En els darrers mesos, el nom de Zahia Guidoum ha aparegut diverses vegades en els mitjans de comunicació. Primer com a víctima d’una vulneració de drets lingüístics, després com a membre del Catalonia Global Institute, i finalment i de manera destacada, per assumir la coordinació de la Plataforma pel Dret a Decidir del Païs Valencià. De tot plegat i altres coses parlarem en aquesta entrevista, però per començar… qui és Zahia Guidoum? Com et presentaries a tu mateixa?
Zahia Guidoum és una dona valenciana, del barri d’Orriols, a València, un dels barris més exclosos i amb el percentatge d’immigració més alt del País Valencià, filla de la immigració – tant castellana, d’on és originàriament la meua família materna, com algeriana, d’on és mon pare – castellanoparlant de naixement, valencianoparlant per elecció, santapolera (municipi al sud d’Alacant) d’adopció, jove, i de classe treballadora.
Parlem de la PDaD. Ens en podries fer una breu presentació, des dels seus orígens fins al moment actual? Amb quins objectius neix i com treballa per assolir-los?
La Plataforma pel Dret a Decidir –Decidim– va néixer a finals de 2013, a partir d’un manifest que va recollir vora 4000 signatures. Des d’aleshores, Decidim ha treballat incansablement pels drets del poble valencià. Ho hem fet estant al capdavant de la lluita contra l’espoli que patim les valencianes i els valencians, com ara impulsant la Crida pel Finançament, que va treure al carrer milers de persones en 2017 i aconseguir pressionar al govern valencià per fer un salt qualitatiu en la lluita contra l’infrafinançament – posant la qüestió al centre del debat polític. Des de 2013 hem estat al costat de totes les lluites per la vertebració i defensa del nostre territori, defensant la sanitat pública, hem sigut part activa del moviment feminista, hem denunciat les condicions de precarietat del nostre jovent, hem participat de les lluites per unes pensions públiques i dignes, hem treballat per a potenciar el sistema comunicatiu en la nostra llengua i demanat al govern valencià la reciprocitat dels mitjans en valencià al nostre territori, com són TV3 i IB3, alhora que hem posat en relleu la manca de recursos que té la nostra televisió, À Punt. També hem aconseguit millorar la qualitat de vida de les valencianes i els valencians a partir de l’alliberament de l’AP7, igual que vam treballar en primera línia per a foragitar la dreta corrupta i espoliadora de les nostres institucions i hem fet solidaritat contra l’opressió i amb totes les persones represaliades per la política repressiva de l’Estat espanyol.
Una de les qüestions clau en una plataforma d’aquestes característiques acostuma a ser la seva relació amb la resta d’agents polítics i socials, ja sigui des de la complicitat i el treball en xarxa, ja sigui a través de l’emplaçament, la discrepància o la col·laboració puntual. Ens podries fer cinc cèntims de les relacions de la PDaD amb diferents grups polítics, sindicals, culturals, etc?
Decidim té molt bones relacions amb la resta de la societat civil al País Valencià, amb la Plataforma per la Llengua, per exemple, n’impulsem la campanya Reciprocitat Ara, amb Intersindical (i més entitats), impulsem la Crida pel Finançament, ara estem organitzant l’Aplec nacionalista de Betxí amb Acció Cultural del País Valencià, i la seua presidenta i jo tenim molt bona sintonia. La nostra relació amb altres entitats com Escola Valenciana, La Cívica (EV a Alacant), El Tempir o el Casal Tio Cuc també és bona i important. Crec que és també hora de centrar esforços al sud del País, i són relacions que cal nodrir. Agustí Agulló, qui portava el Casal Jaume I a Elx i malauradament ens va deixar fa poc, va ser el primer guardonat amb el premi Toni Terrones. També hem donat i donem suport a les lluites i entitats en defensa del territori: la defensa de les Moles de Paterna, en contra de l’ampliació de la V21, contra l’ampliació del port de València o Alacant….
Donem suport crític al Botànic, i les nostres relacions personals i institucionals són cordials amb totes les seues forces. Al cap i a la fi, nosaltres som una eina més de pressió per un mateix objectiu: millorar la vida dels cinc milions de valencians i valencianes.
Una de les campanyes amb més ressò i impacte des de fa uns anys fins a l’actualitat ha estat en defensa de la sobirania econòmica. Aquest mes de juny s’ha presentat en manifest “El País Valencià contra l’espoli. Volem les claus de la caixa”. Com valoreu tot aquest procés?
És un procés indubtablement positiu, estem socialitzant una realitat increïblement injusta i dolenta per al nostre País, que demostra les limitacions del model autonòmic espanyol. Una situació què, a més a més, sense la nostra feina no estaria al centre del debat polític. Ara, tot l’arc parlamentari valencià excepte l’extrema dreta de VOX reconeix el problema i reivindica que cal acabar amb la situació actual d’infrafinançament valencià. Fa molt poc el síndic del PSPV Manolo Mata, recalcava que la problemàtica també s’havia de centrar en el deute il·legítim, problemàtica real però de la qual gairebé tampoc no es parlava. Encara ens queda feina per fer, una vegada assumit el discurs a la societat civil i partits institucionals, ens cal socialitzar-ho amb tot el poble valencià, per això engegarem tot un seguit de tauletes informatives arreu del territori per a explicar com la situació d’espoli fiscal – valorat entre 2000 i 6000 milions d’euros anuals, segons el mètode d’anàlisi –, la manca manifesta d’infraestructures i d’inversions al País Valencià, menors que a la resta de l’estat espanyol des d’almenys 121 anys i l’acumulació d’un deute il·legítim que ja supera els 50.000 milions d’euros, ens afecta al dia a dia dels valencians i les valencianes.
En els darrers mesos ha pres també molta volada la campanya Reciprocitat Ara! Després de la posada en marxa d’à punt, com valores la situació de la llengua en l’àmbit comunicatiu i quines són les principals fites a assolir a cinc o deu anys vista?
En primer lloc, cal garantir la reciprocitat total dels mitjans de comunicació en valencià arreu del domini lingüístic. És necessari que al País Valencià ens arribe TV3 amb normalitat, sí, però també cal que passe el mateix al principat de Catalunya amb Àpunt. Ací, la correlació de forces és diferent a la del principat, amb el partit de govern majoritari sent el PSPV, però al parlament de Catalunya és l’independentisme qui governa. Com pot ser que, ni que siga unilateralment, s’haja buscat una solució per a poder veure Àpunt al principat?
Igualment, cal que el pressupost d’Àpunt s’adeqüe a la resta de ràdios i televisions autonòmiques, ara el seu pressupost no arriba als 60 milions d’euros. Un pressupost irrisori si el comparem amb Catalunya o Euskadi, amb pressupostos pròxims a 200 i 300 milions, respectivament. De fet, un pressupost equivalent a la resta de mitjans autonòmics hauria de ser de, almenys, 118 milions d’euros. La gravetat d’això és immensa. És l’única televisió en llengua pròpia que es pot veure al nostre País amb normalitat. La situació de la nostra llengua és molt vulnerable, sense uns ecosistema audiovisual potent, estem condenats a la minorització continua. Caldria doncs, multiplicar el pressupost i dedicar bona part dels recursos en la creació de contingut infantil i dirigit al jovent, que és on ara mateix s’està perdent de forma més alarmant la llengua. El nostre jovent no té gairebé referents en valencià i cal capgirar la situació. De fet, és una qüestió de supervivència.
Vist des de fora, el Govern del Botànic sembla combinar un discurs valencianista i a voltes fins i tot sobiranista en temes com llengua, espoli fiscal, etc, amb una praxi sovint plegada als interessos del PSOE en clau estatal. Quina valoració en fas?
La correlació de forces dintre del govern del botànic és la que és. El PSPV – PSOE té dues ànimes. Compromís està integrat per dues forces diferents, junt a la gent no adscrita, i la històricament nacionalista – El Bloc Nacionalista Valencià – acaba de renunciar a tindre en el seu nom aquesta connotació. Podem, el soci minoritari, té també dues ànimes dintre del seu partit. Això no és més que el reflexe de la societat al País Valencià, la majoria de gent es sent igual de valenciana que espanyola, i el discurs hegemònic del Partit Popular va ser identificar valencianitat com una forma d’espanyolitat.
No sé, per tant, si és una praxi plegada als interessos del PSOE o és una praxi que parteix del marc mental en el que es troba la majoria de la coalició. Compromís, que és l’única força que no deu lleialtat a cap partit madrileny, en comptes d’utilitzar-nos a la societat civil com a eines per a poder imposar una praxi més valencianista dintre de govern, assumeix moltes vegades que “no es pot anar més ràpid que la societat”, relegant l’activitat de govern a ser bons gestors – que indubtablement ho són -, en comptes de canviar la realitat del País Valencià. El que demanem a Compromís no li ho podem demanar a altres grups, per això nosaltres sempre estarem oberts a treballar colze a colze per a canviar la situació del nostre País, com fem amb l’infrafinançament.
Creus que el discurs sobiranista de la PDaD ha anat calant en la societat valenciana? Hi ha un augment de la consciència respecte a la impossibilitat del règim monàrquic espanyol de donar resposta a les demandes i necessitats de les valencianes i valencians?
El discurs de Decidim es centra en coses materials, l’alliberament de l’AP-7, l’infrafinançament… i en eixes línies sí que està sent assumit per una part important de la societat valenciana. Però, sense dubte on es va donar un salt qualitatiu important, fou a l’inici de la pandèmia. Es va fer palès que la vida dels valencians i les valencianes importaven ben bé poc, sense posar remei a l’arribada continuada de gent de zones amb una molt alta incidència com era Madrid, i que per tant calia fer polítiques autocentrades. Ahí, Decidim va marcar molt el discurs. Crec que no s’entendria la frase del MHSP Ximo Puig de “Lleialtat no és submissió” sense la tasca que vàrem estar fent des de l’entitat, amb tot un seguit d’articles i treball a les xarxes socials que mostraven les mancances de fer política mirant cap a Madrid.
En aquest sentit, i més enllà dels paral·lelismes en aspectes com l’espoli, hi ha hagut un cert debat sobre la relació o contradicció entre el moviment per la independència al Principat i l’evolució del sobiranisme tant al País Valencià, com a Les Illes Balears i la Catalunya Nord. Quina valoració en fas?
La reacció al moviment independentista al principat dintre del País Valencià és limitada. Des dels sectors de la dreta, es pensava que podia beneficiar enormement el fantasma de l’anticatalanisme tan utilitzat al País Valencià històricament, però s’ha vist que el recorregut ha estat quasi nul. Els valencians i valencianes han superat eixa etapa, i s’han vist actes de solidaritat amb Catalunya prou importants sense gairebé contestació. Tanmateix, al moviment sobiranista valencià, seria impossible que no hi haguera hagut debat. Per un costat, ha posat de relleu la necessitat de centrar-se en el territori on es viu per a poder moure’s cap a un escenari d’alliberament nacional, basat en les necessitats bàsiques de la gent i fugint de discursos que no tinguen arrelament social. Però, això genera una contradicció important als sectors més avantguardistes de la nostra societat. Hem mantingut massa temps un discurs essencialista sobre els Països Catalans, que ens han allunyat de la majoria social valenciana. El sobiranisme valencià estem, per tant, en un moment de reflexió. Hem ara d’encarar com avancem, sense fer cap renúncia, però de manera que puguem interpel·lar la majoria de la societat valenciana, tal com ha passat al Principat. Sobre l’evolució a la resta dels territoris, el debat ha sigut molt menor, degut a que els tempus i les contradiccions no han estat tan elevades.
La PDaD ha tingut relacions fluïdes tant amb l’Asemblea Nacional Catalana, com amb l’Assemblea Sobiranista de Mallorca… Els Països Catalans seran confederals o no seran? Com avancem en la construcció nacional?
El company Toni Infante, feia ara fa dos anys una intervenció a l’UCE que explicava molt bé la realitat del País Valencià i com avançar-ne en la construcció nacional dels Països Catalans. Tothom tenim un mateix objectiu, la llibertat de les nostres nacions, però per a arribar a eixe projecte no podem simplement assumir el marc dels anys 80 del projecte dels Països Catalans. Per a arribar a eixa unió, és condició necessària i indispensable poder enfortir uns moviments que ens alliberen de la situació colonial que patim per part de l’estat espanyol i francès. És a dir, no hi haurà Països Catalans sense una República Catalana, una República Valenciana i l’alliberament de les illes i la Catalunya Nord. Reproduiré ací part de l’article del company Toni, quan deia “Si Catalunya ha avançat cap a la seua independència, no ha sigut per enarborar constantment la bandera dels PPCC, sinó per oferir com a projecte la República Catalana, plena de contingut social. Creguem que almenys des del PV hem de fer el mateix: un projecte del PV, des del PV i des de la globalitat del PV, amb les seues 34 comarques i els seus 5 milions d’habitants”.
Això vol dir renunciar a cap projecte? No, això vol dir crear les condicions materials per a fer-ho possible. Per tant, en relació amb la pregunta, efectivament. Seran confederals, amb ritmes diferents, o no seran.
En els darrers anys has treballat en l’àmbit de les polítiques públiques i els processos electorals tant al Regne Unit com a Suècia. A partir de la teva experiència, com valores tant la presència (o no) dels Països Catalans en l’agenda política internacional, com la percepció que es té del règim postfranquista espanyol fora de les seves fronteres?
La presència dels Països Catalans és inexistent. La presència del principat de Catalunya ha tingut molta força, però que no ha sigut útil per a generar pressió real dintre del règim monàrquic espanyol. La presència del País Valencià és anecdòtica a l’àmbit internacional, i fins i tot dintre d’una indústria globalitzada com és el turisme, la meua percepció és que la gent que fa turisme al PV, ni tan sols són conscients que són a una unitat territorial diferent a l’espanyola. Cal fer molta feina per a que se’ns reconega com un subjecte polític.
En quant a la percepció internacional del règim del 78/39, s’ha deteriorat enormement. No sols per les seues accions a l’estat espanyol cap a la dissidència política, també per les seues accions cap a organismes internacionals i nacionals d’altres territoris, en el moment que feien alguna comunicació pública denunciant la greu vulneració de drets fonamentals que s’estava vivint amb el cas del principat. Un comportament infantil, amenaçador i sincerament incomprensible dintre de democràcies liberals. Aquesta realitat però, al meu parer, no ha sigut utilitzada com toca per la Generalitat Catalana per a poder generar sinèrgies favorables al seu alliberament.
Entenc que el Catalonia Global Institute neix per donar respostes a les necessitats en aquest àmbit, ens pots explicar la seva gestació i quins creus que han de ser els seus principals reptes i objectius?
És precisament la manca de realpolitik latent dintre de l’acció exterior de la Generalitat Catalana la que impulsa la necessitat d’una ferramenta com el Catalonia Global Institut. No pot ser que t’aboques a una ruptura independentista i que cap país et done suport, quan el Principat de Catalunya té una posició geoestratègica molt potent. Ara cal aprendre dels errors i crear una nova estratègia de cara als propers anys, i ahí crec que el CGI té un rol fonamental. És un projecte sincerament apassionant, transversal, ple de gent jove enormement qualificada i al qual, la meua situació personal, no m’ha permès estar més implicada.
Just abans de Nadal vas viure en primera persona la vulneració de drets lingüístics a la que tota persona parlant d’una llengua minoritzada es veu abocada amb més o menys freqüència en un estat construït sobre els pilars de l’uniformisme, l’autoritarisme i el supremacisme lingüístic espanyol. Però molt abans d’aquests fets ja eres una persona compromesa amb la llengua al País Valencià. Quin paper creus que juga o pot jugar la nostra llengua que la fa ser tant menystinguda, quan no odiada i perseguida?
Per a mi, aquesta vivència fou particularment traumàtica per diversos motius. Soc castellanoparlant de naixement. Malgrat que des de fa alguns anys vaig prendre consciència de parlar valencià en determinats àmbits, no havia començat a fer-ho en el meu dia a dia fins 2019. Per això, mai m’havia enfrontat a una situació discriminatòria en una cosa tan íntima i greu. Estava perdent un embaràs, unes il·lusions, una llum d’esperança al final del nefast 2020. Recorde eixir plorant de la sala (on havia d’entrar asoles per tema COVID) i anar als braços del meu company diguent, com a primera cosa, “no m’han deixat parlar valencià”. Estava perdent el meu embaràs, però el primer que li vaig dir fou relacionat amb la llengua. No sé, fou una situació francament dolenta que espere que no torne a patir en la meua vida, malgrat que sé que tornarà a passar, perquè malauradament és la situació que vivim. La llengua, demostra que som un subjecte polític propi, amb història i cultura diferent, per això ha estat – i continua sent – tan odiada i perseguida. No obstant això, al País Valencià, no crec que la llengua haja de jugar cap tipus de paper, més ben bé al contrari. El castellà el parla tothom, independent de la seua ideologia, i això és el que cal aconseguir que passe al País Valencià. Que parlar en valencià siga normal – i amb això ja n’hi ha prou.
I així, a banda de la conquesta de la plena sobirania i de la ruptura respecte un règim demofòbic, per on passa, al teu entendre, la lluita en defensa de la llengua i dels drets lingüístics a curt termini?
Dos eixos: igualtat lingüística i unitat de la llengua.
La igualtat lingüística passa, al País Valencià, per la creació d’una veritable llei d’igualtat lingüística que supere la LUEV, i l’enfortiment de la societat civil organitzada per a respondre als atacs que sí o sí rebrà el govern valencià. Per altra banda, cal des-fer la situació de llengua minoritzada a l’educació, i això sols passa pels sistemes d’immersió. Per tant, cal desterrar el plurilingüisme – on l’ensenyança en anglès s’ha demostrat dolenta per a les classes més treballadores – per anar cap a un model d’immersió. Què els tribunals ens obliguen a un 25% de castellà? Molt bé. Blindem l’altre 75% en valencià i ja seria un avanç molt important. També caldria, en eixa línia, llevar l’exempció existent a algunes zones castellanoparlants, una aberració que va en contra dels seus drets lingüístics. Finalment, cal fer el valencià materialment atractiu. Amb un model d’immersió, ja no té sentit la certificació. Cal dir-li a la població “ja no caldrà fer un examen per a treballar a l’administració pública, perquè ja es garantirà el nivell de valencià a l’escola” i així, que una mare castellanoparlant, treballadora d’un barri humil, veja l’avantatge d’estudiar en valencià. Per últim, reiterar que cal un ecosistema audiovisual que garantisca la continuació de la llengua al jovent, crear referents en llengua pròpia és vital per a la supervivència de la llengua.
Sobre la unitat de la llengua, tenim una situació en la que es basen uns jutges activament hostils a la llengua, que és que a l’Estatut d’autonomia del País Valencià, denominem la nostra llengua comuna amb el nom de valencià. Això és una realitat històrica, a la llengua pròpia dintre del País Valencià, li hem dit “valencià” des d’almenys el segle XV, sense que en cap moment suposara una negació de la unitat de la llengua. Com que els jutges han decidit ser filòlegs, es basen en eixa accepció per a dir que el govern valencià ha de comunicar-se en castellà amb les persones de les administracions on també es parla català, perquè nosaltres tenim una llengua “diferent” al nostre estatut. Això és una aberració, però que tindria una solució prou simple. Al País Valencià la correlació de forces fa impossible un canvi a l’article sis del nostre estatut per deixar constància que valencià és la forma que tenim per dir-li al català. No obstant això, aquesta reticència no es trobaria amb la majoria independentista catalana, que podria fer una xicoteta modificació al seu article sis, on diguera que “La llengua pròpia de Catalunya és el català, també denominada valencià en altres territoris”. Això, eliminaria els pretextos dels jutges hostils, i reforçaria la unitat de la llengua. Seria també una manera de crear PPCC, fent una política des del Principat, única i exclusivament pensant en el País Valencià. Crec que a l’independentisme podem demanar-li coses que no es pot demanar al PSPV-PSOE.
En el teu cas, a la vexació lingüística s’hi afegeix una dimensió de gènere, de menysteniment de d’una situació especialment dolorosa per a una dona… i amb la paradoxa que, més enllà del sistema polític i administratiu que ho permet i fins tot ho afavoreix, la persona que en darrer terme provoca aquesta situació és també una dona… Doble repte per al moviment feminista?
El supremacisme lingüístic no entén de gènere, ètnia o classe social. És un tipus d’opressió transversal. Desmuntar-ho necessàriament passa per socialitzar que parlar valencià és un dret igualment legítim que parlar castellà, i que si no és respectat pot tindre conseqüències legals, especialment a l’administració pública. Però, si això no està socialitzat, difícilment canviarà la situació de supremacisme. Cal fer pedagogia per a recalcar que si no podem parlar valencià amb normalitat és per culpa del franquisme.
Altre tema és la violència obstètrica en general, i com d’arrelada està la violència envers les dones a la medicina. Els reptes del feminisme també són transversals.
En aquest sentit i per acabar: el fet que una dona arribi als més alts nivells de responsabilitat en una organització, fins i tot quan aquesta es fonamenta en uns valors democràtics i de justícia social, és una notícia tan bona com infreqüent. Com creus que han d’encarar l’independentisme, les esquerres i els moviments populars en general el repte i la necessitat d’arribar a la plena igualtat pel que fa a les possibilitats reals de les dones d’intervenir i decidir, més enllà de les quotes formals?
Com he dit, el feminisme i els seus reptes són transversals. Els sectors més avantguardistes necessitem una educació feminista que comence a deconstruir comportaments patriarcals molt arrelats. Per exemple, la militància és molt complexa quan la majoria de les cures recau a les dones. Si les dones treballadores tenim una doble càrrega de treball, les dones militants tenim una triple càrrega de treball, i això si no es socialitza, és insuportable.
Passa que quan una dona milita, de sobte és “la dona” que milita, i per tant, es vol en molts espais. Cal fugir d’aquesta situació, que acaba cremant moltíssim a les dones militants, reconèixer l’esforç que fem les dones militants, i garantir que se’ns dona l’espai per a poder seguir dintre de la militància.
Per altra banda, si els homes militants no comencen a fer més feina amb menys visibilitat, també continuarem en la mateixa situació. Cal visibilitzar més dones sense que això siga una càrrega de faena extra per elles. I, sense dubte, cal que els homes es responsabilitzen de les cures a casa, o serà impossible donar les condicions materials per a que les dones puguem militar amb igualtat de condicions.
Altra manera d’arribar a les dones, és parlar sense complexos de problemàtiques que afecten a les dones quasi exclusivament: La desgràcia que és el règim especial de les treballadores de l’hogar, que paguen impostos per a no tindre els mateixos drets que la resta de treballadors i treballadores, la taxa extra que suposa menstruar i la pobresa menstrual, la manca de baixes per menstruar, la inseguretat i violència sistèmica i sistemàtica que patim…
I molta autoreflexió per part dels companys, el més probable és que alguna vegada tots hageu tingut actituds violentes i paternalistes cap a les dones, assumir aquesta realitat, és el primer pas per a poder fer els canvis necessaris.
