Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

Entrevista a Sergi Perelló, Secretari General de la Intersindical-CSC

Població, data de naixement. Estudis i professió. Un interès personal que destacaries. Un lema de lluita.

Vaig néixer el 1972 a Barcelona, tot i que la meva família és del Camp de Tarragona.

Tinc estudis de Disseny Gràfic i Antropologia Social i Cultural. M’agrada tot allò relacionat amb el coneixement de la humanitat, les estructures socials, les llengües i la seva relació en la construcció de col·lectivitats solidàries i, especialment els drets humans.

Com a lema personal de lluita, diria que “és possible canviar les coses si ho fem plegats”.

Primer de tot, enhorabona en nom de Poble Lliure per haver accedit a la Secretaria General de la Intersindical.

Gràcies companys i companyes de la redacció de La Veu i de Poble Lliure. Em sento proper a totes les organitzacions que miren de transformar la societat en una de justa, solidària i lliure sense sectarismes i amb mirada àmplia. Trobo molt interessant l’experiència política i social del Frente Amplio de l’Uruguai i figures com els expresidents José Múgica o Evo Morales, que expressen la voluntat de donar un tomb real a les relacions de desigualtat social per mitjà del concurs d’amplis sectors.

A nivell d’anàlisi social, polític i històric transformador penso que en Josep Fontana és una font imprescindible, i fa temps que segueixo el discurs sobre economia i polítiques públiques productives des d’una perspectiva marxista de n’Antoni Soy.

Sindicalment penso que la Confederació Intersindical Gallega (CIG) és un bon referent per la seva capacitat de construir poder popular real des d’una visió independentista i de classe. Tenen ara per ara 80.000 afiliats, i són el principal sindicat de Galícia en un país amb 2,7 milions d’habitants.

També observo amb atenció el paper que està tenint el Sinn Fein a Irlanda i Die Linke a Alemanya.

Què va representar l’octubre de 2017 per la Intersindical? Va créixer la consciència de la necessitat de construir un sindicat independentista fort?

L’octubre de 2017 va significar la culminació d’una acumulació de forces, insuficient, dins un procés històric de sobirania i transformació social que està vivint el Principat de Catalunya.

A mi no m’agrada jutjar fets o persones. Procuro remetre’m als fets, que és el que ens permet aprendre d’allò que s’ha fet, d’allò que ha passat i d’allò què podem fer ara i en el futur. El que és clar és que la centralitat social i política d’aquest cicle històric es resumeix en els conceptes de ‘sobirania’ i ‘benestar’ i cal que hi hagi els instruments per canalitzar-ho.

Els fets de 2017 demostren que cal acumular més força social, econòmica, cultural i política per aconseguir un marc polític (la República Catalana Independent) que garanteixi el benestar de les majories socials del país en un entorn global de canvis on la sostenibilitat, la igualtat real de gènere, la redefinició del treball i les relacions de producció són cabdals pel futur de la humanitat.

Des d’aquest punt vista, penso que basant-me en els fets, si hi hagués hagut una força sindical republicana prou gran compromesa en la transformació potser- i dic potser perquè com deia no m’interessa fer de jutge a pilota passada – hauria estat més viable guanyar posicions en aquest conflicte, que és llarg i no immediat. Un sindicat no es crea d’un dia per l’altre i als Països Catalans anem tard. I per tant la feina pedagògica que s’hagués pogut fer als centres laborals durant decennis, i especialment els anys previs al 2017, creant seccions sindicals republicanes per guanyar drets i construir contrapoder popular no es va fer. I ho vam pagar amb la manca d’acumulat l’octubre de 2017 i el resultat que tothom hem vist.

Certament, la Intersindical ha crescut moltíssim durant els últims dos anys. Ens ho podries il·lustrar amb xifres perquè ens en puguem fer la idea?

La Intersindical es crea als 90, provinent de diversos processos del sindicalisme nacional i de classe que bevien del llegat de Solidaritat d’Obrers de Catalunya (SOC) fundada el 1958. Fins el 2017 l’afiliació fluctuava al voltant de 1500 treballadors i treballadores i uns 200 o 300 representants sindicals als centres de treball segons el període. Hem de tenir en compte que al Principat de Catalunya, els sindicats estatals CCOO i UGT sumen vora 300.000 afiliats i dels 50.000 representants sindicals en tenen prop del 85%.

A 2018 hi havia 2600 treballadors i treballadores afiliades a la Intersindical i uns 400 delegats. Ara per ara hi ha una afiliació que supera les 5500 persones i 1000 representants als centres de treball. Ja som el cinquè sindicat (érem el 9è) i hem de seguir treballant per ser el 4rt a curt termini i el 3er a mig termini. Volem normalitzar el panorama sindical del país, com passa a Còrsega, Galícia, Nova Caledònia, el País Basc o el Quebec on els sindicats transformadors i arrelats al país són majoritaris.

El ritme de creixement segueix i cal dotar el sindicat de les estructures organitzatives, de l’estratègia i el discurs adequat per fer el salt a esdevenir una opció real pel conjunt de les majories treballadores d’aquest país.

El sindicat ha fet un primer pas molt important, però encarà esteu molt lluny de les quotes de representació i afiliació dels sindicats del règim. Com us plantegeu arribar al proper cicle electoral sindical (2023)?

Hi ha diversos reptes que hem de saber comunicar al conjunt de l’afiliació, però sobretot al conjunt de la gent treballadora d’aquest país. Hi ha gent que es pensa que la classe treballadora són uns senyors (i remarco això) amb una granota blava de la Seat. Però no és així. Més del 80% de la població és treballadora que depèn d’un salari o és autònoma precària, està ocupada a tots els sectors productius i són dones, joves, d’aquí i de més enllà. Prop de 3 milions de persones al Principat depenen d’un salari i 545.000 són autònomes. D’aquestes darreres, 300.000 són el nou precariat resultant de la desregulació del mercat laboral del PP i el PSOE d’aquests darrers 30 anys.

L´índex d’afiliació sindical a Catalunya és baix, és del 12% de la població activa. A Galícia i al País Basc Sud arriba gairebé al 20% perquè els sindicats del país van a guanyar drets i no a desprestigiar el sindicalisme. Però aquí som com a Espanya, amb índexs baixos d’afiliació lluny de la mitjana europea. Als països nòrdics l’índex d’afiliació sindical- tot i que el model sindical és diferent- és d’entre el 67% i 64%. La mitjana europea és del 26%. I per tant queda provat que com més afiliació sindical, més drets i més benestar pel conjunt de la població.

Dit això, el 2023 hem d’arribar amb la maquinària interna en ple funcionament, ben organitzada i amb un discurs clar; som aquí per ser una eina útil i eficaç pel conjunt de la gent, per guanyar drets i poder canviar el nostre futur i empènyer per la República Catalana. Hem de comunicar bé el nostre missatge transformador i fer entendre que la gent s’ha d’organitzar a la feina si volem canviar les coses i aportar en aquest projecte il·lusionador que és construir una República de les persones i no d’unes elits.

El 2023 hem de fer un nou pas que ens consolidi com una opció sindical real en aquest país.

La posició sobre la concertació social marcarà la diferència entre la Inter i els sindicats del règim. Quina posició teniu al respecte?

La Intersindical creiem en el diàleg i la negociació. Sempre cal parlar, arribar a acords i avançar en aquesta vida.

Nosaltres volem guanyar drets perquè fa que la gent visqui millor. Per guanyar drets és necessari que tinguem molta força als centres laborals, amb gent organitzada a les seccions sindicals i així poder fer la suficient pressió per poder seure a negociar les condicions sociolaborals en una empresa, en un sector, en un territori o al país sencer.

Negociar o concertar per no avançar o posar pedaços no té gaire sentit. No és el nostre model.

Per això, com deia, és fonamental que tothom entengui que els drets no es guanyen posant un euro a una màquina expenedora o fent una piulada a Twitter. Se’n guanyen sent molts a les seccions sindicals, mobilitzant-nos quan calgui o creant caixes de resistència per quan fem vaga. Així podrem seure a negociar en igualtat de condicions.

Històricament, als Països Catalans, mai no hi ha hagut un sindicalisme nacional i de classe hegemònic. Ni encara ara, malgrat la majoria política independentista. Com ho explica?

Les primeres experiències de sindicalisme nacional i de classe de nacions sense Estat són al País Basc i al Quebec a principis del segle XX, però l’eclosió important és a partir dels 70 i 80 a Còrsega, Sardenya, Martinica, Guadalup, Guaiana, Vall d’Aosta, Galícia, Nova Caledònia i el mateix País Basc. Als Països Catalans, l’única experiència amb certa presència fou la Solidaritat d’Obrers de Catalunya fundada el 1958. Però no va reeixir.
Ara és quan sembla que estem començant a redreçar aquesta anormalitat.

Hi poden haver diversos factors històrics, socials, econòmics i culturals que influeixen. Però la principal raó del perquè no hi ha hagut una expressió sindical pròpia i de classe als Països Catalans és bastant senzilla; la majoria de moviments polítics i socials transformadors de nacions com Còrsega, Galícia, el País Basc o el Quebec, per exemple, van tenir sempre clar que calia apostar per expressions sindicals pròpies perquè la majoria de gent ha d’anar a treballar cada dia i has de defensar-ne els drets i acumular força.

Aquí això no va passar. I es va perdre el tren. Ara es comença a notar algun canvi i ens en sortirem. Però encara n’arrosseguem les conseqüències.

Per cert, quina relació té la Intersindical amb els altres agents sindicals dels Països Catalans?

Fora del Principat tenim força sintonia amb la Unió Obrera Balear i bona relació amb STEi-Illes i Intersindical Valenciana.

Al Principat la pregunta es podria fer a l’inrevés; quina relació tenen la resta de sindicats amb nosaltres? D’ençà del nostre creixement la majoria de sindicats, siguin grans o petits, han tingut una actitud molt agressiva cap a la Intersindical-CSC. Primer durant les vagues fent-ne boicot mentint directament sobre la seva legalitat. Després estenent el relat lerrouxista que som la ‘Interpatronal’ i ara ens trobem a tots els sectors productius -públics o privats- que els sindicats autonòmics intenten impedir la celebració de les eleccions sindicals on hi concorrem amb retards reiterats, impugnacions o qualsevol altra excusa.

Però és inevitable que arribem als centres laborals del país. La gent ens ho demana contínuament.

I a nivell internacional?

A nivell internacional tenim una bona xarxa de sindicats amics gràcies a la feina que hem fet durant força anys. Hem participat de fa anys a la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat (PSNSE) i la Federació Sindical Mundial, on fa poc hem aconseguit crear la Coordinadora dels Pobles on s’hi agrupen sindicats independentistes.

També hem estat participant d’una nova iniciativa prou interessant, l’Assemblea Sindical Mundial, que aplega sindicats de totes les federacions internacionals i pretén agrupar forces per defensar els serveis públics i els sistemes de protecció social per superar les escomeses del capitalisme durant la Covid.

Hem treballat força anys al costat d’activistes i sindicalistes de Colòmbia, Bolívia o l’Equador i hi tenim molts llaços creats, especialment amb sindicats que apleguen treballadors rurals, moviments socials i organitzacions de drets humans.

Tenim una relació excel·lent amb el principal sindicat de Galícia, la CIG, i compartim moltes iniciatives amb ELA i LAB del País Basc. Amb la Confederació Sindical Sarda (CSS) i el Sindicat de Treballadors/es de Còrsega (STC) o el Sindicat de Treballadors/es de la Vall d’Aosta (SAVT) hi tenim una relació històrica fraternal.

Hem obert darrerament relacions molt interessants amb la Central de Treballadors/es de l’Argentina (CTA Autònoma) i la Central Unitària de Treballadors/es de Xile.

A part del creixement i arrelament del sindicat, quines són les seves principals prioritats com a Secretari General?

Jo penso que la Intersindical és una eina que ha de ser útil. I penso que perquè ho sigui ha de ser un projecte col·lectiu. Un projecte col·lectiu és una espai de responsabilitat compartida on les persones que hi són implicades en tots els nivells tenen uns valors ètics comuns com el respecte, l’honestedat, el treball o l’equanimitat.

M’agradaria superar el concepte que han creat els sindicats autonòmics on les organitzacions sindicals són pràcticament gestories de bufets d’advocats, de proveïdores de serveis o de descomptes a comerços.

No m’agrada aquest model perquè distorsiona la funció transformadora que té un sindicat. Nosaltres hem d’acompanyar, assessorar, informar i formar i també mobilitzar-nos quan calgui per guanyar drets i crear consciència col.lectiva.

Però això ho hem de fer tothom. Perquè el sindicat és tothom, des de la secció sindical, passant per una federació fins a la gent que té més responsabilitat.

Em plantejo, per tant, construir una organització on la gent se senti a gust perquè pot participar i totes les veus i aportacions són escoltades. Una organització que fugi del corporativisme i l’egoisme i sigui un exemple dels millors valors col·lectius fraternals i solidaris de la història de la classe treballadora.

Finalment em plantejo fer arribar el projecte col·lectiu de la Intersindical al màxim de centres de treball, al costat de tota la gent que m’acompanya, per començar a ser l’opció sindical que canviï el futur de les nostres vides.

Per acabar: quin rol pot jugar el sindicat independentista en el retrobament i avenç estratègic del moviment d’alliberament nacional?

L’alliberament nacional del Pasos Catalans i la independència del Principat de Catalunya és un procés d’acumulació de forces on hi intervenen actors polítics, socials, cívics, econòmics, culturals i també sindicals. Si el sindicalisme nacional i de classe és al màxim de centres laborals del país, fent acció sindical en favor de la gent, pot fer la funció pedagògica de construir consciència per transformar el futur. I això sí que és eixamplar els suports per avançar cap a la independència i la justícia social. Sobta que encara hi hagi algú que no entengui.

Que la gent treballadora s’organitzi al sindicalisme nacional i de classe és cabdal pel futur d’aquest país.

Articles relacionats