Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram

Quina solució política té el problema dels refugiats? Part II

En aquesta darrera dècada, els conflictes han augmentat. Si parlem del negoci del comerç d’armes ha sigut pròsper, la desigualtat econòmica ha crescut i, també, no cal dir-ho, l’impacte del canvi climàtic. Aquestes circumst­àncies han obligat milions de persones a fugir dels seus països d’origen, a la recerca d’altres llocs on puguin tenir l’oportunitat de
refer les seves vides.

Els líders de la Unió Europea van formalitzar un acord (18 de març 2016) amb Turquia que establia un nombre màxim d’exi­liats refugiats sirians des de Turquia (72.000) per frenar l’arribada a Europa de persones que fugen dels seus països d’origen. Es tracta d’un pacte que té una moneda de canvi: Turquia rep 3.000 milions d’euros i finançament addicional de 3.000 milions fins a finals de 2018.

Fent un resum de les fronteres actuals, diria que a Líban les xifres són esfereïdores: ara mateix és el primer país del món en termes de refugiats per càpita. Acull a 1,1 milions de sirians. Jordània n’acull a prop de 629.000, i Turquia, 1,9 milions.

Parlem també de la frontera d’Espanya amb el Marroc: amb tanques de 8,2 quilòmetres de filat a Ceuta i 12 quilòmetres a Melilla (amb un cost de 30 milions d’euros pagats en part per la Unió Europea). Aquestes sagnants tanques no eviten que les persones, desesperades per arribar a la Península, posin en perill les seves vides davant la mirada impassible del governs espanyol i marroquí.

La llista de murs continua; aquests són només un exemple…

Per proximitat a tots nosaltres, tot i que el clam sigui extensible a tot el món, Espanya ha de promoure les vies de trànsit segures perquè les persones a la recerca d’asil no hagin de córrer cap risc. Actualment s’hi juguen la vida per aconseguir un sòl segur. Però és evident que està molt lluny de complir amb els seus compromisos d’assentament: d’un total de 1.499 persones i de reubicació de 15.888, en l’actualitat només han arribat unes 1.000 persones a l’Estat espanyol.

Podem parlar de les mesures de compliment estricte del dret internacional en matèria de refugiats. El dret d’asil va ser recollit a l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, i desenvolupat per la Convenció de Ginebra el 1951 i pel protocol de Nova York de 1967 sobre l’estatut dels refugiats. La Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea, promulgada el 2007, fa menció aquests dos tractats com a fonament per a l’exercici d’aquest dret en territori europeu.

La implicació ciutadana i del voluntariat es importantíssima. És a les nostres mans facilitar la integració d’aquestes persones, tot i que a hores d’ara els governs no responguin a la demanda de la majoria de la ciutadania. Una demanda que les plataformes, com aquella a què que en l’actualitat hi estic destinant tota la meva energia (Girona Acull), cridem ben fort cada dilluns exigint:

  • Promoure vies legals i segures.
  • Augmentar i salvaguardar l’ajut humanitari
  • Promoure els drets dels desplaçats en les accions de la política exterior espanyola.
  • Protegir els que arriben a les nostres fronteres.
  • Derogar el tractat UE-Turquia.

El món municipal hi ha de jugar un paper capdavanter; un exemple seria facilitar l’empadronament. Perquè el gruix de refugiats acabaran vivint en ciutats i és des de les ciutats des d’on s’hauran de coordinar i posar en marxa mesures per garantir-ne no tan sols l’arribada sinó també l’assentament i la integració.

Ens hauríem de preguntar què fa que els governs actuals no facin cas de les peticions de la immensa ciutadania, quins interessos hi ha al darrere per frenar totes aquestes persones en les fronteres d’accés a Europa? De què, o de qui, volen protegir, a costa de

vides humanes, els estats europeus?

Aquesta reflexió l’he feta un munt de vegades. No entenc que interessos econòmics passin al davant de les vides: ens hem deshumanitzat completament. S’ha de tenir en compte que totes aquestes persones no volen marxar (almenys la gran majoria) del seus països d’origen, sinó que ho fan perquè no tenen cap altra sortida si volen continuar vius. No deixem que aquesta situació esdevingui un fet quotidià entre nosaltres i que ens posem a la boca la frase “nosaltres no hi podem fer res, si el govern espanyol no els dóna permís per venir”. Doncs sí que hi podem fer alguna cosa: podem continuar sortint al carrer i clamar als quatre
vents que no estem d’acord amb aquestes decisions polítiques.

Expliquem a les escoles i als instituts què està passant, perquè en un futur proper no es torni a repetir la mateixa situació que estem vivint en aquests moments.

Com a poble sobirà com volem que actuï Catalunya? Quin paper pot desenvolupar en totes aquestes situacions? El primer que s’hauria de fer és crear les mesures necessàries per poder portar la gent que vulgui venir a Catalunya independentment del que faci l’Estat espanyol.

L’esperança és l’últim que s’ha de perdre, però el dia a dia fa que moltes persones que es troben darrere d’una tanca per poder accedir a Europa i a les quals s’hi priva l’accés perdin totalment la tan desitjada esperança i, el més trist de tot, la fe en l’ésser humà.

Articles relacionats

Número 8

Avortament, un dret per a la dona treballadora?

Avortar ha estat sempre una pràctica estigmatitzada, castigada i amagada sota el pes d’una moral que l’ha convertit en tabú, i per això cap organisme públic posa realment a l’abast de les interessades una informació de forma clara i accessible que permeti prendre consciència dels nostres drets.

Segueix llegint »