Però abans de dos anys va haver de tirar enrere. A partir d’aquesta experiència va concloure (juntament amb Jacques Delors i altres) que el futur d’una política socialdemòcrata (keynesiana) havia d’anar lligada al desenvolupament d’una comunitat econòmica europea per sobre dels estats-nació. I per això va ser un defensor entusiasta de la creació d’una moneda única a la UE.

I aquí ens podem preguntar: com i perquè els polítics socialdemòcrates podien creure amb tanta facilitat que la creació d’un instrument supranacional basat en les quatre llibertats presents en el Tractat de Roma -lliure circulació de capitals, béns, serveis i persones- i amb una falta total d’estructures democràtiques, podia ser un instrument per a crear una “Europa social”? Encara és menys explicable com creien que es podia arribar a aquest objectiu amb la progressiva desregulació de les economies i l’augment de les forces del mercat que varen significar progressivament, l’establiment del mercat únic el 1986, el Tractat de Maastricht el 1992 i el Tractat de Lisboa el 2007.

Com s’ha dit abans, almenys una part de les forces socialdemòcrates (i també d’alguna esquerra “teòricament” més radical) han sigut crítiques amb les polítiques endegades després de la crisi de 2008/2009, així com amb el brutal tractament rebut per Grècia després de la victòria de Syriza el 2015. Pel que fa a les polítiques davant la crisi, per tal de salvar els mercats financers els governs i la UE van abocar diners en el sistema bancari privat. Això va fer augmentar els dèficits i el deute públics en molts estats europeus. Ràpidament, la UE, a través del Pacte d’Estabilitat i Creixement, va demanar que els comptes públics tornessin a l’equilibri, amb les consegüents retallades en els serveis públics i en els salaris, l’augment de l’atur i un fort atac als drets dels treballadors, les condicions de treball i les pensions (és a dir amb la “devaluació interna”, ja que els estats no podien intervenir sobre el tipus de canvi de l’euro). És a dir l'”Europa social” no només va ser deixada de banda, sinó que va patir un atac massiu que la va fer retrocedir de forma molt important.

Des de l’esquerra radical és ben present la pregunta: es pot reformar la UE des de dins? Així, Costas Lapavitsas (“L’esquerra contra la Unió Europea”) i altres veuen la Unió Europea com un obstacle per a poder implementar un programa d’esquerres progressista radical. I Asbjorn Whahl, de nou, resumeix quines són les barreres estructurals i institucionals de la UE i de la UEM que ho impedeixen: primer, el dèficit democràtic que ha tendit a augmentar en els darrers anys; segon, uns tractats (constitució europea) neoliberals que fan que el socialisme, i fins i tot el keynesianisme, siguin il·legals a la UE; tercer, una legislació irreversible, ja que es necessita un acord del 100% dels països per a canviar un tractat; quart, l’euro com una restricció econòmica amb un banc central no controlat democràticament; cinquè, un desenvolupament desigual entre els estats membres que dificulta qualsevol actuació o resistència coordinada; sisè, el creixent paper del Tribunal de Justícia Europeu que recentment ha adoptat acords que afebleixen els drets dels sindicats; setè, un ampli sistema de sancions financeres als estats (a alguns almenys) si no compleixen el que es preveu als tractats o acords de la UE. Per tant, es tractaria de crear “una altra Europa” alternativa a l’existent.

Ara bé, per a poder avançar en aquest sentit cal una anàlisi acurada de la relació de forces i de poders, i la consegüent definició d’una estratègia per a arribar-hi. Ja que els desenvolupaments polítics d’una societat no estan aïllats dels conflictes, de la lluita de classes i de la correlació de forces entre aquestes. Des del col·lapse dels països comunistes i el trencament del compromís entre les classes socials al món occidental, i en concret a Europa, el comunisme i la socialdemocràcia estan en crisi. I, en general, les forces d’esquerres i els moviments sindicals a Europa no passen per un bon moment. I la UE ha jugat un important paper en aquesta crisi amb el pas d’una hegemonia del keynesianisme a una del neoliberalisme (en la seva versió ordoliberal alemanya) -amb un important paper de la introducció de l’euro-, la qual cosa ha donat forces a les elits capitalistes en la seva lluita contra els moviments i els interessos dels treballadors i les classes populars. L’hegemonia del neoliberalisme i l’adopció de formes cada vegada més autoritàries s’han reforçat a partir de l’aplicació de les polítiques d’austeritat (i el consegüent augment de l’atur) amb la crisi de 2008, les quals han desmantellat l’estat del benestar i han debilitat enormement el poder negociador dels moviments sindicals (que el 2015 tenien la meitat dels afiliats de 1980). I aquesta política no és simplement incorrecta o inapropiada i que es pot solucionar amb més diàleg social, com defensen els socialdemòcrates i les forces que volen millorar la UE actual, sinó que és l’expressió d’interessos de classe que estan en conflicte.

L’opció de la sortida (Lexit) de l’euro des de l’esquerra (Left), i fins i tot de la UE, requerirà, per tenir possibilitats d’èxit, una bona anàlisi de les relacions de poder i de força a cada societat concreta, i de forma molt important una rellevant mobilització des de les classes populars i, si és possible, la solidaritat externa. Hi ha algunes forces d’esquerra que es resisteixen a aquesta opció per por a ser acusades de tenir la mateixa posició que l’extrema dreta racista i nacionalista. Però, realment, el que és cert és el contrari. Si l’esquerra vol realment debilitar la UE com el poder autoritari i neoliberal en què s’ha convertit, la sortida de l’euro i de la UE és un instrument crucial i necessari per aconseguir-ho. No és la crítica radical de la UE des de l’esquerra la que fa créixer l’extrema dreta sinó que són les polítiques realitzades per la UE, que han devastat la vida de milions de gent de la classe treballadora i de la resta de les classes populars, tot fomentant el descontentament i els creixents sentiments de falta de poder. Només es podrà desenvolupar una Europa democràtica, internacionalista, solidària i amb el dret a l’autodeterminació, si s’acaba amb l’actual UE, burocràtica, autoritària i neoliberal.

Com diu el reputat professor Wolfang Streeck, “fins quan ha d’esperar l’esquerra per fer progressos electorals entre els treballadors i les classes mitjanes reformistes europees, sinó ja ara?… La primera i més bàsica raó (per la que no es fa) és la total absència d’una estratègia política realment d’esquerres respecte a la Unió Europea, que sigui, amb realisme, anticapitalista, o almenys antineoliberal”.

Tanmateix, podria ser que la duració i la profunditat d’aquesta crisi pandèmica creés les condicions perquè el valor del capital es devalués molt a partir de les fallides o tancaments -definitius o temporals- d’empreses, que les firmes capitalistes més febles s’haguessin de liquidar i que les empreses tecnològicament més avançades i més rendibles n’agafessin el control en un marc de rendibilitat més elevada. Però com diu Michael Roberts, això està per veure. Fins a quin punt hi haurà una destrucció de capital suficient, especialment tenint en compte que la majoria dels fons dels rescats estan dedicats al manteniment de les empreses, no de les famílies. És per això, que, ell considera que el final dels confinaments sanitaris no donaran lloc a una sortida de la crisi econòmica en forma de V, o fins i tot de U, amb una recuperació econòmica relativament ràpida per a tornar a la situació “normal” anterior. Sembla més probable, des d’aquest punt de vista, que qualsevol recuperació després de la crisi provocada per la pandèmia serà més llarga i donarà lloc a una expansió que estarà per sota de la tendència prèvia almenys durant uns quants anys.

Ara bé, davant d’aquesta situació, tenint en compte que la crisi econòmica que seguirà a la crisi sanitària va per llarg i que sembla que necessàriament caldrà (o que almenys obre la possibilitat de) replantejar moltes coses, que s’hauria de fer o, almenys, d’intentar fer? L’economia ha de servir perquè la població, tota la població, tingui una vida adequada: n’hi podríem dir economia per a la vida. Això vol dir satisfer les necessitats bàsiques i essencials de tota la població, insisteixo. Ara estem davant d’una crisi sanitària mundial gravíssima que anirà acompanyada, segons totes les estimacions (públiques i privades), d’una crisi econòmica mundial també molt important. És una situació en què es produeix una gran tensió/contradicció entre la vida de les persones i els interessos de les elits. I concloíem que, tornem a estar en el moment de triar entre “socialisme o barbàrie” o, adaptant-ho als nostres dies, entre “la vida de la gent o els beneficis del capital”.

Si el que ens interessa és la vida de la gent, l’exercici de les sobiranies per part de les persones, necessitem el que en dèiem una economia per a la vida. I el primer que ens hem de preguntar és si aquest tipus d’economia és possible, o no, en una economia capitalista. I, en particular, en la seva versió neoliberal globalitzada que hem viscut en els darrers anys, i en la que encara vivim. Una economia en la qual, com ja va explicar Marx, la producció i la inversió es fan en funció del benefici que se’n podrà treure. I aquest benefici depèn de la capacitat/habilitat dels capitalistes per explotar a bastament les classes treballadores en comparació amb el que han invertit en mitjans de producció i tecnologia. Una economia que, com s’ha pogut veure, i depenent del tipus de països, provoca grans desigualtats, pobresa, armamentisme i guerres, malnutrició i fam, migracions i refugiats, deutocràcia, escalfament global i crisi climàtica, pandèmies, etcètera. I la resposta és que una economia capitalista, i més encara neoliberal i globalitzada, no és compatible amb una economia per a la vida.

Per això, davant d’una crisi que posa de manifest molt clarament els límits del capitalisme mundial i globalitzat, neoliberal, actual caldria fer propostes radicals (de les que van a l’arrel de les coses), amb una reivindicació del que és públic, comunal, cooperatiu, la protecció i la qualitat del treball i de l’entorn natural, la centralitat dels serveis públics, la nacionalització dels sectors estratègics, etcètera. Tal com han dit diversos economistes -el francés Cédric Durand, el català Joan Manuel Busqueta o l’italià Emilio Brancaccio, entre d’altres-: “el repte d’aquesta crisi no és pas el de salvar l’economia, sinó el de planificar la seva transformació”. Òbviament, una planificació democràtica, descentralitzada i participativa.

NOTES

1 Aquestes estimacions varen ser fetes inicialment per Sergi Cutillas, quan preparàvem una xerrada que vàrem fer conjuntament i comptaven i compten amb el meu acord. Voldria agrair-li molt sincerament el seu esforç i els resultats molt significatius i interessants que surten. De nou, ara i en aquest article, i a partir que vaig assumir-los també com a propis de tots dos, la responsabilitat és només meva.

Articles relacionats

Número 6

Demà 2017 (Brams)

Brams torna amb tota la força i energia que els caracteritza. Melodies amb un so actualitzat, i lletres compromeses, crítiques, combatives, esperançadores i pocavergonyes que mantenen l’essència del grup del Berguedà.

Segueix llegint »