La proposta d’un Pacte de Sant Sebastià del segle XXI (1*) en el context polític actual té tot l’aire d’una fugida endavant que no sols no té un fonament social i polític sòlid, sinó que és el resultat d’anàlisis equivocades i de càlculs injustificats, tal com mirarem de mostrar en les consideracions crítiques que segueixen.
Aclarim, primer de tot, que aquest article incideix damunt un debat que ja ha tingut un cert recorregut (2*) i que el manifest que comentem té una tesi fonamental que expressa que cal desenvolupar una estratègia confederalista i democràtica a nivell de tot l’estat espanyol actual i que això es fa bastint “un bloc polític i social per a fer pagar a les grans famílies del frau fiscal; des de la monarquia fins a l’IBEX35. Cap individu ha d’estar per sobre dels altres. “La reialesa ha de cedir a la realitat”.
Es tracta, doncs, d’una mena de paradoxa (entre reialesa i realitat) que no va més enllà d’un joc de mots innocentot que proposa, entre altres coses, l’activació d’un flux monetari de les oligarquies cap a les classes populars per mitjà dels instruments de la política convencional. Podríem acabar aquí el nostre comentari crític de tan evident que és la inconsistència d’aquestes tesis, però pensem que és important observar quines són les bases ideològiques que han portat a aquesta posició tan desenfocada. Mirarem d’explicar-ne, doncs, les errades més importants en nou punts:
1. Una anàlisi equivocada del que és el poder espanyol
El poder espanyol no és una democràcia ideal que pugui regular el seu funcionament per mitjà únicament del vot. El poder espanyol és la combinació d’una superfície que pren la forma d’un règim parlamentari monàrquic restrictiu; i una base coercitiva (legal, policíaca, jurídica etc.) continuadora del franquisme en els aspectes fonamentals. Es tracta, doncs, d’una forma de poder transfranquista que ha volgut ser presentada com a democràtica però que és un engany que va ser perpetrat durant l’anomenada Transició, en què no es va liquidar l’aparell de la dictadura, un engany que s’ha posat de manifest sobretot amb la irrupció, a nivell de masses, del moviment independentista català.
Aquesta descripció esquemàtica serveix per a explicar, en termes generals, l’articulació actual (post 1978) del poder espanyol; però és insuficient per a entendre el seu funcionament real que cal situar convenientment en les seves coordenades històriques socials i nacionals. Ja des de fa prop de dos segles, el poder espanyol ha anat prenent, la forma d’un poder imperialista-capitalista de caràcter oligàrquic (3*) que, en els breus períodes d’existència parlamentària ha funcionat per mitjà del joc del bipartidisme, un joc que ha garantit l’estabilitat de les oligarquies que n’han controlat tots els ressorts. Aquest poder omnímode s’ha mantingut a través dels temps per mitjà de diferents transicions frustrades i operacions repressives extremament violentes (4*).
La caracterització de l’estat espanyol com a estat ontològicament imperialista és important perquè és la descripció que explica la ideologia tan agressiva i catalanofòbica del poder espanyol i també pot ajudar a entendre l’adhesió de les masses espanyoles a la ideologia imperialista del poder. Essent un aparell de dominació de caràcter imperialista, forjat al llarg dels segles, ha imbuït entre les masses subalternes servidores d’aquest poder, una ideologia que justifica la dominació i l’exacció econòmica dels pobles conquistats. La famosa defensa de la unitat d’Espanya que alguns analistes consideren simplement com una mena d’obsessió psicològica o una mena de ‘sentiment’ és, de fet, l’expressió de la defensa dels privilegis dels dominadors damunt els conquistats, encara que en el cas dels estrats dominants subalterns aquests privilegis es puguin limitar a escorrialles econòmiques, a càrrecs inferiors i en molts de casos a la simple exhibició d’una mena d’orgull supremacista gregari.
Aquesta característica del poder espanyol i d’una majoria de la seva massa social posa en evidència les dificultats pròpies de qualsevol canvi social i polític sensible que es vulgui portar a terme sense enderrocar-ne els fonaments. I explica la inanitat de qualsevol intent de canviar les regles bàsiques de dominació per mitjà de procediments propis de la legalitat espanyola vigent. Arrabassar poder capitalista a l’oligarquia espanyola, com proposa el manifest que comentem, només seria possible en un context revolucionari d’una extrema mobilització de les classes populars arreu de l’estat espanyol, una situació que no és pas l’actual. Aquesta eventualitat se situa en un moment futur, per ara impredictible.
D’aquest error d’anàlisi global se’n dedueix encara un altre error força generalitzat entre els sectors adscrits a la política espanyola que és la trampa del bipartidisme, un recurs llargament practicat per l’oligarquia que se serveix de dues tendències que permeten de canalitzar el descontentament popular recorrent d’una manera alternativa a la sortida del ‘mal menor’, el partit ‘menys dolent’ però igualment fidel al règim polític vigent. N’és un bon exemple l’exhibició actual del fantasma de Vox com a mitjà d’atreure adhesions al PSOE, un partit que sempre s’ha manifestat com un puntal bàsic del règim monàrquic espanyol sorgit del franquisme.
D’aquesta anàlisi deficient del poder espanyol se’n deriva el punt següent.
2. No entendre el fons de la relació entre Catalunya i Espanya
L’altra falla d’anàlisi en l’enfocament del ‘manifest de Sant Sebastià’ i de l’àmbit autoanomenat sobiranista (5*) és la de no haver comprès la relació existent entre Catalunya i Espanya. Per a aquest àmbit ideològic es tracta d’una ‘qüestió territorial’ que es pot tractar per mitjà de la concessió de competències i reivindicacions concretes perquè les posicions d’aquests sectors no parteixen del reconeixement de l’existència d’una opressió nacional; per a ells no hi ha una nació oprimida i ocupada.
L’anàlisi històrica d’aquesta relació (Catalunya – Espanya) i l’estudi de les formes d’opressió i de coacció desenvolupades a través del temps permeten la qualificació d’aquesta relació com la d’una ocupació que pren diverses configuracions d’acord amb l’evolució de les formes de dominació, tot mantenint en tot moment, com a elements fonamentals, una exacció econòmica i la coacció dels diferents aparells de l’Estat.
El règim monàrquic espanyol instaurat l’any 1978 sota la forma d’un parlamentarisme monàrquic, manté totes les formes de dominació que permeten parlar d’ocupació (principalment, exacció econòmica, subordinació política i estructura judicial i armada de caràcter estranger). Les condicions de la repressió constant de les forces armades i de la judicatura de l’estat espanyol al llarg dels darrers anys (ja des del 2014, però de manera permanent d’ençà del 2017) no han fet altra cosa que revelar d’una manera ben ostensible l’existència d’aquesta forma de dominació.
La consciència independentista actual del poble català no és circumstancial, sinó que prové del convenciment que amb l’estat espanyol no hi tenim res a fer i que l’única sortida és la independència. Després de tants d’abusos acumulats el poble català es troba allunyat de les instàncies polítiques espanyoles i no es desdirà dels seus objectius cap a una il·lusòria via confederal, com proposa el manifest que comentem.
L’impuls independentista actual és la reivindicació d’un sistema polític lliure i és també un clam de supervivència. És per les seves característiques que la reivindicació independentista no podrà enfocar mai el futur com una situació on ens sigui permès tan sols un espai sempre subordinat i sotmès a l’arbitrarietat constant, també sota la gestió tramposa de l’autoanomenada ‘esquerra espanyola’; perquè per tal d’aconseguir fer-nos lliures del poder dominant cal que tingui lloc una ruptura i tot un procés constituent català obert a la participació popular.
Els espanyolistes confederalistes i pseudo-sobiranistes no entenen l’abast del moviment polític actual del poble català i no acaben de copsar que es tracta verament d’un procés històric d’alliberament en un camí sense retorn.
3. No caracteritzar adequadament la crisi actual
Quan parlem de crisi dins l’estat espanyol cal demanar-se: És una crisi de Règim? És una crisi d’Estat? Una crisi econòmica? El manifest que comentem exposa l’existència de tres crisis: la crisi climàtica, la crisi del centralisme, la crisi econòmica i social, tres crisis que qualifica com les grans crisis del moment.
Però, a la nostra manera de veure, no es tracta de crisis comparables ni es poden tractar amb els mateixos instruments. D’altra banda, anomenar ‘crisi del centralisme’ el conjunt de fenòmens relacionats amb la revolta independentista mostra una caracterització hispanocèntrica i exageradament superficial.
Si hem de sistematitzar les crisis que afecten més directament l’entorn polític espanyol, que és el que ens toca més directament com a persones dins els Països Catalans sotmesos a aquest marc polític, caldria establir el lligam entre els fenòmens de crisi que l’han afectat: la més primerenca és l’econòmica que, en diferents tongades, ha arribat fins als nostres dies amb una gravetat progressivament accentuada encara, en el temps, i finalment pels efectes de la pandèmia; i aquesta crisi de fons que ha empobrit masses importants de la població del nostre país, és un element que ha contribuït a donar profunditat a la mobilització independentista.
En aquest context l’exacció econòmica espanyola sobre Catalunya (i el conjunt dels Països Catalans) ha estat un dels motius que expliquen l’abast social de l’independentisme al Principat i ha esdevingut un dels motors de la reivindicació d’un ‘finançament just’ arreu de la nostra nació. Perquè l’empobriment que pateix una part molt important de la població no és obra d’un capitalisme abstracte, sinó del capitalisme imperialista i feudalitzant que domina la nostra societat.
Aquesta crisi econòmica ha anat acompanyada d’una crisi d’Estat a Catalunya que és l’expressió d’una consciència política del poble català fonamentada en la manca total de confiança envers el conjunt de les estructures de poder espanyoles. Segons les nostres anàlisis, no es tracta, doncs, d’una simple crisi de Règim ni tampoc d’una ‘crisi de centralisme’ (que es podria resoldre, segons els promotors del manifest, per mitjà d’una ‘descentralització’ en una República espanyola, és a dir, que es tractaria, amb unes altres paraules, d’un simple ‘problema territorial’).
El que està en crisi a Catalunya és el conjunt de l’estructura de poder, incloent-hi la superestructura política amb les seves expressions bipartidistes (PSOE i PP), i el que penja d’aquests dos partits (6*)).
La societat espanyola en el seu conjunt (ni tan sols amb el suport de Podemos, d’ERC i de Bildu i de qualsevol altre sector poc crític que es vulgui afegir a aquesta orgia de l’autoanomenada esquerra espanyola) no serà capaç de fer la sacsejada que seria necessària per a transformar una oligarquia en un règim igualitari com fantasieja el manifest perquè caldria, com ja ho hem comentat, una veritable revolució democràtica, un nivell mobilització de caràcter revolucionari que Espanya, com a tal, no ha portat a terme mai (7*), ni podrà mai portar a terme, a causa dels seus dèficits estructurals propis d’una tradició capitalista feudalitzant i imperialista (8*) que es fonamenta en l’explotació primordial de les nacions sotmeses, principalment dels Països Catalans. La societat espanyola es troba atrapada en aquesta obsessió dominadora que es vesteix en forma d’un unitarisme extrem que amara masses importants de la dreta i la suposada esquerra espanyoles.
Només de la societat catalana en pot sortir la força per a una ruptura democràtica, que no és altra cosa que la conquesta de la Independència i la instauració de la República catalana.
4. Un error estratègic: diversificar-se en sobiranies, desdibuixar la lluita política principal
Una de les errades més corrents entre els sectors de l’esquerra influïts per l’espanyolisme ha estat la descripció dels objectius del moviment en forma d’una perspectiva múltiple tot intentant diluir la importància de la ruptura política fonamental, la ruptura independentista; aquesta ha estat la posició dels autoanomenats sobiranistes que, com ja ho hem apuntat al punt segon d’aquest article, tenen com a expressió de la seva feble defensa dels drets nacionals la posició d’ofegar la lluita per la sobirania col·lectiva en un mar de sobiranies diverses (alimentària, ecològica, energètica etc.).
Aquesta dilució de l’objectiu polític col·lectiu fonamental mostra una fugida d’estudi de caràcter estratègic, pel fet que aquest enfocament desdibuixat contribueix a afeblir la força de la confrontació independentista tot relegant les tasques i responsabilitats de preparar la ruptura. Aquesta posició és més greu en la mesura que la consciència política encara feble en certs sectors de l’independentisme fa que la dispersió estratègica pugui incidir també directament en l’evolució i la capacitat global del moviment. Podríem dir que, en aquest cas, el ‘sobiranisme’, entès com aquesta dimissió de responsabilitats històriques, té un efecte contaminant.
La desviació de les sobiranies ve a ser, a la pràctica, una mena de reforçament de les posicions contràries a l’independentisme que dóna cobertura ideològica a les ambigüitats i confusions que envolten el manifest que comentem.
5. L’espanyolisme banal i les ànsies vanes de refundar Espanya
Els diferents elements que hem comentat ens porten a entendre que estan tots relligats i que depenen de la falsa consciència nascuda de la pressió ideològica de l’espanyolisme d’Estat, un espanyolisme que havent arribat a masses importants de la població espanyola pren la forma d’‘espanyolisme banal’ (9*).
Dins aquesta ‘transversalitat’ de l’espanyolisme banal, hi incideix la ideologia bipartida: el sector ‘més extrem’ té com a objectiu eliminar la diversitat nacional del territori estatal fins a no deixar-ne rastre. Però el que es presenta com a més ‘dialogant’ no s’aparta del mateix sentiment patriòtic espanyol: no abandona el consens general envers la reducció dels drets democràtics a la nació catalana i enyora una pàtria ideal on regni l’uniformisme de matriu castellana. L’objectiu final és el mateix però des de l’esquerra espanyolista creuen que hi poden arribar més fàcilment reformant Espanya, aportant-li una cara menys descaradament agressiva. La difusió i la defensa de l’espanyolisme banal és portada a terme per tot l’aparell de l’estat espanyol; però, d’una manera molt concreta i incisiva és la tasca persistent dels mitjans de comunicació que martellegen consignes, mentides i manipulacions que exciten la catalanofòbia i alimenten la falsa consciència que estimula l’abús de l’ocupant i el presenten com si fos l’expressió d’un dret legítim (10*).
L’espanyolisme banal porta al capdavall a una pràctica absurda que es basa en el fet de voler fer retocs embellidors a un cos polític que està podrit. Creu que Espanya, com a projecte ‘nacional’ es pot refundar; i Espanya no es pot refundar. Perquè pugui sorgir algun resultat social que es pugui desenvolupar democràticament, Espanya només pot esclatar i desaparèixer de soca-rel. I la lluita del poble català per la Independència i la construcció de la República del poble català pot ser determinant en aquest objectiu desitjable de destrucció d’aquesta Espanya concebuda com a Estat-nació uninacional sorgit d’un deliri antidemocràtic.
6. Proposar un pacte dins un silenci còmplice
Una gran contradicció dins la proposta de ‘pacte confederal’ del manifest, es troba en la realitat de la lluita política actual. Les forces suposadament esquerranes i perifèriques espanyoles de què parla el manifest no s’han pas activat en massa quan la repressió ha caigut damunt el poble català. Això no vol dir que no hi hagi sectors minoritaris de fora dels Països Catalans que siguin solidaris amb la nostra lluita. Tenen molt de valor com a tals i més encara pel fet que no són sociològicament significatius; no ho són en el sentit de tenir capacitat de prefigurar una alternativa global.
Les bases sociopolítiques d’aquest suposat pacte són, doncs, realment inexistents de tant eixordador que és el silenci general i la inacció davant la repressió i davant el clima de linxament del poble català desenvolupat entre les masses espanyolitzades i espanyolistes. El suposat pacte només seria possible si el poble espanyol abandonés el xovinisme d’estat i s’engresqués en una lluita solidària envers els drets del poble català i la seva voluntat de decidir lliurement el seu futur. Però això és impensable en la conjuntura actual. La manca de solidaritat davant la repressió és la prova fefaent de la inanitat de la proposta d’aquest pacte si la realitat és analitzada amb rigor i honestedat.
7. Damunt uns fonaments poc sòlids de renúncies compartides
Si observem els continguts de les reivindicacions i les pràctiques polítiques d’aquests sectors “confederalistes” podrem copsar que, des de l’espanyolisme banal, als límits del Junquerisme, es tracta d’organitzacions que han anat davallant pel pendent de les renúncies als seus principis fundacionals. No fa gaire Albano Dante Fachín ho recordava en un seu article (11*) on descrivia amb claredat que, per exemple, Podemos havia passat de considerar el que succeïa a Catalunya com una “oportunitat destituent” del Règim del 78 i entre la gent de Podemos i els Comuns parlaven de “referèndum” i de la “República Catalana”. D’aquestes posicions no en resta ni el record. En aquest article aquest autor ja feia una exposició de les renúncies successives d’aquests sectors un cop arribats al govern espanyol, tal com ho hem resumit a la nota 6, precedent.
El fet és que la crida que fa aquest manifest no té sentit sense comptar amb aquests sectors que han renunciat ostensiblement i, de manera escandalosa, als seus principis polítics. Després del reguitzell de renúncies dels que haurien de ser els impulsors més dinàmics d’aquesta proposta de Pacte confederal, la inviabilitat de la seva proclamació queda encara més en evidència.
La perspectiva d’aquesta proposta nascuda de les renúncies mostra, a més, que té un objectiu no confessat que cal remarcar: és la d’atreure el Junquerisme a les seves posicions, amb l’objectiu d’afeblir la força del bloc independentista. Sabem, per l’article que hem comentat més amunt i per l’acumulació de fets esdevinguts en aquest sentit, que tota la campanya mediàtica de presentar l’independentisme com un moviment de dreta (12*) va adreçada a aquesta operació d’afebliment de la força de l’independentisme per mitjà d’estovar els sectors més febles ideològicament (que sabem que es troben no sols a ERC sinó també en àmbits de la CUP i de Junts) portant-los a abandonar les aliances dins l’independentisme i a deixar-se seduir pels cants de sirena de la suposada esquerra espanyola. Les renúncies comencen per l’abandó dels principis i acaben promovent moviments polítics que afavoreixen l’statu quo.
8. Un brindis al sol reaccionari
Per tot plegat, aquesta proposta de pacte no és res més que una mena de brindis al sol il·lusori i fictici. De fet, és un pacte impossible que s’ha construït com a una mena de miratge amb l’objectiu d’impedir una ruptura, la ruptura independentista que, tot i saber que és costosa, és l’única possible per a assolir la llibertat.
El text “Per un nou Pacte de Sant Sebastià del segle XXI” és així, al capdavall un escrit que, situat en el context de canvi de la realitat social i política actual, es converteix en un manifest reaccionari ja que només serveix per a promoure la desmobilització davant el poder i reforçar l’esquerra espanyolista, un dels eixos bàsics on se sustenta el poder opressor. És reaccionari -cal insistir-hi- perquè és immobilista ja que contribueix al manteniment de la política dins les formes de dominació existents ara i aquí. I ho és també, d’una manera concreta, en la mesura que es presenta com a solució per tal d’evitar la ruptura amb un statu quo oligàrquic com ho és la ruptura independentista(13*).
Els missatges enganyosos que hem descrit críticament en aquest article són la conseqüència de les males anàlisis en què es fonamenten aquests grups que s’autoanomenen sobiranistes o de l’esquerra espanyola, uns grups que viuen dins la gàbia del règim obcecats en les picabaralles innòcues entre els dos corrents polítics del bipartidisme espanyol. El manifest que comentem és, doncs en síntesi, un text idealista perquè no parteix d’una anàlisi objectiva ni subjectiva de la realitat de l’estat espanyol (en ell mateix, i en la seva relació amb la nació catalana).
9. La ruptura independentista, camí de futur
A tall de cloenda de la nostra argumentació tan sols ens resta recordar la importància política (conjuntural i estratègica) de l’objectiu de la ruptura independentista i la construcció de la República Catalana. Es tracta d’una ruptura possible perquè el poder polític espanyol actual, en forma de règim parlamentari monàrquic transfranquista, es troba a Catalunya (i de retruc, i de manera progressiva, arreu dels Països Catalans) en uns índexs mínims i decreixents de suport popular.
Malgrat el que pugui escampar la propaganda mediàtica espanyolista quan difon alegrement que l’independentisme no té estratègia, la realitat és que el moviment ja ha estat desenvolupant, des de fa temps, i està desplegant sistemàticament, unes línies més i més definides per principis estratègics. Fa molts anys que ja sabem que la independència només serà possible quan el poder dominant del règim monàrquic espanyol arribi a convèncer-se, després d’una forta confrontació de legitimitats, que l’esforç que li suposa mantenir la seva dominació damunt nostre li és massa costosa; és a dir, que el règim d’ocupació els sigui extremament incòmode i, per a les seves bases econòmiques, insostenible. I s’ha defensat també clarament, que la independència només serà possible si manté el seu caràcter ampli, capaç d’abastar el conjunt de les classes populars i també sectors democràtics i sensibles socialment de la mitjana burgesia.
En aspectes concrets, cal saber que, ja al mes d’abril del 2018, Poble Lliure publicava l’opuscle Estratègia i acció republicana on s’exposaven un bon nombre d’idees de caràcter estratègic. Mentre els defensors del règim anaven proclamant, a tort i a dret, en els seus mitjans autistes i autocomplaents, que no teníem estratègia, una estratègia republicana s’ha anat teixint en diferents línies d’acció com en el desplegament d’una institucionalitat republicana que el passat mes de novembre ja ha assolit una fita important com és la constitució de l’Assemblea de Representants, una conquesta que, sense cap mena de dubte, neix carregada de potencialitat.
Podem resumir, en poques paraules, que l’estratègia republicana que hem estat construint es fonamenta en una disputa permanent de legitimitats entre la legalitat del règim transfranquista espanyol i el poder republicà català emergent. I aquest camí de caràcter estratègic, s’ha anat fent per mitjà d’una tasca de sensibilització i mobilització arreu del país que ja ha donat resultats en alguns aspectes, com en la necessitat assumida socialment de desfer-nos dels monopolis del l’IBEX-35. Com també s’ha anat promovent la defensa l la legitimació de la institucionalitat de la República catalana arreu del territori organitzant els Consells Locals per la República.
Cal recordar encara, que en una data recent, aquest mes de juny proppassat, Poble Lliure ha publicat un document, La lluita per la República catalana independent, on s’exposen unes línies d’acció política i els mitjans necessaris principals per a assolir i mantenir la independència, que són entre d‘altres:
- Un poder popular alternatiu com a embrió de la República catalana.
- Un moviment independentista ciutadà i de masses amb capacitat de mobilització.
- Una institucionalitat favorable als interessos del moviment independentista.
- Unes estructures estratègiques (culturals, econòmiques…).
- Una estructura de coordinació i de direcció del conjunt (en la perspectiva de la creació d’un Congrés Nacional del Poble Català, com a culminació organitzativa)
Tots aquests aspectes ja es troben avui endegats i, els tres primers, més avançats (14*). Al llarg dels darrers mesos, per exemple, la pressió del nostre moviment sobre les institucions autonòmiques està posant en evidència la necessitat de la seva subordinació imprescindible als interessos generals del moviment, tot abandonant pràctiques de col·laboració amb el règim monàrquic espanyol. I caldrà que anem avançant en aquest sentit i en tots els mitjans que hem exposat, seguint el camí que ens ha de portar a la victòria. Recordarem tan sols, finalment, que de la victòria de la nostra lluita en depèn la possibilitat també d’alliberament de la resta de pobles sotmesos a l’estat espanyol.
Clourem així la nostra argumentació restablint l’odre natural revolucionari que d’una manera tan il·lusòria s’ha volgut transmutar.
NOTES
(1*) Ens referim al manifest “Per un pacte de Sant Sebastià del segle XXI” signat per una desena de revistes entre les quals: Sobiranies i Viento Sur.
(2*) Un article precedent de Roger Castellanos a El Món (9.11.21) “La màquina del temps: Sobiranies, Sí-No i Pacte de Sant Sebastià” fa argumentacions molt sòlides i una síntesi prou explícita de les diferents intervencions remarcables entorn d’aquesta qüestió, tot recordant, per exemple, les aportacions crítiques de Julià de Jòdar (Les trampes dels sobiranistes, Vilaweb), d’Antoni Infante (Espanya no és plurinacional. Punt!, Món Diari), de Marc Sallas (No al Pacte de Sant Sebastià, Llibertat.cat). Darrerament encara ha aparegut a El Temps un article d’Albert Botran amb el títol “Per què en dius Sant Sebastià si tens l’octubre català?”.
(3*) És sabut que tot poder capitalista es manté per mitjà de pràctiques econòmiques imperialistes. En el cas espanyol aquest aspecte imperialista és essencial, de caràcter ontològic, i marca la ideologia del poder i de la seva àrea pròxima d’incidència.
(4*) L’historiador Joan Tafalla parla, seguint la terminologia gramsciana, de “tres revolucions passives i un genocidi intercalat” en la formació de l’estat espanyol [“Una mirada a la Catalunya d’avui amb les ulleres de Gramsci” Catarsi Magazin 3.11.21]. Una anàlisi feta des de l’òptica nacional catalana demanaria una valoració específica de la repressió que hauria d’integrar el genocidi franquista dins la persistència històrica d’una activitat repressiva continuada i insistent per part de l’aparell imperialista espanyol.
(5*) La denominació ‘sobiranista’ descriu un espai polític que es presenta com a favorable a la sobirania política del poble català entre diferents altres formes de sobirania (alimentària, ecològica, energètica etc.),però que es manifesta com a no favorable a la independència. En un altre punt d’aquest article descrivim la significació d’aquest espai en el context polític actual.
(6*) Per a veure que el PSOE aplica la mateixa política econòmica del PP, i no es belluga del marc repressiu que coneixem, només cal observar que el seu govern (apuntalat per Podemos-Comuns) no ha tocat la repressiva i abusiva llei mordassa, defensa una reforma laboral contrària als treballadors, ha ajudat a l’evasió del rei Borbó nomenat per Franco i dóna un suport sense fissures al Borbó fill, defensa la continuïtat dels monopolis de l’IBEX-35, avala les grans operacions de la Banca i continua mantenint anul·lades les lleis socials aprovades pel govern català, etc.
(7*) Tornem a recordar les anàlisis de Joan Tafalla (v. NOTA 3*) segons les quals Espanya ha passat per tres revolucions fracassades (o passives) i un genocidi (guerra i repressió franquistes). I som aquí.
(8*) v. al punt 1er d’aquest article el concepte d’Estat imperialista-capitalista i oligàrquic.
(9*). És important saber analitzar les característiques d’aquest ‘espanyolisme banal’ (és a dir, que ha esdevingut de masses, al si de la població espanyola) per tal d’evitar simplificacions com les que afirmen que tota la població immigrada castellanoparlant reacciona sempre en clau espanyolista; o també l’altra cara del fenomen que ve a ser la justificació de la catalanofòbia com una reacció emocional legítima de la població que ‘se sent’ espanyola. No existeix als Països Catalans, per exemple, el dret a no voler entendre la llengua catalana. La catalanofòbia no és una mena d’opinió vàlida com una altra; és l’expressió d’un abús nascut de la ideologia imperialista, com hem comentat. D’altra banda, la qualificació de ‘colons’ que, des d’algunes posicions s’ha atribuït als sectors d’ideologia espanyolista de la població d’origen immigrat no ajuda a situar d’una manera clara les dinàmiques qualitatives en aquest sector de la població, de la qual caldria ressaltar i encoratjar l’aspecte solidari de tantes i tantes persones vingudes de territoris castellanoparlants que han donat suport a la defensa de la llengua i la nació catalanes. La població de parla catalana seria molt més reduïda sense aquesta aportació. D’altra banda, és sabut que ha estat sovint l’acció decidida dels individus més dinàmics de la població immigrada (de diferent origen lingüístic) la que ha contribuït en més d’un cas a superar els complexos d’inferioritat de la població catalana tradicional la qual ha estat sotmesa durant segles a la repressió i a incitacions constants a la submissió.
(10*) L’apoteosi de la manipulació ideològica és, en aquest cas, la tergiversació de les causes del bipartidisme espanyol, atribuint el fenomen de l’aparició pública de l’espanyolisme més dretà (com el de Vox), a l’existència de la mobilització de l’independentisme eximint, d’aquesta manera, l’oligarquia espanyola de la seva responsabilitat evident en l’expansió dels sectors dretans més rabiosament espanyolistes com a mur defensiu dels seus interessos.
(11*) El Món 19.9.20
https://elmon.cat/opinio/no-enfadin-martinez-locasio-forti-juliana-57952/
(12*) La paradoxa d’aquesta campanya és que la suposada “dreta” que seria Junts, segons aquestes posicions, s’ha mogut més que el PSOE per intentar solucionar el problema dels preus dels lloguers, per exemple, mentre que el govern espanyol del PSOE ha defensat posicions conservadores.
(13*) En el context actual aquesta proposta de Pacte es pot llegir com un intent d’engalipar el Poble Català amb l’objectiu de salvar la idea fanàtica de la unitat d’Espanya. I ja hem explicat a l’inici d’aquest nostre article que la famosa unitat no és altra cosa que la cobertura ideològica per a mantenir uns privilegis oligàrquics o de col·laboració subalterna. No és sobrer recordar que el Pacte de Sant Sebastià del 17 d’agost del 1930 tenia com a objectiu rupturista clar l’enderrocament de la monarquia espanyola una proposta que el manifest que comentem no gosa encarar amb claredat en cap moment i es limita a proposar una reforma impossible sense enderrocar les estructures fonamentals del poder oligàrquic.
(14*) Ja hem comentat, com a poder alternatiu, la construcció del Consell per la República que no sols s’ha estat implantant arreu del territori en nombrosos Consells Locals sinó que ha desenvolupat recentment estructures representatives amb força legitimadora com l’Assemblea de Representants. Pel que fa al moviment independentista ciutadà i de masses, l’ANC ha establert formes de col·laboració amb el conjunt d’estructures populars d’organització i està treballant per un marc unitari del conjunt. D’altra banda, el moviment independentista és més i més conscient de la necessitat que les institucions creades dins el marc de l’estat espanyol (com els governs i els parlaments autonòmics) estan sotmeses a aquest estat i es mouen en un camp d’acció molt limitat i és per això que s’han de concebre d’una manera subordinada als interessos generals del moviment. Pel que fa a les estructures estratègiques (com poden ser una Banca popular, estructures àmplies i combatives de sindicació, instruments sòlids i compromesos en el camp de la llengua, la cultura i els mitjans de comunicació etc.), són àrees en què l’independentisme està treballant, de fa temps, principalment en el camp del reforçament sindical.
