En Bernat Lavaquiol (Andorra, 1994) és enginyer agrònom i forestal, regidor de la CUP a l’Ajuntament de La Seu d’Urgell i, des de la seva constitució ara fa un any, Portaveu de la Plataforma STOP Jocs Olímpics 2030.
Bon dia, Bernat, comencem pel principi i anant al gra. Quin sentit té, i més encara en un context de crisi climàtica, plantejar uns jocs olímpics al Pirineu? Fins i tot, encara més… quin sentit té abocar diners públics en estacions d’esquí?
Per nosaltres, no té cap sentit ni continuar potenciant esdeveniments al voltant de la neu, de pistes d’esquí de descens, ni plantejar un desenvolupament econòmic del territori a base de grans esdeveniments. Per què? Perquè és el que ja ens trobem al Pirineu: és una regió amb una economia basada en el “monocultiu turístic”, amb altes xifres de percentatges de llits d’hotel, de segones i terceres residències… En canvi, quan anem a mirar els sous de la gent treballadora ens trobem que cobrem la meitat respecte la mitjana del país, que té un teixit econòmic més diversificat.
Nosaltres volem lluitar contra l’èxode rural, contra el despoblament. Volem tenir uns pobles vius tota la setmana (no com passa ara, que els tenim col·lapsats en cap de setmana i gairebé deshabitat la resta de dies). I per fixar població calen dues coses: D’una banda oferir feina estable i de qualitat, perquè la gent pugui treballar i obtenir uns sal·laris que permetin pagar un lloguer i viure en condicions, i d’altra banda cal dotar de serveis públics les nostres comarques, perquè si no hi ha hospitals, ni escoles rurals, ni residències per la gent gran, ni les parelles joves es poden establir (o fins i tot romandre-hi), ni la gent gran no pot viure aillada als pobles, etc…
Deixem-nos estar de macro-esdeveniments, deixem-nos estar de jocs olímpics i anem a fer una planificació econòmica les nostres comarques a 15-20 anys vista per mirar cap on volem anar.
Aleshores, tu, en la teva vessant de regidor en un Ajuntament de la zona, pots defensar que uns jocs olímpics donen resposta a les necessitats reals de la gent que encara viviu al Pirineu i, en concret, al problema gravíssim derivat d’aquestes mancances, que és el despoblament del territori?
No, al contrari: reforcen aquest problema. Els jocs olímpics per sí sols no són un desastre. El que passa és que ara ja vivim en un monocultiu turístic i els jocs el que venen a fer és agreujar tots els problemes derivats d’aquest model econòmic i territorial.
La Consellera Vilagrau diu que no vindran gaires esportistes, ni els jocs portaran massa gent, però “posaran el Pirineu al mapa”, promouran la marca turísctica “Pirineus”. Nostres el que diem és que la marca turística està sobresaturada. El que cal és regular aquest turisme i diversificar l’economia, i uns jocs, evidentment, ni diversifiquen l’economia ni creen infrastructures i serveis pensats per la gent que viu al territori, sinó que consoliden el monocultiu turístic i creen unes infrastructures al servei dels interessos dels promotors d’aquests esdeveniments.
Has parlat dues vegades de “monocultiu turístic”. Al Pirineu, i bastant arreu dels Països Catalans, veiem que la nostra subordinació política i econòmica als centres de poder de la UE, condemna bona part del territori a aquesta dissort. Les conseqüències ja les has apuntat una mica, però quines alternatives hi ha?
Nosaltrem pensent que el més interessant és, d’una banda, maximitzar el benefici econòmic per a la persona que viu i treballa al territori, i de l’altra maximitzar el benefici ambiental. Si condemnem una zona a viure del turisme, estem generant feines de molt mala qualitat, precàries, i no gestionem el territori, perquè allà on hi ha un creixement d’infrastructura turística, hi ha un abandonament forestal generalitzat, s’abandona el bosc i augmenta el risc d’incendis. Economia i medi ambient no son dos sistemes separats, van units l’una amb l’altre, i les decisions a nivell econòmic tenen conseqüències a nivell ambiental.
La nostra proposta és admetre que el turisme hi serà, perquè vivim en un entorn preciós, però no podem viure tan sols d’això. Cal potenciar els sectors primari i secundari. Primer ens cal una agricultura i una ramaderia que permetin generar ocupació estable i qualificada i també gestionar el territori. Per exemple, de cara a prevenir i gestionar els incendis forestals és molt important tenir un mosaic agrícola que doni discontinuïtat als boscos i una ramaderia extensiva que disminueixi el combustible que hi ha al sotabosc.
En segon lloc cal desenvolupar una petita indústria, de manera que puguis transformar tot allò que obtens del camp i del bestiar en productes manufacturats. D’aquesta manera es generaria una ocupació més estable i amb més qualitat.
D’altra banda, també tindria conseqüències directes en temes tan importants com el lloguer dels habitatges. Ja sabeu que el turisme no va sol, sinó lligat al sector de la construcció i l’especulació. Actaulment ens trobem al Pirineu amb un 45% d’habitatges que són segones residènces, a la Vall d‘Aran i a la Cerdanya, arriba al 54%. La mitjana catalana és de l’11%. La gent jove ens estem trobant que marxem a estudiar fora, fem una carrera i després és molt difícil tornar a casa. Primer perquè pràcticament només trobes feina en el turisme i la restauració, i després perquè no pots pagar uns lloguers amb preus tan desmesurats per l’efecte de l’especulació immobiliària derivada del turisme.
I és que no només hi ha les segones residències: una part important de la resta d’habitatges estan sota el control de plataformes que els lloguen els caps de setmana i els períodes vacacionals, com per exemple airbnb, patrocinador dels Jocs Olímpics.
Així, quan encara hi ha qui diu, des de determinats governs i poders econòmics, que uns jocs olímpics “posarien els Pirineus en el mapa” i esdevindrien una oportunitat… és un oportunitat per a què i per a qui?
Sobretot és una oportunitat per constructores, grans constructores i grans lobbies del sector turístic i immobiliari. Fins i tot ja no són els cacics del Pirineu els principals benefiiaris, sinó grans poders econòmics amb seu a l’àrea metropolitana els qui en treurien un gran benefici. En canvi, a nosaltres ens deixarien coses com uns pavellons sobredimensionats (per a 2000 esportistes i 30.000 espectadors, que és el que obliga el COI) que després quedarien infrautilitzades i obligarien els nostres ajuntaments a endeutar-se per pagar-ne els manteniments.
Per tant, estem en certa manera davant dos models de país i de dos models econòmics clarament confrontats? Estem davant uns poders econòmics i polítics que encara es mouen en els paràmetres caducs heretats del “desarrollisme porciolista”?
Exacte, així és: un model de desarrollisme franquista a cop de gran esdeveniment.
També crida l’atenció la consulta fantasma i l’escandalosa campanya institucional i tendenciosa impulsades pel govern autonòmic. Quina valoració en feu?
Clar, en un any s’ha canviat la data de la consulta tres cops! Això ha estat una batalla de David contra Goliat. D’una banda una platafoma popular sense recursos econòmics i amb el compromís social i militant com a únic recurs humà. De l’altra, la Generalitat que ha desplegat tota la maquinària mediàtica i ha copat els mitjans de comunicació.
Per acabar-ho d’adobar ha fet una campanya brutal amb un anunci, de dubtosa legalitat, que encara no han explicat quants diners ha costat, i que infringeix la pròpia llei de consultes no refrendàries de 2014, ja que aquesta prohibeix explícitament al Govern prendre part, el Govern ha de ser neutral!. Tot plegat és una vergonya. Com a Plataforma ho hem denuciat i ho estem treballant amb el Síndic de Greuges.
Quan realitzem aquesta entrevista fa pocs dies que s’ha conegut tant la negativa del COE a donar suport a la proposta dels jocs d’olímpis d’hivern per al 2030, com la insistència del govern autonòmic en mantenir aquest projecte. Bernat: ens podem felicitar per les darreres notícies, o potser cal que, fins i tot, ens escandalitzem i ens mobilitzem encara més?
No sé si podem estar més tranquils o no. El que està clar és que no ens podem aturar. El model de país s’ha de canviar. S’ha de canviar per al Pirimeu, però s’ha de canviar per al Camp de Tarragona, per a la Costa Brava, per Barcelona i per tot arreu. Fixem-nos, per exemple, en les Terres de l’Ebre.
Las Terres de l’Ebre són un territori ric, ric en energia, ric en aigua, i ric en jovent. I està condemnat a la misèria per culpa de les polítiques extractivistes. L’aigua se’ls hi emporten, de l’energia no en treuen uns beneficis que compensin els efectes nocius (van a les grans corporacions), i el jovent, com que no es pot guanyar la vida allà, també acaba esdevenint mà d’obra barata, exèrcit de reserva, a l’àrea metropolitana. Si volem tenir un país viu hem de fer que totes les parts, tots els territoris, tinguin un dinamisme econòmic, i que puguin utilitzar i treure el màxim profit dels seus propis recursos.
Arribats a aquest punt, s’imposa una reflexió de caire més estrictament polític: Jocs Olímpics, Quart Cinturó, ampliació de l’aeroport, política educativa, connivència amb la repressió… els qui ja tenim una edat no podem evitar la sensació de “dejà vu” respecte els anys del pujolisme i l’ofensiva espanyolitzadora del 92… amb l’agreujant que enlloc de “peix al cove”, ara perdem llençols en cada bugada, com per exemple en el tema de la llengua. Quina opinió et mereix, com a militant independentista, la línia política i estratègica del govern d’ERC i Junts, amb els seus socis preferents del PSOE i els Comuns?
La valoració que jo pugui fer de tot plegat potser no és del tot rellevant, perquè hi ha coses de les quals no disposo de prou informació. Però per exemple, si ens fixem en el cas concret dels Jocs Olímpics… a què respon això? El govern hauria de respondre amb claredat quins interessos hi té, per què ho fa… Si és per acontentar lobbies econòmics, si és que tot el tema dels jocs forma part com a punt destacat de l’anomenada “agenda del reencuentro” i la suposada “taula de diàleg”… Esteu venent el futur del Pirineu com un dels punts dins el pacte que hi ha entre el govern autonòmic i l’estatal per tancar per dalt el que es va obrir per baix l’octubre del 2017?
Està clar que un govern independentista l’últim que faria és promoure uns jocs olímpics, que són l’enaltiment màxim del nacionalisme d’estat. Al Pirineu hi vindria el rei, ens menjaríem la bandera espanyola per tot arreu i es reforçaria la mentalitat de vassallatge a Espanya. En un moment de repressió, en un moment de no resolució del conflicte, estaries trasmetent al món una imatge de normalitat, de que aquí no passa res… Si un govern fos independentista, dubto que fes això.
Aragonès va arribar al govern de la Generalitat dient que ells volien convèncer la gent que el projecte independentista era millor, no per una qüestió d’identitat, sinó per les qüestions socials… doncs no anem bé! Fins i tot si deixem de banda l’espanyolització inherent als jocs olímpics, des de la perspectiva social tampoc sumarem nous independentistes perquè el que s’està fent és impedir un futur de veritable prosperitat, s’està imposant un futur de precarietat, de manca d’accés a l’habitatge i als serveis públics, un futur sense qualitat de vida. Així no seduiràs les classes populars cap al projecte independentista.
Per anar ja finalitzant. Més enllà del tema estrictament dels Jocs Olímpics, i com a membre de la CUP, com creus que pot sortir l’independentisme popular de l’atzucac actual i fer passes decidides en el camí de la Ruptura i la construcció republicana?
Jo comparteixo la línia de la CUP en el sentit de preparar un nou embat, a través de l’organització d’un nou referèndum… però per això és necessari que generem un procés necessàriament revolucionari, de ruptura amb l’estat i capaç, alhora, d’aglutinar àmplies capes de la societat.
Per això és necessari posar l’èmfasi en temes socials. Cada territori té les seves peculiaritats i els i les independentistes hem de conèixer bé els problemes, les demandes, i necessitats de la gent que viu en les diferents zones, algunes amb caracterítiques comunes. A partir d’aquí cal fer propostes concretes i fàcils d’entendre sobre les polítiques a aplicar en aquell territori. Hem de defugir grans nivells d’abstracció i parlar de propostes tangibles, que permetin a les persones identificar-se amb el projecte.
Està clar que és impossible que un govern autonòmic, i més amb les forces que actualment el composen, ens porti cap a la independència. La independència només la forçarem de de baix, amb gent organitzada a nivell de pobles i comarques.
És necessari mantenir el rumb, però cal veure quines formes d’organització són les més adients en cada moment i en cada lloc. Per exemple, ara mateix, amb la situació de desànim i desmobilització és molt difícil enquadrar la gent en estructures tipus CDR; però en canvi podem crear altres tipus d’estructures populars, arrelades al territori a partir de reivindicacions concretes (econòmiques, ambientals, culturals, etc), que en un moment donat poden jugar també un paper de contrapoder… I tot això sense caure en una espiral de renúncies, perquè sinó podríem caure en el discurs i la praxi d’ERC, que ja sabem com ha acabat.
En aquest sentit, pot ser molt interessant el procés de cració de la Plataforma STOP Jocs Olímpics, ens pots fer cinc cèntims de la vostra experiència?
La Plataforma es constitueix el juny de 2021. Tot plegat comença el 2019 amb la campanya “STOP Jocs”, impulsada per l’esquerra independentista. Aleshores ja vèiem que aquest tema ens vindria a sobre i vam començar a formar-nos, a organitzar-nos, a fer algunes accions i xerrades, etc.
Quan el 2021 vam veure que la cosa es precipitava, vam decidir fer una plataforma transversal que aglutinés a tothom. Aleshores vam retirar del davant les organitzacions de l’EI i vam anar convidant gent molt diversa. Així vam aconseguir tenir nuclis autònoms a cada una de les nou comarques del territori i una coordinadora que agrupa Pirineu, més Ripollès, Berguedà i Solsonès. Amb aquesta estructura hem anat decidin-ho tot.
L’obsessió principal que hem tingut amb aquesta campanya ha estat transmetre alegria i missatges en positiu. Estem en un context que sembla que anem de derrota en derrota, i necessitem donar victòries i recuperar la mentalitat de victòria per mantenir les lluites. Si et fixes, per exemple, a la manifestació el gran lema era “Per un Pirineu viu”, i en petitet “Aturem els jocs”. Perquè nosaltres volem que la gent vegi que el canvi és possible, cosa molt difícil si només fas missatges en negatiu.
Vam considerar que la lluita contra els jocs era clau en aquest sentit per tres motius: 1) centrava el focus al Pirineu durant uns mesos, cosa gens habitual i que et permet arribar a molta gent, 2) permetia fer un argumentari no abstracte, sinó tangible, arribar directament a la gent i 3) permetia desplegar una estructura organitzativa en totes es comarques del territori… pensem que totes tres coses les hem aconseguit a bastament.
