Lenin, el CEO de la revolució

Que no tingui gaire sentit buscar cites com qui furga en les Sagrades Escriptures no vol dir que no hàgim de llegir Lenin. Ben contextualitzat ens serveix per entendre la perícia i el rigor amb què convé defensar les idees en els debats polítics.

Aprofitant l’avinentesa del centenari de la seva mort, hem tornat a parlar de Lenin. Hi ha motius de sobres. El principal és que és la figura determinant de la Revolució russa alhora que la Revolució russa és l’esdeveniment determinant del segle XX. Només això ja ens hauria de crear un cert magnetisme pel personatge. Però des d’un punt de vista pròpiament militant, i dins la tradició marxista, Lenin també va fer aportacions originals i profundes sobre qüestions importants, sempre a debat dins l’esquerra, com ara l’Estat, la política d’aliances, l’imperialisme i l’alliberament nacional. I una altra qüestió, el partit, respecte la qual podríem dir que no tan sols va destacar sinó que va ser, fins i tot, pioner.

Marx i Engels no van dedicar gaire atenció als temes organitzatius. Van formar part del pinyol de dues organitzacions, la Lliga dels Comunistes i la Primera Internacional, però dins d’aquestes sempre van estar més pendents de la línia política que de la concreció organitzativa. El mateix és pot dir respecte del Partit Socialdemòcrata Alemany, el que seria el primer gran partit obrer del món, que s’identificava amb el marxisme i respecte del qual, els nostres camarades, van prioritzar incidir novament en qüestions de línia, com recullen la Crítica al Programa de Gotha i la Crítica al Programa d’Erfurt.

Lenin es va involucrar en política quan Marx ja era mort i Engels molt vell. En aquells anys noranta del segle XIX, la realitat russa no tenia gairebé res a veure amb l’alemanya. Principalment, perquè el proletariat era molt més esquifit (el 80% de la societat vivia al camp) i perquè el règim del tsar era encara més repressiu que el puny de ferro del Segon Imperi alemany. Per això, malgrat la referencialitat que exercia el socialisme alemany, no es podia exportar al peu de la lletra l’experiència. A l’Imperi rus, el moviment socialista era molt més petit, dispers i perseguit. Això va estimular Lenin a fer una proposta pròpia.

Hi ha encara un altre ingredient en aquest interès de Lenin per les qüestions organitzatives. Lenin es considerava a si mateix un seguidor ortodox de les tesis de Marx i Engels. Així, per exemple, la direcció política del proletariat era un principi indiscutible. Això el portava a polemitzar amb el corrent principal de l’oposició al tsarisme, el moviment populista o narodnik, que considerava el camperolat com el protagonista principal de la revolució que calia fer. Lenin discrepava no per pur apriorisme sinó perquè, d’acord amb el marxisme, analitzava la realitat objectiva abans de fer les propostes de futur. Així, en una de les seves primeres obres, El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899), venia a dir que les relacions de producció capitalistes ja havien penetrat al camp, que el procés era irreversible i que la visió de la comunitat camperola com una mena de protosocialisme, una de les idees centrals del populisme, era un idealisme inoperatiu. Fins a quin punt tenia raó, s’escapa dels objectius d’aquest article. En qualsevol cas, el que ens interessa destacar és aquest pes de l’anàlisi objectiva en detriment de l’idealisme i el voluntarisme, que era com s’atacava a altres corrents revolucionaris, no tan sols el populisme sinó també l’anarquisme.

Tanmateix, Lenin sentia una gran admiració pels militants populistes. El seu germà gran n’havia estat i va morir executat pel tsarisme. A banda d’aquesta idealització del camperolat, el populisme també s’havia caracteritzat, durant molts anys, per l’acció armada directa, amb atemptats que van arribar fins al regicidi, amb la bomba que va causar la mort d’Alexandre II el 1881. Aquest grau de combativitat els obligava a la clandestinitat i a una entrega a la causa que, en el cas dels principals militants, era absoluta.

L’originalitat de Lenin, i això el converteix en un teòric que supera els seus contemporanis, és que integra en un mateix punt de vista, alhora, l’anàlisi objectiva pròpia del marxisme amb els factors subjectius del compromís personal i l’organització col·lectiva.

Aquest és el marc de fons amb el qual escriu el Què fer? (1902), la seva obra més emblemàtica. No per casualitat porta el mateix títol que una novel·la de Txernixevski, un autor populista admirat per Lenin, que havia passat molts anys empresonat i desterrat a Sibèria. A la novel·la, un dels personatges representa l’entrega abnegada a la causa revolucionària i va esdevenir una mena de model per a molts joves opositors al tsarisme.

Lenin va escriure aquest tractat per mirar de revertir la dispersió del socialisme rus, llavors més un moviment que no pas un partit. Entre altres qüestions, hi defensava la superació del localisme i la implicació en totes les lluites polítiques, no tan sols les exclusivament obreres i sindicals. Aquesta era la manera de fer créixer el partit.

Alhora, proposava una direcció centralitzada i professionalitzada com a única manera d’assegurar la continuïtat en un context en el qual les caigudes repressives desballestaven una vegada i una altra el moviment. La figura del revolucionari professional, inspirada en els militants populistes clandestins, va ser una de les aportacions icòniques de Lenin. Tony Clyff, un dels millors biògrafs de Lenin, defineix així els quadres socialistes segons aquest model:

(…) eren, en molts aspectes, persones excel·lents: dedicaven la vida al moviment revolucionari i es posaven completament a disposició del partit. Fora del moviment no tenien vida, i ja que feien grans sacrificis, tenien una autoritat moral molt alta: sempre estaven en la posició de demanar als treballadors de les bases que se sacrifiquessin, perquè ells eren el millor exemple. La freqüent necessitat de prendre decisions al moment i sota extrema pressió els acabava donant una gran autoconfiança i eren, en suma, competents, astuts, enèrgics i voluntariosos; com a autèntics proscrits, era la seva única forma de sobreviure.

Per últim, cal recordar que l’escissió entre bolxevics i menxevics va venir motivada, entre d’altres diferències, per la definició del militant. Lenin volia una definició més restrictiva, volia un filtre contra oportunistes i xarlatans, que ell jutjava com el principal defecte del moviment.

Que Lenin fos un gran teòric de les qüestions organitzatives no vol dir que hàgim d’acudir als seus escrits a la recerca de cites descontextualitzades i absolutes. El Què fer? n’és un bon exemple. Aquest model d’organització centralitzada, professionalitzada i depurada ideològicament era adient per a un determinat període, marcat especialment per la clandestinitat. Quan la revolució de 1905 va aconseguir arrencar algunes llibertats a la tirania tsarista, Lenin va posar-se a escriure a favor d’un model diferent d’organització: més obert, plural i que participés de les eleccions, bo i sabent que eren una pantomima del règim. Fins i tot es va proposar de superar l’escissió amb els menxevics.

Per què havia canviat de parer? Perquè la realitat també havia canviat. Lenin es va trobar amb el problema que el model organitzatiu ferri era procliu, també, a un cert sectarisme conservador. I que els bolxevics estaven perdent posicions davant una realitat emergent: els soviets. Aquest espai de participació popular s’havia creat arran de la Revolució de 1905 i els menxevics s’hi movien millor des del primer moment. Era un espai ampli i plural i per això la majoria de companys bolxevics en desconfiaven i deien que calia continuar centrant-se, exclusivament, en el partit.

És en un text d’aquella època que Lenin va reconèixer que el Què fer? era volgudament unívoc i implacable perquè del que es tractava era de “doblegar la vara”. És a dir, que percebia la línia del partit com a molt escorada cap a una banda i, per tal de corregir-ho i aconseguir centrar-la, exagerava l’estrebada en la direcció oposada.

No ens ha d’estranyar si realment coneixem el personatge que, cap al final de la seva vida, va fer una de les millors definicions de la nostra tradició revolucionària: “l’essència mateixa, l’ànima viva, del marxisme: una anàlisi concreta d’una situació concreta”.

Lenin el 2024

Que no tingui gaire sentit buscar cites com qui furga en les Sagrades Escriptures no vol dir que no hàgim de llegir Lenin. Al contrari. Ben contextualitzat ens serveix per entendre la perícia i el rigor amb què convé defensar les idees en els debats polítics.

Més enllà del model concret de partit, més centralitzat o més obert, penso que hi ha tres idees a retenir sobre l’enfocament leninista de l’organització, que poden estimular els nostres debats actuals.

La primera és una visió històrica de llarg abast: tenim la necessitat d’organitzar-nos perquè estem en desavantatge respecte la burgesia. Porta segles al poder i encara més segles organitzada com a classe, i això li permet difondre les seves idees de la manera més subtil i alhora sòlida. Una de les frases més reeixides del Què fer? és la que diu que “sense teoria revolucionària no hi pot haver moviment revolucionari”. És a dir que les protestes espontànies i la inèrcia popular no porten, sense una direcció ideològica i organitzativa, cap a la superació del capitalisme.

Molt en relació amb això, i en segon lloc, Lenin defensava una mena d’organització científica de la militància en oposició als mètodes de treball artesanals contra els quals sempre va polemitzar. Fins i tot, després de la revolució i ja en el poder, Lenin va promoure la implantació del taylorisme a les fàbriques soviètiques. És a dir, adoptar un mètode que la burgesia havia fet servir, contra el criteri dels sindicats de l’època, per a optimitzar el rendiment dels obrers. Anys abans, en el temps del Què fer? defensava una organització jeràrquica i especialitzada que va provocar que els seus adversaris l’acusessin de voler convertir el partit en una fàbrica, a la qual cosa va respondre que això no era cap insult, atès que la fàbrica era l’espai on havia nascut el proletariat, la classe portadora de la revolució.

Lenin, que odiava profundament la burgesia, era alhora conscient de la necessitat d’observar bé les bases del seu domini. Aprendre de la burgesia podria ser un bon resum d’algunes de les idees leninistes i per això m’he permès de triar aquest títol per a l’article.

Per últim, una tercera qüestió sobre Lenin i l’organització que ressona cent anys després és el paper que atorgava a la comunicació, no tan sols com a vehicle sinó com a element organitzador. La creació d’un diari, Iskra, va ser una de les primeres tasques a les quals es va abocar el jove Lenin, i sempre va raonar que era una manera d’articular el partit: encarregar els articles, la correspondència amb militants i lectors, donar cabuda al debat i així avançar teòricament, distribuir el diari, promoure’n la lectura col·lectiva… eren funcions, en definitiva, organtizadores. Lenin va tenir un olfacte precursor, podríem dir, de la centralitat que la comunicació té en les nostres societats. I respecte la qual, també cal dir-ho, la burgesia ens porta molt d’avantatge.

Aquestes tres idees, i d’altres, les podem deduir de l’estudi de la trajectòria de Lenin. I més enllà de debats i posicionaments concrets, el que desprenen els seus escrits és una confiança molt gran en la capacitat transformadora de l’organització. No com a fórmula màgica, perquè igualment es pot estar ben organitzat, i perdre. Però Lenin sembla dir-nos que l’única resposta és organitzar-nos encara millor.

Articles relacionats

Número 11

Fugir d’estudi amb renúncies compartides

La caracterització de l’estat espanyol com a estat ontològicament imperialista és important perquè és la descripció que explica la ideologia tan agressiva i catalanofòbica del poder espanyol i també pot ajudar a entendre l’adhesió de les masses espanyoles a la ideologia imperialista del poder.

Segueix llegint »