Entrevista a Silvia Pardo Galdo, membre de la Mesa del Movemento Arredista i regidora del BNG

La nostra aposta és que el Bloque aprofundeixi el seu discurs sobiranista i de classe i reforci la intervenció social i la construcció i enfortiment de teixit organitzat per a fer créixer el suport social de l’aposta per la ruptura democràtica amb el règim del ’78.

Silvia Pardo Galdo nasqué a A Corunha, Galiza, el 1977. Com escrigué Maria Mercè Marçal: “Dona de classe treballadora i de nació oprimida…tres voltes rebel”. Des de la seva època d’estudiant ha estat activista feminista, ecologista, i en defensa de la llengua gallega. Després de militar en diverses organitzacions, com Galiza Nova i Primeira Linha, participà en el procés “Per la Ruptura”, impulsat pel Movemento Galego al Socialismo (MGS), d’on sorgí el Movemento Arredista, de la Mesa del qual Silvia forma part. És també regidora del BNG a la batllia de Pontes des de 2015. A més escriu poesia i col·labora amb el Grup Poètic Alalá.

Aprofitant el desconeixement de la història i de la realitat política gallegues, hi ha qui avui, des de Catalunya (especialment ERC), posa el BNG a Galiza (i a Bildu dins EH) com a exemple de moderació i de possibilisme per a justificar la seva deriva neoautonomista, i obviar les diferències objectives entre els respectius moments polítics, i una realitat aclaparadora: tant el programa social i econòmic del BNG, com els seus referents ideològics i internacionals –a diferència del d’ERC o de Junts– són clarament d’esquerres i antiimperialistes.

De tot plegat, en parlem amb Silvia en aquesta entrevista.

Més enllà de currículums, com explicaries qui és i com s’ha anat conformant Silvia Pardo?

Silvia Pardo Galdo (sempre m’he sentit orgullosa de l’herència materna) és/sóc una dona gallega que aspira a viure en una nació sobirana, Galiza, on totes siguem lliures per a decidir i on totes tinguem drets i un present i un futur digne sense sortir del nostre país. La meva militància vital és el gresol en el qual s’ajunta la lluita contra el feixisme que a Galiza suposà totura i silenci i que a la meva família ens travessà de manera brutal, la lluita contra la violència masclista per suposat, la ferma creença en el dret de tots els pobles a l’emancipació i la meva contínua resistència a obeir. No recordo una Silvia del passat que no parlés de política, que no volgués participar en la política institucional, però amb els anys m’he adonat de la importància de la política dissident a les institucions: la que és nodreix del poder popular i de la mobilització social per a transformar. No aquella que pren decisions al marge d’allò col·lectiu per molt bones decisions que semblin.

Un xic de context: Movemento Arredista és una organització nascuda de fa pocs mesos, però que recull l’herència del Movemento Galego al Socialismo (MGS) i de diferents sensibilitats de l’esquerra independentista galega. Ens podries explicar i valorar els vostres orígens i l’evolució històrica, fins al recent procés “Per la Ruptura”?

El procés Sumarmos forzas pola ruptura és endegat l’octubre de l’any passat, però el nostre espai polític té un bagatge que es remunta abans de 2006. Aleshores, diferents sectors disconformes amb la deriva de la direcció del BNG, l’organització de referència de l’esquerra sobiranista gallega, s’agruparen per a criticar el que consideraven que era un abadonament dels postulats històrics i exigir una recuperació d’una línia coherent i combativa, tant en allò nacional com en allò social. A partir d’aqueix moment i sota diferents sigles, anàrem consolidant un espai propi obertament independentista, de classe i conseqüentment feminista, representat avui pel Movemento Arredista i el nostre referent juvenil Isca!

Vist des de Catalunya sovint tenim una imatge de Galiza on – tot just a l’inrevés que en el nostre cas– s’ha avançat molt més en la construcció i maduració d’estructures de moviment (polítiques, sindicals…) que no pas en l’extensió de la consciència social i política. Quines creus que són els pricipals reptes de l’esquerra independentista galega a curt i a mitjà termini?

És cert que la seva defensa del principi d’autoorganització i la praxi ha estat sempre punt de suport inqüestionable dins el sobiranisme gallec. Per aquest motiu teixir xarxes al voltant del sobiranisme, fomentar la participació col·lectiva en organitzacions amb identitat pròpia en tots els àmbits ha estat prioritat. Fou això precisament, aqueixa xarxa teixida, el que impedí que en els moments més complicats el projecte pogués surar. I és ací precisament on pensem que han de ser esmerçats els esforços en un esdevenidor: crear, reforçar i consolidar teixit social nacional i dissident arreu dels àmbits ha de ser la principal prioritat del sobiranisme. “Bastir poder popular” és molt més que una consigna, i implica un treball de llarg abast que és l’únic que pot fonamentar avenços futurs, i sense el qual cap avenç electoral o institucional serà massa útil.

Continuar augmentant la influència de la CIG, enfortir un moviment feminista amb agenda pròpia, reviscolar el moviment estudiant, crear més centres socials, continuar expandint la xarza Sementes (escoles d’immersió lingüística en el nostre idioma), articular la defensa del territori en clau nacional…en fi, destinar recursos, forces i idees a organitzar, mobilitzar i conscienciar des d’abaix, tot acumulant forces en tots els àmbits i coordinant el conjunt del sobiranisme per a aqueix objectiu i fent que el treball institucional s’hi correspongui. En relació a això dit, i en previsió de les oportunitats que les convocatòries electorals puguin obrir en els propers anys, cal una reflexió col·lectiva (que tingui en compte errors i encerts del passat) per a saber com emprar els cada cop més reduïts marges de les institucions per a palesar llurs límits i la necessitat de superar-los. No tant sols hem de gestionar o governar millor, sinó obrir espais i crear condicions per a transformacions reals.

El Movemento Arredista forma par activa de les dues organitzacions gallegues nacionalment autocentrades més potents: el BNG en l’àmbit políticoinstitucional i la CIG en l’àmbit sindical. Comencem per la CIG: des dels Països Catalans sempre hem mirat amb admiració i un punt d’enveja la capacitat de l’esquerra galega de desplegar i assolir l’hegemonia del sindicalisme nacional, de classe i de contrapoder. Quines són, al teu parer, les claus de l’èxit? Quines qüestions –tant de model, com de línia d’acció– considereu fonamentals pel que fa a la qüestió sindical?

D’alguna manera la fórmula que permeté la CIG disputar l’hegemonia al sindicalisme espanyol de concertació fou precisament exercir la funció a la qual aquests sindicats (CCOO i UGT) renunciaren: la d’un sindicalisme de classe combatiu i que mai no evità posar en primer pla les revincicacions nacionals. A més, en al nostre país –a diferència d’altres nacions sense estat– no existeixen sectors significatius de la burgesia que tinguin un projecte ni remotament “nacional”, per la qual cosa fou sempre més senzill aconseguir que en l’imaginari popular, i especialment en el de la classe obrera, les reivindicacions nacionals i socials anessin plegades. Això permeté que un projecte obrer obertament sobiranista pogués progressivament erigir-se en el principal defensor dels interessos de classe, afermat sobre un model sindical de confrontació, que fuig de la lògica dels “agents socials” i que té en la força de la negociació col·lectiva i en la participació de les treballadores dels treballadors els seus pilars fonamentals.

Pel que fa al BNG, una característica fonamental del Movemento Arredista és que, lluny de recloure’s en el sectarisme sota l’excusa de la puresa ideològica, ha apostat clarament per un referents de masses amb voluntat hegemònica, amb les inevitables contradiccions que això comporta. ¿Com explicaries a algú que viu a 1000 qm què és el BNG, quin paper creus que ha de jugar en el procés de construcció nacional, i quina línia política defenseu per al BNG des del Movemento Arredista?

Avui l’independentisme és més “assumit” (per bé que no tant com ens agradaria) de forma transversal en el sobiranisme gallec, però quan nasqué el nostre espai polític no era així, i de fet la major part d’organitzacions que es definien així eren hostils al BNG. El que ens en diferenciava precisament era la nostra aposta unitària per al conjunt de l’esquerra sobiranista, i la convicció que el model frontista nascut el 1982 continuava tenint vigència per a desenvolupar al seu si un projecte com el nostre. Evidentment això implicà moltíssimes contradiccions, però humilment pensem que el temps ens està donant la raó i que el BNG és a hores d’ara situat, com més va més, com la referència inconfusible de totes les persones que aspiren a una República Galega.

El BNG és avui una organització amb milers de persones militants (la gran majoria no adscrites a cap dels col·lectius que els conformem), amb presència arreu del país i una rellevant participació tant en les institucions com en tot el teixit social del nostre poble. És un front plural, assembleari i democràtic, amb uns princpis i objectius comuns (autodeterminsció per a construir un estat propi, antiimperialisme, defensa dels interessos dels treballadors i les classes populars, model social avançat amb control públic dels sectors estratègics, feminisme, ecologisme…) i pensem que és un instrument imprescindible per a aquesta fase històrica, on la batalla principal és per la ruptura democràtica amb el règim postfranquista espanyol.

No amaguem en absolut totes les contradiccions que continuen existint, però acreditem que la millor forma de resoldre-les és contribuint a reforçar al si del BNG un espai com el nostre, que defensi una organització cada cop més democràtica, més centrada en la intervenció social (i no tan sols condicionada per l’electoralisme), i clarament confrontada amb aquest règim i aquest sistema.

En els darrers anys, i a nivell electoral, l’esquerra nacionalista galega ha aconseguit superar un escenari complicat i situar-se com a principal alternativa a l’hegemonia del PP. Dues preguntes: com valoreu la irrupció (i posterior fracàs) de Podemos i sectors afins? Quines creus que han estat les claus que han permès el BNG sortir fins i tot reforçat d’aquest atzucac?

Podemos neix en un moment de profund descontentament social i de descrèdit de la política institucional davant els incomptables fracassos de la socialdemocràcia per mantenir la ficció de l’estat del benestar que mai no ha resolt els problemes de les classes populars. En aqueix escenari “allò nou” fou una carta guanyadora a ulls de l’opinió pública. Discursos demagògics sobre la militància i el compromís polític a favor de l’espontaneisme i dels lideratges mediàtics aconseguiren de fer percebre a les formacions polítiques amb trajectòria històrica quelcom passat de moda o “caduc”. El temps ha demostrat que sense militància no hi ha organització.

No foren moments fàcils per al BNG que decidí majoritàriament apostar per l’autoorganització i un discurs clarament sobiranista quan la tendència era totalment la contrària. El BNG té una militància compromesa i treballadora qua sabé assumir el moment polític excepcional amb coratge, treballar incansablement per a multiplicar-se i ser present i impulsar multitud d’espais polítics i socials imprescindibles per a mantenir l’espai polític sobiranista. Aquest esforç militant i una direcció compromesa amb la línia política escollida permeteren de fer front a la situació; el discurs clar que posà en evidència els límits de l’aposta per reformar un estat irreformable fou clau per a situar el BNG com a referència un cop constatat el fracàs d’aquesta aposta.

En el context actual (pel que a Galiza i a l’estat espanyol), i sense perdre de vista una perspectiva de ruptura, quins objectius, quines línies de treball i quines formes d’intervenció política creus que ha de prioritzar el BNG?

Precisament estem immergides en el debat de la XVIIa Assemblea Nacional del BNG, en la qual tots aquests debats són damunt de la taula. La nostra aposta és que el Bloque aprofundeixi el seu discurs sobiranista i de classe i reforci la intervenció social i la construcció i enfortiment de teixit organitzat per a fer créixer el suport social de l’aposta per la ruptura democràtica amb el règim del ’78.

Cal bastir un espai un espai de cordinació amb el conjunt del sobiranisme gallec, un espai suprapartidari en el qual mantenir un diàleg horitzontal constant amb les organitzacions sobiranistes que actuen al nostre país de cara a construir el nostre full de ruta per a avançar com a nació pel que fa a conquerir la nostra independència

En l’àmbit institucional creiem que el sobiranisme té la responsabilitat de ser portaveu de les demandes nacionals i socials del nostre poble, apostant per transformacions reals i no tan sols per una gestió responsable. Ens sembla fonamental a més utilitzar els límits de més abast que cada cop tenen les institucions per a evidenciar-los i per a palesar la necessitat de superar l’actual marc polític.

Apostem també per augmentar la col·laboració amb les forces sobiranistes d’esquerra de l’estat, quelcom que s’està reprenent de forma més visible des que el BNG recuperà representació al Congrés de les Diputades.

Parlem d’Europa. L’independentisme liberal i social-liberal català no tan sols ha estat i és un aferrissat defensor d’una estructura oligàrquica com la UE, sinó que havia dipositat enormes esperances en el paper que jugaria en el conflicte democràtic amb l’estat espanyol. Des de Galiza sempre s’ha tingut una visió molt diferent. Creus que es pot parlar d’independència i sobirania en el marc de l’Euro, la UE i les seves polítiques econòmiques?

Amb totes les oscil·lacions i contradiccions de les darreres dècades, aquesta és una qüestió que sempre estigué bastant clara tant en la direcció com en les bases del sobiranisme gallec. El paper especialment destructiu que la CEE i després la UE tingué sobre els nostres sectors productius segurament jugà una funció clarificadora en aquesta sentit. Per part nostra ho tenim clar i en els darrers anys hem fet un esforç específic a socialitzar la idea que el nostre procés d’alliberament nacional ha d’implicar també la ruptura amb institucions i agendes que impedeixen desenvolupar qualsevol política favorable a les classes populars. La ruptura democràtica que defensem ha de servir també per a recuperar sobirania en relació amb les institucions interestatals amb què el règim ens subministrà (UE, OTAN).

En el cas de la UE i l’arquitectura econòmica construïda al voltant de l’Euro, ens sembla que cal un treball de clarificació en el conjunt de l’esquera europea, especialment després de l’experiència grega. En aquest sentit ens agradaria contribuir a articular, des dels pobles, noves formes de relació a Europa i al món que necessàriament hauran de sorgir de les ruïnes de les institucions creades per a garantir el domini del capital i els estats imperialistes.

Com a dona, en una societat com la gallega, amb grans diferències entre alguns centres industrials, la costa, i l’interior rural, quins creus que són els principals reptes del movimient feminista, tant a nivell general com en lluites concretes?

El moviment feminista gallec és tan divers com diverses som totes nosaltres. I és precisament aqueix enteniment de la diversitat el que ha permès i permet enfortir el procés. El repte global sempre és la lluita contra les relacions de dependència que com a societat mantenim amb el capitalisme i el patriarcat.

La lluita pels drets de totes, per les polítiques feministes, per la igualtat, i contra les violències masclistes ha de ser un treball transversal. Construir aliances amb dones de tots els àmbitos, entre col·lectius feministes i també amb d’altres moviments feministes internacionals, repensant des de allò local i des de l’empoderament col·lectiu i fugint de certes pràctiques institucionalitzades que camuflen el masclisme és per a totes nosaltres prioritat. Cap projecte d’alliberament nacional pot obviar la formulació feminista. Treballem amb aquest afany. Des d’allò local, cap a allò global i per suposat marcant-nos una agenda pròpia. Perquè entenc que el capitalisme, el patriarcat, l’opressió de la masculinitat hegemònica i per suposat el feixisme exerceixen pressió sobre totes nosaltres, en les nacions oprimides aquesta opressió és encara més gran urgeix esdevenir resistència.

Pel que fa a las formes d’organizació, i prenent com a exemple els Països Catalans, el feminisme continua movent-se entre col·lectius locals de base amb més o menys arrelament, plataformes reivindicatives més o menys unitàries i/o reeixides, i una certa dispersió o desorientació a l’hora de plantejar tant les estructures necessàries a nivell nacional, com la seva orientació ideològica. Des de la teva experiència militant ¿quin model organizatiu i quines bases ideològiques i estratègiques creus que són les més adequades per a desenvolupar la lluita contra l’opressió patriarcal i per la plena igualtat?

Per a mi és fonamental construir, estintolar, un moviment feminista galego com a agenda pròpia. Que posi el focus en allò local perè que acrediti la necessitat vital de la dissidència i la resistència. Les dones gallegues han estat històricament víctimes, silenciades, de processos històrics que ens han travessat i malgrat tot hem estat combatives. Poc o gens es parla de les dones que militaren en les guerrilles antifranquistes, a l’arredismo, de les dones que patiren violències per ser fermes i coherents amb llur ideologia política, etc…És hora de recuperar aqueixa memòria col·lectiva de totes per a aconseguir conquestes col·lectives. Entenc i practic la sororitat amb les companyes d’altres territoris de l’estado, però a Galiza no podem parlar de soberania dels nostres cossos i no pas parlar de soberania alimentària, del derecho a produir, i de la soberania del nostre país.

El feminisme de rúa a Galiza treballa aglutinant els diversos col·lectius feministes locals gràcies al treball de companyes militants como les de la Marcha Mundial das Mulleres i en els darrers anys la creació de la plataforma unitària del feminisme galego “Galegas8M” ens ha permès de visibilitzar la necessitat d’aqueixa agenda pròpia.

Les bases? Antipatriarcals, diverses i insubmises.

Per a acabar, i aprofitant la teva faceta de poetessa, si et demanem algunes recomanacions literàries gallegues, quines ens proposaries i per què?

Les meves recomanacions responen a processos vitals en els quals em vaig veure immergida durant la seva lectura.

I en puc citar tres:

El primer de Susana Sánchez Aríns, Seique. Un libre de cerca en els propis orígens de l’autora, on hom cerca que la ferida pel mal i la tragèdia cicatritzi per a poder sanar. Que a més ens parla també del paper de la dona en la història recent del nostre país a partir de relats/poemes que parlen de la memòria de les dones de la seva vida.

El segon de Charo Lópes, De como aconteceu a fim do mundo. És un poemari rebel, resistent i insubmís. Una declaració militant de l’autora que esqueixa.

I el tercer, per bé que en podria esmentar centenars, és un poemari de Fran Alonso, no tan recent com els anteriors, és de 1996, anomenat Cidades. Un poemari que encara que en el moment de la seva edició fou assenyalat com a literatura juvenil té una poètica superba que el fa atempral. Que parla de les relacions que teixim i en les quals ens deixem bressolar les habitants d’una ciutat. He tornat a reprendre aquest poemari fa una dos anys, des que vaig deixar A Corunha i nasqué la meva filla, per a anar a viure a una vila de deu mil habitants anomenada As Pontes, on malgrat la tranquil·litat un hom enyora els clarobscurs d’un gran urbs.

 

Articles relacionats

Número 16

La construcció d’un feminisme nacional i de classe

Si des del moviment català d’alliberament nacional som capaces de crear aquest vincle entre independentisme i feminisme, la lluita per la independència serà un espai molt més atractiu per al conjunt de les dones dels Països Catalans.

Segueix llegint »
Número 12

Ni obsoleta ni espanyola, nova escola catalana

Si la Generalitat s’hagués mostrat més activa i compromesa amb l’escola en català, amb el model d’immersió lingüística i amb les demandes de la comunitat educativa, possiblement hauríem pogut garantir una major normalització de la llengua catalana en l’àmbit educatiu.

Segueix llegint »