A poc més d’un mes de les eleccions, autonòmiques i municipals al País Valencià i les Illes, i municipals al Principat excepte la Catalunya Nord, l’independentisme continua sumit en una desorientació de proporcions majúscules. Com era d’esperar, la precampanya no ha servit per altra cosa que enrarir encara més les relacions entre partits, i perquè uns i altres insisteixin en arguments i posicions que, més enllà de la propaganda electoralista, no fan més que allunyar-nos dels nostres objectius de ruptura amb l’Estat espanyol. Car, a l’hora de la veritat, la praxi tant d’Esquerra com de Junts és cada cop més desacomplexadament autonomista. En els darrers mesos n’hem tingut exemples flagrants en l’aprovació dels pressupostos (autonòmics i estatals), o en el suport d’uns i altres, implícit o explícit, a projectes com el macrocasino BcnWorld al Camp de Tarragona o el quart cinturó al Vallès. Amb uns resultats electorals que s’albiren entre fluixos i desastrosos per a l’independentisme, a finals de maig tindrem una nova oportunitat de fer balanç i autocrítica, i qui sap si de posar els fonaments per redreçar la situació.
El moviment popular tampoc no és aliè a la desorientació general. És des d’aquesta perspectiva que cal entendre la deriva institucionalista de la presidència i una part de la direcció de l’ANC, encaparrades en tirar endavant un projecte de «llista cívica» que només tindria sentit si els nivells de confrontació amb l’Estat fossin altíssims i que, si no, no són més que operacions d’esterilització de l’agent amb més capacitat mobilitzadora del moviment i, per tant, del moviment mateix. Només l’acció decidida i coordinada dels sectors més conscients, tant de la direcció com de les bases de l’ANC, poden redreçar la situació i tornar a fer d’aquesta entitat, en coordinació amb altres agents socials de ruptura, la punta de llança de la lluita popular independentista.
I en el pla internacional, tampoc no hi ha marge per a l’autocomplaença i el quietisme. Les tensions creixents provocades pels Estats Units (i l’OTAN), amb la UE reduïda al paper de comparsa, contra la Xina i els països que escapen al seu domini, amb el rerefons de la crisi sistèmica que pateixen els Estats Units i, és clar, la guerra a Ucraïna, fan cada cop més plausible una escalada bèl·lica de dimensions planetàries. I, en qualsevol cas, tant si aquesta amenaça es concreta com si no, assistim a una ràpida reorganització de les relacions internacionals, com posen de manifest la proposta de pau de la Xina per a Ucraïna, la recent ronda de contactes del president xinès amb dirigents d’arreu del món, i l’impuls renovat amb l’aliança sino-brasilera a un nou pol econòmic fora del control del FMI i el Banc Mundial.
Tot es mou i no s’hi val a restar aturats. No s’hi val, tampoc, a perdre el temps reobrint debats que l’independentisme d’esquerres va tancar fa dècades, com ara el debat sobre una hipotètica necessitat de separar l'»eix nacional» de l'»eix social», o de prioritzar-ne un sobre l’altre, en lloc d’entendre les lluites per l’alliberament social i nacional dialècticament, com les dues cares de la mateixa moneda. O el debat sobre l’antiimperialisme i l’antimilitarisme com a eixos fonamentals de tota política internacional independentista. I cal estar especialment atents quan aquests debats s’impulsen des de posicions individuals i des de tribunes atorgades pels mitjans de comunicació.
El que cal, per contra, és rearmar-se ideològicament i organitzativa, mitjançant el debat i la reflexió col·lectiva, per tal d’aconseguir que les onades que vindran ens facin avançar i no pas recular encara més. Com fem sempre, en aquest número de La Veu intentem ajudar en aquesta tasca, ja que, com deia Malcolm X, «si no esteu previnguts davant dels mitjans de comunicació, us faran estimar l’opressor i odiar l’oprimit.»
